ENTRELLUM

M'autoobservo. M'autopurifico. Defujo les contaminacions de tota mena, sobretot les sentimentals. M'allibero dels lligams que presumptament havien de refermar la meva estabilitat. Vomito la por. Desperto del somnambulisme. No perdré ni un minut més amb toxicitats ni amb negativitats. Les relacions humanes t'han d'enriquir, han d'eixamplar l'horitzó vital, sinó prescindeix-ne.  M'agrada el cel ras. Adoro el silenci i la soledat. Les ombres, els núvols, els dubtes... Te'ls regalo. Dóna'm llum i veritat. Faré via pels blaus, pels verds, pels blancs. Volaré encara més alt. Amb el somriure esbatanat. Amb l'ànima tendra i serena. Sense tu.  No em cals. Me autoobservo. Me autopurifico. Rehúyo las contaminaciones de toda clase, sobre todo las sentimentales. Me libero de los lazos que presuntamente tenían que reforzar mi estabilidad. Vomito el miedo. Despierto del sonambulismo. No perderé ni un minuto más con toxicidades ni negativid...

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules . Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

Somies que volen ofegar-te i que perds el tren.... (Algun dia parlaré de la bogeria... Hi ha massa llum i el cervell funciona pel seu compte)... Tranquil·la, trobarem la manera de ser nosaltres ... No ploris més... El blau serà blau... Vertigen... Quan t'han agradat les coses fàcils? Sueñas que quieren ahogarte y que pierdes el tren... (Algún dia hablaré de la locura... Hay demasiada luz y el cerebro va a su bola)... Tranquila, encontraremos la manera de ser nosotros ... No llores más... El azul será azul... Vértigo... ¿Cuándo te han gustado las cosas fáciles?   You dream that they want to drown you and you lose the train... (Someday I will speak about madness... There is too much light and the brain works his own thing)... Don't worry, we will find the way to be us ... Don't cry anymore... Blue will be blue... Vertigo... When did you like the easy things? Lyrics

Venimos de cien mil naufragios, de una derrota eminente, y llevamos las heridas escritas en la piel para que todo el mundo pueda leer nuestros sueños. ( SS ) Abans que fossis àncora vaig ser naufragi. Abans de la nostra victòria, desfeta inenarrable. Tenim les ferides obertes de bat a bat perquè les guareixi la tramuntana. Som aquí per a gaudir dels somnis. La mirada se'ns perd entre gorges i calanques . Hi haurà més crits i més llàgrimes. Hi haurà més valls i més cims. Caminarem plegats sense crosses com caminen els valents, i envellirem dignament, amb la pell esquerdada, amb el cor esquerdat, amb l'ànima tendra i transparent, a punt per a una nova albada... Antes de que fueses ancla fui naufragio. Antes de nuestra victoria, derrota inenarrable. Tenemos la heridas abiertas de par en par para que las cure la tramontana. Estamos aquí para gozar de los sueños. La mirada se nos pierde entre desfiladeros y calas. Habrá más gritos y más lágrimas. Habrá más cimas y más...

Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus . Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats . Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot... Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizan...

On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que s'enlaira i travessa camps i muntanyes cercant el teu cor salvatge. Perquè som salvatges . Autèntics i salvatges. Perquè no tenim por de sentir el vertigen. Perquè viure és aquesta arrauxada manera de ser nosaltres. Perquè existeix un impuls que ens uneix malgrat els obstacles. Perquè junts som més i millors. Perquè hem après a somriure davant els fracassos. Perquè no hi ha fracassos, sinó lliçons. Perquè la nostra victòria és un altre petó a trenc d'alba. Perquè sé que sóc jo (de debò) quan m'abraces. Perquè no et trobo a faltar quan no hi ets, perquè sempre hi ets, encara que no pugui tocar-te. Perquè hi ha històries boniques, però la nostra és extraordinària. On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que malda per volar fins al teu cor salvatge . Perquè som salvatges . Salvatges i adorables . Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje qu...

I sentir que no estem morts, que encara hi ha vida entre els dits, a la pell, a la punta de la llengua. I seguir l'impuls més primari, arriscar-se, perpetrar-lo, com si demà fos la fi del món. Jugar sense vergonya, mimar el nen o la nena que som, esbrinar el secret de la felicitat, que no és cap concepte grandiloqüent, sinó aquell petit detall tan especial, aquella infinita tendresa que s'escola dins els batecs i ens fa plorar de joia. I acomiadar-se amb un somriure, sense dir res, perquè la mirada és l'idioma de les ànimes que s'entenen. I ser llum entre les ombres. I somiar la caseta davant del mar amb l'hortet al darrere. I com sempre, des de sempre, fins sempre, adorar-nos. 

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui . Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula " dromomania " vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin . Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis,...

M'agrada el llevant, quan el mar s'endinsa en la terra i ho amara tot d'humitat salada, com una boira refrescant, carregada de bones energies. Es barregen els colors dins un marasme de grisos on es difuminen les formes. Ensumo l'horitzó invisible, poso la cara i m'empasso l'aire a glops. Camino sobre la sorra molla, entre restes escampades de petxines i pedres menudes. Tot el contrari de la tramuntana.  M'agrada el llevant quan és suau i no envaeix les voreres del passeig marítim. Respiro a fons l'oreig i em deixo acaronar per la brisa vivificadora. M'assec en un banc mirant el mar. El món sembla aturar-se. Llavors, silenciosa, arribes pel darrere i em fas un petó al clatell. Mimoses pansides. Glicines decadents. Cirerers esplendorosos. Em fas un petó al clatell, m'abraces i tot és possible.

Dels viatges tornes amb fotos i souvenirs, amb els ulls plens de novetats i l'esperit rejovenit. He vist coses que no havia vist mai ( guèisers , cascades enormes , aurores boreals ..). He begut i he menjat coses estranyes (sidra de pera, tauró, balena...). Més al nord fa un fred que pela, però la gent se les empesca per a viure calents ni que sigui amb l'ajuda inestimable de l'alcohol (per cert, caríssim!).  Per això és obligatori sortir de casa, marxar ben lluny, per a descobrir que les coses es poden fer d'una altra manera i comprendre que les nostres imperfeccions no haurien de ser definitives. Al capdavall, es tracta d'aprendre.  Som mediterranis. Aquesta és la nostra essència.       És la natura, la que m'impressiona, i la capacitat humana d'adaptar-s'hi. Quan, en canvi, l'home la destrueix o prova d'adaptar-la al seus interessos mesquins (gairebé tots els interessos humans ho són, de mesquins), allò que veig em r...

Fer 50 anys és un xollo. El mateix dia de l'aniversari vaig sobrevolar Berga en parapent (regal de la meva xicota ) i, per culpa de les turbulències, em vaig marejar com una sopa. Quan pujo a un vaixell també em marejo. Sensible que és un. Si almenys m'haguessin avisat, em prenc una Biodramina. Lo meu són els peus a terra, passet a passet. Estem fets per caminar. Lo de volar com un ocell era un somni... Els somnis, quan es perpetren, solen resultar decebedors. No és la primera vegada que em passa.  El proper regal-somni és una aurora boreal . Aquesta vegada volarem en avió (espero que sense turbulències ni mareigs ni misterioses desaparicions ). Si tenim sort, contemplarem un dels fenòmens naturals més espectaculars que es poden veure. Tot depèn de si els propers dies a Islàndia les condicions meteorològiques són favorables. Ens pelarem de fred, però valdrà la pena. Suposo. Fer 50 anys és un xollo. Allò que no t'ensenyen els llibres t'ho ensenyen els vi...

Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi . Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit.  En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília , la Marina i la Mercè , vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'...

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias .  Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia.  ― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad.  ― ¿No estás apenado? ― le preguntaba.  ― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante.  ― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo.  ― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre . Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros...

Videopoesia

Quan em trobo davant el dilema d'haver d'escollir entre diverses opcions, sovint em pregunto dues coses:  1- Quina decisió beneficiarà a més persones?  2- Què et diu el cor?   La primera qüestió es basa en el "greatest-happiness principle" d' Stuart Mill i la segona és un mix de Sánchez Dragó , Susanna Tamaro i Àlex Rovira (per citar-ne només tres). La resposta a la primera pregunta exigeix descartar l'egoisme i la resposta a la segona el racionalisme. O dit altrament: per a obrar bé cal transcendir l'ego i ser conscient del que sents . Sembla fàcil però no ho és gens. Proveu-ho. Us asseguro que, si us en sortiu, l'opció triada us farà millors persones i estareu orgullosos de vosaltres mateixos.        

L'article fou escrit el mes de maig i ha sortit publicat ara a la revista Saverdera XXI, núm 19 NOTA. A veure si endevineu en quin lloc de l'article sobra un accent...

El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar.  El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar.  El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres.  El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por.  El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de le...

Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación... Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar.  Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar. Quan ...

Fuig del tabac, de l'alcohol, de la carn i de les persones manipuladores. Estimar algú és acceptar-lo com és, respectar-lo, comprendre'l, però no fer que s'adapti als teus interessos. Ningú t'ha de dir com has d'actuar. Si quedes atrapat en una relació tòxica t'anul·laran i patiràs. La dependència sempre és negativa. Has de tenir el teu propi criteri i no témer el canvi . La pitjor addicció és creure que necessites algú per a ser feliç. Mentida. Per a ser feliç el que necessites és ser tu mateix , seguir la teva intuïció i poder crear lliurement el teu destí.

Cuiridh mi clach air do chàr n is a Scottish Gaelic blessing, which literally means "I'll put a stone on your cairn ." The meaning though, is "I'll not forget you." The tradition is to take a stone and place it on another's cairn as a memento of your visit.   A Sud-amèrica les anomenen " apachetas ". Fites que marquen itineraris vitals, relacionats amb llocs concrets i persones concretes.  Has de continuar el teu camí. L'aventura d'existir no es pot aturar mai .  Como si quemara la sombra...