Se acabó el periodismo de papel, pero no el papel del periodismo.
S'ha acabat la literatura de paper, però no el paper de la literatura.
Però el gran problema serà a Catalunya, perquè la sentència suposarà que una colla de 10 jutges, quatre d’ells ja fora de termini, poden tombar una llei aprovada per tres cambres legislatives i confirmada en un referèndum popular. A Madrid, el tema no els amoïna, perquè ja semblen donar per descomptat que els partits catalans prosseguiran amb la seva particular cerimònia de la confusió que acabarà amb uns quants discursos i cap acció concreta.Serà així? Del que no hi ha dubte és que José Montilla no té autonomia ni capacitat de lideratge per modular una resposta catalana clara i creïble. Dins del govern, ICV i ERC són partidaris d’una resposta contundent, però estan paralitzats per la por: saben que elevar el llistó de la reivindicació podria portar al final del Tripartit 2 i a unes eleccions de resultats desfavorables. I tampoc CiU no està donant un missatge clar de què és el que cal fer: Artur Mas sembla convençut que en té prou amb els errors de l’adversari per ser president l’any que ve. Potser té raó, però compte: el 13 de Desembre es dia de consultes sobiranistes, i seria un error deixar el monopoli de la resposta al TC al maximalisme independentista.
(Editorial de Catalunya Oberta: La sentència, imminent)
Hi ha l'èpica silenciosa del dia a dia i l'èpica estrident de les dates assenyalades. Ambdues són necessàries, encara que alguns toixos prediquin la no-èpica com a norma de vida. Que se'ls endugui el diable!
De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri el PSA, no fos cas que t'enduguis una sorpresa. ¿A que la veïna està més bona que la teva? Sobretot des que s'ha separat. L'espies quan surt a passejar el gosset cada vespre. L'altre dia la teva et va enxampar amorrat a la finestra: ¿què collons mires? Res, res. Mirava si plovia. Ah. ¿I aquesta baba que et cau? És que estic una mica refredat. Demà teniu garotada a Cadaqués. Els mateixos de sempre des de fa trenta anys. A tu les garotes et fan fàstic. A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res.
Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors».
L'home d'origami, p. 208
Ha estat un rampell. No és la primera vegada que em passa. He sentit la necessitat imperiosa de buscar una llibreria i adquirir un llibre de paper: L'home d'origami de Joan Carreras. Primer he anat a la Caselles del carrer Major, però m'han dit que no el tenien, que l'havien de demanar. Passi-ho bé. He pujat fins a l'Abacus. Bingo. 16,95 €. Allà he descobert amb alegria que hi havia un exemplar del meu últim llibre: Entrellum...
He arribat a casa, m'he assegut al sofà d'orelles i he llegit les 218 pàgines de la novel·la d'una sola tirada. He començat a les 7 de la tarda i ara són la 1:45 de la nit. Escric, per tant, a cop calent.Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar) (...) la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...No són bons temps per als lliurepensadors. La llibertat d'expressió està amenaçada per la censura del políticament correcte. La partitocràcia sotmesa a la plutocràcia (d'aquí deriva tota la corrupció) exerceix un implacable lliberticidi per tal d'assegurar que l'opinió publicada (que no pública) coincideixi amb els seus interessos. El súmmum d'aquesta tràgica pantomima és que aquells que han estat escollits pel poble votin en contra de què el poble pugui escollir (dret a decidir). Això està passant ara mateix en molts consistoris d'aquest nostre dissortat país. Vergonya i més vergonya!!! L'embranzida de l'independentisme és un fet, malgrat que premsa, ràdios i teles vulguin silenciar-ho. El sistema econòmic i el sistema polític vigents han demostrat últimament les seves incongruències més perilloses. Assistim dia sí i dia també a episodis cada cop més escandalosos. La paraula "regeneració" a mi em sembla molt tova. No es "regenera" allò que està podrit. ¿Què cal fer? Reaccionar. Lluitar. No rendir-se. Ens queden els blogs (que són i han de seguir sent gratuïts), les veus valentes que se la juguen a cada ratlla que escriuen, encara que sovint puguin equivocar-se. Val més espifiar-la sent tu mateix que perpetrar textos sectaris sota les ordres dels mandarins. Un exemple: de les visites que rep ENTRELLUM al cap del dia, unes 50 són gràcies a un post que vaig escriure fa més de tres anys: Currículum del "bachiller" Montilla... Fiqueu al cercador de Google "curriculum montilla" i veureu que surt com a primera referència (a imatges també). Que es foti Montilla i els sociates i els espanyols i la mare que els va parir. Aquest post no el poden esborrar de cap de les maneres. Aquesta és la meva petita-gran victòria. No, no són bons temps per als lliurepensadors ni per a la democràcia. Però no patiu, la veritat ens farà lliures i el temps acabarà posant cadascú al seu lloc.
Vaig escriure la meva primera novel·la amb una Olympia en un pis infecte de Ripollet l'any 1994, és a dir, fa 15 anys. La vaig titular Tant se me'n fot. La portada era groga amb una foto meva de petit on aparec rialler. La vaig signar com a Toni Ros. L'esguerro en qüestió constava de 30 capítols i un relat final titulat El Boig. Sembla mentida que, tres lustres després, aquestes pàgines em resultin tan actuals. Les podia haver escrit ahir mateix. Aquí les teniu escanejades:
Mario comenzó su relación con Rina y, claro, le dedicaba mucho tiempo. Él decía que era porque vivía cerca de su casa y eso le daba juego. Seguía con Pepa y conmigo. A las dos nos dedicaba un día a la semana. Y, en medio, siempre había alguien nuevo que conocía. También le dedicaba un día, pero eso ya iba siendo menos pues no tenía tiempo material para todas. A Rina la veía por las noches y dormía en su casa de lunes a jueves. El viernes por la noche quedaba conmigo o algún sábado. Y alguna tarde que otra quedaba con Pepa. Un día se lo dedicaba a él, quería o necesitaba estar solo sin ninguna mujer. (...)
Había veces que me costaba entender la actitud de Mario hacia las mujeres, y me molestaba bastante. Luego pensaba si ellas están contentas con lo poco que les da él. ¿Por qué me va a molestar? Tenía muy claro que no me gustaba esa actitud. Muchísimas veces se lo reprochaba y nunca hemos llegado a entendernos en ese particular. (...)
- Es que yo no soy su pareja. Ya se lo he dicho: no te enamores, somos amigos disfruta del momento. Si piensa otra cosa es su problema.
- Eres un cabronazo en toda regla
- Te estás pasando.
- ¿Tú crees? ¿Cómo defines lo que tú haces?
- Vivir el momento. Sin más. Si ellas aceptan es su problema. Yo no obligo a nadie. Si no les interesa que se vayan. Algo tendré cuando todas quieren estar conmigo y no protestan.
- Abusas de la soledad en la que vivimos. ¡Es tanta la soledad! Que se agarran a un clavo ardiendo y si hay que ponerse una venda en los ojos nos la ponemos.
- Me das la razón. Estamos solos, el rato que están conmigo y yo con ellas lo pasamos bien y punto. No hay que pensar más. Yo no he prometido a nadie nada, yo no les doy pie a coger un compromiso, ni a que sea el hombre de su vida. Entonces es problema de ellas. (...)
La vida de él seguía y sigue igual, así de desbaratada. Quizás no. Lo que está claro es que él hace siempre lo que quiere. No depende de nadie. No quiere una pareja de forma estable ni seria. Sólo quiere vivir la vida a tope. Yo diría muy deprisa. Vive la vida tan intensamente que parece que se le va a escapar. Disfruta del momento. No se complica la vida con nada ni con nadie. ¿Para qué? Estamos aquí de paso. Ese es su lema. (...)
Se escondía tras una máscara y tenía muchos miedos ¿Cuáles? Uno de ellos a su verdad y sobre todo a volver a fracasar en otra relación. Por eso él no se entregaba. Pensaba que todavía no había superado su divorcio y se tenía que esconder y dar la imagen de “tío duro”.
Un año en la vida de un single, Luisa Murillo
Avui fa sis mesos, sis mesos justos que vaig fer un triple salt mortal sense xarxa, un gir de 180 graus que em va catapultar físicament i metafísicament a les antípodes. El viatge més al.lucinant de la meva vida. Un viatge fins al fons de mi mateix, és a dir, fins a la buidor més absoluta. Mort i Resurrecció. Metanoia. Metamorfosi. Ho puc contar de pur miracle. Encara estic convalescent. No és fàcil capgirar la teva vida d'un dia per l'altre i, damunt, sortir indemne. M'he divorciat, he tornat a les arrels, he escrit més que mai (una novel·la i un parell de poemaris). Sis mesos sembla molt temps, però les ferides encara supuren. El més curiós és que ja ho havia anticipat fa dos anys i mig en un post premonitori...Propugno la lucidesa, el vermell de les roselles, el groc de la ginesta, el blau de l'oceà. Propugno l'abolició de tots els exèrcits, la derogació de totes les lleis, la culminació dels ideals que van fer digna la vida dels profetes. Propugno les mans obertes, les postes de sol, les nits de lluna plena, el teu somriure, les teves pigues, la melodia que xiuxiueges quan l'alegria s'apodera del teu cor. Propugno el cant del rossinyol, les òperes de Wagner, els poemes de Nietzsche, la vida que llisca sincera pels corriols del meu cos. Propugno l'endemà de les tempestes, l'oblit immediat de les foscors, l'extermini en massa de totes les mosques, l'eternitat de les flors. Propugno el nostre amor, inconsistent, paradoxal, aquest amor sense seny que es perpetua en el temps malgrat tots els malgrats. Propugno la prohibició del turisme, les grans superfícies, el trànsit a les ciutats, les telesèries oligofrèniques, el vi dolent i el sexe vulgar. Propugno el respecte al testimoni dels ancestres, la cura dels ancians, la bíblia com a droga eficaç. Propugno l'autenticitat. Amb mi no arribaràs molt lluny si no et treus la màscara. No et diré que t'estimo fins que no et vegi despullada. Després parlarem del que vulguis, de com arreglar el món o del sexe dels àngels (el meus sempre tenen cony). Propugno la poesia d'anar per casa, sense formalismes, amb sobredosi de continguts. Si no et faig pensar, si no et faig sentir, ¿per què collons escric? Vine, entra, sóc teu. Propugno el meu silenci.
(Fragment del meu últim poemari: Hanua Nua Mea)
Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. (Salms)
Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo, personalment, m'hi sento molt a gust. Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar). En aquest sentit, som “sospitosos”, poc de fiar, i el que fem té poc valor, no és seriós. M'he trobat sovint aquesta opinió: Ah, escrius un blog? puaf, quina manera de perdre el temps, dedica't a escriure novel·les, llibres que valguin la pena... És aquest menyspreu, aquesta reticència, aquesta incomprensió, la que demostra que potser ho estem fent bé, que la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...
“En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del present” (Biel Mesquida)
Portem 6 anys de blogs catosfèrics i sembla que alguns encara no se n'han assabentat. Viuen en la inèrcia, enquistats, fossilitzats en les estructures periclitades del passat. Les editorials malden per mantenir el seu “poder”, aquest robatori dels “drets d'autor” (90%), les mafietes dels premis i les capelletes dels “autors de la casa”, sense oblidar tota la indecència de les subvencions, el maneig del diner públic en benefici dels quatre noms de sempre, patums consagrades per una crítica submisa amb la connivència d'uns mitjans servils i polititzats... Tot plegat molt vomitiu. Davant d'aquest espectacle tan poc edificant, ¿què ens queda? Apartar-nos-en. Primer perquè no ens volen, i segon perquè no en volem ser còmplices, perquè no hem nascut per a llepar culs, perquè escriure és, per damunt de tot, un exercici radical de llibertat. Ser escriptor (no pas escrivent) suposa assumir una sèrie de riscos que són incompatibles amb certes pràctiques gremials, més o menys institucionalitzades. Es tracta de no tenir por. Es tracta de lluitar per millorar les coses. Es tracta de comprometre's amb el temps que t'ha tocat viure i ser capaç de fer sentir la teva pròpia veu, inalienable, genuïna, autèntica. Amb els blogs ho tenim més fàcil que mai. Es tracta de crear, d'emprar les paraules amb tota la consciència i amb tota la força, per tal d'assolir la bellesa i la bondat d'una obra que pugui servir per als altres, que els faci més lúcids, més lliures, més humans.
Benvolguts,
