ENTRELLUM

És així que enyoro el vers enllà la solitud; palpentes, petjades d'instants que foren èxtasi; voldria ser tu, la mar, el temps que se'ns endu... És així que remoc totes les cendres: cremo per dins cercant perfums; no hi ha cap cel lluny dels teus ulls; no hi ha dreceres que menin al centre del teu cor; la lluna avui, la meva còmplice. És així que perdura sobre la neu el pit-roig; És així (I) És així (II)

És així que la lluna m'envia un mail: "Prepara't, Toni, que vinc tota plena i no et salvarà ni déu"; què malaputa la lluna quan s'acosta amb la seva llum sibil·lina; què malaputa; ¿Com podria preparar-me per a tanta disbauxa? ¿Com podria preparar-se ningú quan la mare de totes les femelles ataca sense contemplacions? És així que miro el mar a les fosques; escolto Corinne; m'allunyo dels somnis; sóc fugitiu; És així que malmeto el secret més ben guardat: la veritat és un revolt on s'amaguen les mentides; si hem de ser feliços, si aquesta absurda expressió ( felicitat ) és alguna cosa més que un mite, si significa quelcom, quelcom real i versemblant, només pot ser hic et nunc ; És així que m'endinso en la confusió; més punts i comes; la boira sobre el mar; pluja infinita; la comèdia un altre cop; la música de les onades; el balbuceig de l'escuma; illes perdudes; És així que la lluna em sedueix sense remei, definitivament, amb dolcíssima penombra...

És així que et trobes al caire de l'abisme, conscient que, en qualsevol instant, els esdeveniments poden precipitar-se esqueixant l'aparença de seguretat que t'envolta, fent que la tramoia caigui sobre l'escenari ferint de mort actors i públic. És així que no ets capaç de mantenir l'equilibri necessari que et demana el guió, conservar la calma; cel nítid, blavíssim; i trontolles amb genolls tremolosos; ensulsiada existencial; de cop i volta tot perd el seu sentit, tot se'n va en orris; i et demanes què sents, què penses, què esperes, què caldria fer per a trobar la sortida d'aquest laberint... És així que no vols que la teva vida sigui una muntanya russa, una guerra contínua contra tu mateix i contra els altres; el dilema; sempre el dilema; la histèrica condició femenina; la neurosi dels mascles; ells ejaculen; elles ploren; massa punts i comes;;;; És així que allargues més el braç que la màniga per veure si a l'altra banda del teló encara queden figura...

La Laura, del gabinet de premsa del II Saló Sexe en Català , m'envia un mail en el qual em demana unes declaracions per a la nota de premsa que estan preparant. Li responc això: Què opina sobre l’estat de les lletres eròtiques en català? Considero que tota bona literatura ha de ser "eròtica", tot bon llibre ha de seduir el lector. El gènere eròtic en concret es troba difuminat episòdicament dins la majoria de novel·les que es fan avui dia. Llibres que abordin l'erotisme de cara n'hi ha molt pocs; i encara menys són els que proven de fer una reflexió profunda sobre el tema. És simptomàtic que només existeixi un premi de literatura eròtica en català ( Vall d'Albaida ). En castellà n'hi havia un ( La sonrisa vertical ) que, malauradament, ha desaparegut. En el meu cas, volia arriscar-me en aquest gènere, volia superar el repte de fer literatura eròtica. El resultat és prou satisfactori: vam guanyar el premi i el llibre està publicat . A més, les ...

Després de la migdiada dominical, havia de corregir exàmens . He encès el foc a terra i he oblidat els exàmens. La visió de les flames m'hipnotitza. Aquesta és la diferència entre una house i una home : si tens diners, pots comprar totes les houses que vulguis, però una home no la venen enlloc. Una llar és un caliu, unes persones, una història, una trama humana, una flama que il·lumina la nostra vida. La tarda llisca plàcida mentre veiem a la tele una pel·lícula d'aquestes que acaben bé ( happy end previsible): el triomf de l'amor per damunt dels obstacles i les mentides. Val a dir que la protagonista era una xinesa preciosa per la qual valia la pena deixar-ho tot i anar-se'n a viure a Singapur. La llenya de perer blanquilla que vaig portar de Lleida crema massa de pressa. Afegeixo més llenya al foc. A Espanya són tan paletos que volen imitar la cerimònia dels Òscars. Papanatismo goyesco . El presentador és un paio de l’Hospitalet que era de La Cubana. Un altre...

Et lleves amb regust de ginebra als llavis, afònic. Aixeques la persiana i veus la gespa gebrada. Elles encara dormen. Reculls el menjador (la taula és un cafarnaüm de copes i de plats). Ho endreces tot al rentavaixelles. Engegues el portàtil i trobes 23 mails. Fa 24 hores que no et connectes. No ha passat res important. Unes declaracions d'Aznar. Un mail que hauries de respondre, però et fot mandra. El guardes a la carpeta corresponent. La vida és un camí ple de decepcions. El temps sempre acaba posant les coses i les persones al seu lloc. Tens 60 exàmens per corregir. T'hi posaràs aquesta tarda . Te'n tornes al llit. Fas veure que encara dorms. Ella obre els ulls i t'abraça. Els seus llavis tenen gust de ginebra. Comenceu el dia de la millor manera possible. Molt tendrament. Quan ella baixa al menjador, descobreix que tot està recollit. La cuina també. El seu somriure. El teu silenci. La felicitat és aquesta sensació suau en la que sobren les paraules. Darrer diumeng...

Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata... Vaig tenir dos bons professors de llatí: un a 2n. BUP (El Sr. Salas) i un a 1r. de carrera ( Matías López ). Del Sr. Salas recordo que ens llegia els seus poemes a classe (s'autodefinia com un poeta en camiseta ). Vaig aprovar de miracle. El curs següent vaig agafar ciències i em vaig oblidar del llatí. Quan, a l'acabar COU, per culpa del profe de filo ( Antoni Olona ), en comptes de medicina ( que és el que sempre havia volgut estudiar ), vaig decidir-me per la carrera de filosofia, el llatí va reaparèixer a la meva vida. A Pamplona em va tocar repassar-lo de debò. Vaig estar tot l'estiu amb el Valentí Fiol . Va resultar que el professor de Llatí ( Matías López ) també era de Lleida. Casualitats de la vida. Vaig aprovar també molt justet. Ja a Barcelona, els professors de la Central (Canals, Forment, Bermudo, Granada, Argullol, Arce, López Frías, Sales, Valls, Martínez Marzoa...) se'n feien creus de què un alumne de ...

Un alumne em passa una cançó tot avisant-me que no és del meu estil ni tampoc del seu, però que paga la pena escoltar-la perquè parla de les noies d'avui dia... La canta un tal Porta i es titula Las niñas de hoy en día son todas unas... He trobat el video aquí i la lletra aquí (acompanyada de videos il·lustratius). També podeu furgar aquí (amb més videos). Y para muestra, un putón (ay, un botón ) (l'anàlisi acurada d'aquest video aquí ) (no us perdeu els comentaris ) (i un foro ). Aviso que tant la lletra com les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes entrellumaires verges, tendrals i delicades. Aquí tens la cançó

Potser l'enyor del demà em du un vestigi de tu quan, a l'hora del crepuscle, encara puc retenir- te : retenir la flor que dorm dins la terra glaçada, retenir la llum, l'escalf, el vers sublim que et besa l'ànima, retenir la fulla on escric el teu nom prohibit, retenir- te més enllà de les muralles que ens separen, més enllà de les paraules... Potser l'enyor del demà, el temps que vindrà, l'albada primaveral, la platja on ens vam trobar, l'oceà que no ens pertany... Potser l'enyor del demà, tota la sang dels baladres, aquesta fe indestructible, el somriure de la lluna quan el sol se'n va...

Jornada de portes obertes a la UAB . Acompanyo els dos segons de batxillerat. Sortim de l'estació de Mollet-Sant Fost, baixem a Montcada i Reixac, travessem el poble caminant fins a l'altra estació on agafem un altre tren que ens deixarà a Cerdanyola-Universitat. Rodalies de Renfe tan depriment com sempre. Jo només faig anar el transport públic quan vaig amb els alumnes. És vomitiu. Un cop al campus, deixem els alumnes campi qui pugui (hi ha 100 xerrades distintes i han d'escollir allò que els convingui). Els profes fem cap a l'edifici del Rectorat. A les 10:30 ens donen la benvinguda a la sala d'actes, una sala preciosa, nova de trinca. Ens regalen una bossa plena de coses: fulletons publicitaris, una carpeta, un clauer-bolígraf, una agenda, un bloc d'itineraris de natura (que és on faig aquestes anotacions i que, a la primera pàgina, a la tercera paraula, hi ha una errata : " Campus . En pronunicar-lo , ningú no diria..." Hauria de posar "pronu...

De la finestra estant, contemplo un remolí de fulles que s'envolen, la salutació espasmòdica dels tendals, un colom espantat, els núvols d'un rosa lilà, esfilagarsant-se, el blau del cel més pur que mai, la soledat del carrer, el bar del Casal tancat, la tofa dels pinars que s'enfilen pels turons, el brancam dels plataners sense despullar... Amb fred als peus, contemplo la meva vida inútil guarnida de paraules inútils que ara llegeixes inútilment perquè som un destí esgarriat enmig de l'univers entròpic. ¿I si poguéssim volar com fulles empeses pel vent devers dimensions insòlites? ¿I si demà mateix vingués a buscar-te i et segrestés? Em contemplo a mi mateix: irrisori, terrenal, carnal... Una fulla em passa pel davant i desapareix. Contemplo el buit que ha deixat.

Hem de ser inquietants. Hem de desassossegar el lector perquè se li desvetllin les neurones anestesiades. Hem d'infectar les ments aburgesades, desestabilitzar les creences, dinamitar els conceptes sobre els quals es basteixen totes les ficcions socials. Hem de ser dolents, malèvols, diversos i perversos. Hem de sacsejar la platea fins que tothom tremoli escagarrinat. Hem d'empènyer la gent cap a l'abisme. Hem de promoure l'imbecil·licidi: el suïcidi en massa dels imbècils. Hem de sobreviure al capitalisme sense ànima i instaurar una república federal de savis menfotistes que habitin els cims de les muntanyes (amb connexió Wi-Fi, per descomptat). Hem d'escombrar tanta rampoina i tanta fantasmagoria. La literatura no ha de refermar cap convicció. L'art no pot ser un placebo. Hem de trencar els lligams que ens aferren als costums. Hem de lliurar-nos al desconegut. Hem de transcendir-ho tot i transcendir-nos. Hem de deixar petjades de semen i de sang. Hem de morir...

Si no fos que estic per damunt de mi mateix, de les meves paraules i dels meus actes , per damunt de l'ombra que em persegueix, per damunt dels altres (que són també ombres), per damunt del món i d'aquest sarcasme evolutiu anomenat "humanitat", per damunt dels principis dogmàtics que nodreixen tota mena de talibanismes, per damunt d'eticismes i esteticismes ridículs, per damunt de claques i mediocritats que necessiten aplegar-se per a semblar importants , per damunt de tanta paranoia sentimental que ens esclavitza, per damunt dels tòpics i les ficcions del ramat, per damunt de les muntanyes de merda del consumisme, per damunt de les muntanyes de merda del cofoisme, per damunt de les muntanyes de merda del llepaculisme... Si no fos que professo el menfotisme crític , ja faria temps que hagués embogit. Per sort, encara sóc un individu lliure , tan lliure que, de vegades, em faig por a mi mateix. Quan els pobres d'esperit em coneixen una mica, tremolen, es cagu...

Avui és Sant Vicenç, el patró d'hivern del meu poble , que també ho és de Lisboa i de Mollet , per això avui no treballo. Ahir al vespre, espectacular concert de gospel al nou Casal : The Gospel X-perience! . 70 persones sobre l'escenari i 200 de públic. La música com a catarsi col·lectiva. Arribo a una sèrie de conclusions: La religió, més que l'opi del poble, n'és la farlopa. La música esdevinguda pregària, oració. El gospel tendeix orgiàsticament a l'apoteosi orgàsmica. Hi ha un crescendo reiteratiu que acaba esdevenint un veritable mantra. Es tracta d'allunyar-se de la realitat (l'esclavatge dels negres) per atènyer el reialme de la llibertat fictícia (el cel futur) mitjançant la pèrdua de l'ego individual dins el maremàgnum grupal. Tot plegat sembla una secta amb el guru (director) al capdavant. No estic gaire segur que els mals del món es puguin solucionar cantant (John Lennon in memoriam ). Diuen que avui canviarà el temps. El matí es present...

El pitjor que et pot passar és tenir èxit massa jove. L'excel·lència literària no s'improvisa. El bon escriptor necessita agafar ofici a còpia d'anys i panys de solitària foscor, moltes lectures, moltes vivències i molts fracassos. Hauria d'estar prohibit que ningú publiqués res abans del 40 anys. NB. Hi ha comptades excepcions a aquesta regla (genis que han fet obres genials abans dels 30, v. g. Rimbaud ). La immensa majoria d'escriptors han arribat a la genialitat després de molts anys de treball. No hi ha un altre camí.

- Tu ets veritat, però tota la teva vida és una puta mentida. - ¿Què vols dir? No t' entenc . - No som el que fem. Sovint el que fem contradiu el que som. - ¿I si no ets el que fas, què collons ets? Jo crec que el que fas diu molt del que ets: Operari sequitur esse . - En el teu cas està molt clar: la teva vida és una cosa i les teves obres una altra. Si s'identifiquessin, series un monstre. - Gràcies, home! - Perquè, a veure: ¿Tu qui ets? - ¿Qui sóc? Aquesta pregunta no és pertinent. La trobo massa metafísica, massa parmenídea. No penso respondre una pregunta tan absurda. - ¿Veus? Em dónes la raó. - No pas. Jo estic per damunt del que faig. Les meves obres no esgoten el que sóc. A més, no crec que jo sigui res ni ningú. L'ésser és un mite, una ficció. Res no és: tot és procés, esdeveniment, riu heracliti... - No fugis d'estudi. La gent veu el que fas i et jutja a partir d'això... - Doncs pitjor per a ells. - No, pitjor per a tu. - ¿Un monstre has dit? - Sí. Un mo...

Vam inaugurar el Casal. Van venir les autoritats i mig poble. Vam assistir al concert de la Coral. Vam sopar al Sant Miquel amb l' Abel Folk i la Glòria Casanova. Vam fer la copa a Ca La Montserrat. Me n'assabento tard . Molta sort, Oriol! Aforisme: El pitjor engany és l'autoengany.

Només podem entendre allò que hem viscut.

Passo la tarda traduint fragments de Goethe , concretament de la seva Nausikaa (1787), un drama inacabat en el qual l'escriptor alemany reprèn el mite que apareix a l' Odissea homèrica . La donzella Nausica -filla d'Alcínous, rei dels feacis- troba Odisseu a la platja i, per art de màgia, es desencadena la seducció. La tragèdia dels amors platònics, l'esqueixament del cos i l'ànima, la renúncia que és alhora penyora d'eterna recordança. La mítica Nausica plora, com plorava la mítica Ariadna a la platja de Naxos. Llàgrimes que es fonen amb l'escuma de les onades... Tinc dubtes translacionals i envio un mail al meu amic Francesc , filòsof i bloguer català resident a Frankfurt. Amb el seu ajut me'n surto. (Gràcies, Sisco! Quantes te'n dec?) Us en deixo un tast. Són paraules de Nausica... Du bist nicht einer von den Trüglichen, Wie viele Fremde kommen, die sich rühmen Und glatte Worte sprechen, wo der Hörer Nichts Falsches ahnet und zuletzt, be...

A l'hora de guàrdia em toca substituir una professora d'anglès a la biblioteca-2. És un 2n d'ESO. La sala té una dotzena d'ordinadors, però la meitat no funcionen. Els alumnes són d'origen variat: cinc marroquins, una equatoriana, un colombià, una negreta de Guinea... i la resta autòctons. De les tres noies musulmanes, n'hi ha dues que porten mocador al cap i una altra que no. La que ensenya els cabells és més xerraire i se m'acosta. Li demano que m'expliqui per què ella no duu el xal com les altres. Em respon que ella no el porta perquè no vol, però que s'està plantejant de posar-se'l. Diu que sa mare el porta, i que al Marroc, com aquí, hi ha dones musulmanes que el porten i dones que no; el que passa és que les dones que no el porten són mal vistes. Em confessa que ella se sent "rara" sense mocador perquè la majoria de les seves amigues (que són musulmanes) el porten. Una de les alumnes que porten mocador (un mocador negre que li t...

Amb els terroristes no s’ha de negociar. Als terroristes ni pa ni aigua. Quan deixin les armes incondicionalment i hagin pagat pels delictes comesos, aleshores podem començar a parlar. Cap reivindicació política no justifica l’ús de la violència. Cap idea o ideal no pot posar-se per damunt de la vida d’una sola persona. La base de la democràcia és el diàleg, el consens dins la legalitat. El terrorista s’autoexclou del diàleg, del consens, de la democràcia, de la legalitat, del sistema… El terrorista és una animàlia que cal exterminar. Al tigre no hay que acariciarle ( Iñaki Anasagasti ) En el supòsit d'un futur escenari sense terrorisme, la viabilitat política de qualsevol opció depèn del número de vots que obtingui. Ens podríem trobar que aquests que ara maten i demanen qui-sap-lo fossin una minoritària minoria, simples representants del més recalcitrant somiatruitisme .

Al darrer número del setmanari El Temps trobo la crítica que fa Lluís Bonada del llibre d' Albert Villaró : Blau de Prússia , premi Carlemany . El text és impagable, començant pel títol: "L'escriptor que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Bonada deixa a parir el llibre ("relat convencional, sense mirada, sense estil") i, oh miracle, cita un altre crític -Guillamon-, per tal de refermar el seu punt de vista. Convindreu amb mi que no és gaire normal que un crític literari citi en una crítica un altre crític. Al següent paràgraf, Bonada pontifica (amb exemples eximis) que "els grans autors són fidels al seu estil". Després ve a dir que Villaró hauria de seguir escrivint com al seu primer llibre ( Obaga ) i que l'ha espifiat allunyant-se'n. Per acabar, esmenta el que diu la nota biogràfica del llibre: "Sap fer pastissos i assegura que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Segons Bonada, posar això no és seriós i desqualifica l...

Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM ( since 21.12.05 ). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines ). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències): (64) política (62) filosofia (57) blogologia (50) L_OI (40) llibertat (39) amor (34) paraules (33) escriure (33) somnis (32) premis (30) institut (29) Catalunya (28) religió (27) literatura (27) Montilla (27) poesia (27) Vallromanes (26) catosfera (26) llibres (25) veritat (22) futur (22) jardí (22) solitud (21) traduccions (21) mort (21) música (20) llengua (20) Nietzsche (20) ombra (20) silenci Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrina...

Sònies , Mireies , Candeles ... Proliferen les escalfabraguetes catosfèriques . Són una epidèmia. El cibersexe guanya terreny. El cibersexe funciona . El cibersexe mola . Onanisme digital (en el doble sentit del terme). El ratolí i el teclat empastifats. Els reprimits malcardats que s'adiccionen a aquesta mena de blogs només demostren que la il·lusió és el motor de les nostres vides. I és que alguns confonen l'erotisme amb l'il·lusionisme o, com es diu en castellà, el culo con las témporas . Confesso que a mi els blogs eròtics no em fan trempar gaire. Hi ha coses pitjors, com ara els blogs polítics . Aquests sí, que destrempen. Són una pandèmia clònica, una pesta bubònica. Vade retro . Però el cibersexe està de moda . ¿Encara no l'has provat?

Quan tot està perdut és quan més tenim a guanyar. --&-- Poema escrit ahir divendres a les 19:23 (dedicat a Penèlope): AQUEST HIVERN Aquest hivern que no és hivern Aquest gener de ginesta i papallones Aquest silenci que diu el que callen les paraules Aquest retrobar-te després dels anys i enamorar-me de tu encara més Aquest hivern que no és hivern Aquest florir de les cendres quan la nit es marceix i l'horitzó s'envermelleix Aquest hivern que no és hivern Aquest delit d'estimar-te

Si no saps cap a on has d'anar el millor que pots fer és aturar-te, però no gaire, perquè els que s'aturen massa mai no arriben enlloc.

Probablement el repte més gran que a hores d'ara té plantejat la humanitat és gestionar la complexitat. El mateix podem dir de les persones particulars. Hem de ser capaços de viure dins un món cada cop més complicat. Aquesta complexitat és doble: les relacions amb els altres són força complicades i també és complicada l'autogestió de la nostra pròpia interioritat, sovint plena de contradiccions. Podem arribar al col·lapse, naufragar en l'intent de sortir-nos-en, però es tracta de surar, de no defallir, de tocar quatre mil tecles alhora i fer que la melodia soni... En tot cas, algunes i alguns no tenen cap problema en aquest sentit. Són la gent simple que tot ho arregla amb un parell d'idees simples, la gent que viu tota la vida pensant que el món es divideix en blanc o negre, bo o dolent, dreta o esquerra, déu o dimoni, to be or not to be , m'estima o no m'estima... Aquesta gent simple que ho simplifica tot és la que acaba complicant encara més les coses. Una mo...

Com ja vaig anunciar , presentarem L_OI al II Saló del Sexe en Català que se celebrarà a la Fira de Manresa dels dies 30/3 a l'1/4 de 2007 (un bon preludi per a la Setmana Santa). Han renovat el web i ja han posat la informació sobre el llibre . Aquí teniu el banner:

Avui la meva filla fa 14 anys. Avui fa 14 anys que vaig plorar quan, rosseta com un fil d'or, me la van posar al braços embolcada amb una tovallola blava. Avui fa 14 anys que, de sobte, vaig descobrir que existia algú més important que jo. Avui fa 14 anys que intento ser un bon pare i no estic gaire segur d'haver-ho aconseguit. Avui fa 14 anys que sé que (escrigui el que escrigui i guanyi els premis que guanyi) ella és el meu millor premi i la meva millor obra: el millor que deixaré en aquest món. Per molts anys, Marina!

Tret d'algunes finques privades d' accés restringit , puc dir que conec el terme municipal de Vallromanes pam a pam. 10,7 km². 70% de bosc . 70 masies. 2.000 habitants. Camins, senderes, barrancs, fonts, arbres, ocells, senglars, racons idíl·lics... Fa set anys que hi estic empadronat, però en fa més de deu que pedalo i camino per aquestes contrades. Avui us mostraré la meva última troballa. Més amunt de Can Gurguí Gros , a llevant del camí de Cuquet, hi ha aquesta entrada amb dues columnes quadrades de totxo amb rajoles (BONESBARJO | ANY 1922) i un cadenat: L'havia vist mil vegades i sempre m'havia cridat l'atenció la data (1922), però mai no havia gosat d'entrar-hi. Fins aquest matí. El camí puja tres-cents metres tot fent una corba ampla cap a l'esquerra que condueix a una esplanada on hi ha una petita casa situada a la falda obaga de la muntanya de Can Gurguí: Es tracta de Can Dominguet. L'edificació, ben emboscada, mig camuflada rere una mimosa,...

No dir mai adéu. No dir mai adéu i romandre en el límit exacte on s’ajunten passat i futur. No dir mai adéu i confondre el desig amb la realitat. No dir mai adéu i esperar que demà les coses millorin. No dir mai adéu i tranuitar totes les nits fins que arribi la fi del món. No dir mai adéu i entomar la solitud. No dir mai adéu i obrir de bat a bat les finestres perquè entri el vent del nord. No dir mai adéu i abraçar cada segon com si fos l’últim segon. No dir mai adéu i comprendre que tot és un joc que va inventar-se un déu foll que s’avorria. No dir mai adéu i gronxar-se en el balancí dels mots com si els mots fossin l’única salvació que ens queda enmig d’aquest desgavell de cors. No dir mai adéu i tallar tot els lligams que ens aferren a les ficcions. No dir mai adéu i lliurar-se al deliri de les passions. No dir mai adéu i cremar totes les naus per a estalviar-se la temptació del retorn. No dir mai adéu i emmalaltir d’amor. No dir mai adéu i ensopegar mil cops amb la mateixa pedra...

Sempre que les dones es barallen hi ha un home pel mig. Via Sois todas unas putas 100 maneres de dir puta en català

Em llevo tard. Planxo 10 camises. M'assabento (via telefònica) de qui és el guanyador del Premi Josep Pla d'enguany . No puc donar cap pista perquè el veredicte és aquesta nit. Fa un solet que enamora. Ara menjaré alguna cosa i, encabat, me n'aniré a passejar... Els Reis m'han portat algunes cosetes: un pijama, quatre parells de mitjons, un parell de samarretes CK , un clauer de plata, el CD de Xavier Monge Trio & Carme Canela titulat Altres cançons a Mahalta ... Anit, a la cavalcada del meu poble, ningú s'ajupia a arreplegar els caramels... Malaguanyats. Els de la brigada de neteja de l' Ajuntament els van haver de recollir tots. Demà passat tornem a la feina. Ja era hora. Hem sobreviscut un altre Nadal.

Més ressenyes de L_OI

La vida és un camí empedrat de decepcions . Sempre esperem massa dels altres i els altres sempre esperen massa de tu amb la qual cosa la decepció és inevitable. Després hi ha el maleït mecanisme idealitzador que tergiversa la realitat fins a extrems inimaginables. Poc a poc, amb els anys, vas assumint que la cosa més difícil del món és la comunicació profunda amb els altres ; vas acceptant que la teva solitud és substantiva, substancial, indeludible; que qualsevol intent de llençar ampolles amb missatge és completament inútil enmig d'aquest oceà de confusió i banalitat aterridores. La culpa no és de ningú . No hi ha culpables. La teva covardia. El teu egoisme. Les teves contradiccions. Les divergències entre el cos i l'ànima, entre cor i el cap, entre la raó i els sentiments, entre els sentiments i les sensacions, entre el deure i el plaer, entre el present i el passat, entre el poder i el voler, entre el que és anecdòtic i el que és categòric, entre el nucli i els electrons...

Encara que marxis, no te’n vas. Et quedes aquí amb l’oreig, amb el porpra que tenyeix el cel crepuscular. Et quedes i ets la sang del cor que em batega, el fum de l’encens que crema, la llum de la lluna plena que s’esmuny per la finestra i em parla de tu a cau d’orella. Encara que marxis, no te’n vas. Els carrers de la ciutat t’acullen sense tenir-te. La gent que t’acompanya són espectres de carn, figurants d’un pessebre al qual no pertanys. Perquè em penses amb totes les teves cèl·lules. Encara que marxis, no te’n vas. ¿On aniries a raure que t’allunyessis un sol pas? Et sento entre els dits quan teclejo, arraulida sota les ungles, a la comissura dels llavis, destil·lant-te... Et sento dins el crani, ballant la dansa de Shiva. Et sento quan cloc les parpelles i et veig sencera i radiant mirant-me amb els ulls tan tendres . Encara que marxis, no te’n vas. L’eternitat és un instant que s’allargassa ...