21.12.05

Nadal al caixer automàtic

És la nit de dijous a divendres. Fa una setmana. Hi ha lluna plena. La Rosario té fred. Ja fa dies que dorm al carrer. La Rosario és una dona de 50 anys que havia estat secretària de direcció. La vida l’ha tractat malament o ella no ha sabut tractar-se bé a si mateixa. La mala sort, el destí, la genètica, vés a saber… La vida és complicada i dóna molts tombs. Quan es va separar del marit, va viure un temps a París. Després va tornar a Barcelona, però els problemes econòmics la van dur fins al carrer. Té una filla que no en vol saber res. Ara la Rosario és una indigent, una homeless, una sense sostre que malviu a la gran ciutat com malviuen tantes persones. L’hivern és dur. L’estómac buit. El termòmetre marca sota zero. Barri de Sant Gervasi. Número 28 del carrer Guillem Tell, cantonada carrer Saragossa, entre la plaça Molina i la plaça Lesseps. La Rosario s’arrecera dins les dependències del caixer automàtic d’una oficina de La Caixa.

El Ricard i l’Oriol han sortit de marxa. Tenen 18 anys. Els acompanya un menor de 16 anys que respon a les inicials J. J. No són skins ni latin kings ni magibrins, no viuen a La Mina ni a San Cosme. Tenen cognoms catalans i són veïns de la zona. En Ricard, àlies Vader, repeteix 4t. d’ESO a l’institut Menéndez Pelayo. És el típic brètol pijo-feixistoide. L’Oriol, àlies Xapes, viu amb sa mare i és el “bon nen” de la família, perquè els seus dos germans estan tancats en reformatoris. Quan va ser expulsat de l’institut, la mare el va enviar a viure amb son pare a Saragossa on sembla ser que treballa i estudia. Els tres amics són inseparables. Es reuneixen en un cibercafè del carrer Brusi. No els han deixat entrar en alguns locals. La lluna els incita. Tenen ganes de gresca. Una combinació explosiva: relacions difícils amb la família, fracàs escolar, testosterona, inconsciència... Generació ESO. Àlex i sus drugos. La Taronja Mecànica de Burgess i de Kubrick. Han begut xupitos d’absenta…

Entren al caixer on s’abriga la Rosario. La insulten, la colpegen, li llencen objectes… En un moment de descuit, ella aconsegueix tancar el baldó de la porta. Els joves se’n van a prendre més xupitos. I potser alguna altra cosa... Més tard, de matinada, tornen al caixer. Fan servir el menor com a esquer el qual convenç la Rosario perquè l’obri. Mentre fa veure que treu diners, irrompen els altres dos amics amb una garrafa de dissolvent que han robat a l’obra del costat. Una cigarreta provoca la deflagració. La Rosario no pot fugir perquè té una cama escaiolada. Crema de viu en viu. La càmera de l’oficina bancària ho grava tot. La macabra performance s’acaba amb una foscor absoluta. La Rosario té cremades al 65 % del seu cos. Morirà després de 24 hores d’agonia a l’hospital de la Vall d’Hebrón.

La policia els enxampa. Ploren com a criatures. Diuen que no volien arribar tan lluny, que se’ls va anar la mà, que només volien espantar la dona mullant-la amb aigua…

No, no és racisme, sinó aporofòbia: la por a l’indigent, al menesterós, al pobre, al dèbil, al diferent… fins al punt de considerar-lo no-persona, no-subjecte, sinó un simple objecte abjecte que destorba, miserable, menyspreable, absolutament exterminable. Li ha tocat a la Rosario. Com ara fa tres anys, la nit de Nadal, li va tocar a un altre sense sostre: el ganhès Samuel Yaw, de 42 anys, el qual també va ser cremat viu al carrer Valldonzella del Raval. Una mort que encara resta impune. L’únic acusat i arrestat fou un filipí que va estar-se dos anys i mig a la presó fins que un jurat popular el va declarar innocent per falta de proves.

La barbàrie instal·lada al cor de la civilitat. Els nostres cadells devorant les despulles inintegrables de la nostra societat luxosa i opulenta. Terror i pànic envers aquell que no té recursos, aquell que ens recorda que la nostra seguretat i el nostre benestar són fràgils. El miratge de la riquesa. La diversió com a únic manament de la religió hedonista, consumista, nihilista… La nostra religió de cada dia i de cada nit. ¿Ja has comprat tots els regals?

La Rosario ha estat la víctima. El Ricard, l’Oriol i en J. J. semblen botxins, i ho són, però també són víctimes. Com tothom. La culpa no és del Sistema. El sistema és imperfecte. Nosaltres som imperfectes. La naturalesa humana és imperfecta. Homo homini lupus, que deia Hobbes. La violència, l’agressivitat, la crueltat, la brutalitat… sempre han format part de la nostra essència des d’Atapuerca fins a l’últim terrorista suïcida que esclata al bell mig d’un mercat ple de gom a gom. Freud ho anomenava Tànatos: la tendència destructiva que tots portem a dins...

Nadal al caixer automàtic.

Que aquest Nadal us torneu una mica més nens. Que sigueu bons. Que feu el bé. Aspireu a la segona innocència. Que l’estrella del cel us il·lumini i l’àngel us assenyali el camí de l’amor: l’únic camí viable, l’única salvació possible.

26.1.05

Qui és Toni Ros

[Not taking myself too seriously]

1964. Peixos ascendent escorpí, lluna a capricorn, Neptú a la casa 12, nascut un dimarts; drac a l'horòscop xinès. Primogènit de sis germans, va aprendre les beceroles al Col·legi Episcopal de Lleida. Als 17 anys es va fer membre numerari de l'Opus Dei. Va estudiar filosofia i teologia a la Universidad de Navarra. Va deixar l'Opus i es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona.

1989. Va treure les oposicions i es va casar. Va treballar 20 anys com a professor de secundària al Vallès Oriental, feina que compaginava amb l'escriptura. Va guanyar un sarpat de premis literaris.

2000. Va publicar el primer llibre.

2004. Va crear el primer blog.

Pioner i promotor de la Catosfera. Divorciat i pare d'una filla.

[fins aquí la vida convencional d'un petit burgès convergent integrat en el sistema]


2009. Tenia 45 anys quan li van detectar un PSA elevat, van fer-li dues biòpsies de pròstata (obertura del txakra muladhara) i van trobar PIN (neoplàsia intraepitelial prostàtica) (...) Va patir la síndrome de Gauguin* arran de la qual va viatjar a Rapa Nui. Allà va experimentar un salt quàntic, una metamorfosi existencial. El somnàmbul va despertar. El cuc va esdevenir papallona. Es va tatuar el braç dret amb un Tangata Manu. Així va iniciar el seu particular walkabout. (...) Quan va tornar li van diagnosticar TB, li van reconèixer incapacitat permanent i el van prejubilar (...)

2011. Va recórrer la Patagònia tot aprofundint en la cultura maputxe. Després de 3 taquicàrdies paroxístiques (salvades amb desfibrilador), va saber que tenia WPW (Síndrome de Wolf-Parkinson-White), i li van practicar amb èxit una ablació (obertura del txakra del cor). Es va retirar a Terradets (Montsec) a fer vida eremítica. Un any més tard, va sentir la crida del mar i se'n va anar a viure a l'Alt Empordà.

2015Cap Ras esdevé el seu "camp base" i la Caddy el vehicle ideal.

El nou "personatge" s'anomena ToNi RoS...

 
Tatuatge del Tangata Manu

2016. Comença una sèrie de grans viatges: Expedició al Cap Nord, Brasil (Amazonia), Mèxic (Yucatán)...

[Achtung! secció "etiquetes"] Amb més ales que arrels, aventurer inquiet, nòmada existencial, llibertari, anartista, practica la vida alternativa. Se sent sobretot mediterrani. Compromès en el camí del creixement espiritual. Tauista,  tàntric, gnòstic, càtar, filòsof hermètic, alquimista, nudista, vegetarià, no mira TV, toca la guitarra, escolta Delicatessen, admira Llull i Xirinacs, gaudeix caminant i pujant muntanyes, li encanta fer inipis, fa 13 anys que blogueja, escriu un dietari, somia futurs viatges i la independència de Catalunya...
1994 Camí de Sant Jaume en bici
2004 Obre el seu primer blog: Tros de Quòniam
2007 Ascensió a la Pica d'Estats
2009 Rapa Nui
2011 Un any d'eremita a Terradets
2013 Va caminar pel Finis Terrae
2014 Ascensió del Canigó / Camí de l'Últim Càtar / Premi Vila de Martorell al millor blog en català / Camí de Sant Jaume a peu
2015 S'instal·la a Cap Ras i es transforma en  ToNi RoS / Premi Vila de Lloret al millor blog literari / Ascensió al Pedraforca / Vipassana
2016 Nordkapp Expedition / Camino Primitivo / Brasil (Amazonia) / Mèxic (Yucatán)
2017 Brasil...
Ha visitat 35 països: Alemanya, Andorra, Argentina, Austria, Bèlgica, Brasil, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Escòcia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Marroc, Mèxic, Mònaco, Noruega, Paraguai, Polònia, Portugal, Regne Unit, Suècia, Suïssa, Turquia,Vaticà, Xile.     

[fins aquí les coses més confessables, atès que l'autobiografia és un gènere de ficció]

Es defineix com a Outsider, Freethinker, Vanaprastha, Steppenwolf, Vogelfrei, Tangata Manu, Drifter, Tramper... però en el fons és un pelegrí, un poeta.

Si en voleu saber més, haureu de llegir les 2.500 entrades del seu blog i els seus 20 llibres. 
discreto, preserva tu vida íntima, de esta manera te liberas de las opiniones de los otros y llevarás una vida tranquila volviéndote invisible, misterioso, indefinible, insondable, como el Tao.

    Tot és amor. Primer vaig creure en la religió (amor a Déu), després en la filosofia (amor a la saviesa), més tard en la literatura (amor a les paraules) ** També he cregut en l'amor (amor a l'amor). A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Ara estimo la natura, la solitud, el silenci...
      He fet tots els papers de l'auca. La vida és un joc de màscares. En realitat desconec qui sóc. He sigut tantes persones, he viscut en tants llocs, he estimat tantes dones, he llegit tants llibres, he escrit tants poemes, sóc tan nòmada de mi mateix, que amb prou feines m'identifico amb un nom o amb un cos. Em miro al mirall i em sorprenc. El petit burgès panxut s'ha tornat un hippy esprimatxat. Sóc el que vulguis que sigui, m'adapto a tu. Camaleònic. Líquid. Em sobren punts de vista. He de fingir seguretat. De vegades trobo la pau de sobte, en la simple solitud o en els teus braços, perquè m'agrada perdre'm i oblidar-me. L'amor és això: oblit. Com les paraules que, ombres volàtils, substitueixen la vida. 
      El meu objectiu és aconseguir viure sense objectius. O dit en positiu: viure el present plenament, oblidant el passat i despreocupant-me del futur. Hic et nunc. Conscient de l'instant. Els objectius són una quimera. Si et planteges una meta t'estàs projectant cap al futur, és a dir, estàs ajornant el gaudi, perdent el present, que és l'únic que tens. Ni objectius ni metes ni projectes ni plans. Això és la pastanaga per a l'ase. A qui necessites demostrar res? Tan poca autoestima tens? Ho fas per a tu o per als altres? De què o de qui depèn la teva felicitat? No vull fer res que no faci. No vull tenir res que no tingui. No vull ser res que no sigui. Així ho faré tot i ho tindré tot i ho seré tot. Fluir. Respirar. Caminar. Estimar. Viure...
      L'home espiritual està preparat per a emprendre el vol. Hem de ser útils als altres. Les paraules no són res sense els actes. La Nova Era exigeix dedicació absoluta.
      Només l'individu que no es trobi atrapat en la societat pot influir en ella de manera fonamental (Krishnamurti)