Avui Cotlliure és un formiguer de gent. Autocars de Rubí, de Sòria, de Baeza... Al cementiri no s'hi cap. Banderes republicanes. M'acompanyen els amics que han vingut a compartir aquest dia inoblidable. Hi ha mercat. Hem esmorzat vora mar i ara anem cap al Centre Cultural...
29.2.08
Quadern de Cotlliure_5
Dissabte 23.2.08 10:36
Una hora xerrant amb els vells pescadors del poble. Estaven, com d'habitud, prenent el sol asseguts als primers bancs que hi ha davant el mar, al port d'amunt. Els seus noms: el petit Louis (1923), Paul Ramone (1926), Josep Francesc (1936)... El que més ha enraonat és Ramone el qual se sabia tota la història del poble i recordava dades i dates exactes. Un prodigi de membrances cotlliurenques. He anotat moltes coses... [Abans tots els vells duien barretina. L'any 1964 van fer les últimes acalades i es van vendre totes les barques per 150.000 francs. Els plataners del port són de l'any 1938. A la riera l'anomenen duy, a l'escullera gitada, a les gavines muetes, a la sardina sarda, vuitanta és quatre vint... ] Mentre escoltava el seu deliciós català rossellonès pensava amb pena que són l'última generació que el parla, perquè els seus fills ja estan completament afrancesats...
Després de la conversa amb els vells pescadors, he fet un promenade fins a la capella de Sant Vicens. Inspirat per la mar en calma (ells l'anomenen mar blanca) he escrit aquest poema:
Després de la conversa amb els vells pescadors, he fet un promenade fins a la capella de Sant Vicens. Inspirat per la mar en calma (ells l'anomenen mar blanca) he escrit aquest poema:MAR BLANCA
Anit la lluna era vermella, cruenta,
auguri de nit en vetlla perquè l'Antonio
és mort i avui l'enterrem
M'assec davant la gitada, envoltat de muetes,
amb l'esquena recolzada a la capella de
Sant Vicens
Els vells pescadors cotlliurencs m'han explicat
la història d'aquest poble que perd
la seva llengua
Troben a faltar les barques, les xerxes i el peix
(sardes, tonyines, anxoves...)
Voga, voga, mar endins fins que la terra desaparegui
Voga, voga, que les dones remendaires t'esperen
sargint la malla pescanera
Avui la mar és blanca com una bassa d'oli
El minyó llença còdols a l'aigua que llampurneja
Sura l'escuma entre els esculls
Lluna roja, mar en calma,
Cotlliure del meu cor reblert d'enyorança
Aquest blau, Antonio, aquest sol de la infantesa;
els ulls del vell pescador són avui els teus ulls
Aquest blau i aquest sol dins la mirada...
Ja toca la campana
Ja surts de Casa Quintana
Sis milicians et porten embolcallat
amb la mortalla republicana
Lluna roja, mar blanca,
descansa en pau, poeta,
per sempre més,
en terra catalana
[Traducció al castellà, italià i anglès]
auguri de nit en vetlla perquè l'Antonio
és mort i avui l'enterrem
M'assec davant la gitada, envoltat de muetes,
amb l'esquena recolzada a la capella de
Sant Vicens
Els vells pescadors cotlliurencs m'han explicat
la història d'aquest poble que perd
la seva llengua
Troben a faltar les barques, les xerxes i el peix
(sardes, tonyines, anxoves...)
Voga, voga, mar endins fins que la terra desaparegui
Voga, voga, que les dones remendaires t'esperen
sargint la malla pescanera
Avui la mar és blanca com una bassa d'oli
El minyó llença còdols a l'aigua que llampurneja
Sura l'escuma entre els esculls
Lluna roja, mar en calma,
Cotlliure del meu cor reblert d'enyorança
Aquest blau, Antonio, aquest sol de la infantesa;
els ulls del vell pescador són avui els teus ulls
Aquest blau i aquest sol dins la mirada...
Ja toca la campana
Ja surts de Casa Quintana
Sis milicians et porten embolcallat
amb la mortalla republicana
Lluna roja, mar blanca,
descansa en pau, poeta,
per sempre més,
en terra catalana
[Traducció al castellà, italià i anglès]
28.2.08
Quadern de Cotlliure_4
Divendres 22.2.08 17:25
Enfilo les escales que hi ha rere la glorieta i faig cap al molí. Estic envoltat d'oliveres, pins, xiprers i ametllers florits. M'agrada molt aquesta nova perspectiva. El mar segueix impassible. No em mouré d'aquí fins que el sol marxi. Estic assegut sota les aspes del molí. Ara passa una avioneta. ¿Com he arribat fins aquí? ¿Quin cúmul de coincidències han precipitat aquest dia, aquesta hora màgica? Machado m'ha cridat i he vingut.
Després de dinar, Carlos Edmundo de Ory ens ha preguntat si creiem en déu. El meu déu és aquest mar immens i aquesta gavina i aquest horitzó (no l'Horitzó, sinó aquest, hic et nunc), aquest molí amb les seves aspes de fusta vella, aquest campanar que enfonsa les seves arrels dins l'aigua, aquest sol que s'acomiada, els teus versos, Antonio, la llengua-pàtria amb la qual escric, els ocells que piulen, la moto que zumzeja pels revolts de la carretera de Port Vendres, el fumerol que s'enlaira d'aquella xemeneia llunyana, els núvols esqueixats, l'orada grillé que tinc a l'estómac, la teva veu a l'altra banda del telèfon, la nit que vindrà, la lluna pleníssima que m'ha saludat de bon matí, aquesta sensació suprema de llibertat, de benestar, de joia, aquest instant increïble, aquesta solitud estimada, aquesta pedra vermella que s'encén amb la llum crepuscular, aquesta avioneta que passa, tota la gent que ronseja a les terrasses, els quadres que mil pintors han pintat aquí mateix, els trens de mercaderies que es creuen i xiulen, l'últim raig de sol que em fa l'ullet i em deixa amb les ombres amigues... El meu déu és el batec d'aquest món indeturable, tot el contingut i el continent, la música més antiga i el futur que no veuré... El meu déu, Edmundo, no té res a veure amb el déu tronat de la conferència episcopal. Tu et declares anarcobudista. Jo em declaro avui machadià, machadista. Demà ja veurem. El meu déu no té cara ni manaments. El meu déu és una llavor que guarda totes les possibilitats...
Són les 18 h. Ho diu la campana. El sol se'n va a poc a poc. Davallaré.
Després de dinar, Carlos Edmundo de Ory ens ha preguntat si creiem en déu. El meu déu és aquest mar immens i aquesta gavina i aquest horitzó (no l'Horitzó, sinó aquest, hic et nunc), aquest molí amb les seves aspes de fusta vella, aquest campanar que enfonsa les seves arrels dins l'aigua, aquest sol que s'acomiada, els teus versos, Antonio, la llengua-pàtria amb la qual escric, els ocells que piulen, la moto que zumzeja pels revolts de la carretera de Port Vendres, el fumerol que s'enlaira d'aquella xemeneia llunyana, els núvols esqueixats, l'orada grillé que tinc a l'estómac, la teva veu a l'altra banda del telèfon, la nit que vindrà, la lluna pleníssima que m'ha saludat de bon matí, aquesta sensació suprema de llibertat, de benestar, de joia, aquest instant increïble, aquesta solitud estimada, aquesta pedra vermella que s'encén amb la llum crepuscular, aquesta avioneta que passa, tota la gent que ronseja a les terrasses, els quadres que mil pintors han pintat aquí mateix, els trens de mercaderies que es creuen i xiulen, l'últim raig de sol que em fa l'ullet i em deixa amb les ombres amigues... El meu déu és el batec d'aquest món indeturable, tot el contingut i el continent, la música més antiga i el futur que no veuré... El meu déu, Edmundo, no té res a veure amb el déu tronat de la conferència episcopal. Tu et declares anarcobudista. Jo em declaro avui machadià, machadista. Demà ja veurem. El meu déu no té cara ni manaments. El meu déu és una llavor que guarda totes les possibilitats...Són les 18 h. Ho diu la campana. El sol se'n va a poc a poc. Davallaré.
27.2.08
Quadern de Cotlliure_3
Divendres 22.2.08 16:50
Sóc a la glorieta que hi ha més amunt del Museu d'Art Modern Jean Peské. És un belvedere excepcional. La panoràmica de Cotlliure és magnífica. El sol, a l'esquerra, va a la posta. M'encanta la imatge del poble des d'aquí dalt: la capella de Sant Vicenç, el campanar, el castell, l'apoteosi dels blaus... El cel és un coto fluix de núvols. Ha fet un dia esplèndid. Ara corre una lleugera brisa. Després de dinar a Les Templiers, he anat a l'hotel. M'han donat la cambra número 11, situada a l'annex que està just davant del cementiri. No m'ho puc creure: veig la tomba de Machado des de la finestra!
Qui fos gavina. Avui fa 69 anys. A aquesta hora Machado ja era mort. La pau que sento és la seva pau. Em quedaré aquí fins que marxi el sol. La línia de l'horitzó em captiva la mirada. Vetllo Machado des d'aquesta talaia privilegiada. Calma infinita. El temps desapareix. Em deixo bressolar pel paisatge. Una parella de francesos m'acaben de fer una foto. Au revoir! Em torno a quedar sol. ¿No puc estar una estona sense escriure? Esclar que sí...
Qui fos gavina. Avui fa 69 anys. A aquesta hora Machado ja era mort. La pau que sento és la seva pau. Em quedaré aquí fins que marxi el sol. La línia de l'horitzó em captiva la mirada. Vetllo Machado des d'aquesta talaia privilegiada. Calma infinita. El temps desapareix. Em deixo bressolar pel paisatge. Una parella de francesos m'acaben de fer una foto. Au revoir! Em torno a quedar sol. ¿No puc estar una estona sense escriure? Esclar que sí...
Guia SEO
Javier Casares de OJObuscador ha tingut una bona pensada escrivint aquest manual de posicionament. Es tracta d'una obra molt entenedora que t'explica pas a pas la manera de millorar la visibilitat internètica del teu web o blog. Capítols curts i absolutament pràctics, exemples concrets, petits trucs... perquè els principals cercadors es fixin en tu. Et diu el que s'ha de fer i -cosa encara més important- el que no s'ha de fer. No cal ser un expert programador. Jo ja he començat a fer provatures tot aplicant les útils recomanacions que dóna el llibre... Més endavant us parlaré dels resultats.
26.2.08
Quadern de Cotlliure_2
Divendres 22.2.08 11:30
Conec Pau Combeau (ell puntualitza que en català és Combaut), de 84 anys, tresorer de la Fundació Antonio Machado. És fill de Cotlliure, d'una de les 300 famílies originàries, els anomentats "poblers". Em confirma que l'any 1939, quan Machado va arribar, aquí tothom parlava català. El català era la llengua popular abans de la guerra. A l'escola, en canvi, els obligaven a parlar el francès...
Taula rodona. Ara intervé Manuel Vilas. L'ampolleta d'aigua és de la marca Sémillante. A l'etiqueta hi ha una senyera sota la qual hi resa: "Eau de source catalane / aigua de deu catalana". La lletra petita també bilingüe. Un asterisc diu que sémillante significa eixerida. Aigua que "brolla naturalment al cor de les terres catalanes". Cerco l'indret: Toulouges. CP 66350. En Vilas parla de la degradació de l'ensenyament secundari. Ara llegeix un llistat de professors que també són escriptors (Suso de Toro, José Antonio Marina, Imma Monsó, Luis Landero, etc.) El error está en reducir a mero perfil de funcionarios a estos profesores. A la sala hi ha uns quadres horrorosos. A través de la finestra veig un llimoner ple de llimones... Machado i el seu patio de Sevilla. Pergeñar. Es un verb que feia temps que no escoltava.
25.2.08
Quadern de Cotlliure_1
El darrer cap de setmana de gener fou memorable (Jornades de la Catosfera a Granollers). El darrer cap de setmana de febrer també ho ha estat (Premi Machado a Cotlliure).
A Cotlliure no em vaig voler endur el portàtil. He estat tres dies completament desconnectat. Amb la mà tancada, he manuscrit mitja Moleskine. La nostàlgia de l'escriptura analògica... He titulat aquest bloc (amb c) QUADERN DE COTLLIURE. Avui començo una sèrie de posts en els quals reproduiré fragments d'aquest QUADERN.
QUADERN DE COTLLIURE_1
Divendres 22.2.08
El Canigó nevat, quin gegant! quin símbol!
Aquest campanar, únic, m'agrada sobretot al capvespre, quan la pedra és il·luminada pel sol ponent.
Tres nens juguen ran de l'aigua. Els custodia la seva àvia de cabells blancs.
Avui fa 69 anys que vas morir, Antonio, i sóc aquí perquè tu has volgut que hi sigui.
L'alcalde de Cotlliure inaugura el Congrés. Es passa mig discurs parlant de Sarkozy. Entre les eleccions i la vida privada del president, la resta passa desapercebut per als mitjans. C'est inquiétant pour l'avenir de la France...
El Canigó nevat, quin gegant! quin símbol!
Aquest campanar, únic, m'agrada sobretot al capvespre, quan la pedra és il·luminada pel sol ponent.
Tres nens juguen ran de l'aigua. Els custodia la seva àvia de cabells blancs.
Avui fa 69 anys que vas morir, Antonio, i sóc aquí perquè tu has volgut que hi sigui.
L'alcalde de Cotlliure inaugura el Congrés. Es passa mig discurs parlant de Sarkozy. Entre les eleccions i la vida privada del president, la resta passa desapercebut per als mitjans. C'est inquiétant pour l'avenir de la France...
22.2.08
Taula rodona “Machado: maestro de maestros”
Cotlliure 22.2.08
[Els números entre parèntesi corresponen a les pàgines del Juan de Mairena
de Machado segons l'edició de l'any 1986 d'Alianza Editorial]
de Machado segons l'edició de l'any 1986 d'Alianza Editorial]
“Lo que no es autobiografia es plagio”
Remontémonos al año 1989. Un año glorioso en el cual me casé, gané las oposiciones y leí el Juan de Mairena de Machado. Tenía a la sazón 25 años. Llevo 19 años profesando la filosofía en centros públicos de enseñanza secundaria del área metropolitana de Barcelona. Machado se licenció en filosofía a los 43 años. Yo, a los 43, me acabo de licenciar en poesía.
Juan de Mairena, un libro extraño, a medio camino entre los aforismos nietzscheanos y los desasosiegos pessoanos. Nietzsche, además de profesor en Basilea y filósofo antimetafísico, también era poeta. Firmaba sus poemas con el heterónimo de Vogelfrei (pájaro libre). Mairena decía: “yo soy un mero aprendiz de ruiseñor que quisiera ser metafísico”. Pessoa también tuvo su Abel Martín. Él lo llamó Alberto Caeiro. El Barón de Teive -heterónimo suicida de Pessoa- escribió un libro titulado La educación del estoico: “Não ensines nada, pois ainda tens tudo que aprender”. Mairena dice: “Vosotros sabéis que yo no pretendo enseñaros nada y que sólo me aplico a sacudir la inercia de vuestras almas, a arar el barbecho empedernido de vuestro pensamiento, a sembrar inquietudes…” (253). Unamuno, otro profesor-filósofo, lo dijo evangélicamente: “procuro ejercer la quinceava obra de misericordia, esto es: despertar al dormido”. Machado coincide con el trágico rector de Salamanca: “tras el vivir y el soñar, está lo que más importa: despertar”.
Juan de Mairena, un libro extraño, a medio camino entre los aforismos nietzscheanos y los desasosiegos pessoanos. Nietzsche, además de profesor en Basilea y filósofo antimetafísico, también era poeta. Firmaba sus poemas con el heterónimo de Vogelfrei (pájaro libre). Mairena decía: “yo soy un mero aprendiz de ruiseñor que quisiera ser metafísico”. Pessoa también tuvo su Abel Martín. Él lo llamó Alberto Caeiro. El Barón de Teive -heterónimo suicida de Pessoa- escribió un libro titulado La educación del estoico: “Não ensines nada, pois ainda tens tudo que aprender”. Mairena dice: “Vosotros sabéis que yo no pretendo enseñaros nada y que sólo me aplico a sacudir la inercia de vuestras almas, a arar el barbecho empedernido de vuestro pensamiento, a sembrar inquietudes…” (253). Unamuno, otro profesor-filósofo, lo dijo evangélicamente: “procuro ejercer la quinceava obra de misericordia, esto es: despertar al dormido”. Machado coincide con el trágico rector de Salamanca: “tras el vivir y el soñar, está lo que más importa: despertar”.
Despertar. Desvelar la conciencia del alumno. Hacerlo dudar. Fomentar su libertad. Esa es nuestra tarea. “Nosotros queremos ser sofistas en el mejor sentido de la palabra.. queremos ser librepensadores”(179). Mairena me enseñó el amor con el humor, el sano escepticismo que “se limita a preguntar y no se asusta de las contradicciones” (47). Mairena me enseñó que “no es lo mismo pensar que haber leído” (111) y que, en lugar de empuñar espadas o crucifijos, es mucho mejor hablar “siempre con las manos en los bolsillos” (196).
Dirigiéndose a los alumnos, les dice: “Yo os pido un poco de amistad y ese mínimo de respeto que hace posible la convivencia entre personas durante algunas horas. Pero no me toméis demasiado en serio. Pensad que no siempre estoy yo seguro de lo que os digo… porque yo soy la incorrección misma, un alma siempre en borrador, llena de tachones, de vacilaciones y arrepentimientos. Llevo conmigo un diablo… porque de mí sólo aprenderéis que tal vez os convenga ignorar toda la vida: a desconfiar de vosotros mismos” (92).
Empecé filosofando y acabé poetizando.
Tuve un profesor de latín, el Sr. Salas, que nos leía sus poemas en clase. Siempre decía: “Soy un poeta en camiseta”. Yo también leo mis poemas a los alumnos. A veces hasta me aplauden. Ayer un alumno de mi tutoría de 1º de bachillerato me dijo: “Tú eres un profe raro” (un friki). ¿Por qué? –le pregunté. Él no supo qué responder. Supongo que no hay muchos profes que les lean poemas en clase. Debe ser eso.
A medida que avanzaban los cursos me iba alejando cada vez más de la filosofía académica. “Los grandes filósofos son poetas que creen en la realidad de sus poemas” (57). Ya sabía que, desde Platón, la filosofía es un curioso género literario, pero –cosa todavía más curiosa- el discípulo de Sócrates quemó sus poemas al conocer al maestro y expulsó a los poetas de su República. Confieso que nunca fui platónico. Nietzscheano sí, a mucha honra. Era “el pensar poético” (178) el que me seducía, lejos de la lógica del sentido común. Zarathustra se lamenta: “Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss” (me avergüenzo de tener que ser todavía poeta). Otra contradicción nietzscheana. Yo no me avergüenzo en absoluto, incluso me siento orgulloso. Mairena otra vez: “Algún día se trocarán los papeles entre los poetas y los filósofos… y estarán frente a frente poeta y filósofo –nunca hostiles- y trabajando cada uno en lo que el otro deja” (225-226).
En mí se confunden el profesor y el escritor, el pensador y el poeta. Los alumnos te miran y ven en ti un hombre maduro que les da clases y escribe versos. Te observan e intentan comprenderte. En catalán hay un verbo precioso: emmirallar-se (espejarse, el mirall es el espejo). Els alumnes s’emmirallen en el profesor, se fijan en ti, se miran en ti, tú les devuelves el reflejo que andan buscando de sí mismos…
Mairena dice que “la poesía es el revés de la filosofía, o sea, el anverso del mundo, el mundo visto al derecho”. Filósofos y poetas trafican con las palabras. Las ideas son palabras cargadas de sentido. Los versos son palabras cargadas de belleza. Al fin y al cabo, el Logos, siempre el Logos, eso tan importante que permite la cultura y nos hace humanos.
A veces me planteo que me gustaría poder vivir de la literatura, dejar las clases y dedicarme full time a escribir. Luego pienso que no, que no sería bueno, que me perdería alguna cosa, el contacto humano con esta juventud…
Me voy haciendo a la idea… pasarán cursos y más cursos… y yo cada vez seré más viejo… y ellos siempre seguirán igual de jóvenes, como Dorian Grays que han pactado con Mefisto.
Me voy haciendo a la idea… habrá más clases y más poemas… a cada cual su destino…
Premi Internacional de Literatura Antonio Machado
El professor escriu (taula rodona i recital)
Dos poemes del poemari guanyador: 1 + 2
Somiar la tendresa
21.2.08
Somiar la tendresa
Pel matí, preparant la taula rodona de demà, he rellegit el Juan de Mairena .
Ja he seleccionat els poemes que diré al recital de dissabte. El problema és que estic un xic empiocat, tinc una tosseta molt empipadora i la veu se'n ressent. Coi de calefaccions!
A mitja tarda, en Joan Andreu m'ha portat el llibre de Jacques Issorel Collioure 1939. Les derniers jours d'Antonio Machado (Éditions Mare Nostrum, 2001). Aquest diumenge, abans del lliurament del premi, Issorel farà una lectura i comentari del sonet de Machado "Por qué, decísme, hacia los altos llanos...". La primera part del llibre recull els testimoniatges de les persones que van viure els darrers dies al costat de Machado. La majoria de textos ja els havia llegit a internet. El més interessant és la segona part: 19 poemes que diferents escritors han dedicat a l'exili i la mort de Machado. Louis Aragon, Pablo Neruda, Giner de los Ríos, Leopoldo Panero, Jorge Guillén (que l'anomena "este Sant Antonio de Collioure"), José Hierro, Ángel González, Gerardo Diego ("Antonio el Bueno duerme allá en Colibre / la Colibre que en Lope es española / hoy es francesa / y siempre catalana"), Rafael Alberti, JM Caballero Bonald, JA Goytisolo, Blas de Otero... Hi ha tres catalans: Salvador Espriu, Jordi Pere Cerdà i Gurmesind Gomila.
Sense voler emular els mestres suara esmentats, amb la modèstia que em caracteritza (com diria Mairena: "Todos los genios somos modestos"), he escrit el següent poema per a commemorar el 69è. aniversari de la mort de Machado. El llegiré dissabte al recital i diumenge a l'acte lliurament del premi:
Ja he seleccionat els poemes que diré al recital de dissabte. El problema és que estic un xic empiocat, tinc una tosseta molt empipadora i la veu se'n ressent. Coi de calefaccions!
A mitja tarda, en Joan Andreu m'ha portat el llibre de Jacques Issorel Collioure 1939. Les derniers jours d'Antonio Machado (Éditions Mare Nostrum, 2001). Aquest diumenge, abans del lliurament del premi, Issorel farà una lectura i comentari del sonet de Machado "Por qué, decísme, hacia los altos llanos...". La primera part del llibre recull els testimoniatges de les persones que van viure els darrers dies al costat de Machado. La majoria de textos ja els havia llegit a internet. El més interessant és la segona part: 19 poemes que diferents escritors han dedicat a l'exili i la mort de Machado. Louis Aragon, Pablo Neruda, Giner de los Ríos, Leopoldo Panero, Jorge Guillén (que l'anomena "este Sant Antonio de Collioure"), José Hierro, Ángel González, Gerardo Diego ("Antonio el Bueno duerme allá en Colibre / la Colibre que en Lope es española / hoy es francesa / y siempre catalana"), Rafael Alberti, JM Caballero Bonald, JA Goytisolo, Blas de Otero... Hi ha tres catalans: Salvador Espriu, Jordi Pere Cerdà i Gurmesind Gomila.
Sense voler emular els mestres suara esmentats, amb la modèstia que em caracteritza (com diria Mairena: "Todos los genios somos modestos"), he escrit el següent poema per a commemorar el 69è. aniversari de la mort de Machado. El llegiré dissabte al recital i diumenge a l'acte lliurament del premi:
Somiar la tendresa
Haver de fugir de la terra que has cantat vers a vers
Tener que huir de la tierra que has cantado verso a verso
Dover fuggire dalla terra che hai cantato verso dopo verso
Deixar enrere les arrels i dessagnar-te pel camí
Dejar atrás las raíces y desangrarte por el camino
Lasciare indietro le radici e dissanguarti lungo il cammino
Obrir els ulls de bat a bat per a veure el blau del mar
Abrir los ojos de par en par para ver el azul del mar
Spalancare gli occhi per vedere il blu del mare
El poeta recorda el sol de sa infantesaHaver de dir adéu quan la vida és més plena
El poeta recuerda el sol de su infancia
Il poeta ricorda il sole della sua infanzia
El poeta és un àngel disfressat de paraules
El poeta es un ángel disfrazado de palabras
Il poeta è un angelo mascherato di parole
Tener que decir adiós cuando la vida es más plena
Dover dire addio quando la vita è più piena
Romandre sota el xiprer que s'enlaira cap al cel
Permanecer bajo el ciprés que se eleva hacia el cielo
Restare sotto il cipresso che s'innalza verso il cielo
Somiar la tendresa d'una nova primavera
Soñar la ternura de una nueva primavera
Sognare la tenerezza di una nuova primavera
[versió italiana de Lliri blanc]
--&--
Premi Internacional de Literatura Antonio Machado
El professor escriu (taula rodona i recital)
Dos poemes del poemari guanyador
1 + 2
20.2.08
El professor escriu
Aquest divendres dia 22 de febrer -69è aniversari de la mort d'Antonio Machado- s'inaugura a Cotlliure el I CONGRÉS D'ESCRIPTORS-PROFESSORS "ANTONIO MACHADO. EL PROFESSOR ESCRIU". Es tracta d'un congrés itinerant que continuarà després el seu recorregut per les ciutats machadianes (París, Barcelona, València, Baeza, Sevilla, Segòvia, Madrid) fins a la seva clausura el proper 7 de maig a Sòria. Està patrocinat pel Ministerio d'Educación y Ciencia, Ministerio de Cultura, Instituto Cervantes, Fundació Machado i els ajuntaments respectius. Com diu el webpretende, a través de la figura del Antonio Machado profesor, poner de relieve la importancia de la figura del profesor de enseñanza media para transmitir valores fundamentales y la riqueza intelectual que aporta el hecho de que muchos de esos profesores sean a su vez escritores. Por ello, en las nueve ciudades se han programado conferencias y mesas redondas con la participación de profesores de enseñanza secundaria que son, al mismo tiempo escritores de prestigio.
Además, coincidiendo con la inauguración y la clausura se celebrarán las dos últimas veladas poéticas “A orillas de Machado” donde estarán presentes importantes poetas actuales. Todas las veladas realizadas, ocho en total, serán recogidas en un libro de homenaje al poeta.
Us anuncio que he estat convidat a participar en els següents actes:
- Divendres 22 (11:00) taula rodona "Machado: mestre de mestres"
- Dissabte 23 (18:00) recital "A orillas de Machado" en el qual llegiré poemes propis.
- Diumenge 24 (11:30) lliurament del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado.
Serà un llarg cap de setmana a Cotlliure, el poble més bonic que conec. Ja teniu una bona excusa per a visitar o revisitar aquest indret templer, fauvista i -sobretot- machadià... Si us animeu a pujar, sereu benvinguts.
Mostra un mapa més gran
Plovisqueja
Plou tímidament. Un aiguaneu imperceptible. L'aigua que hauria de xopar les arrels es queda a la superfície. La pell del món rutila. Tota la tarda traduint versos i llegint articles. Us regalo un altre poema del poemari machadià:
Plovisqueja
Plovineja sobre el poble.
El cel s'ha disfressat de nimbus.
Plovisca sense estridències,
sense escarafalls, consirosament.
Els nens juguen amb la pilota.
Espurneja en el silenci de
la tarda esllanguida.
La merla s'envola cap al bosc.
La primavera, noval, llagrimeja.
La nena es balda al gronxador i,
amb el gest de baldar-se,
evoca l'anar i venir dels segles,
l'eterna rutina que dura
des de molt abans del diluvi.
Repixa, brusqueja, brusquineja...
Tu llegeixes el Codi da Vinci perquè
l'ha prohibit l'església.
Jo em deixo endur per
la mandra de les paraules...
Hauria de corregir exàmens,
però fa hores que passejo per París...
Roineja, borrimeja, plovisqueja...
Encenc una espelma blava.
Fumeja una barreta d'encens de vainilla.
¿Per què tota la vida sencera no podria ser
com aquest dilluns rellent, vagarós,
envernissat de placidesa?
Arriba la nit vestida de boira.
La flama de l'espelma és tímida.
19.2.08
18.2.08
Bloguzz
Confesso que m'hi vaig apuntar sense gaire convicció. La idea no em semblava malament i vaig voler provar-ho. Que les empreses comencin a tenir en compte els blogs per a fer la publicitat dels seus productes és una bona notícia. Empresa 2.0. A hores d'ara, ja han seleccionat ENTRELLUM per a dues promocions:- 18-feb-2008 - Blog seleccionado
Tu blog ENTRELLUM - BLOG DE TONI IBAÑEZ ha sido seleccionado en la promocion Guía de referencia SEO [Review]
- 18-feb-2008 - Blog seleccionado
Tu blog ENTRELLUM - BLOG DE TONI IBAÑEZ ha sido seleccionado en la promocion Gafas graduadas low-cost [Review]
Estic esperant que m'arribin els dos productes a casa: un llibre i unes ulleres graduades. Quan els rebi us en parlaré a bastament. Val a dir que Bloguzz és una empresa catalana...
Paper i xerrameca
Avantguarda literària? Literatura 2.0
Els suplements dels diaris de paper amb els seus "crítics" decimonònics no se n'enteren. Segueixen a la lluna de València. Paper i xerrameca obsoleta. Tenen els dies comptats. Internet escombrarà tot això ben aviat...
[Comentari inspirat per El Llibreter]
[Comentari inspirat per El Llibreter]
17.2.08
Capvespre, una traducció i mil gràcies
Cap de setmana ple d'emocions (el proper ho serà encara més). El premi. Mil gràcies per tots els vostres comentaris i mails. Sou fantàstics. Us deixo el programa de ràdio de divendres i la traducció al francès d'un poema que pertany al poemari guanyador:
Capvespre 15.2.08Comencem amb un poema satiricosarcàstic. Cançons de Neil Young. Parlem de Lúcid. ¿Alta cultura o "pa i circ"? Primer aniversari del Casal de Vallromanes. Farem una lectura pública per a commemorar l'Any Rodoreda. Premi de Poesia de Vallromanes. Setmana de vagues. Crisi econòmica? Agenda cultural. Llibres prohibits. Michel Onfray. Internet i el poder. L'harmònica de Neil Young. ARCO. Cézanne. Fados de Névoa. Poema final de Màrius Torres: Febrer.
Avec le temps
Avec le temps
Tout devient rien
L’oubli écrase la folie
Mer, amour, peur
La mort nous assaillit
À chaque instant
Vie et poésie
Nous transpercent le coeur
Naufrage de mots
Masques et silences
La nuit nous a fait
Prisonniers du passé
Et malgré l’apparence,
Non! Je ne suis pas fou
(Versió d’Etienne Muylle Wallace)
També en anglès: As time goes by16.2.08
Premi Internacional de Literatura Antonio Machado
Estimado señor,
Tengo la satisfacción de informarle que el Jurado del Premio Internacional de Literatura Antonio Machado, reunido hoy en Collioure, ha decidido atribuirle el Premio correspondiente al año 2008. Enhorabuena. Contamos con su presencia el domingo 24 de Febrero en el Centro Cultural de Collioure para la entrega del Premio. Reciba un saludo machadiano.
Antonio Machado va viure els seus darrers dies en terra catalana. Fou acollit pels catalans rossellonesos de Cotlliure, on va morir el 22 de febrer de 1939 i on reposa fa 69 anys. Des d'aleshores, Cotlliure ha esdevingut un lloc de peregrinació.
Estos días azules y este sol de la infancia...
És un honor rebre un premi internacional que duu el nom de Machado, perquè és el poeta en llengua castellana que més admiro. A banda dels seus poemes immortals, per a mi la seva obra mestra és el Juan de Mairena, el filòsof-poeta amb qui més m'identifico.
Los grandes poetas son metafísicos fracasados. Los grandes filósofos son poetas que creen en la realidad de sus poemas.Al premi s'hi podien presentar obres de qualsevol gènere literari escrites en francès, castellà i català. Sóc el primer català que el guanya. El destí ha volgut que aquest fet coincideixi amb el recent reconeixement oficial del català a la Catalunya Nord.
El poemari guardonat (dont l'esprit soit conforme à la pensée machadienne) es titula ENTRELLUM i conté 49 poemes i una elegia (ELEGIA42, escrita el dia que vaig fer 42 anys).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)