5.4.13

Faig el que puc amb el que tinc


Hi ha dies que tot surt a l'inrevés, dies que no fas allò que havies de fer, dies en els quals l'agenda se'n va en orris sense que puguis evitar-ho. Llavors et queda el consol de lamentar-te com un babau i pensar que el destí s'ho manega com vol per a sorprendre't. A sobre, plovisqueja i fa fred. La primavera juga a l'acuit. 

Voldria anar amb samarreta i prendre el sol com un llangardaix. Voldria suar en comptes de sentir aquest neguit als peus. Voldria. Voldria. Voldria. I què? Les coses són com són i van com van. Faig el que puc amb el que tinc. Encara em sorprenc a mi mateix fent coses noves, coses que mai no m'havia pensat que podia arribar a fer. Segueixo aprenent com un nen malgrat que m'acosto als 50. 

Hi ha dies que no passaran a la història, però els dies no passen debades. Com els trens. 

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Un post rodó, profund, pròxim... Hi ha paraules que ens arriben, tanmateix n'hi ha que arriben a les nostres orelles però no aconsegueixen arribar a la nostra ment. És curiós!

Però és ben cert que durant molts anys algú ens pot martellejar amb qualsevol petició que acaba sent denegada i en algun altre moment, un desconegut diu quelcom que ho canvia tot.

És una pena, potser hauríem de ser menys arrogants i escoltar a les persones que ens estimen i que estimem.

Toni Ibanyes ha dit...

Em va agradar la imatge d'un home solitari caminant d'esquena per una via de tren a l'hora del crepuscle...

Per amor es fan moltes coses, sobretot agosarades i absurdes, perquè l'amor té un component de rauxa sense el qual ja no seria amor.

Tenim paraules i tenim accions. Jo cada cop sóc més partidari de les segones.

Toni Ibanyes ha dit...

He mirat millor la foto i l'home no camina d'esquena, sinó de cara. Disculpes!