26.9.13

Nagual


Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. Era una illa petita perduda enmig de l'oceà. Els arbres eren petits, els animals eren petits, les muntanyes eren petites, les cases eren petites, fins i tot els núvols eren petits. La pluja només durava tres minuts i mig. El vent ho assecava tot de seguida. Els pares i les mares eren tan petits com els fills. Ningú se sentia més gran que ningú. Ningú era millor ni pitjor, ni més bo ni més dolent. Els néts explicaven històries als avis. Els alumnes ensenyaven als professors. No hi havia pobres ni rics perquè no existien els diners. Tothom tenia casa i podia menjar. Sense baralles ni policia ni polítics ni bancs ni advocats ni jutges ni presons. Com que l'illa era tan petita, tots els habitants es coneixien i vivien en pau i harmonia. De ben petits aprenien a demanar PERDÓ, a donar GRÀCIES i a dir T'ESTIMO. Ho deien tot amb una sola paraula: HO'OPONOPONO

Quan els nens neixien els penjaven del coll una petxina. Era l'amulet de la sort. Si dues persones s'estimaven, s'intercanviaven les petxines. En aquesta illa no hi havia miralls. Per a poder veure's, havien de reflectir-se en l'aigua o en els ulls d'un altre. Mirar-se als ulls era un ritual molt important. La mirada amaga el secret dels sentiments. Els ulls guarden el tresor de l'ànima. Per això, quan dues persones es miren una estona sense por, amb confiança, poden conèixer-se de veritat. No te'n refiïs mai, d'algú que no et miri als ulls. 

En Nagual era un nen entremaliat que sempre estava jugant. Li agradava endinsar-se en la selva, banyar-se a la platja de les palmeres, cavalcar els cavalls salvatges, pujar-se dalt dels arbres, empaitar les serps. Un dia, sense adonar-se, va perdre la petxina. Quan va arribar a casa son pare li va preguntar: “Nagual, on és la teva petxina?” Ell va respondre: “No sé pas on l'he perduda...” El nen va estar tota la nit plorant. Res no podia consolar-lo. Temia que la seva sort pogués canviar. L'endemà va estar buscant-la. Els seus amics van ajudar-lo, però no apareixia. “Què faré ara, sense la petxina?”, es preguntava angoixat. Les llàgrimes entelaven els ulls d'en Nagual. Davant seu només hi veia una boira. Com més plorava, menys possibilitats tenia de trobar la petxina perduda. 

Sa mare li va dir: “No pateixis, fill meu, jo trobaré la teva petxina...” Va demanar ajuda al Cel i a la Terra i al Mar, al Sol i a la Lluna, als esperits de la selva, als animals sagrats, a les papallones, als ocells, a les serps, a les flors, a les pedres... No va pedre l'esperança ni de dia ni de nit fins que, de sobte, penjada d'una branca daurada enmig de la selva profunda, va trobar la petxina del seu fill. La coneixia prou bé perquè ella mateixa li havia posat el dia que en Nagual va néixer. Estava tan contenta que va córrer com una boja cap a casa. “Nagual, Nagual, l'he trobada, l'he trobada!!!” Els crits se sentien des de l'altra punta de l'illa. En Nagual va sortir a rebre-la amb els braços oberts: “Mare, mare, sabia que la trobaries!” Es van mirar una bona estona de fit a fit. Llàgrimes de joia feien brillar els seus ulls. Ella li va penjar la petxina mentre li deia: HO'OPONOPONO (PERDONA, fill, per tot el mal que t'he fet. GRÀCIES per totes les coses bones que m'has donat. T'ESTIMO incondicionalment). Ell va respondre: HO'OPONOPONO (PERDONA, mare, per tot el mal que t'he fet. GRÀCIES per totes les coses bones que m'has donat. T'ESTIMO incondicionalment). Mare i fill es van fondre en una abraçada eterna mentre les petxines bategaven entre els seus cors. 

Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. L'illa de l'amor i les mirades. L'illa d'en Nagual. L'illa de les petxines.

(Aquest conte està dedicat al Genís)

23.9.13

Nudisme

Per què costa tant dir la veritat? Si fóssim capaços de dir-la ens estalviaríem un munt de malentesos. De vegades passa que no sabem quina és la veritat. De vegades suposem que és veritat allò que no ho és. De vegades, fins i tot, ens autoenganyem. Un món basat en aparences i mentides no accepta de bon grat la declaració veritativa. Millor, doncs, dissimular-la, per evitar problemes. Altres vegades no la volem escoltar, la veritat, perquè ens dol i ens resulta insuportable. Cadascú coneix les seves misèries. Dir la veritat i acceptar-la és com anar despullat. El nudisme total, tan saludable, no solament de cos, sinó també d'ànima. I si escriure fos vestir-se, disfressar-se de paraules?

21.9.13

Endreçant

Continuo endreçant volums (Pla, Freud, Pessoa, Nietzsche, Henry Miller, Céline, Stirner, Vila-Matas, Hesse, Goethe... fins a 4.000 o 5.000, no penso comptar-los). Em sobren llibres o em falten prestatgeries. Els deixo l'un damunt de l'altre, fent piles contra la paret en un inestable equilibri. Em pregunto de què serveix guardar els llibres que t'has llegit. És com guardar els embolcalls dels aliments quan te'ls has cruspit. Llogar un apartament petit i barat té alguns inconvenients. Sóc incapaç de llençar un llibre. Deu ser pecat, com llençar el menjar. Un sacrilegi. La veritat és que no sé què fer-ne. Miro les piles i penso: és una qüestió de temps, tard o d'hora acabaran en un contenidor blau, trinxats. Si no tens pebrots de fer-ho tu ja ho farà un altre amb menys escrúpols literaris. Deu ser que conec de primera mà el que suposa escriure un llibre, per això els valoro...


Continuo endreçant la vida. Em llevo i observo el caos amb tendresa. M'encanta no saber què passarà aquesta tarda. M'encanta improvisar, deixar-me endur pel corrent, ser espontani. M'encanta aquest equilibri inestable, tan poques seguretats, tantes possibilitats obertes, la llibertat de no fer plans ni deixar-te influir per res ni per ningú, ni tan sols per tu mateix. M'encanta.

17.9.13

Només hi ha una resposta


Mires el mar i t'adones que naufragar tampoc és tan dolent. No has fracassat si encara et lleves del llit i camines i fas plans. Hi ha tot allò que t'atrapa, des de l'hipoteca fins als sentiments, però dins teu hi ha una veu que et diu: ets lliure, pots fer el que vulguis si t'ho proposes. 

Mires el mar i descobreixes que no tens por de l'horitzó. Quantes coses has abandonat fins ara? Quantes més n'hauràs d'abandonar? No pateixis. La motxilla ha de ser lleugera si vols arribar ben lluny. Què penses fer de profit abans de morir-te? T'ho has plantejat seriosament? Perquè un dia o altre et moriràs, no te n'oblidis. 

Mires el mar i deixes de fer preguntes. Només hi ha una resposta: viure, viure de veritat.

12.9.13

Finis-Terrae-7

De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra.

El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines.

No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.
 

Finis-Terrae-6

No hi ha conclusions. Després de caminar una setmana pels confins on es posa el sol, no tinc conclusions. I per què hauria de tenir-les? Der Weg is das Ziel, diuen els alemanys. La finalitat és anar. N'hi ha prou amb caminar, sentir-se viu enmig de la natura. Hem de donar gràcies per això i perquè hi ha algú que ens espera a la tornada. No, no hi ha conclusions. La vida no és cap sil.logisme. Tot final és un principi. La motxilla pesa cada cop menys. Som eteris i hiperboris. Estimem el silenci.


10.9.13

Finis-Terrae-5

Quan surts del Camino, quan deixes de seguir les fletxes grogues com un borrec, llavors pots descobrir coses realment extraordinàries, com ara els percebeiros del cap de Touriñán o els surfers de la platja de Nemiña. De vegades cal seguir la brúixola interior i fer alguna marrada. Són més quilòmetres però val la pena. L'oceà és un mirall. No oblidis que, tard o d'hora, hauràs de tornar.


8.9.13

Finis-Terrae-4

La Barbara és neozelandesa, té 67 anys i càncer d'ossos. Els metges no li donen gaires mesos de vida. Va sortir de Roncesvalles fa 45 dies i ha arribat caminant a Muxía. L'acompanya el seu fill petit. Ambdós tenen els mateixos ulls blaus. La Barbara parla una mica català perquè va treballar fa molts anys a Terrassa. Ella és una pelegrina més amb el seu relat personal. Aquí no hi arriba qualsevol persona. Em limito a escoltar.


6.9.13

Finis-Terrae-3

La inspiració arriba quan menys te l'esperes. Pot ser el so d'una campana o una tassa de te o una paraula concreta que desencadena l'argument.
Estava assegut al cruceiro que hi ha davant l'hórreo més llarg de Galícia (San Martiño de Orzón) quan ha arribat un pelegrí flamenc que feia fila de hippie i s'ha assegut al meu costat. Tornava de Muxía. S'ha preparat un entrepà de cigrons (sic) i hem estat parlant dues hores. Aquesta nit compartim llitera.
La inspiració arriba quan menys te l'esperes. De vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls i estar atent. Vivim envoltats de senyals. Tot està escrit a les estrelles.


5.9.13

Finis-Terrae-2

Les coses que es fan sol es fan més de pressa. Avui he caminat 44.000 passes en 7 hores. Quan he travessat el pont del riu Xallas em trobava en un estat lamentable. Dues cames adolorides i mil preguntes sense resposta.
El Camí et crida. En el Camí no has de prendre decisions. N'hi ha prou amb parar esment a les fites i seguir les fletxes grogues...
En el Camí no tens nom ni passat ni res. Ets un simple pelegrí envoltat d'altres pelegrins.
Avui he parlat almenys en 5 llengües. Una Torre de Babel.
Dutxar-se, fer la bugada, menjar, tenir cura dels peus, descansar, descansar i descansar. I demà sant tornem-hi.
Què hi fa tanta gent aquí?


4.9.13

Finis-Terrae-1


Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes, somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses. 

Ja no hi sóc. I camino. Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort.

Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-conec, esdevinc una mica menys jo, una mica més tot. Només una mica, sense pretensions.

Ja no hi sóc. I no tinc certeses. El mite de l'estabilitat. Es pot fugir del fugir? Per què hem d'estar sempre buscant alguna cosa? Què hi pot haver fora que no tinguem a dins? Déu només s'adreçarà als valents que ho abandonin tot, fins al punt d'abandonar-se a si mateixos. No els anomeneu bojos. Són purs. Com un cel sense núvols. 

Ja no hi sóc.

Finis-Terrae-0

 

Es tracta de ser àngels els uns per als altres. Ser àngels i aprendre a passar de llarg. Com els núvols blanquíssims que no taquen el cel. Com l'escuma que brilla sobre la sorra i s'esvaeix. Caminar sense deixar petjades. Estimar sense lligams. D'això es tracta.

29.8.13

Papallona reina


Ahir al vespre, de sobte, va aparèixer una Vanessa Atalanta, va voletejar una estona, tranquil·la, senyorívola, còmplice, gens poruga, al contrari, com si volgués dir-nos alguna cosa, com un "senyal" del cel amb ales i colors atractius, es va posar sobre la nostra roba, es va deixar retratar, va jugar amb nosaltres i finalment... va marxar...

No és la primera vegada que la veig. A Terradets fins i tot la vaig poder gravar a mitjans d'octubre. Era la mateixa?

No sé explicar amb paraules el significat d'aquesta "aparició", però estic convençut que té un sentit molt concret tenint en compte el lloc, l'hora, la companyia, l'estat d'ànim... 

He llegit força sobre la simbologia de les papallones... 

Aquesta Vanessa em va fer plorar... Els poetes som així de tous...  
And I wonder if you would wanna go there with me 
When I'm finished over here 
If you're not finished with me

23.8.13

Ultreia

I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens. 
AaronT, The Lightweight Backpacker Lite Philosophies and Practices forum 

Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less, do more. Per anar encara més lluny... 

Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut, i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i de la por.

Caminar sol sense lligams de cap mena. Les arrels són per als arbres, les ales per als ocells, nosaltres tenim peus i cames per avançar sense aturar-nos, afamats, assedegats d'horitzó inabastable...

Lo important no és lo que deixes enrere, sinó lo que encara ha de venir. Estiguis on estiguis, vagis on vagis, facis lo que facis, només te tens a tu mateix i la teva força de voluntat. La resta és accessori i prescindible. 

I marxes de casa... Una casa (home, sweet home) és una presó decorada al teu gust, però una puta presó. Com la feina. Com els deutes. Com les obligacions. Com els compromisos. Com la família. Com els sentiments. Com els objectius. Com els somnis... Tot presons i gàbies. Tot cadenes, panys i forrellats. 

Marxa. Fuig. Camina. Què o qui podria retenir-te? 

La llibertat és oblit i noves possibilitats. Deixar-se endur pel corrent de la vida. Aventurar-se.

Camina, camina fins al final de la terra i, quan s'acabi la terra, neda, salta, enlaira't, sobrevola els oceans... 

Vanaprastha, the journey is never over...
 

21.8.13

Cuiridh mi clach air do chàrn


Cuiridh mi clach air do chàrn is a Scottish Gaelic blessing, which literally means "I'll put a stone on your cairn." The meaning though, is "I'll not forget you." The tradition is to take a stone and place it on another's cairn as a memento of your visit.  

A Sud-amèrica les anomenen "apachetas".

Fites que marquen itineraris vitals, relacionats amb llocs concrets i persones concretes. 

Has de continuar el teu camí. L'aventura d'existir no es pot aturar mai


    Como si quemara la sombra...

    16.8.13

    Yang i Yin


    Yo sí confieso que he salido a buscar. 
    Y he encontrado.
     La paz de ser quien soy 
    y la angustia de no tener suficiente. 


    Fugir i buscar no són sinònims. De què fugim quan fugim? Què busquem tots plegats? Jo tinc les meves respostes. Igual us poden servir. 

    Fugim de nosaltres mateixos, perquè som incapaços d'assumir la nostra part més fosca. Busquem la llum, la tendresa, la "connexió" amb l'energia-mare que nodreix l'univers i sense la qual defallim. Busquem comprendre i estimar, ser compresos i estimats. Busquem el paradís perdut.

    Per això som feliços vora mar, amb l'aigua i el sol i la brisa i la roca acaronant-nos la pell i l'ànima... ¿Hi ha res que pugui superar aquesta sensació de plenitud suprema? Potser la companyia d'una altra persona amb la que poder compartir-ho... Potser la reciprocitat d'una altra mirada... Yang i Yin...   

    11.8.13

    Realitat i ficció

    Els escriptors tenim un gran problema: ens costa distingir la realitat de la ficció. Els lectors també el poden tenir, aquest problema, però és més lleu, perquè el viuen de segona mà en els textos que llegeixen. Els escriptors, en canvi, el patim en la pròpia carn i en la pròpia ànima. De fet, no patir-lo demostra que ets una merda d'escriptor. Si ets capaç de distingir nítidament la realitat de la ficció és que no tens ni puta idea de què és la Literatura. I la teva vida fa una mica de peneta.


      Si el amor aún en otra parte...

      7.8.13

      Dilemes i contradiccions

      La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.   

      En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital. 

      Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina...

      Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes...

      Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits)

      Josep Pla es fa la següent pregunta (volum 44, pàgina 101): ¿Les dones, per als homes, són indispensables? És una pregunta cabdal. Ell mateix la respon de seguida: Quan jo era jove, no ho creia; ara que sóc vell, n'estic seguríssim. M'he equivocat. No sé si és més important el superlatiu o la lapidària frase final. Pla ho va escollir o s'hi va trobar? Va resoldre el seu dilema vital? Un Pla octogenari ens alliçona sense dubtar: No us equivoqueu i estimeu la dona indispensable. Qui és aquesta dona? Per què no la va trobar ell? Són preguntes que deixo sobre la pantalla....

      Ni Goethe ni Pla m'acaben de convèncer. Aviat faré 50 anys i, of course, sempre ho he volgut tot, sempre he sigut excessiu, sempre he necessitat les dones... i quan no n'he tingut m'he avorrit molt. També he d'admetre que la immensa majoria de problemes que he patit han estat relacionats, d'una manera o altra, amb elles. La contradicció rau en la seva indispensabilitat i, alhora, en l'aspiració a no dependre d'elles. El dilema? Aparellar-se o no aparellar-se, aquesta és la qüestió. Dintre d'aquest dilema hi podríem afegir un sub-dilema: Conviure o no conviure... Complicat, oi?

      Al capdavall, ho volem tot i, més concretament, sempre volem el que no tenim. Per tant, la felicitat consistiria a anar canviant, provar-ho tot, ara aparellats, ara desaparellats, ara convivint, ara singles, ara caòtics, ara limitats, ara lliures, ara compromesos, ara goethians, ara planians, i anar fent que són dos dies i un el perdem dubtant... 

      I per què, en comptes de fer-nos tantes preguntes, no ens llencem de cap a la piscina i fluim?    

      3.8.13

      Com aquella boira


      No em vaig acostar a tu amb ganes de penetrar-te. Era una altra mena de desig, més eteri, un voler saber d'on brollen els versos que escrius, una distància estudiada entre els ulls que tot ho esbrinen i la presumpta melodia dels tactes. 

      Puc confessar-t'ho? O encara és massa aviat per a saltar la tanca? No, no cercava sensacions ni sentiments exactes. Era com aquella boira que puja del riu cap al turó i s'esmuny per les escales recargolant-se fins al capdamunt del campanar, misteriosa i entranyable. 

      No, no em vaig acostar a tu brandant l'espasa. Els poetes ballem la música dels astres. Ser poeta és saber que mai direm la darrera paraula. Per això sento nostàlgia del silenci. Per això t'enyoro, fada, una altra vegada.

      1.8.13

      Aforismes d'agost

      No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord. 

      Viure és fugir del que hem viscut. Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança. 

      Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets? 

      Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat ajuda. Són manipuladors de mena, controladors. 

      Diran que ets un egoista perquè ets autosuficient. T'anomenaran sociòpata perquè ets independent. Com que la teva llibertat els fa por i trenques els seus esquemes, intentaran desprestigiar-te. Ni cas. Tu a la teva. 

      Hi ha gent que està acostumada a què les coses es facin sempre a la seva manera. No admeten altres alternatives. Volen imposar el seu criteri peti qui peti. És una lluita pel poder. No cedeixis. Fes el teu camí. Allò que els fa més ràbia és la indiferència. 

      Si t'insulten has vençut. No t'amoïnis per les paraules o les amenaces. La debilitat actua amb precipitació i després, impotent, demana perdó. T'has de mantenir ferm. Et poden robar coses materials, però mai podran robar-te la dignitat si tu no et deixes. La teva voluntat és inalienable. 

      Observa els fets i desconfia de les versions dels fets. Cadascú explica la pel·lícula com bonament pot. Hi ha tantes pel·lícules com ulls. 

      Les ombres són necessàries. Hi ha una certa penombra que no cal aclarir. No ho expliquis mai tot. Sigues misteriós. 

      El món avança gràcies a les obsessions. El món pot destruir-se per culpa d'una sola obsessió. L'humà és un ésser absolutament obsedit. 

      No hi ha res estable ni definitiu. Toca de peus a terra i deixa de somiar truites. Després enlaira't i vola tant com vulguis. Les ales són per això. 

      Tu no ets allò que els altres diuen que ets, per moltes etiquetes que et pengin. Tu ets el que sents que ets malgrat l'opinió externa o el dictamen dels especialistes. 

      Fugir és un mecanisme de defensa. La naturalesa és sàvia i vetlla sempre per la supervivència. Fugir és salvar-se. Defuig les gàbies. Els que no poden fugir acaben emmalaltint. 

      La soledat pot ser triada si s'arriba a la conclusió que la convivència humana implica problemes insolubles. Hi ha anacoretes feliços i matrimonis desgraciats. Crec que guanyen els segons. 

      L'amor sovint és un malentès. 

      El sexe és una condició necessària però no suficient per assegurar la continuïtat d'una parella. En això, com en totes les coses (menys els diners, que són l'excrement del diable), la qualitat sempre és millor que la quantitat. 

      Només fracassen els valents. Els altres no es prenen ni la molèstia. 

      El mal és un atribut de la intel·ligència. El mal és el bé ple de matisos. Tots els idiotes són bones persones perquè no poden ser res més. 

      Fins que no et siguis infidel a tu mateix no mereixeràs el meu respecte. 

      Allunya't de les persones que no es contradiuen mai. 

      La “responsabilitat moral” és un invent kantià. 

      La genètica és una ciència exacta, per lo bo i per lo dolent. 

      Tot és una qüestió d'energies. No perdis ni un minut amb la negativitat. 

      El cor no té raons, sinó emocions. No et recomano ni una cosa ni l'altra. Millor les sensacions, que són concretes i efímeres.

      L'amor el van inventar les femelles per a retenir els mascles. De vegades els funciona, sobretot si hi ha fills pel mig. 

      La veritat no existeix. Hi ha diferents punts de vista sobre la realitat. El teu és el millor perquè és el teu.

      Si vols que una mentida sigui versemblant, has de començar per creure-te-la tu mateix. 

      Si la teva autoestima depèn dels altres has begut oli i vinagre. 

      La millor teràpia és l'oblit. Escriure és oblidar.