Recomençar

Em queda mitja vida per empaitar la melodia. Sobre la buidor construiré un entrellat de mots fràgils. Cor endins, sense timó, abastaré tots els mars. Enrere queden les runes. Davant, els ulls de l'aurora, poncelles per esclatar. Encara tinc esperança. Tot allò que s'acaba m'ajuda a recomençar.

Hivern

VIDEOPOESIA

Love of Lesbian

Bubok Express

Vaig encomanar 3 exemplars el 18 de febrer i m'han arribat avui mateix, una setmana justa després. En 7 dies els han impresos (a Sevilla) i me'ls han portat a casa. El preu final per exemplar ha sigut de 14,21 euros (incloent-hi l'enviament express, el més ràpid i car). Contra això no es pot competir. Te'l pots descarregar de franc, però si et fa gràcia tenir-lo en paper, ja saps.

Tolle, lege

Crec molt en les intuïcions. Hi ha moments de la vida en els que sents una corada, un rampell, i et deixes endur per aquell impuls, sovint irracional. M'ha passat moltes vegades, que he fet quelcom a la impensada, arrossegat per vés a saber quines forces, potser el destí, potser ocultes energies que manipulen els meus actes. Han sigut instants decisius que han canviat el curs de la meva existència, com si algú que no fos jo redrecés el meu camí. Hi ha dies que, de sobte, se m'aclareixen les foscors; i dies que noto que no sóc jo mateix qui fa les coses, sinó algú a través meu, que m'utilitza com a instrument. A l'hora d'escriure em passa una cosa similar. Allò que s'anomena "inspiració" no és res més que un estat mediúmnic...

Simplicitat

Tendeixo a la simplicitat. Hi ha dies que no menjo res i em sento més pur. De nit m'agrada veure les llums: els fanals collvinclats, els fars dels vehicles en moviment, els habitatges esparsos enmig de la foscor de l'horta...

Somio el mes d'abril.

Els dos veïns menuts juguen a futbol al replà. Sovint la pilota impacta contra la porta. És com si la realitat volgués colar-se a casa. Al final, com que no obro, se'n va. És millor així. No em barallo mai amb la soledat.

Escolto la teva veu per telèfon. Intento explicar-te que no sóc allò que escric, que les paraules són el camí, no pas la meta. Avanço, però no tinc gaire clar on vull anar. He abandonat moltes coses, i encara me'n sobren.

Arribarà l'abril i em trobarà preparat...

Una bona història

M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català:

• Hola, quina alegria trobar-te!
• Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?)
• Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor...
• Crec que et confons de persona.
• Que sí, que ets tu.
• Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes...
• Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu!
  
• Pot ser...
• I com et dius?
• Toni, em dic Toni.
• Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida...
• Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu.
• M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren...
• Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta)
• ….... (descobert, marxa mutis i cap cot)
• No, no te'n vagis. Vine un moment (faig el gest amb la mà)
  
• Què vols?
• Vull que m'expliquis la veritat.
• Quina veritat?
• La teva. ¿Et sembla bé anar enganyant la gent d'aquesta manera? ¿Et sembla bé usar de forma tan macabra la figura de ton pare, manipulant les emocions de les persones?
• ….... (calla sense saber què dir)
• Reconec que te n'has sortit prou bé. Les llàgrimes de cocodril t'han fallat una mica, però serviries per al teatre. T'ajudaré si em dius la veritat.
• Què vols saber?
• Suposo que si vas repetint aquest drama pel carrer és que et funciona, no? Quanta gent ha picat?
• Alguns...
• I la teva veritat quina és?
• No entenc...
• Vull saber la realitat de la teva vida. Si m'ho expliques t'ajudaré.
• No.
• No, què?
• Que no li explicaré res.
• Per què?
• Perquè la meva realitat és massa trista. A més, a vostè què li interessa? No n'ha de fer res.
• Sóc escriptor. Potser en faig un relat o una novel·la. Clar que m'interessa.
• I per on començo?
• Doncs pel principi.
• Ufff. El principi-principi?
• Sí.
• Se'ns farà de nit...
• Jo no tinc pressa. I tu?
• No...
• O encara vols entabanar uns quants transeünts més?
• No, no li penso explicar res.
• Ara te'n desdius?
• És que vull saber quant em donarà. Si vostè després fa un llibre i guanya diners, jo tinc dret a cobrar també per la meva història.
• Et donaré tot el que porto a sobre.
• I quant és això?
• No t'ho diré. T'has d'arriscar.
• Segur que és poc...
• O no. Qui lo sa... Jugues o no?
• No. Vostè és un ésser molt estrany.
• Per?
• Mai m'havia trobat ningú com vostè.
• Ni te'l tornaràs a trobar.
• Digui'm la quantitat de diners que duu a sobre i li explicaré el que vulgui.
• No t'ho diré.
• Aleshores me'n vaig.
• Ok. Tu t'ho perds.
• I tu també.
  

He intentat reproduir la conversa el més fidelment possible. Encabat, ell ha marxat en la direcció contrària a la meva. Tot ha succeït al Passeig de Ronda, entre la Plaça dels Pagesos i l'Avinguda de Madrid, enfront del monument a Gaspar de Portolà, a tocar de la farmàcia.

Em pregunto per què m'ha escollit a mi, què ha vist a la meva cara que li ha fet imaginar que podria picar. Suposo que us preguntareu quants diners portava a la cartera. Ell s'ho estarà preguntant durant molt de temps. Exactament portava 17 euros i mig. No sé si és poc o molt. ¿Quant val una bona història?

25senseEspriu

Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell. Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats. Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai...

Anteriors referències a Espriu

Pèrdues

Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre.

La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets.

Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi.

"All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe."

Ha arribat l'hora del despreniment.

A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem compartit abans la nostra vida, però el deseiximent d'aquestes relacions pot resultar molt dolorós.

Diuen que el temps ho guareix tot. Mentida. Una neoplàsia amb mala hòstia no la guareix el temps ni cap oncòleg. El que fa el temps (si no ens liquida) és depurar, purificar, convertir l'escòria en or, fer-nos cada cop més subtils, més lleugers, més espirituals. Quan renuncio, quan em deslliuro dels nusos i dels lligams que m'aferraven, quan llenço el llast que m'ancorava, em sento com un sādhu, com un ocell que estén les ales...

Voldria pensar que haver perdut m'ha fet més savi. El problema és que no sé què és la saviesa... Potser aquesta llibertat i aquesta buidor.

"Lo important no és el que hem perdut, sinó el que ens queda"

La ciutat propera

Benvolgut Màrius,

Si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que ara t'ho pensaries dues vegades abans d'escriure aquell poema titulat “La ciutat llunyana”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat "dolça i secreta”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és tan fidel com abans, el riu és menys profund i la ciutat ha deixat de ser llunyana. Tenim autopista, autovia, tren d'alta velocitat i fins i tot avions! Les teves obres estan digitalitzades. A la Biblioteca Pública hi tens el teu espai. L'altre dia vaig poder tocar el piano que tu tocaves a Mas Blanc. I, al capdamunt de tot, com sempre, senyoreja el campanar de la Seu, guarnit amb el vol majestuós de les cigonyes que, a l'hora de la posta, tornen al niu... Tornaràs també tu?

LLETRES A MAHALTA

Nen

VIDEOPOESIA

Memento

Dinamita els melindros porucs que t'han desballestat l'ànima. Has pecat massa. No et volen ni a la feina ni a casa. Ets el fugitiu. Memento homo, quia pulvis es... Tendra cendra remembra la fembra que et va parir. Totes les fembres vils que malmenaren ton camí. Totes. No te'n deixis ni una. Les verges. Les meretrius. Dinamita la fossa sèptica del teu magí. Has embrutat el nom de la nissaga. Ets el dissident. Memento mori... Estripa els somriures dels nens. Esgarrapa les engrunes darreres abans que el món s'enfonsi definitivament. T'has quedat sol com els monstres. Ningú no en vol saber res. Dinamita els ponts que pengen encara entre la riba de l'odi i del menyspreu. Deixalla de tu mateix. Memento audere semper... Dejuna. Sacrifica't. Fes penitència. Defuig tota concupiscència. Gosa renàixer. Ets el fill pròdig.

La fe en la literatura

No n'hi ha prou amb haver viscut. Escriure afegeix a la vida una pàtina, un rovell que ens fa sentir menys vulnerables a la inclemència de la mort, pura desaparició. Paraules-petjades, empremtes que deixem en el camí. És com anar despullat i posar-se una túnica per a evitar la intempèrie. Silenci-nuesa. Callar és passar desapercebut, desexistir. Continuem escrivint perquè no en tenim prou amb la vida, perquè se'ns queda curta sempre, perquè ens fa por anar a dormir i que l'endemà tot sigui oblit. És la certesa de la mort la que ens empeny a reiterar versos, a imaginar capítols, nous arguments. Escrivim com respirem: per a no sucumbir a la desfeta. Contra la mort no hi ha victòria possible, tret d'alguns gargots engiponats amb un cert estil. O ni tan sols això. La fe en la literatura.

Fre-e-Books

Fa temps que m'estic plantejant la possibilitat d'oferir les meves obres de franc. Ben mirat, ja fa 6 anys que ho faig escrivint el blog cada dia.

Drets d'autor? Copyleft? Creative Commons? Safe Creative? Domini públic! Creativitat. Generositat. Devolucionisme. Us regalo els meus textos sense guanyar un duro. Guanyo altres coses...

("todo necio confunde valor y precio")

Aquesta és la meva idea i la meva praxi de la cyberlit.

"Dada la lógica de las comunidades distribuidas, cuanto más uso se haga de aquello que yo comparto y ofrezco mayor será el valor presente que la sociedad adjudique a mis creaciones futuras." (Devolución y propiedad intelectual, p. 36)

Una altra qüestió són els llibres de paper. Tots els llibres de paper que he publicat han estat guardonats amb premis literaris. Us explico el funcionament. Quan tinc una obra (novel·la, poemari, etc.) que considero acceptable, l'envio a un premi. Els calés sempre fan goig, guanyar un premi i publicar en paper (encara) dóna prestigi. La majoria de premis els perdo. I què faig aleshores? Doncs torno a presentar l'obra a un altre premi. Si tampoc hi ha sort, llavors la deso, l'abandono, i en faig de noves. Vull dir que no m'encaparro amb una obra concreta. Intento superar-la. Si guanyo i l'obra és publicada, els drets passen a l'editorial; si no, resten completament meus, i puc fer amb l'obra el que em doni la gana. Regalar-la, per exemple.


Com que estic convençut que el futur va per aquí, deixeu que m'hi anticipi.

Penjaré a Bubok els PDF (format ePub per a Sony Reader, Papyre, iPad, iPhone, iTouch...) d'algunes obres que us podreu baixar de forma gratuïta. Si les voleu tenir en paper, aleshores haureu de pagar el preu de cost de la impremta i de l'enviament. En tot cas, jo no m'embutxacaré res. Zero euros. It's not my business.

Alguns apocalíptics afirmen que, així, la literatura (i la cultura en general) desapareixerà. Quina parida! Jo sostinc el contrari: que a partir d'ara estarà més viva que mai, a l'abast de tothom, lliure de les indústries i del mercadeig capitalista. Desintermediació. La literatura guanyarà i, sobretot, guanyarà el lector.

Es tracta d'una elecció individual d'acord amb el meu branding personal com a ciberescriptor. Els altres que facin allò que els convingui.

PS: S'accepten comentaris d'editors i llibreters desorientats.

La torna de Salvador Macip

Blaus (videopoema)

Blaus from Toni Ibañez on Vimeo.

VIDEOPOESIA

Fitxat

U.Q.V Fitxa 39

La poesia no existeix

"La novelas largas son insoportables. Ya no hay libros buenos. Ya no quedan cuadros buenos. Muy pronto de todo no quedará nada. Todo es nada. Escribir es irresponsable, egoista. No tienen que tener sentido, son obras de arte. Ser escritor no es sólo escribir. Hoy ser escritor es no ser ninguna otra cosa. Yo he aprendido a no ser nadie. No pretendo nada más. ¿Y la poesía? No existe. Ser poeta en este país de camioneros, ¿a quién le interesa? Todo artista duda de sí mismo. Podemos sobrevivir a las dudas, pero las certezas no las podemos abarcar. De futbol mejor no hablemos. No tenemos hijos, pero tenemos nuestras obras. Deberíamos estar preparados para estar solos..."

Un món on tothom fos artista seria un món condemnat a morir-se de gana. Però, qui no té un blog? Qui no penja fotos al Flickr o vídeos al YouTube? A hores d'ara qualsevol pot autoeditar-se o creure's el rei del mambo enmig d'una societat on les jerarquies han passat avall. Tot molt igualitarista i democràtic. Ningú és més que ningú. Visca la quantitat versus la qualitat. Llistes i més llistes, buides i tedioses. Regles i més regles sense joc. La paràlisi de l'art contemporani. El fracàs de la creativitat. ¿Val la pena deixar-ho tot per la literatura? Vocació de suïcides. Com deia Kundera: la vida está en otra parte. I tanmateix escrivim.

Las listas al Poliorama
FINS AL 14 DE MARÇ
Una crítica

Blaus

Hi ha el blau revoltat de les onades que, intrèpides, s'abraonen contra l'escullera. Hi el blau impecable del cel que, pacient, es deixa emblanquinar pels niguls. Després hi ha el blau dels teus ulls que, indulgents i profunds, em miren amb serenor de lluna plena. Tinc aquests blaus per a no perdre'm: el mar, el cel i tu; i l'última línia recta on tot s'acaba i tot comença, altrament dita horitzó.

Visc fora del món. Em vaig enlairar com un globus d'heli, vaig llençar tot el llast. Ara sobrevolo els cims nevats, trapezista sense trapezi.

No hi ha res més perfecte que el mar.

Per què encara crec en mi? Em faig la pregunta i l'única resposta que trobo és aquesta: instint de supervivència.

Sóc el bufó que gesticula davant teu perquè no t'adormis definitivament.

No he vingut a donar cap lliçó. No suporto els sermons. Capellans i professors, la mateixa casta. Aspiro a oblidar-ho tot.

Em quedaré aquí fins que marxi el sol. Les meves germanes gavines.

The lizard king

Això és la repera. Ahir m'enllaça Gordillo i avui, de retruc, m'enllaça Rius i, clar, se'm disparen les visites. A sobre, apareix la meva cara a la secció de blogs del gratuït Bondia.cat de Lleida (vid. presentació). A partir d'ara enllaçaran amb el nou blog que he creat per a celebrar el centenari de Màrius Torres: LLETRES A MAHALTA, on ja he escrit 3 lletres (amb les corresponents respostes mahaltisses).

No són els primers que ho fan. Ja fa temps que El Singular Digital em té enllaçat com a "blog singular"...

Aquesta tarda toca entrevista telefònica per al programa "No són hores" d'Onda Cero. Volen que parli de la meva llista d'insults i del llibre Tros de Quòniam. Set anys després de la seva publicació!

A les 20:30 tinc previst d'anar al Cafè del Teatre a l'acte "Literatura pel dret a decidir"...

I demà sabré quins són els concursants amb els quals m'hauré de barallar a la Misión Eclipse...

Collons, m'estic estressant. És normal que, al final, sigui engolit per un llangardaix.

PS: No sé a Grècia, però a mi em retenen un 21% de la nòmina, que no és poca cosa.

Tendresa

Tendresa from Toni Ibañez on Vimeo.

VIDEOPOESIA

Fins a cert punt

Comprenc fins a cert punt com he arribat aquí, però em sento incapaç d'esbrinar per què. Hauria de suposar que l'existència amaga algun significat. Tant se val creure en el destí que en la llibertat. Ambdós són conceptes metafísics. Si m'aturo a pensar en el meu passat, només hi veig imatges, músiques, cares, dreceres, marrades, milions d'instants inconnexos, fils estripats. Allò que els altres anomenen records són per a mi ombres volàtils que a penes em pertanyen, miratges que van omplir un escenari enderrocat. Al final només el cel és intacte. Passen els núvols, es desfan com nosaltres. El blau celestial roman, com el mar, com la llum que encega els talps i les rates.

Comprenc fins a cert punt la necessitat d'un relat, la necessitat d'un caliu, la necessitat, sempre la puta necessitat. La mort ens farà innecessaris. Castells de sorra enmig del tsunami. Mai no he sabut quedar-me massa temps en un mateix lloc. No tinc vocació d'arbre. Les persones sovint som àncores. Canviar de pell, desprendre's dels sentiments, passar pàgina, cremar el llibre sencer i començar una nova història. Cors, llavis, flors, fotografies caducades. Insistim i fracassem, perquè tot és líquid, ni les premisses ni les conclusions són definitives. Tanta por a perdre, a canviar. Lleugers per a re-crear-nos cada dia. Lleugers per a volar més enllà de nosaltres. La bogeria del que sap que el món és una comèdia insostenible. No podem salvar-nos sense fugir del ramat.

Ho comprenc fins a cert punt, malgrat la medicació, malgrat l'insomni, malgrat la màscara amb la que provo de semblar mínimament humà. No et prenguis la molèstia indultar-me. Un cigne blanc, elegant, envoltat d'ànecs babaus. Ovella negra. Cigonyes que senyoregen sobre la ciutat. L'altivesa pètria dels moais. Accepto que puguis somiar un futur sense soledat, un demà ple d'abraçades, una mirada que et retorni cada nit l'esperança. Tothom ho fa. Hi ha somriures que maten, punyals com pètals de rosa que travessen la pell i la carn. Només serveixo per a escriure poemes i per a fer felices les dones al catre. Fora del llit totes m'acaben plorant. Quina inutilitat d'home. Mentre els altres guanyen diners i són respectables.

Ho comprenc fins a cert punt, però no em resigno a ser l'ase dels cops ni la riota de la gentalla. De vegades penso que no hauria de dissimular aquesta debilitat. O fas el ridícul o fas llàstima. Tots els llibres de filosofia que he llegit (uns centenars) han servit perquè desconfiï de les idees les quals no són res més que paraules carregades de fum. Almenys la poesia depura les paraules, les deixa en la seva estricta aparença estètica. Massa pensament corseca el gaudi immediat de la vida. Massa sentiment també. Allò que ens fa humans és allò que ens fa infeliços. No és una paradoxa, sinó una putada. Què fem, doncs? Com deien els Beatles: Let it be. Deixem-ho estar.