Castanyes amb cuc

Seria absurd cridar la desgràcia per tal de trobar la font de la inspiració. Pedres a les sabates. Pals a les rodes. Núvols densos que anuncien la fi del món. Metamorfosi. Hi ha cantanyes amb cuc com hi ha paraules buides. La felicitat és tan estèril com els orgasmes amb condó. No tinc futur. No tinc passat. Només uns dits teclamolls i aquesta agonia del novembre amb les últimes roses impúdiques. Vida senzilla. Visca la tramuntana.

Figueres Gospel Choir

Unitat popular

CUP

Suïcida'ls!

La condonació dels deutes o la sublevació del poble ofegat pel vampirisme financer. No hi ha gaires sortides. Deixem de pagar crèdits i impostos, a veure quant temps duren els vampirs i quin poder real tenen. Insubmissió fiscal. Boicot a les multinacionals depredadores i monopolistes. La veritable revolució està per fer. Cal engarjolar els responsables de la cleptocràcia organitzada i sistemàtica que ha provocat aquesta crisi galopant. No poden restar impunes els especuladors i els seus còmplices (bancs, empresaris i polítics corruptes: una partitocràcia amb façana de democràcia al servei d’una plutocràcia sense fronteres ni ànima). Com a Islàndia, cal una unitat popular transversal que faci tabula rasa i enceti una nova era comunitarista arrrelada en l’àmbit local-municipal, basada en les cooperatives i l’intercanvi de béns i serveis. No més deutes. Tenim el deure de sortir endavant sense hipotecar el nostre futur ni el dels nostres fills. La revolta dels aturats i dels desnonats. Abans de suïcidar-te, suïcida’ls! Cada homeless ha d’esdevenir un okupa. Una casa buida és un contrasentit, com ho és una persona sense feina. Els rics no han de ser més rics, sinó menys; i els pobres han de ser menys pobres i poder viure dignament. Justícia social, repartiment de la riquesa i dels recursos que són patrimoni de tots. La legalitat vigent promou les injustícies vigents. Per tant, cal transgredir-la o canviar-la radicalment. El dia que vegi entrar Berlusconi a la presó creuré en el sistema. Mentrestant, fem tot el possible perquè el Titanic s’acabi d’enfonsar i preparem-nos per a una nova singladura que no tindrà res a veure amb el que hem conegut fins ara. La lluita és clara. Els diners ho fan malbé tot perquè inciten a la cobdícia. No som el que tenim. Som el que fem i el que somiem. Som el que lluitem i el que creem. Som el que som, sense haver de demanar permís ni finançament per a ser-ho. Els que creuen que ens poden pasturar, munyir i emmordassar sense escrúpols, no coneixen la nostra autèntica força. No hi ha gaires sortides. O ells (que cada cop són menys) o nosaltres (que cada cop som més). La matemàtica és una ciència exacta. De què tenim por? Si no reaccionem, dintre de quatre dies tots indigents, carn de suïcidi. Per què, doncs, no els suïcidem a ells?

'complot anarquista insurreccional'?

Sant Onofre

Només necessito mitja hora per a pujar a Sant Onofre des de Palau. Camino de pressa i no m'aturo. Ho faig sobretot els dies que el vent no és gaire fort. Com avui. L'atmosfera és neta i polida. Deixo que la vista s'escampi arreu, incapaç d'abastar la panoràmica des dels Pirineus fins al mar. Cada dia que passa sóc més conscient d'haver trobat el meu lloc en el món. M'hi sento molt a gust, aquí. M'assec sota la surera a recer del vent. La blancor de la paret de l'ermita m'enlluerna. Miro el blau de la badia i sento que la perfecció existeix. El vent no parla tota l'estona. Hi ha moments que calla i puc escoltar els ocells. Després torna a enraonar sacsejant les fulles dels arbres. Cada arbre parla un dialecte diferent. No he pujat a meditar. No em cal meditar. Meditar és cercar alguna cosa i ja fa dies que no cerco res. El cos és savi, la natura és sàvia. La resta són hipòtesis i paraules que decoren la nostra estúpida ignorància. Micos superbs. El vent insisteix. El sol m'acarona. Des d'aquí dalt tot és tan minúscul i relatiu que comprenc la dèria dels ermitans. Onofre és amic meu. Parlem de la vida i dels déus. El sant i el vent m'alliçonen. Deixo de ser jo. Em fonc amb l'horitzó, amb el vent, amb el mar... Sense paraules.

El temple de Venus

El temple de Venus. Així s’havia de titular la novel·la. No sé exactament per quin motiu. Potser perquè molt abans de ser el Cap de Creus va ser el Cap de Venus, paratge de mítiques ressonàncies paganes on els antics pobladors neolítics alçaren dòlmens i els grecollatins fundaren Emporion i Portus Veneris. El temple? Sant Pere de Rodes abans que esdevingués monestir benedictí. Seria prou engrescador endinsar-se pels viaranys de la història i grimpar fins al Castell de Sant Salvador per albirar la sortida del sol o l’hora màgica de la posta. Entre la badia de Roses i el Canigó, la plana empordanesa és una taula parada plena de vinyes i oliveres. L’endemà de la tramuntana tot és nitidesa i calma. Hi ha res més pur que l’horitzó del mar? 

Així volia enfocar l’obra: localisme esotèric, prosa poètica, un dietari sense ambicions, un cant a la vida, perquè no n’hi ha prou amb ser feliç, sinó que cal consignar-ho.

Igual que ha guanyat Obama guanyarem nosaltres

Vilaweb

Recitant a Sant Cugat

El diumenge 28 d'octubre vaig recitar tres poemes al claustre del Monestir de Sant Cugat. Els dos primers són meus: Parsimoniosament i Namenlosen. El tercer és de Francesc Garriga, el poeta homenatjat enguany. Pertany al llibre La nit dels peixos.

L'hivern és un oblit inestroncable

Després de la tramuntana, lluna plena i pluja. Nítides espurnes que fan pampallugues sobre la planúria empordanesa. Neu als cims. No tinc res a dir tret de bona nit i gràcies. Encara crec en els déus.

Festival de Poesia de Sant Cugat 2012

Ens veiem i ens escoltem aquest diumenge a Sant Cugat...

Programa

La tardor té regust

La tardor té regust de cel dens, castanyes calentes, ocells que piulen encara, fulles grogues de glicina, nu sota el nòrdic, allargassant la mandra, tènue plovisqueig, mudança d'andròmines, passes tranquil·les pel rec de Sant Onofre, deures d'anglès, notes de gospel, projectes ambiciosos...

La tardor té regust de fruita madura, magrana que s'esberla, boira matinera, fum d'encens, vistes a l'horitzó (de la badia de Roses al cim del Canigó), i la calma que resta després de la batalla, i la pau de la vida sincera i sencera, arraulit a l'altra banda dels vidres, dòcil al destí que em regala un tresor de tendreses infinites...

Extra Hispaniam Nulla Salus

Aquest és el dogma: "Fora de l'església no hi ha salvació." Quan vaig deixar l'opus em van dir el mateix: et condemnaràs. Ara ho diu Rajoy: "Fora de la constitució, el no-res". Curiosa condemna. Els dogmàtics no accepten cap alternativa a la seva veritat absoluta i absolutista. És com si el món s'acabés un pam enllà dels seus nassos. Miopia lamentable. Que vagin en compte que no siguin ells, els que es quedin fora de tot, perduts enmig del desert del no-res, arruïnats i sense colònies. Per sort ja no som al segle XIV i a Europa aquestes coses les tenen ben clares. L'espanyolisme carpetovetònic i ranci no ha evolucionat. De fet està contra la teoria de l'evolució. El seu discurs és franquista i cazurro. Allà ells. La història els escombrarà. La història (i el futur) som nosaltres. 

Els camins de la felicitat

Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia mentre faig el darrer xarrup de Porto Tawny. La fresca de la nit es cola per la porta entreoberta. La lluna apareix sobre les ruïnes del castell de Sant Salvador. L'octubre empordanès és una delícia.

Les coses que passen no passen perquè sí. Tot, absolutament tot, té un sentit, encara que nosaltres siguem incapaços d'esbrinar-lo. Fins i tot les catàstrofes o els moments crítics en els quals perdem l'esperança. L'endemà de la tempesta la terra somriu i la platja és plena de conquilles. 

Cal tenir consciència i perspectiva. Evita els judicis categòrics. No deixis que et diguin el rumb que has de prendre ni gosis aconsellar els desorientats. Hi ha molts camins que menen a la felicitat, però el teu és intransferible. Concentra't en cada passa que fas i no et deixis entabanar pel passat o pel futur. 

Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia. Els àngels tenen ales així.

Estona búdica

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

Agraïment

Anem bé

Els espanyols estan molt nerviosos, sobretot alguns presidents de comunitats autònomes plenes d'alcornoques que porten dècades o segles vivint de les subvencions. Se'ls ha acabat la bicoca catalana. Ara s'hauran de posar a llaurar la terra o els tocarà emigrar de nou perquè la vaca i la gallineta (fins i tot la puta i la Ramoneta) han dit prou. Ja poden esgrimir la seva sacrosanta Constitución o el galdós discurs de la por. Ens la bufa ben bufada. El 25-N serem legió i les paparetes no cabran a les urnes. Que es preparin. 

L'Artur Mas m'està agradant. M'ha sorprès molt gratament. Confio en el seu tarannà i en el seu lideratge. Ha sabut respondre a les expectatives d'un poble que lluita per la seva llibertat. Crec que anem bé. El camí serà llarg i dur, però vencerem. Que bordin els gossos. Que s'ensorrin les estructures corcades de l'Estat Imperialista i Genocida. El futur és nostre. 

Només ens cal acabar de convèncer els que encara dubten. Parleu amb els amics i amb la família. Raoneu les coses. És molt senzill. ¿Heu sentit algun argument seriós a favor de la perpetuació de l'unionisme? Jo no. Ni un. ¿Qui vol seguir com estem, si ens trobem a la ruïna absoluta, maltractats en tots els sentits per una catalanofòbia insuportable? Que se'n vagin a pastar fang, ells i els seus alcornoques i madroños.

Aquestes properes setmanes ens espera una tasca ingent i tots hi som cridats sense excepció. No badeu, sisplau, no fugiu d'estudi. Cada vot val el seu pes en or. No anem contra ningú. Volem ser nosaltres i prou, amb total plenitud, sense vassallatges ni humiliacions. Ser nosaltres, poder decidir, prosperar com a poble... Qui o què podria impedir-nos-ho?  

Sota el sol

No hi ha res sota el sol que duri gaire. Ni les cançons que ens agraden (que escoltem quatre mil vegades fins que les avorrim) ni les mirades nítides que ho diuen tot sense paraules (la vida és fressa i confusió fins que no descobrim el veritable significat del silenci) ni els somnis més íntims (que perpetrem amb absoluta impunitat o oblidem sense contemplacions) ni el tacte d'una altra pell que cada dia sembla més nostra (la geografia física dels cossos, quin misteri!) ni la infinita melangia de les pèrdues (perdem els minuts amb una terrible inconsciència) ni la memòria de les cèl·lules (que conserven cada rastre, cada estremiment, cada alenada) ni els somriures més sincers (la sinceritat és una manca de cortesia amb els altres) ni la sobrevalorada coherència (sense caos l'ordre resulta ridícul i depriment) ni la certesa racional (refia-te'n sobretot de la intuïció) ni els murs que construïm contra les presumptes amenaces (la por és una ceguesa que no ens permet evolucionar) ni la confiança gràcies a la qual hauríem de viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres (...) ni la resta de collonades amb les que ocupem les neurones... O aprenem a meditar o estem perduts. 

No, no hi ha res sota el sol que duri gaire. Potser la imprevisible tramuntana que tot s'ho enduu mar endins, tot menys la dèria d'abraçar-te i la ressaca dels teus petons inversemblants.

Buguenvíl·lea blanca

Primer dissabte de tardor. El sol no acaba de lluir. Massa núvols. Escolto David Bazan.

Tot el matí cercant una buguenvíl·lea blanca. Després de triar i remenar gardens, n'he trobat una a la parada que té en Jordi i la seva família al mercat de Figueres. La volia blanca, com les que vam veure a Menorca. La de casa meva és fucsia. Aquesta (com el roser de roses liles i perfumades que et vaig regalar per Sant Jordi, que no para de florir) formarà part del nostre jardí particular. Terra, aigua, aire, llum... i una mica d'atenció. Les plantes no necessiten res més.

Què necessitem nosaltres? Necessitem florir, sentir-nos vius, omplir de llum i de color les nostres vides, dopamina a dojo. Tret d'algunes imprescindibles, no són coses materials allò que ens fa falta. Podem viure sense l'iPhone 5, t'ho asseguro, però no podem viure sense amor. Com les buguenvíl·lies i els rosers... Què serien sense flors? 

Statues of Liberty

Quin cel

Quin cel esbandit de núvols podria embolcallar l'alegria que sento?

L'empenta del vent sobre la terra molla sacsejant les branques de les oliveres,
la lluita aferrissada del món contra les ombres,
silencis invisibles.

No tinc cap intenció de confessar-me.

Seré un oblit que respira a l'hora del capvespre,
la melangia de les serps a les acaballes de desembre.

I els teus llençols ―qui ho diria― tan meus com les passes que s'enfonsen en la sorra.

Mira'm als ulls i menteix-me.

Quin cel esbandit d'estrelles podria endur-se la flama del nostre amor i fer-la cendres?

No tinc cap intenció de confessar-te.

Massa pecats, massa penitències. 

poemes

The day after

Els que ahir vam estar a la Manifestació ho recordarem tota la vida. Tampoc no em vaig perdre la del 10-J-10, però la d'ahir va ser una cosa substancialment diferent: mai no havia vist tantes estelades juntes ni tantes persones cridant alhora INDEPENDÈNCIA. Felicito l'ANC per la seva feina impecable i felicito tots els catalans que ens van unir en un sol clam per la nostra llibertat. Em felicito, doncs, perquè avui em sento més orgullós de la meva terra i de la meva gent, ple d'esperança.

I ara què? El poble és el ramat i tot ramat necessita pastors i gossos. Reconec que la metàfora pot ofendre, tanmateix no n'hi ha prou amb sortir al carrer i cridar, sinó que cal articular políticament les aspiracions legítimes del poble. I dic legítimes, que no legals. Sabem que tenim en contra les lleis (la sacrosanta Constitución que empara el drets espanyols). En un moment o altre els nostres representants polítics hauran de posicionar-se fora del marc legal per tal de donar resposta a les exigències dels seus representats, que som nosaltres. Si no ho fan, els enviarem a l'atur. Ells són els nostres empleats.

Artur Mas pot passar a la història com un President en majúscules que va donar la talla històrica en les extraordinàries circumstàncies que li va tocar viure, o pot formar part de la interminable llista de caganers que no van tenir la valentia suficient per arriscar-se en el moment de la veritat. Si fos ell ho tindria ben clar.

I si no és en Mas, serà un altre. Ens sobren paraules i ens manquen fets, fets consumats i herois que els protagonitzin, com els milers i milers i milers i milers i milers de persones que ahir, pacífics i joiosos, vam omplir els carrers de Barcelona....

Gràcies!

PS: Us recomano el vídeo de l'acte final, sobretot a partir de 18:18: "Escucha, España... Adiós España"