29.4.11

Ítaques

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat.

Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare.

Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra. Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més espesses, les tribus més salvatges, dones angelicals. ¿A què treu cap tanta insistència per a recuperar un tron ​​arnat i una corona rovellada? Amb la teva absència, ella es va fer a si mateixa. Deixa que governi la seva hisenda. L'aranya envolta al mosquit amb un fil de seda fins que l'ofega. El periple va valer la pena. Ara descansa, conrea l'horta, escolta els rossinyols, deixa que el temps reveli les últimes cartes. No sentis llàstima de tu mateix. La ferides han cicatritzat i, mentre escriguis, hi ha esperança. No t'encaparris buscant la sortida del laberint. Cap Ariadna pot ajudar-te. Ella és un altre laberint, pitjor que el Minotaure. Teseu i Ulisses van tornar a casa, i ja sabem com acaba aquella trista història de les veles negres i les veles blanques.

Ho diu Kavafis: Trobaràs ports que els teus ulls ignoraven. No hi ha res més traïdor que la nostàlgia. Només tens dues opcions: o estàtua de sal o horitzó. ¿Dubtes potser? Els records són àncora i has de navegar. Cantava Pessoa: Navegar é preciso; viver não é preciso. Enfila ​​el mascaró de proa cap a noves singladures, t'esperen rumbs incerts, esculls de corall, balenes gegantines. Que es podreixin totes les Ítaques! ¿Per a què redimonis vol una pàtria el teu cor nòmada? Viure així té els seus riscos, però lo altre no és viure, sinó pansir-se com un peix en salmorra. Corre, salta, balla, vola, no et quedis aquí bocabadat somiant que la teva vida podria ser diferent, molt més apassionant. ¿O esperes que el mannà caigui del cel? Tros de quòniam!

26.4.11

Neruda


Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d'Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:
“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”
Potser, com volia Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.

A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.

Hi ha un arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.

A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.

En el llac Maihue un estol de treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i oregons exterminant la selva valdiviana. Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries. Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.

El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals. Neruda rima amb literatura. Els homes i els versos han de ser lliures.

23.4.11

Lalin Kuwu (aranya filadora)



Vaig conèixer Isaías Caripán (21 anys) a Coñaripe (sendera del guerrer). Atenia la botiga "Lalin Kuwu" (aranya filadora) la qual aplega una agrupació de teixidores maputxes del sector de Panguipulli (esperit del puma). Les peces de roba que venen estan confeccionades amb el witral (tradicional teler maputxe).


Vaig xerrar amb ell una bona estona. Em va explicar el que significa el nom de la botiga. A les nenes petites els posen una aranya entre les mans i, si després de fregar-les, l'aranya encara és viva, vol dir que tenen aptitud per a ser bones filadores.

L'Isaías em va relatar la història de la seva família i un munt de coses més (Galvarino). Al final, en senyal d'agraïment, li vaig comprar una gorra de llana teixida per una artesana de Trafun que em va costar 2.500 pesos (4 euros).

Sobre Coñaripe llegeixo:
El 2 de marzo de 1964 el volcán Villarrica entró en actividad provocando una violenta erupción que arrasó en su totalidad el poblado de Coñaripe dejando un saldo de 22 víctimas fatales, entre nativos, chilenos y unos pocos colonos extranjeros, siendo encontrados solamente dos cuerpos. Producto de esto, el pueblo fue reconstruido en su actual ubicación, a unos mil metros más al sudeste del pueblo antiguo, donde hoy existe una cruz que recuerda la tragedia.
Vuit dies després d'aquesta tragèdia, jo neixia a la Clínica Montserrat de Lleida, 20.000 km al nord. L'última erupció d'aquest volcà (el més actiu de Xile) va ser l'any 1984. Vaig poder veure les senyals de trànsit on s'indicava la direcció que calia prendre en cas d'evacuació per "emergència volcànica"...

21.4.11

Drames

De vegades, davant un problema, no cal fer res tret d'esperar que passi el temps i ho posi tot al seu lloc. De vegades, malauradament, la mort és l'única solució. Intento recordar com era quan tenia 18 anys, com em prenia les coses, com accelerava a fons. Vaig marxar de casa dels pares perquè el poble se'm va quedar petit. Horitzons nous. Els joves han de llegir i veure món. Viatjar per a relativitzar. Viatjar per a valorar de lluny estant les arrels que ens nodreixen. Ales i arrels. Flors i fruits. De vegades, cal trencar-ho tot, escapar de la rutina, sortir per la tangent i aterrar a les antípodes envoltat de persones que parlen una llengua que desconeixes. Només així creixeràs i s'endolcirà la teva mel. Només així, el que ara et semblen drames esdevindran anècdotes més o menys importants. Es tracta de seguir endavant. De vegades, n'hi ha prou amb posar-se a caminar. Tant se val la direcció. No cal prendre decisions. La vida ens guiarà amatent, omplint el camí de sorpreses inesperades.

14.4.11

El límit de la paciència


Ahir vaig veure un cartell on s'anunciava el preu d'una casa: 525.000 euros. Fa justament dos anys, per aquesta mateixa casa en demanaven un milió. Malgrat l'ostensible rebaixa, segueix sense vendre's.

Em pregunto si ara som la meitat de rics que fa dos anys o si el que passa és que alguns (que ara ploren) fa dos anys eren el doble de barruts. També em pregunto què farem amb tantes vivendes buides i amb tantes butxaques buides. ¿Cal omplir-se de paciència o arribarà un dia que, amb el pap ben buit, qualsevol paciència serà impossible?

11.4.11

El preu dels llibres

Ruégole ayudarme en lo siguiente

He publicado un libro en Bubok; pero no puedo ponerle el precio que yo
quiero porque me funcionan todos les pasos del proceso de publicación,
solo el paso referente al precio no me funciona.

mi pc tiene window xp, mozila 4, bien conectada a internet y no sé qué
pasa porque no puedo escribir donde dice precio de libro en papel, precio
de ebook.

Qué puedo hacer? espero su colaboracion en este caso.

francisco

Amigo, los libros no deberían tener precio. No mercantilices tu obra. Los libros tienen valor, pero no precio. Antonio Machado decía que "todo necio confunde valor y precio". Regálalos, como hago yo. Precio cero y valor infinito. Tus lectores estarán doblemente agradecidos por poder leer tu obra gratis y por el valor intrínseco de esta. Es mi consejo y mi ejemplo. A mi me funciona. Saludos.

10.4.11

Llac Maihue


Enregistrat a Puerto Los Llolles, llac Maihue (mapa). Més sobre la Ruta de Neruda
(vídeo amb Ramón Quichiyao). L'ocell que esmento s'anomena Treile o Queltehue (Vanellus chilensis)

8.4.11

Escriptors de veritat


I agree. Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera…. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius. La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils.

Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes.

6.4.11

Friendship


Aquí, a Xile, Tony (amb y grega) vol dir pallasso, per això a moltes persones se'ls escapa un somriure quan els dic el meu nom.

Diumenge al matí, a la fira artesanal de Dalcahue (Chiloé), vaig trobar uns catalans i un basc, l'Iñaki (foto superior). Els catalans (Josep & Valèria), joves i enamorats, estudien a Talca (foto inferior). El destí ens va aplegar i tots quatre vam recórrer alguns indrets increïbles, com ara la cascada de Tocoihue i l'illa Aucar.


El mateix dia vaig coincidir amb uns altres catalans, concretament una parella (Anna de Martinet de Cerdanya i Antoni de La Seu) que anaven amb una amiga de Castelló (Lola) que ara viu a Puerto Varas. No falla, vagis on vagis, trobaràs un català, o més d'un! S'agraeix poder parlar una mica la teva llengua materna després de setmanes sense fer-ho.

El MITO FRIENDSHIP

29.3.11

Weltuntergang


Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis
Niños prodigio bebiéndose su propia sangre
Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo
Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas
Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados
Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso
El púrpura de los atardeceres australes frente al océano

Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas
Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas
Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición
Árboles milenarios susurrando versos efímeros
Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles

La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo
Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares
El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor

Escuché el croar de la rana bajo la leña
Hongos sagrados alimentaron mi espíritu
Volé como el cóndor sobre la cordillera

Antesala del final, preludio de lo inevitable, la tierra tembló y el mar levantó su dominio
Nadie reaccionó, apenas tuvieron tiempo de mascullar una oración medio olvidada que aprendieron cuando niños

El viejo mapuche dio el aviso: “Se acerca la hora de la verdad, estamos en manos de Kai Kai Filu
Yo andaba por el cerro Ñielol de Temuko con una machi que me enseñó los Chemamül
Avanzamos por el sendero bajo los kopiwes hasta las raíces profundas del koywe
Le regalé una flor de sangre para que se la prendiera en su cabellera de azabache, pero recordó la triste leyenda y al tiro la rechazó

Encendí la última hoguera para la última noche
Dormir, ¿para qué dormir si todo es pesadilla?
¿Para qué otra guerra si el destino es desatino?
Comí hasta el último grano de arroz antes del amanecer glorioso
Enloquecieron las órbitas de los sistemas solares
El Hombre Pájaro se dispuso a emprender el vuelo
En lo alto, Make-Make contemplaba con ojos gigantes

No es miedo lo que siento, sino respeto
Oscura es la ventana que se abre al mañana
Tan lejos de mi mundo, al otro lado del mapamundi
La Tau me condujo hasta aquí y ahora sé que es Soma
Roja la sangre, rojo el sombrero, roja la cabaña donde me cobijo de la miseria espiritual de Occidente

No habrá almas para tan pocas cruces
144.000, ni uno más ni uno menos
Rugen los motores, aullidos de lobos hambrientos que acechan
Llegó la hora suprema

Saqué el ocho de copas: abandono de lo material, un peregrino vestido de rojo decide buscar en la montaña las cosas que no encuentra en ese mundo, dejando atrás sentimientos y afectos, saltando a la otra orilla, la del compromiso serio y veraz, de la que no se puede volver y, mientras los demás piensan que se perderá en la noche, él, apresuradamente, va en busca de la aurora.

Todo está escrito

26.3.11

L'avi Lawal (Fitzroya cupressoides)


Els éssers vius més vells del planeta són arbres. Aquest matí n'he pogut abraçar un d'impressionant: el Monumento Natural Alerce Costero.

Després de recórrer 40 km per camino de ripio amb el Suzuki Jimmy i de caminar 2,5 km per una sendera boscada, he arribat fins a l'avi Alerce el qual té 3.620 anys i 11 metres de diàmetre!! Completament sols, amb humitat absoluta i silenci relatiu (els ocells feien xivarri i la remor del riu pujava barranc amunt), hem xerrat una estona.

Restaven 30 km fins a la platja de Hueicolla (lloc d'aigues brillants). El camí estava molt enfangat perquè ha plogut tota la nit. Sense cobertura telefònica, no volia córrer el risc de quedar-me atrapat en aquells verals tan inhòspits. Em sembla perfecte que no asfaltin el paradís.

NB: M'adono que la paraula maputxe per anomenar aquest arbre és un palíndrom: LAWAL.

22.3.11

Loncotrewa (cap de gos)


En el bosc encantat de Loncotrewa, sota la pluja de la tardor acabada d'estrenar, entre amanites, rovellons, colibrís, choroys i murtres de flors minúscules, blanquíssimes, mentre la nit s'acosta suaument, a la vora de la llenya encesa, et somio.....

19.3.11

Mawidahue (lugar entre los cerros)


Después del puente de Santa Juana, en el fundo Mawidahue, Patricio me acompaña hasta la entrada de la selva valdiviana.

Recorreré el sendero que asciende al mirador.

Aprendo el nombre de los árboles: koiwe, tepa, raulí, luma, olivillo, ulmo... Entre musgo, helechos y cañas, solitario, atravieso esteros de aguas cristalinas.

Canta el chukau a mi derecha: ¡Buenos augurios!

“Quien no conoce el bosque chileno, no conoce este planeta”
-escribió Neruda al principio de sus Memorias.

“Nada nos detiene en el derrotero, somos una corriente de sueños infinitos que se extiende más allá de todos los días por venir”
-escribió Quichiyao en su último libro.

Vengo de muy lejos, del norte mitificado, de la vieja Europa que se hunde en su propio ocaso. Busco el verde más intenso, el aire más puro, las voces indígenas que sobreviven en esta tierra fértil.

Hay en mi mochila un sueño: la libertad y el viaje hacia el sur del mundo, la dicha del agua que fluye río abajo, la mirada de la gente -tu mirada-, paisaje profundo del alma que crece desde los siglos antiguos, el cielo austral, estas nubes, estos cerros, cuando el sol, entre la neblina, ilumina otro amanecer a orillas del lago Ranco.

Podría echar raíces en esta tierra oscura, humus eterno que vivifica el impulso vegetal hacia lo alto.

Winka sin patria ni bandera, sólo palabras, mis manos y mis pies abarcan entero el universo.

Abrazo el silencio del bosque. Respiro hondo.

Olvido quién soy y de dónde vengo.

Olvido el futuro.

Desde el mirador contemplo la paz del valle, praderas que llenan mis ojos, ramas quietas, tanta delicia, tanto milagro, parece mentira que el mundo pueda acabarse.

Ya conozco el bosque chileno. Ya nada me detiene.

Como canto que emerge, como fuente que mana, lanzo mis versos al viento, espejo del lago inmenso, eco de la cordillera, para que sepas que amo lo que te pertenece, para que aprendas a amar lo que tienes.


(Poema dedicado a los alumnos y profesores de la escuela básica municipal "José Manuel Balmaceda" de Futrono)


24.2.11

Col·lapse

Aquest és el millor documental que he vist mai. Feu-me el favor de mirar-lo. Són 80 minuts que potser us salvaran la vida. El protagonista fuma i plora, dues coses molt mal vistes actualment, però que li dónen encara més credibilitat. Podeu titllar-lo de boig o de conspira(para)noic. Allà vosaltres. Comprendreu que jo, després de veure'l, no perdi més el temps escrivint bajanades en aquest blog. A partir d'avui estaré molt ocupat manegant les conseqüències pràctiques que n'he extret... Money is the root of all evil... Seràs tu el mico número 100?

23.2.11

Agraïment

Hi ha vegades que volem fer el bé i en resulta un mal, i altres vegades que fem un mal i, al capdavall, en resulta un bé. El millor, per tant, com aconsellava Bernardo Soares, és no fer res, abstenir-se d'actuar. Tota interferència nostra en la realitat és, per definició, perillosa i pot convertir-se en contraproduent. El temps sentencia els actes i els no-actes, posant-los al seu lloc. No hi ha res a “perdonar” perquè, de fet, som completament inconscients de les conseqüències de les nostres (més o menys "benintencionades") accions. Fins i tot la traïció més gran feta a gratcient pot convertir-se en una benedicció. Podria posar exemples concrets, però m'estimo més no tacar aquest post amb noms i cognoms. Cal ser agraït amb els “enemics” gràcies als quals ara som feliços.

22.2.11

About close friendship (a harmless digression)


I have no friends. I don't believe in them. "Close" friendship is an attack, an aggression on our privacy. Often friends think they've the right to know everything about us. A man without secrets isn't an interesting man. Some of my secrets I wouldn't confess them to myself. People who need too many friends show a big weakness. In addition, opening their hearts, they're exposed to be attacked by others who rarely are trustworthy, in spite of the fact that they call themselves “your friends”. The worst betrayals ever come from nearby. So it's easier to forgive an enemy than to forgive a friend. The true warrior never shows all his weapons. A good friendship formula could be keeping "at the distance", but unfortunately human curiosity and the desire to manipulate usually pervert healthy relationships. For pure self-defense, shun friends. Don't tell others your weak points, hide your shadows deep in your inner self. You can maintain a relationship if it involve a benefit, as you can help others if you think fit. But allowing something else to your friend you're approaching a very dangerous abyss. I recommend not to jump. Finally, about dogs, let me joke: Men's best friend it's his blow-up doll. And what about women? Women's best friend is her dildo, or also her golden credit card, of course redirected to somebody else's bank account!

(This text was inspired by a discussion in English class. I'm very grateful to my EOI teacher Assumpta for her correction)

21.2.11

Deutes

Si un país pot decidir no tornar el deute, per què no podem fer el mateix els particulars? No un o dos, sinó tots alhora. Per què no decidim deixar de pagar el que devem? Si hem arribat a la crisi actual és per culpa de l'endeutament generalitzat. El sistema totalitari mercantil de base especuladora ens ha conduït fins aquí. Cal abolir tots els deutes. Que els creditors es vagin fent a la idea que ja no cobraran. Que s'amaguin en els seus paradisos fiscals. Nosaltres farem via amb la lliçó ben apresa. Per pura supervivència.

19.2.11

Punts suspensius.....

Hi ha dues classes de persones: les que es dediquen a mirar la vida i les que tenen la valentia de viure-la a fons. Les primeres defensen el seu punt de vista; les segones saben que els únics punts defensables són els punts suspensius..... cada instant és un punt on t'ho jugues tot.