ENTRELLUM

Notícia CiU + Saül Gordillo + Vilaweb

L'alcalde del poble del costat (que governa amb majoria absoluta) ha deixat la dona i s'ha embolicat amb la cap de llista d'una formació que només va treure 100 vots (zero regidors). La valquíria en qüestió duu el cabell tallat à la garçon . Vet aquí com, tot i perdre les eleccions, ara s'ha convertit en la primera dama . Hi ha victòries que són derrotes i viceversa. El que no es guanya a les urnes es pot guanyar al catre. No seré jo qui jutgi ningú. Només exposo els fets. Hi ha fets que es jutgen per si sols. Al meu poble, en canvi, el cap de l'oposició (que pertany a la mateixa formació que la flamant primera dama del poble veí) es passeja a cavall riera amunt i riera avall talment un xèrif sense estrella i sense rumb.

Cop de moto cap a Barna. Amb 20 minuts em planto a la Plaça Sant Jaume. Són tres quarts de set, aparco entre el Bocatta i les unitats mòbils de TV3. A mà dreta veig les furgonetes blau marí dels Mossos i, enmig de la plaça, grups de manifestants que escalfen l'ambient amb xiulets. Poca gent. Vilaweb diu que un miler , la Guàrdia Urbana 700 els Mossos 400 . A les set en punt la plaça està mig plena (o mig buida, depèn de com es miri, com allò del got). Comença la cridòria, les consignes, etc. Els megàfons atreuen càmeres i periodistes. El més curiós és que hi ha diferents nuclis, tres o quatre en total, d'allò més diversos. Per una banda, la pancarta de Catalunya Acció : CATALONIA THE NEXT STATE IN EUROPA . [ Discurs de Santiago Espot + vídeo ]. Allí em trobo l' Enric Borràs que em presenta el seu fill el qual ens fa una foto. Em regala una estelada . Un altre nucli és el de les associacions veïnals que arboren pancartes de lletra verda en les quals demanen l'AV...

Catalunya no es mereix aquest govern Partal El Llamp Bandera Negra MANIFEST BLOG

Amb la col·laboració estel·lar dels BOTIFLERS Emigrants que van venir a Catalunya perquè cercaven una vida millor i ara es troben que al poble que van deixar viuen millor que ells... Fes-te fotre. Ironies de la vida. I se senten més espanyols que catalans! Catalunya caòtica. Catalunya amontillada. Catalunya montillera. ¡PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D'OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA ¡CONTRA LA INOPERÀNCIA! CONVOCATORIA APOLÍTICA

Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges . Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia -, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara e...

Havia mig oblidat el plaer d'allitar-me havent dinat, sense mirar el rellotge i, com les indígenes de Gauguin , deixar-me endur per la mandra del dissabte... Havia mig oblidat que les ressaques volen silenci, delicades passes que no menen enlloc... Em bressola l'absència del teu cos, el sol que omple l'atmosfera de bons presagis, la molsa ufanosa amarada de pluja... Em bressola la tarda acabada de néixer. Correllengua amb Macià i Folk

Mentre aquesta Catalunya montillera ens cau a trossos i els polítics demostren la seva supina inutilitat , de la finestra estant contemplo la tonalitat groguenca que, esmaltada pel sol del migdia, agafen les fulles dels plataners de la riera. La glicina del jardí és una absoluta meravella. Darrer divendres d'octubre. Reravera . Amb la lluna plena arriba el Correlllengua a Vallromanes . Veurem la pel·lícula " El Coronel Macià " acompanyats per l' Abel Folk , l'actor protagonista. La regidora de Cultura ho fa tan bé que fins i tot l'oposició la felicita ! ( ¿? ) La setmana vinent només tindrà tres dies laborables. El despullament tardorenc de la natura. La nuesa de les branques. Ens arraulim sota la flassada, a la vora del foc, cercant el caliu que ens manca. Hi ha un misteri que s'esmuny per les xemeneies. Hi ha un silenci profund dins el bosc. Camines més a poc a poc. Castanyes i vi bo. Reravera .

Amb motiu de la publicació del seu poemari , el passat 8 de juny vam dedicar un Capvespre a la malaguanyada poetessa alellenca Núria Xicola . Aquest ha estat el programa que hem escollit per a participar en la 23a. edició del Premi Rosalia Rovira ( Premis de Comunicació Local de la Diputació de Barcelona 2007 ). Escolteu-lo: CAPVESPRE 8.6.07

Si teniu nassos de veure sencer aquest video , us felicito, o millor dit: us planyo. Jo no he pogut.

Tal com estan les coses , haurem de plantejar-nos la possibilitat de l'exili. Potser no caldrà fugir físicament; potser n'hi haurà prou amb enretirar-nos i cloure'ns dins la closca com un cargol a l'hivern . El nostre govern no ens defensa perquè no vol perjudicar la reelecció de ZP. Callen com putes venudes al macarró espanyol. La Catalunya caòtica montillera ja no ens pot avergonyir més. Exiliem-nos, doncs. Jo no vull tenir res a veure amb aquest desgavell, amb aquesta gent, amb aquesta època. A partir d'avui, ENTRELLUM serà el dietari d'un exiliat . Ho escriuré ben clar i ben català, amb majúscules, amb negreta i amb vermell: TANT DE BO GUANYI EL PP! Amb el PP governant Espanya, la independència de Catalunya s'accelerarà. Cal que es tibi tot fins a l'extrem perquè peti d'una puta vegada. PP versus FNC (Front Nacional Català: CiU + ERC + tots els que vulguin afegir-s'hi). Aquest és el millor escenari. Mentre això no arribi, deixeu-me en...

Pena. Fem pena. Les rodalies de la perifèria. Els perifèrics de la rodalia. Catalanets mesells , soferts, avesats al maltractament estatalista. Pena. Caos. A la imatge teniu la cara d'Espanya: aquest funcionari gris que l'Imperi Borbònic ens ha enviat per acabar d'anorrear-nos. Que si José Luís o Josep Lluís! Quin gran problema! Pena. Peneta. Fàstic. L'AVE ja fot 15 anys que arriba a La Giralda, i demà passat arribarà a Màlaga i a Valladolid, però aquí CAOS. Caos i pena. I si poden ens enfonsaran la Sagrada Família. Els Nadal Brothers bla bla bla fent veure que ens defensen quan l'únic que defensen és la seva bicoca. La gent calla i s'empassa el que faci falta. Ningú no crida. Ningú no es rebel·la. Som catalans. Gent ferrenya. Perdedors de mena. Que ens enculin sense vaselina. Ja no ens ve d'aquí. Espanya se'n fot i ZP només té por de perdre algun vot de la seva perifèria metropolitana. Les rodalies de la perifèria. Els nous catalans , que deia aque...

Pensava que La Cosa havia finit amb congratulacions generalitzades, però no. La ressaca s'allarga. Aquesta tarda he rebut el següent mail... Hola Toni, Sóc alumne de 4t de periodisme, ens han demanat que escrivim un petit article a partir de les opinions d'un escriptor en llengua catalana que no hagi estat a la Fira de Frankfurt. He aconseguit el teu contacte a través del teu blog . Si no t'importa t'envio unes preguntes, l'article és per demà. ------------------------ Hola Franc, Gràcies per pensar en mi. Aquí tens les meves respostes: Tinc entès que no ha anat a la Fira, no hi ha estat invitat o no hi ha volgut anar? No m'hi han convidat. Com diu un amic meu (que fa anys que viu a Frankfurt): Musst du darüber stehn!* Creu que la cultura catalana ha sortit afavorida o desfavorida després de la Fira? No sé què és exactament "la cultura catalana", i menys com a subjecte que pugui resultar "afavorit o desafavorit". Els su...

Escolto al cotxe l'entrevista que en Bassas fa a Steiner . Interessant. Interessant el seu pessimisme sobre el futur cultural d'Europa (tenim massa història al darrere) i interessant el seu diagnòstic: ens hem venut al capitalisme més abjecte. La vulgaritat de voler ser (només) milionaris. La vulgaritat que tothora i arreu ens assetja temptant-nos amb cants de sirena analfabeta, garrula, vestida de Bershka . La supina vulgaritat de la immensa majoria dels nostres coetanis. Steiner està passat de moda. El vell Plató deia que, dins la jerarquia del món intel·ligible, la idea de Bé havia d'estar per sobre de la idea de Bellesa. La vulgaritat és la tirania d'una vida sense idees.

Vallromanes des del Castell de Sant Miquel

He fet llibres de moltes menes , però aquest últim em fa una especial il·lusió perquè va adreçat als nens petits del meu poble . Es tracta d'una obra que vol donar a conèixer (o reconèixer) 15 indrets emblemàtics del municipi a partir d'uns dibuixos que les criatures han d'acolorir. Les il·lustracions són de Pilar Masip, els textos de Sergi Santjoan i Toni Ibàñez , i el disseny de Vicenç Prims. Val a dir que tots hi hem participat desinteressadament d'acord amb la iniciativa de Joan Bautista Hernández, el nostre regidor d'Ensenyament . Aquí teniu una mostra del contingut: PDF DEL LLIBRE

Trobem que el duel hauria d'ésser absolutament i completament prohibit; no pas perquè sigui perillós i impliqui un risc per a la vida, sinó perquè és una cosa tan ridícula que no té cap dret a existir. Ai, el duel ! El duel modern! A l'antigor, quan s'adeia a la psicologia de l'època, encara estava justificada la seva existència. Però avui, per què? No lliga amb els nostres costums actuals i només és una rucada. I afegiré encara una altra consideració. No és tracta solament d'una cosa estúpida des del punt de vista de la defensa de l'honor, sinó que constantment veiem que l'utilitza gent que no té res que pugui entendre's com honor. Galifardeus emmascarats, souteneurs (proxenetes), que sovint s'envalenteixen i sempre estan a punt d'induir una baralla que atempti contra l'honor, ells, que d'honor no en tenen ni el nom. Se'ns escapa per complet la psicologia d'aquesta gent. Tanmateix, ja n'hem vist prou per a concloure que és...

Un dels drames més punyents de la nostra societat són les separacions matrimonials en les quals hi ha fills pel mig. Assisteixo a una escena tràgica. Impotent contemplo les llàgrimes de dues criatures quan el pare se les emporta. Pugen al cotxe a contracor mentre, aixecant tremolosament els bracets, s'acomiaden de la mare. El cotxe s'allunya. La mirada perduda de la mare que també plora. La mirada perduda dels fills rere la finestreta. Se m'estripa l'ànima (perquè jo encara tinc ànima). Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat (disculpeu el rodolí). Res no justifica una sola llàgrima d'un nen (torneu-me a disculpar, però avui pateixo un atac atroç de sentimentalisme). Fa molt de temps que aquesta mare ja no riu. És una dona essencialment trista. L'amor ha de provocar somriures, horitzontals i verticals . Estimar-se és riure junts. El desamor, en canvi, ens fa plorar separats...

Vindran dies pitjors. No temis. N'hauràs de veure de més grosses, de tots els colors. No és la ràbia, ni tan sols l'odi, sinó la pulsió primigènia que accelera els fràgils batecs del cor. La impunitat impossible. Cada gest, cada paraula, cada silenci , ens acosten una mica més a la sentència definitiva. No hi ha escapatòria. Si saps mantenir la calma has vençut. La racionalitat comença quan som capaços d'aturar l'automatisme de la reacció. La suprema racionalitat humana culmina en la inacció. Has llegit Pessoa. Ara experimentes Pessoa. Facis el que facis, resultarà completament inútil. La futilitat governa el destí dels homes. Potser hi ha un karma. Potser existeix la justícia. Potser demà tot se'n va en orris com aquell castell de sorra que vas construir de petit en aquella platja solitària ... No ho dubtis: vindran dies pitjors. El que resta no és agradable. La veritat és només una altra perspectiva possible. El que ataca sempre és dèbil. El fort roman incòlume. P...

L'amor tendeix a l'antropofàgia. Els pares miren i remiren el seu nadó mentre comenten: Està per menjar-se'l. ¿Què va fer el llop amb la caputxeta? Cruspir-se-la. ¿I el sexe oral? ¿Què me'n dieu, del 69 i altres pràctiques bucoeròtiques? Ummmm... ¿Com s'anomenen també les femmes fatales ? Devoradores d'homes! I aquella cançoneta que deia Devórame otra vez, devórame otra vez... I aquella altra: Carolina trátame bien o al final te tendré que comer... Per tant, que un paio menjuquegi la seva xicota no ens hauria d'estranyar tant. Recordeu el manament que Jesús va donar als seus deixebles a l'últim sopar: Accipite et manducate ex hoc omnes, hoc est enim corpus meum ... Els cristians endrapen déu cada vegada que combreguen! El canibalisme és quelcom inherent a la nostra espècie, un ritual atàvic. No hi ha civilització que pugui eradicar-lo.

Aquest matí Josep Roig m'ha fet una entrevista a La Plana Ràdio (Santa Bàrbara) en el programa El Nostre Matí dins la secció sobre blogs : Escolta-la Les meves 4 recomanacions: MV SG SM L2P + entrevistes

IN MEMORIAM Visca la Llibertat Catalana! “Per Catalunya!”

Feia segles que no jugava a bàsquet. Fins als 18 anys no vaig fer res més. Encara que sembli mentida, jo era un jove sa i normal que feia esport i festejava amb novietes. Després, a la universitat , vaig començar a llegir llibres -massa llibres- i em vaig espatllar. Jugava amb l'equip del col·legi , guanyàvem tots els partits. Vam arribar a ser campions provincials de Lleida i subcampions de Catalunya. Sempre estava al cinc inicial. Teníem un entrenador collonut, el Sr. Garcia, que ens feia sirgar de mala manera. Però de tot això ja fa 25 anys... Últimament torno a viure l'esport amb intensitat. Aquest cap de setmana celebrem un Torneig de Bàsquet al meu poble. Anit, al bar del Nico, el Quim em va embolicar per a formar part d'un equip. A les deu del matí ens hem enfrontat amb un escamot polititzat (és una veritable llàstima que alguns no siguin capaços de separar l'esport i el divertiment de la puta política; si més no ens hem de felicitar perquè ja era hora que par...

No m'he pogut resistir a copiar el fragment d'una redacció feta per una alumna de 1r. de BTX. Enmig d'un context aclaparadorament castellanoparlant m'emociona descobrir que encara hi ha motius per a l'esperança: Des de ben petita, inclús abans d'aprendre a parlar per mi mateixa, ma mare ja em parlava català. Ella és catalana, però cap dels seus pares ho són ni parlen la llengua, no obstant, ella el va estudiar i el parla i va decidir parlar-me'l a mi també. Suposo que ella és la culpable doncs, de què a mi m'agradi parlar-lo. A casa parlem tant en català com en castellà, però personalment prefereixo el català perquè, encara que soni cursi , em sembla una llengua més dolça, més maca que el castellà. Amb els amics igual, sempre que puc el parlo perquè em sento més còmoda. És trist que, per culpa d'algunes persones tancades de ment que consideren el català com a dolent , s'estigui perdent la llengua (i dic jo que si tant els agrada Espanya haurien...

Jo estic orgullós de ser català, Sr. Rajoy. El seu vídeo és esperpèntic. El que no entenc és què coi fa Montilla avui a Madrid . Estic avergonyit de tenir un President així . Fa 300 anys el van ocupar i ara en volen fer un Parador Nacional

Via The Berlin Chronicles m'assabento de què ARTE dedicarà aquest divendres dos programes a Catalunya Trotz ihres Anspruches auf Autonomie propagieren sie keinen engstirnigen Lokalpatriotismus... Deutlich wird, warum die Katalanen leidenschaftlich auf ihrer Sprache beharren und ihre Identität und Unabhängigkeit zu bewahren suchen. (Malgrat la seva pretensió d'autonomia no propaguen cap patriotisme local estret de mires... Queda palès per què els catalans es refermen apassionadament en la seva llengua i intenten conservar la seva identitat i independència) Frankfurt a ENTRELLUM Article recomanat

Yo abomino del concepto patria, catalana o española. Mi patria son los paisajes de mi Barcelona de la infancia, mis lecturas en ambas lenguas, mi descubrimiento de la literatura y del ensayo, mi ensanchamiento con la lectura en francés. Mi patria es mi cultura y vivo lo bastante retirado de cualquier ruido nacional, de cualquier algarada patriótica o de cualquier afección política. Cuando me preguntan, tú ¿qué eres, catalán o español? contesto sin dudar: Luis Rivera. ( Comentari extret del blog de JPQ ) Sobre sentirse catalán, español, marciano, galáctico o infrahumano, yo creo que los terrícolas tenemos hondas diferencias debidas a lo cultural, y eso nos hace ser exóticos y atractivos para unos, o indiferentes y repelentes para otros. Yo siempre soy de los primeros, póngase ahí la cultura que se quiera, porque soy curioso, me siento mediterráneo, abierto a otras culturas, al diálogo entre ellas. No obstante defiendo siempre mi cultura, la catalana. ¿Por qué? Pues muy fácil, porque m...

Estic mirant el C33. Acte inaugural de la Fira del Llibre . Quin ensopiment. Quina carrinclonada. Quina tristor. Quanta naftalina. Els alemanys que encara no s'hagin adormit deuen pensar que Catalunya és un geriàtric o un cementiri. Tot negre. Tot fosc. Tot lent. He llegit el discurset del Quimet i m'ha caigut l'ànima a terra. Quina cosa més fluixa. Aquest home ha perdut molt des que escriu a La Vanguardia Española . Ara canten Paraules d'amor . Me'n falta una de Llach per acabar-ho d'adobar. Els que aplaudeixen deuen ser tots de casa. Fragment del Quadern gris de Pla. Al fons apareixen les traduccions en l'alemany. Els mateixos de sempre. Les mateixes cares. Estic fart de veure els mateixos endollats, els mateixos subvencionats, els mateixos i les mateixes mediocritats. Ara llegeixen Rosselló-Pòrcel auf Deutsch . Així els hem d'engrescar? Els versets feministes de la Marçal. Bartra. Fuster. Pedrolo. Moncada. Und so weiter . Joan Anguera recita EL MIL...

Marc Vidal la clava en el seu darrer post: Frankfurt.cat . Llàstima que l'únic enllaç que hi posa desmereixi l'encert i la qualitat del seu escrit. De totes maneres, GRÀCIES! Te'n dec una altra. Frankfurt a ENTRELLUM

Preparant la propera Passejada per Vallromanes , pujo al Castell de Sant Miquel . Enfilo Can Corbera amunt fins al turó de la Salve, on es troba el repetidor. Des d'aquí la vista de Vallromanes és esplèndida. Segueixo pel camí que puja per la banda de Montornès tot gaudint d'una àmplia panoràmica del Vallès. Arribo al cim (426 m.) on destaca la torre circular de l'homenatge . Originàriament fou un assentament iber sobre el qual van construir després una important fortificació medieval. Encara podem veure un bon tros de murada , la base d'una altra torre situada al nord i les restes de la capella de Sant Miquel (patró de Vallromanes), que dóna nom a la muntanya i al castell. Davallo. Quan arribo al lloc on s'acaba el camí ample que puja de Can Girona veig un cotxe de color blau. El condueix l'alcalde de Montornès , Dani Cortés . L'acompanyen dos homes més. Hola. Bon dia. Es pensen que sóc un furtiu (no fa gaire en van enxampar un que feia excavacions per...

Em refereixo a l'Alfons López Tena i a l'Hèctor López Bofill, més coneguts per Tena i Bofill. Per aquesta regla de tres jo seria Ros . En català cauen preposicions i també cauen (alguns) cognoms ...

Sin duda, todo eso necesitaría infinitas matizaciones, hasta llegar a esta conclusión un poco abrupta: ¿cómo olvidar que la cultura española oficial ha ignorando durante siglos la existencia misma de una gran literatura catalana? Todavía hoy, de hoy mismo, la ignorancia hacia la cultura escrita catalana es sencillamente absoluta . Si yo fuese escritor catalán en catalán (soy algo peor; pero esa es otra historia) me sentiría humillado y condenado al ostracismo por un Estado que siempre me ha ignorado. ( JPQ, excepcional ) Sea como sea, la literatura catalana no se conoce en el mundo y esto es así porque el gobierno español nunca ha hecho nada para promocionarla (y en general nada por la cultura catalana). ( Mr. Bostezo, doblement excepcional ) I quan nosaltres tenim l'oportunitat de fer alguna cosa , ells s'encarreguen de boicotejar-ho... La ambigüedad rige el destino de nuestras fútiles ilusiones

El reialme borbònic s'inflama cada dia més amb el guerracivilisme entre PPeros i ZPeros (les dues espanyes de sempre que, segons el poeta , ens glaçaran el cor). Sense entrar ara en el conflicte basc , aquí tenim una altra batalla que podria recruar fins amenaçar la pacífica convivència nostrada: l'enfrontament entre catalufos i xarnegos . De la mateixa manera que hi ha dues espanyes, també hi ha dues catalunyes: la Catalunya Catalana (que va des del catalanisme light fins a l'independentisme més canyero ) i la Cataluña españolista (que va des de la catalanoindiferència no-sabe-no-contesta fins a la catalanofòbia més fatxa ). Alguns parlen d'un fifty-fifty que, en un hipotètic referèndum, donaria un resultat molt ajustat, potser un empat tècnic. O no. Ni sóc profeta ni tinc dades fiables. Les circumstàncies -sempre empitjorables- i la radicalització creixent ens poden conduir fins a un punt sense retorn on haurem d'escollir en quin bàndol estem. Tu i jo p...

La Clara, d' arsvirtualis , molt indignada , em dóna la pista sobre un article perpetrat per l'ínclit corresponsal a Espanya del diari amb més tirada de Colònia ( Kölner Stadt- Anzeiger ), Ralph Schulze, titulat Wir sind nicht Spanien . Us copio algunes de les perles que conté l'article (les negretes són meves): Després d'un tendenciós preludi on explica la crema de fotografies monàrquiques, Herr Schulze escriu: Mit ähnlicher Lust zur Provokation präsentiert sich die katalanischsprachige Welt als Ehrengast auf der Frankfurter Buchmesse (El món catalanoparlant es presenta com a convidat d'honor a la Fira de Frankfurt amb similars ganes de provocar ) um diese kleine Kultur auf der weltgrößten Literaturmesse zu präsentieren. Diese sprachliche Abgrenzung dessen, was seitens der Regionalregierung als „einzigartige und universelle“ Literatur Kataloniens präsentiert wird ( per a presentar aquesta petita cultura a la Fira del Llibre més gran del món. Aquesta de...

El 12 de març de 2005 vaig conèixer personalment Cristina Peri Rossi. Sobre aquesta trobada vaig escriure un post a TdQ : Peri Rossi a la Casa Bruna . Aquí teniu la dedicatòria que em va fer: La Peri Rossi fot 35 anys que viu i treballa a Catalunya. No estic d'acord amb Víctor Alexandre quan afirma que el seu és un cas d' impotència intel·lectual . En absolut. Es tracta de quelcom encara pitjor, d'una decidida voluntat anticatalana, d'una manca de respecte per la cultura del país que t'ha acollit durant tots aquests anys. No li costava gaire fer un petit esforç i expressar-se en la nostra llengua; però no, ella ha persistit en el seu monolingüisme refractari. No és un bon exemple. Almenys Montilla ho intenta, i l'home se'n surt; amb l'eximent que Montilla no és un lletraferit com aquesta escriptora barruda que ara va de víctima brandant manifestos signats pels seus amics. El que necessita Catalunya són més montilles i menys peri rossis . Mentrestant, ...