La història és llarga... Començaré pel principi, doncs.
Com qualsevol novençà, vaig fer les meves primeres passes en el món de la literatura catalana presentant-me a
premis modestos. L'any 1998 vaig guanyar el Premi Comarcal de Narrativa amb la que seria la meva primera novel·la publicada,
Darrer poema (2000). A poc a poc, vaig intentar fer camí endinsant-me per les fosques entranyes de premis de més volada i d'editorials importants, fins que vaig descobrir que
tot estava en mans de quatre mandarins empatumats que patien endogàmia crònica. Vaig topar amb la barrera, amb El Mur que protegia el nucli dur de la LIT CAT. Em refereixo a la colla de subvencionats, convidats, publicitats, la nòmina d'escriptors oficials promoguts des de les institucions pagades pel contribuent... No cal concretar noms. Ells saben qui són. Se'ls hauria de caure la cara de vergonya. L'any 2005, en el meu
Manifest blogpoètic de Sant Cugat, ja en vaig deixar constància amb aquest paràgraf demolidor:
Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!
Quan vaig veure clar que no tenia res a fer fotent-me de cap contra El Mur, vaig optar per encetar el meu propi camí, el camí de la no dependència, el camí de la llibertat:
el camí dels blogs. Era un camí prou inèdit encara. El camí clàssic de l'escriptor clàssic estava absolutament copat, embussat, manipulat pels mandarins i els seus amiguismes nefands [
que alguns confessen sense embuts elogiant descaradament l'amic del jurat]... En els blogs, en canvi, tot estava per fer i tot era possible. M'hi vaig abocar de ple. Ja no havia de llepar culs, no havia de demanar almoina a cap editor, no havia de fer-me
amic de ningú... Era lliure i havia d'inventar-me a mi mateix sense ajuts de cap mena. Sol i a per totes. Puc dir amb el cap ben alt que jo no tinc res a veure amb institucions ni capelletes. Sóc el paio més individualista del món. Mentrestant, ells callaven, desconfiaven, em posaven pals a les rodes, i encara callen, cabrons... El seu silenci els delata.
Dintre de 20 dies ens veurem les cares a
Granollers. I
parlarem de LITERATURA, de la Nova Literatura. I farem un
llibre 2.0, una antologia col·lectiva, quelcom pioner, absolutament ultramodern. Però ells no hi seran. Ells seguiran publicant els seus articles insípids a l'Avui i sortint a la tele en programes somnífers. Ells callaran, provant de silenciar el que és un crit ensordidor: la Catosfera
existeix, la
gloriosa Catosfera fa
feina, la Catosfera empeny el futur cap endavant; mentre ells s'ancoren desesperadament a les seves prerrogatives, privilegis i càrrecs per a mediocres repatanis, sòrdids endolls, misèries institucionals... La
Catosfera, sí, el seu malson diari, perquè se'ls escapa, perquè
no la poden controlar. Critiqueu-la, si podeu, o emmudiu per sempre. Us menjareu amb patates els vostres llibres de paper trinxats. La història corre en contra vostra. Ja podeu enviar-me mails
de bon rotllet... El vostre silenci és la vostra làpida. L'amenaça catosfèrica... ui ui ui ui ui... Com han canviat les coses, oi?
Cadascú té la seva epopeia. La meva és aquesta. Quina és la vostra?
Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]
He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:
He llegit llibres el títol dels quals he oblidat, l’autor dels quals he oblidat, però encara no he pogut oblidar la sensació agradable que em van proporcionar quan els llegia. Llegim cercant aquesta sensació. Escrivim per a suscitar aquesta sensació. Estimem per a consagrar aquesta sensació. Llegir i escriure és estimar. Estimar és saber llegir en els ulls estimats la cal·ligrafia de la tendresa tot escrivint un argument indeleble al fons del cor... Tot és fugir lletres avall com s'escola la sang per l'aigüera aòrtica... Tot és llegir i escriure i estimar la quimera que som en el bri de l'instant enlluernador...
Entre els 137 bloggers que han volgut participar a la convocatòria del llibre Blogs & Literatura hi ha poetes i poetesses que han enviat els seus poemes. El post d'avui va adreçat a ells i a tots els que perpetreu versos rimats o sense rimar...
D'acord amb les bases, un comitè format per Toni Ibàñez, Jesús M. Tibau, Sani Girona i Jordi Ferré procediran a la lectura de totes les propostes i seleccionaran els textos que finalment sortiran publicats en aquest LLIBRE 2.0.
"Juan Carlos, antes de ser rey, todo el mundo sabía que era tonto; pero lo hacen rey, oh amigo, y él conduce la transición, tiene prudencia, tiene todas las virtudes... (aplaudiments)... Ése no es un defecto de Juan Carlos, pero sí ser tonto, o medio..."
Me'n recordo com si fos ara. El desembre de 2003 havia sortit publicat el meu llibre Tros de Quòniam. Vademècum de sàtires [compra'l], guardonat amb el II Premi d'Humor i Sàtira Jaume Maspons, el premi més ben dotat de la comarca. (En honor seu, val a dir que la Marina Martori formava part del jurat que va premiar aquesta obra). Aquell Nadal vaig descobrir que existia una cosa anomenada blogs...
Aquesta l'última:
El blog TdQ va durar dos anys (04 _05). ¿Què puc dir d'aquella primera experiència blogogràfica? Els que la vau viure amb mi, no necessiteu que us expliqui res; i els que us la vau perdre, mala sort. Després de dos anys de blogueig diari, vaig tancar TdQ i vaig esborrar gairebé tots els arxius. Aleshores va començar l'etapa ENTRELLUM...
No vam tenir sort amb la loteria, però ens ha tocat la panera que sortejaven al videoclub del poble. El número premiat ha estat el 81 (81 = 9 x 9 / 8 + 1 = 9) perquè és la terminació de la grossa d'enguany [6381]. Analitzem aquest curiós número. Si el separem en dues parts (63 - 81) tenim que 6 + 3 = 9 / 8 + 1 = 9. Si sumem les seves xifres: 6 + 3 + 8 + 1 = 18 / 1 + 8 = 9. Si les multipliquem: 6 x 3 x 8 x 1 = 144 / 1 + 4 + 4 = 9. Si dividim el número per la meitat (6381 : 2 = 3190,5) i sumem totes les xifres del resultat (3 + 1 + 9 + 0 + 5) ens dóna 18 / 1 + 8 = 9. Si les multipliquem -el zero no compta- (3 x 1 x 9 x 5) dóna 135 / 1 + 3 + 5 = 9. Facis el que facis sempre surt el 9.
Simbologia del número 9: Representa la humanitat. És el número d'Adam. El número de la iniciació. El número de la comprensió. Assenyala el final d'una fase de desenvolupament espiritual i l'inici d'una altra superior. 9 són els graus de la iniciació, 9 els planetes del sistema solar, 9 els orificis del cos, 9 els esperits elevats que ens governen, 9 els mesos de gestació, 9 les Muses inspiradores... El 9 simbolitza allò excels, el màxim punt aconseguit, la superació individual i espiritual assolida per l'home. És la combinació de la seva realització com a persona visible i com a ésser superior en l'ordre espiritual. La seva figura és la circumferència (360º 3+6+0=9). Parmènides diu que és el número perfecte i de les coses absolutes. El 9 també representa la totalidat dels coneixements humans. És el número amb més sort per als pitagòrics. > Més informació
--&--
Ahir al matí, a la Fonda Europa de Granollers, Joan Ramon, Rafael, Toni, David i Marc (i més gent que no surt a la foto) vam constituir la Vallesfera. Post del flamant President: aquí.
