ENTRELLUM

Aquella impressió que sempre has corregut massa, que anaves més de pressa que els altres, que no has tingut paciència per esperar-los i els has deixat enrere, abandonats a la seva sort... D’on surt tanta energia? La “fase maníaca” té això: eufòria, excitació, entusiasme, hiperactivitat, exageració, descontrol... El cervell passat de voltes, forçant la màquina, aixecant el vol...  De vegades t’atures. T’asseus. Mires el mar. Ets conscient de la respiració. Badalles. La tramuntana empeny els núvols... El secret està en canalitzar l’energia.  Que no et puguin seguir no significa que la teva direcció sigui la bona. Pots fer cinquanta voltes al món i descobrir que no calia fer-les.  Aquella impressió que sempre has corregut massa. No seràs més jove si t’afaites la barba. 

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat , que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula.  El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos).  L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge.  És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions.  L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement.   L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions... Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bun...

Floreixen les mimoses i ejaculen els pins. El groc és el color que enceta la primavera. El pol.len s’enlaira amb l’empenta de la garbinada.  La mar és blava, molt blava, quan les ullades de sol li esbandeixen la cara.  La gata em rep amb incredulitat. El pit-roig s’amaga rere l’olivera. Sempre tornaré aquí. Aquí vaig renéixer i aquí moriré.

Es tracta de deixar de fer cas (percepció) d'allò que no t'interessa i que provoca estats negatius al teu interior mental i emocional. La total indiferència, focalitzant l'atenció en altres qüestions positives o, simplement, buidant-te de continguts nocius i tòxics. És a dir, desconnectar de la TV, ràdio i internet.  Veritat, Bellesa, Bondat, Llum...  La llibertat és la capacitat de desvincular-te de tot i de tothom per aprendre a ser feliç sense dependències de cap mena. 

  Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent.  Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar. Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors... Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau...  Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

Papallona reina (Papilio machaon)

Fuimos una luz en medio de la oscuridad... 

 

  Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica.  Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla. Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac. Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren. Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions... Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita... Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dresse...

  Sota les pedres rauen les formigues. Fan nius amb una escrupolosa diligència. Les larves es multipliquen. No alteris el curs de la natura. Construeixo el cromlec aplegant cent pedres. L'espai sagrat circumscrit enclou un impuls futur i ret homenatge als ancestres. La tramuntana pentina les tofes dels pins. El bosc de Cap Ras és una orquestra de rossinyols imprevisibles. La merla es passeja davant meu com si sabés que sóc inofensiu. Les formigues rauen sota les pedres.    

Calla el mar.  És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme.  Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals. Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res. Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes.  Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles.  Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra. Calla el mar.  Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras.  Ella escolta. Ella calla.  Ella somriu amb llum llunàtica.  Som eterns i encara no ho sabem.  Recordes el gust del primer petó? Saps que els rossinyols moren dins la gàbia?  (Deixen de cantar i es moren) ...

Perquè no som pedres ni arbres, defugim romandre. Més aviat onades i núvols enlaire. Que la terra lliga massa amb arrels i abraçades. Cal deixar-ho tot per anar a l'altra banda. No hi ha llar sinó en el cel. Segueix el camí dels somnis. Segueix-te. Tu, mestre i deixeble alhora. Tu, etèria disbauxa, desorientació assegurada. Tu, que no saps mai què vindrà després i, tanmateix, sempre arriba allò que esperaves. Perquè sempre esperem, fins i tot en la desesperança. No t'asseguis, no descansis. La mort tindrà els ulls buits i el cor ressec. Mentrestant, batega amb empenta i fita l'horitzó amb avidesa. Només existeix un pecat: no ser tu mateix i no empaitar els somnis. La resta és xavalla. Porque no somos piedras ni árboles, evitamos permanecer. Más bien olas y nubes arriba. Que la tierra ata demasiado con raíces y abrazos. Hay que dejarlo todo para ir al otro lado. No hay hogar sino en el cielo. Sigue el camino de los sueños. Síguete. Tú, maestro y discípulo a la vez. T...

Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas  Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir ...