ENTRELLUM

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància...  La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos).  Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud ... és a dir, la llibertat. Tenir una casa ( domus ), viure en una ciutat ( urbs ) i relacionar-te amb els altres ( gregarius ) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional...

De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra. El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines. No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.   FOTOS FACEBOOK

El temple de Venus. Així s’havia de titular la novel·la. No sé exactament per quin motiu. Potser perquè molt abans de ser el Cap de Creus va ser el Cap de Venus, paratge de mítiques ressonàncies paganes on els antics pobladors neolítics alçaren dòlmens i els grecollatins fundaren Emporion i Portus Veneris. El temple? Sant Pere de Rodes abans que esdevingués monestir benedictí. Seria prou engrescador endinsar-se pels viaranys de la història i grimpar fins al Castell de Sant Salvador per albirar la sortida del sol o l’hora màgica de la posta. Entre la badia de Roses i el Canigó, la plana empordanesa és una taula parada plena de vinyes i oliveres. L’endemà de la tramuntana tot és nitidesa i calma. Hi ha res més pur que l’horitzó del mar?  Així volia enfocar l’obra: localisme esotèric, prosa poètica, un dietari sense ambicions, un cant a la vida, perquè no n’hi ha prou amb ser feliç, sinó que cal consignar-ho.

¿Què hem de fer amb els nostres errors? Fa dies que m’ho pregunto. Els encerts i les victòries alleugereixen la vida; el que pesa són els fracassos, les errades. Aquesta pesantor t’enfonsa cada dia més en la teva pròpia misèria. Com si es tractés d’una ombra espessíssima, el passat erroni enterboleix el present, el distorsiona negativament. ¿Què cal fer, doncs, amb l’ombra que vam ser? ¿O encara la som, encara persisteix en algun racó recòndit? ¿Les persones poden canviar o només poden canviar els seus actes? ¿Si canvien els actes, canviarà la persona? ¿Som el que fem? ¿Podem alliberar-nos del que vam fer? Tota biografia és una gàbia, una garjola feta a la nostra mesura . Una trajectòria erràtica no deixa de ser una trajectòria. Són els meus errors els que determinen les meves possibilitats futures? Fins a quin punt ens interessa mirar enrere? L’experiència només és vàlida si serveix per a millorar el nostre present, sinó l’experiència esdevé un llast inútil . El futurisme no ens salva...

L'època en què les noies es treuen la roba ensenyant més pell, més carn, badant-se talment flors de pètals delicats, mostrant-se belles i temptadores: els braços nus, les cames nues, l'ofrena del seu cos al déu solar; serpentívoles, surten del pou fosc de l'hivern per a regalar-nos el goig de la pura contemplació, la vida desclosa, transparent, veritable. Obviar-ho és impossible. Sucumbim sense remei a la visió de l'intangible. No ens n'amaguem: som pagans. La casa s'omple de formigues; abelles i abegots zumzegen per les glicines en una orgia xuclatòria d'inconfusible bonior; esclaten poncelles; el vol de les papallones sembla erràtic, que no erroni. M'has tornat a somriure. Quan somrius el cel és molt més clar i el cor batega sense entrebancs. Quan somrius sóc més tendre, com aquest sembrat que brulla, roselles envermellint els marges, la vida sempre tan adorable. Començo a explicar Nietzsche. Cada any, quan em toca fer la primera classe de Nietzsche, n...

Si jo no pensés que el sexe és l'experiència més potent d'immanència divina que podem assolir i que la seva litúrgia mereix delicadesa i respecte, ja faria temps que seria celibatari . No m'interessa l'infrasexe plebeu ; i no m'interessa perquè és superficial , avorrit, embrutidor i contraproduent. Per culpa del cristianisme repressor, la sexualitat occidental ha esdevingut d'una trivialitat pornogràfica que fa feredat. El ritual de l'ofrena de la semença embriagadora -la libació del nèctar dels déus- no pot ser feta de qualsevol manera. Aquest és el sagrament primordial del neopaganisme de caire tàntric -taoista que professo. T'alletaré si em saps munyir com cal. Però no és tan fàcil trobar una ioguini adient... Si jo no pensés que el sexe és imprescindible en el camí del veritable desenvolupament espiritual , ja faria temps que seria materialista i cínic. Només el treball alquímic ( Materia Prima Lapidis Philosophorum ) ens pot salvar del naufragi...

Llegeixo l'Encíclica Deus caritas est de Benet XVI. Lectura dominical. Pura curiositat intel·lectual. Un amic del ram ha tingut el detall d'enviar-me-la i, ara que tinc temps, m'hi he posat. Em sobta que la primera Encíclica del nou Papa parli de l'amor. A la Introducció cita el Dant i Aristòtil. Anem bé. Distingeix els dos termes grecs que designen "amor": eros i agape , reivindicant el segon... Em quedo al·lucinat quan veig que la primera nota a peu de pàgina (I,3) és per a Nietzsche: Jenseits von Gut und Böse , IV, 168. No n'hi prou amb això que, a continuació, Benet es posa a parlar de la prostitució sagrada en el "món precristià" (= pagà); i, dues pàgines després, esmenta el Càntic dels Càntics . Coi, no s'està de res, aquest Benet! El problema és que, entremig, ja ens ha colat un parell de falsedats... 1- La primera frase de I,3 diu: Els antics grecs van anomenar eros l'amor entre home i dona Et deixes de dir que de l'amor ...

La intuïció més profunda del Codi da Vinci és que la divinitat veritable i adorable és el sexe femení: l'úter, el cony de la dona. Així ho van suposar els nostres avantpassats paleolítics quan pintaven vulves a les parets de les coves que habitaven. Així ha estat des que l'ésser humà va començar a adorar la fertilitat, la font de la vida. Fins i tot el cristianisme ho reconeix en la seva exagerada devoció mariana . Dan Brown, per tant, no és gaire original en aquest sentit, però hem d'admetre que gran part del rebombori que ha generat el seu llibre s'explica a partir d'aquesta proposta neopagana : Allò que sempre hem buscat (Sant Graal) és alhora origen i fi, d'on venim i cap a on anem: una figa humida oberta de bat a bat en la qual poder capbussar-nos... ¿Hi ha cap religió més atractiva que aquesta ? Amén.

Jo no tinc pàtria, sinó màtria , una doble màtria: la Natura i la Literatura . En la Natura m'arrelo i amb la Literatura m'enlairo. El Último de la Fila deia: mi patria en mis zapatos, mis manos son mi ejército . Jo dic: mi matria en mis vocablos, mi teclado es mi ejército . La meva filosofia és el menfotisme somatosòfic (altrament dit menfotisme crític ibanyesc ) i la meva religió el neopaganisme taoista. PS: Tot això és un resum molt resumit. Necessitaria 50 posts per a explicar-ho a bastament. Potser ho faré quan acabi de corregir tota aquesta muntanya d'exàmens de selectivitat

Sí, no, blanc, nul, potser, qui sap, ja veurem, m'ho he de rumiar, això és un desgavell d'allò més mascarell, campi qui pugui, ara dic això, adés allò, després m'adapto a les circumstàncies, rectificar és de savis, mira, tu, feu el que vulgueu, feu el que feu la cagareu, la democràcia consisteix a exercir la teva llibertat com a ciutadà responsable, esclar, jo no sóc com els altres, només faltaria, tant se val si, al capdavall, tot és política barata, idolatria neopagana , literatura futbolera (si la plebs no va a les llibreries, regalem llibres a la plebs perquè d'alguna manera hem de gastar-nos els quartos), Barça, Barça, Baaaaaarça!!! ¿Teniu un pa a cada ull, passerells? ¿No compreneu que és inútil lluitar contra els elements? Imparable, decidida, sorollosa, incontestable, La Barbàrie avança cap a la victòria definitiva... un blog que promet