ENTRELLUM

Crec fermament en la força que ens habita, en el nucli que ens fa ser transcendents, en l’energia suprema que ens salva dels naufragis, en l’amor que s’estima a si mateix i, per això, és capaç d’estimar els altres.  Crec en la divinitat encarnada en cada cos i en cada gest, en cada mot i en cada silenci, en cada presència instantànea i en cada esperança desesperada, quan sembla que tot s’acaba i, en realitat, tot recomença, com surt el sol i torna la primavera. Crec en tu, en els teus fracassos, en el teu cor innocent de nena que un dia va somiar prínceps blaus i l’endemà es va despertar segrestada pels pirates.  Crec en tu, ara mateix, en la teva transformació, en la teva superació, en el teu miracle. Hi creuré sempre. No és una fe, sinó la certesa de saber que no estem sols (mai ho hem estat), la certesa de sentir que la vida sempre val la pena, si el coratge t’empeny cap a nous horitzons, si la llum que ets brilla més enllà de la tenebra...

PURESA Retrobar el centre, la mística. Tu sol en la Natura, el nucli. El silenci.  Més enllà de les relacions, de la teranyina de les relacions. Més enllà de les presumptes  necessitats materials, immediates. Retrobar-te,  retrobar l'esperit lliure, la divinitat interior, l'essència íntima. Més enllà del desig (el vehicle de l'ego). Apujar la vibració. Sobrevolar el món. Ser pur. Ser llum. Ser pau.  Ser amor. NUESA M'amago de mi mateix en la cala que sóc. El cos nu. La ment nua. El cor nu.  La nuesa de l'esperit que alena en el fons, insondable, eteri, infinit. Les ruïnes dels records. La boira de les il·lusions. Què queda de tu quan el públic ha marxat i fa hores que han abaixat el teló? La nuesa. El paradís interior. Ocells que piulen. El sol del capvespre. Aquesta remor lleugera  de les onades anticiclòniques. A penes un sospir que ens recorda que el temps pass...

La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, ...

  Hi ha les obres de Déu (opera Dei) i les obres humanes (opera hominis). Ahir vaig veure les cataratas de Iguaçu i avui he vist Itaipu, la central hidroelèctrica més productiva del món. No hi ha color. L'home necessita formigó i 40.000 obrers treballant 16 anys. Déu amb 6 dies fa meravelles i el diumenge festa. No hi ha color. No m'impressionen gens les xifres ni els megakilowats. M'impressionen les papallones, els colobrís, les orquídies, l'arc de Sant Martí, els núvols, la lluna, les estrelles... I el teu cos inversemblant. I el teu amor llibertari. I la màgia de la vida. I el silenci de Déu quan surt el sol.

“É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência” Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre... L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

  Posta de sol des del mirador de la casa Dom Inácio de Loyola a Abadiânia.  Connectar amb la divinitat a través de l'horitzó, amb el porpra dels núvols encesos per la llum agònica del jorn, amb els ocells que piulen abans d'anar a jóc, en el silenci profund de la vall, la llunyania del món, l'estel primer que surt, tot és al seu lloc...  Com he arribat fins aquí? Qui m'hi ha portat? Qui sóc?  Deixo les preguntes. Escolto el cor. Els grills comencen la serenata.  Déu existeix perquè existeix l'amor. L'amor és l'essència de la vida.  La bellesa absoluta d'una posta de sol. La bellesa absoluta de la mort...

Em llevo amb el cant dels ocells (mitja hora abans de la sortida del sol), baixo a la platja, medito contemplant els colors de l'horitzó, escolto el mar, dono gràcies, respiro profundament, passen gavines volant, sóc i estic amb el que és i està (digueu-li univers, energia, divinitat), estic i sóc ara i aquí, en pur present, conscient, sense desitjos ni expectatives, en pau amb mi mateix i amb tothom, viu, més viu que mai, bategant i caminant i cantant i rient i estimant i somiant (si el que visc no fos un somni) El sol es pon, m'endinso en el bosc, em quedo embadalit escoltant els rossinyols ... La raça dels homes no acaba de trobar l'equilibri entre l'egoisme i l'amor... Fins que no donem més del que rebem, no serem feliços. Així, donant-ho tot, ho rebrem tot. Aquesta és la fórmula.

Conciencia... Conciencia, yo, el tercero, el caído, te digo a ti (¿me oyes, conciencia?): Cuando tú quedes libre de este cuerpo, cuando te esparzas en lo otro (¿qué es lo otro?), ¿te acordarás de mí con amor hondo; este amor hondo que yo creo que tú y mi cuerpo se han tenido tan llenamente, con un convencimiento doble que nos hizo vivir un convivir tan fiel como el de un doble astro cuando nace de dos para ser uno?, ¿y no podremos ser por siempre lo que es un astro hecho de dos? No olvides que, por encima de lo otro y de los otros, hemos cumplido como buenos nuestro mutuo amor. Difícilmente un cuerpo habría amado así a su alma, como mi cuerpo a ti, conciencia de mi alma; porque tú fuiste para él suma ideal y él se hizo por ti, contigo, lo que es. ¿Tendré que preguntarte lo que fue? Esto lo sé yo bien, que estaba en todo. Bueno, si tú te vas, dímelo antes claramente y no te evadas mientras mi cuerpo esté dormido; dormido suponiendo que estás con él. Él quisiera besarte con un ...

L'univers (macrocosmos) està format per matèria i energia. Ambdues són convertibles, estan en constant transformació. Nosaltres (microcosmos) també: disposem d'un cos i de l'energia vital, que és una manifestació de l'energia còsmica. Quan en parlo, d'aquesta energia, acostumo a emprar la paraula " connexió ".  Així com la matèria és densa i pesada, l'energia és subtil i invisible la qual cosa no significa que no pugui ser sentida. Es tracta de nivells diferents de vibració.  ( El Libro de Oro ) Cada cop m'interessa més el fenomen de la llum perquè representa la transició de lo material-visible a lo immaterial-invisible. De fet, la llum no pot ser vista, però permet que tot sigui visible. El fotó té massa zero i està fora del temps. La seva velocitat és increïble. La manifestació quàntica de la radiació electromagnètica amaga el secret de tot plegat, Déu inclòs, que és Energia Pura en Acció, com ho és l'Amor.

Som cel I res no ens emportarem  tret d'aquestes hores El silenci de Déu al tou dels dits Tremolosa tendresa dels llavis humits El temps absent El cor que s'apura Alè amb alè Visió d'horitzons sense mesura Som cel I res no ens emportarem tret d'aquest instant suprem en què tot esdevé llum pura

No hi ha finals, tot són principis . Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia . Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.   No hi ha finals, tot són principis . En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres . Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.       

El pare és déu per a tots, inclús per a déu mateix. El pare és conegut. La mare mai no és revelada. Ella observa, cria, estima en silenci. La mare és sentida. El propòsit de qualsevol univers és arribar al nivell de freqüència de l'amor. Els universos es reprodueixen com cèl·lules: primer són silenciosos, després hi ha fricció, vibració, so, ment, consciència i, finalment, amor conscient , en el qual l'essència de l'univers és revelada i coneguda. Nicolas Zampiero

La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament.  El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut ( Moksha ) s'anomena il·luminació .  Lo més important és com et sents tu. De què serveix que t'estimin els altres si no t'estimes tu? No cal verbalitzar el misteri ( Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen ).  La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència , és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides.  El sol vol sortir entr...

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria. Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern.  Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla...  Hi ha una sintonia còsmica en cada gest,...

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses” . Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. H...

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la...

S'ha acabat el mes de gener! Recullo fustes, petxines i pedres que trobo a les cales properes. El mar em regala la matèria primera. Observo les formes i endevino bèsties, artefactes, somnis, secrets amagats: una dansa de serps, un cap de flamenc, un tauró, un petit cocodril, un veler, boscos impossibles... Aplego objectes provinents dels naufragis i les llevantades tot inventant noves maneres d'interpretar el sentit de les coses. Driftwood Art . Entre la natura i l'art només hi ha el lapsus d'una mirada capaç de fer florir la deixalla o la ruïna. I no cal intervenir-hi gaire. Plató diria que hem de re-conèixer la idea primigènia, l'arquetip que nodreix l'ànima. Les paraules vénen després. Primer és la pura troballa, la trobada física amb els elements (pedra, aigua, sol, fusta, tramuntana). Poso ordre en el caos com ho faria un déu menor, minúscul. Alquímia. El pit-roig em mira tendrament. Els veïns (Andy & Lily, ell alemany i ella francesa) han vingut ...

Són les 8:17 i el sol surt pel far de Cap de Creus. S'omple la casa de llum i l'ànima també. És tan emocionant pensar que puc viure aquest miracle cada dia, sempre igual i sempre diferent, amb mil i un matisos, com els petons. Déu m'acarona amb els seus dits càlids. Sento com batega la vida infinita, la seva música profunda, la veritat, la bondat i la bellesa de tot plegat. Non sum dignus . I piulen els ocells. La mar avui és una donzella encara endormiscada. Si hagués de ser un color, seria daurat, però no és pas un color, sinó una pau intensa, com si després de molts anys cercant sense parar, per fi hagués trobat l'indret exacte dels meus somnis, i pogués descansar. Abans de ser cendra, cremaré aquí amb plena consciència de ser qui he de ser. Abans de ser cendra, seré mots i seré llum amb la llum eterna de l'univers.      

The condition of true naming, on the poet's part, is his resigning himself to the divine aura which breathes through forms, and accompanying that. It is a secret which every intellectual man quickly learns, that, beyond the energy of his possessed and conscious intellect, he is capable of a new energy (as of an intellect doubled on itself), by abandonment to the nature of things; that, beside his privacy of power as an individual man, there is a great public power , on which he can draw, by unlocking, at all risks, his human doors, and suffering the ethereal tides to roll and circulate through him: then he is caught up into the life of the Universe , his speech is thunder, his thought is law, and his words are universally intelligible as the plants and animals. Ralph Waldo Emerson, The Poet  Perquè el poeta pugui anomenar veritablement les coses, cal que es lliuri a l'aura divina que alena a través de les formes i sintonitzi amb ella. L'home intel·lectual ...