Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cap Ras. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cap Ras. Mostrar tots els missatges

18.3.18

CR4


Aquella impressió que sempre has corregut massa, que anaves més de pressa que els altres, que no has tingut paciència per esperar-los i els has deixat enrere, abandonats a la seva sort...

D’on surt tanta energia? La “fase maníaca” té això: eufòria, excitació, entusiasme, hiperactivitat, exageració, descontrol... El cervell passat de voltes, forçant la màquina, aixecant el vol... 

De vegades t’atures. T’asseus. Mires el mar. Ets conscient de la respiració. Badalles. La tramuntana empeny els núvols...

El secret està en canalitzar l’energia. 

Que no et puguin seguir no significa que la teva direcció sigui la bona. Pots fer cinquanta voltes al món i descobrir que no calia fer-les. 

Aquella impressió que sempre has corregut massa. No seràs més jove si t’afaites la barba. 

17.3.18

CR3


L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

15.3.18

CR1


Floreixen les mimoses i ejaculen els pins. El groc és el color que enceta la primavera. El pol.len s’enlaira amb l’empenta de la garbinada. 

La mar és blava, molt blava, quan les ullades de sol li esbandeixen la cara. 

La gata em rep amb incredulitat. El pit-roig s’amaga rere l’olivera.

Sempre tornaré aquí. Aquí vaig renéixer i aquí moriré.

10.11.17

Exili 13


Es tracta de deixar de fer cas (percepció) d'allò que no t'interessa i que provoca estats negatius al teu interior mental i emocional. La total indiferència, focalitzant l'atenció en altres qüestions positives o, simplement, buidant-te de continguts nocius i tòxics. És a dir, desconnectar de la TV, ràdio i internet. 

Veritat, Bellesa, Bondat, Llum... 

La llibertat és la capacitat de desvincular-te de tot i de tothom per aprendre a ser feliç sense dependències de cap mena. 

15.6.17

Els baladres florien

 

Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent. 

Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar.

Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors...

Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau... 

Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

28.5.17

Esa puerta azul



Fuimos una luz en medio de la oscuridad... 

22.4.17

Cap Ras

 

Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica. 

Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla.

Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac.

Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren.

Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions...

Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita...


Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dressent et l’horizon enflammé, la lueur des phares et la tramontane mythique. Tu m’as donné la connexion ancestrale, cette spirale d’énergie, cette paix, ces fleurs, cette musique qui brille. Tu m’as donné la main… Je t’ai donné le bras, je t’ai donné le coeur, pour être et rester plus longtemps avec toi, petit coin du paradis. Tu m’as donné des heures sublimes, de solitude et de compagnie, le calme et la tendresse des nuits quand la lune et les étoiles nous regardent. Tu m’as donné la beauté et le destin, cette liberté intrinsèque qui me fait voler avec des ailes de feu vers le chemin aux nouvelles dimensions… Tu m’as donné un lieu pour pouvoir jouir du délice de la vie, de la lumière qui nous rend divins, du mystère profond, des rêves réalisés, de la magie infinie…


You gave me the forest and the sea, the birds singing and the wood drifting, the raising stones and the horizon in flames, the sparkle of lighthouses and the mythical North Wind. You gave me the ancestral connection, this spiral of energy, this peace, these flowers, the music shining. You gave me your hand... I give you my arm, I give my heart to be and spend more time with you, heavenly corner of the world. You gave me sublime hours, alone and with company, tenderness and calm nights when the moon and the stars look at us. You gave me the beauty and the destiny, intrinsic freedom that makes me fly with fired wings in the new dimensions way... You gave me a place to be able to feel the delight of life, the light which makes us divine, the profound mystery, real dreams, the infinite magic…


Você me deu a floresta e o mar, os pássaros cantando e a madeira flutuando, as pedras que se erguem e o horizonte avermelhado, os faróis de luz e o vento do norte mítico. Você me deu a ligação ancestral, esta espiral de energia, esta paz, estas flores, esta música que brilha. Você me deu sua mão... Eu dou o braço, eu dou coração para ser e passar mais tempo com você, recanto celestial do mundo. Você me deu horas sublimes, em solidão e companhia, ternura e noites calmas quando a lua e as estrelas olham para nós. Você me deu a beleza e o destino, a liberdade intrínseca que me faz voar com asas de fogo caminho para novas dimensões... Você me deu um lugar para ser capaz de sentir a delícia da vida, a luz que nos faz divinos, o profundo mistério, os sonhos verdadeiros, a magia infinita…


Me has dado el bosque y el mar, el canto de los pájaros y la madera de deriva, las piedras que se elevan y el horizonte encendido, el resplandor de los faros y la tramuntana mítica. Me has dado la conexión ancestral, esta espiral de energía, esta paz, estas flores, esta música que brilla. Me has dado la mano... Y yo te doy el brazo, te doy el corazón para poder ser y estar más tiempo contigo, rincón paradisíaco. Me has dado horas sublimes, solo y acompañado, la calma y la ternura de las noches cuando la luna y las estrellas nos miran. Me has dado la belleza y el destino, esta libertad intrínseca que me hace volar con alas de fuego hacia nuevas dimensiones... Me has dado un lugar para poder sentir la delicia de la vida, la luz que nos hace divinos, el misterio profundo, los sueños realizados, la magia infinita... 

19.4.17

Cromlec

 

Sota les pedres rauen les formigues. Fan nius amb una escrupolosa diligència. Les larves es multipliquen. No alteris el curs de la natura.

Construeixo el cromlec aplegant cent pedres. L'espai sagrat circumscrit enclou un impuls futur i ret homenatge als ancestres.

La tramuntana pentina les tofes dels pins. El bosc de Cap Ras és una orquestra de rossinyols imprevisibles. La merla es passeja davant meu com si sabés que sóc inofensiu.

Les formigues rauen sota les pedres.  

 

10.4.17

Lluna plena sobre el mar



Calla el mar. 

És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme. 

Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals.

Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res.

Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes. 

Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles. 

Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra.

Calla el mar. 

Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras. 

Ella escolta. Ella calla. 

Ella somriu amb llum llunàtica. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

Recordes el gust del primer petó?

Saps que els rossinyols moren dins la gàbia? 

(Deixen de cantar i es moren)

Saps que la Lluna mostra camins que el Sol ignora? 

Calla el mar. 

T'imagino somiant carícies. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

No facis gaire tard. 

9.6.16

Cadira buida sobre els esculls del Cros


Perquè no som pedres ni arbres, defugim romandre. Més aviat onades i núvols enlaire. Que la terra lliga massa amb arrels i abraçades. Cal deixar-ho tot per anar a l'altra banda. No hi ha llar sinó en el cel. Segueix el camí dels somnis. Segueix-te. Tu, mestre i deixeble alhora. Tu, etèria disbauxa, desorientació assegurada. Tu, que no saps mai què vindrà després i, tanmateix, sempre arriba allò que esperaves. Perquè sempre esperem, fins i tot en la desesperança. No t'asseguis, no descansis. La mort tindrà els ulls buits i el cor ressec. Mentrestant, batega amb empenta i fita l'horitzó amb avidesa. Només existeix un pecat: no ser tu mateix i no empaitar els somnis. La resta és xavalla.

Porque no somos piedras ni árboles, evitamos permanecer. Más bien olas y nubes arriba. Que la tierra ata demasiado con raíces y abrazos. Hay que dejarlo todo para ir al otro lado. No hay hogar sino en el cielo. Sigue el camino de los sueños. Síguete. Tú, maestro y discípulo a la vez. Tú, etéreo desmadre, desorientación asegurada. Tú, que nunca sabes qué vendrá después y, sin embargo, siempre llega lo que esperabas. Porque siempre esperamos, incluso en la desesperanza. No te sientes, no descanses. La muerte tendrá los ojos vacíos y el corazón reseco. Mientras tanto, late con fuerza y otea el horizonte con avidez. Sólo existe un pecado: no ser tú mismo y no perseguir tus sueños. El resto es calderilla.        
 
Because we are not stones nor trees, we avoid to remain . Rather waves and clouds in the air . The earth ties too much with roots and hugs . We must leave everything to go to the other side. No home but in heaven. Follow the path of dreams. Follow you. You, teacher and pupil at the same time. You, ethereal debauchery, disorientation assured. You, that you never know what comes next, however it always does what you expected. Because we always are hoping , even in despair . Do not sit , do not rest. The death will come with empty eyes and dry heart. Meanwhile, beat with strength  and watch the horizon avidly . Only there is a sin: not to be yourself and not pursue your dreams . The rest is farthing .

1.4.16

Mandy

Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas 

Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir nuevos espacios y tiempos (o mejor suprimirlos para degustar la eternidad), empezar a olvidarme de esos parámetros que determinaron mi antiguo deambular, sentir que hay encanto en lo imprevisto, gozarlo y reencantarme como el niño que descubre por primera vez que el infinito habita dentro de su corazón, y ser hombre y mujer al mismo tiempo, serlo todo sin reparos, cielo y pájaro, susurro y beso, agua y pez, porque llegó la hora de comprometerse con la libertad suprema, aquella bendita loca que te empuja a la aventura una y otra vez, incesante, incansable, incombustible... Sí, sé que puedo ir más lejos de mí mismo y adorar el horizonte y renacerme de nuevo entre tus alas de hada-fénix, sirena de plenilunios, musa de ocasos sin cuento... Morir debe ser amanecer en otro lado. 
 
Y he sido el cielo de tantos pasos que apenas puedo cantar mi canto. Tuve latidos que estremecieron todo mi cuerpo de arriba a abajo y atardeceres rotos por la marea contra las rocas negras del viejo puerto. Olas y nubes en la tormenta, gaviotas sobrevolando el tejado, colinas y valles donde pacen los caballos. Eso fui hace tanto tiempo que apenas recuerdo mis horas de soledad infinita. Anduve tan perdido por el bosque que olvidé las palabras humanas. Oh robles hermanos. Oh pájaros cantores. Oh viento que susurras el secreto de los dioses. Oh alma que acechas en la sombra, hambrienta y sedienta de luz, loca por ver lo invisible, loca por ser lo imposible, loca por volver al hogar, a la patria, al nido donde unos dedos sin nombre acarician tu piel inconsútil. Y eres mi parte más etérea, un arco iris lejano en el horizonte de mis sueños. Nada sirve cuando todo se evapora en el fuego más ardiente. Nada sirve cuando te rindes y aceptas que rendirse es el camino. Siempre hay brazos abiertos y faros para los náufragos. Porque somos eso: náufragos. Por eso nos reconocemos. Un niño perdido y una muñeca rota. Una niña perdida y un muñeco roto. Naufragando hace siglos, a la deriva, islas, escollos, arrecifes, acantilados, barrios marginales, pueblos abandonados, semilla de esperanza, lucha sin tregua, a la deriva, hace siglos, buscando sin buscar, y sin embargo encontrando, tejiendo el hilo de las casualidades, con este vacío dentro, con este vacío que no puede colmarse, con este vacío que se esconde tras los ojos ávidos de amor verdadero. Porque fuimos huérfanos. Porque fuimos gigantes. Porque todo lo fuimos y todo lo olvidamos. Ahora quiero ser tuyo. Estoy harto de ser mío. Ahora dejo de sufrir. Decido perderme. Decido regalarme. Decido fundirme con mi destino. Si existe la libertad, si de veras existe, consiste en dejar de ser uno mismo para serlo todo de todas las formas posibles. Y ser tuyo es una de ellas. Así, sin posesivos. Así, con la naturalidad de las flores que no cuentan sus pétalos. Con la sencillez de la hierba que crece sin saberlo. Así, como cae la noche, como sale la luna, como te quiero... 

En la imaginación no hay decepción. Lo digo porque a veces la espera es más dulce que el encuentro. Lo digo porque soñarte crea espacios insólitos en mi cerebro. Y a pesar de todo, más tarde o más temprano, sé que llegará la hora de lo verdadero, cuando las palabras se escondan bajo de la cama y los gestos abran sus alas y todas las estrellas nos observen atentas, curiosas como niñas que descubren su primer orgasmo. Y habrá un instante preciso y precioso, un solo instante irrepetible donde todo el universo se concentrará en nuestros labios. Sueño ese instante y lo detengo. Lo siento. Lo soy. Lo somos. No duele soñarlo. Es como acariciar la distancia entre lo posible y lo incierto. Es como andar sobre el agua: el peso de tu cuerpo no te hunde, sino que te eleva, te alza hasta la cumbre de todos los abrazos. Hemos vivido tantas vidas que ahora merece la pena demorarse, entretenerse un poco, pasear por el borde del pantano, atisbar la salida del laberinto, gozar de la antesala de lo sublime, respirar lentamente y mirarse a los ojos sabiéndolo todo del otro, hasta sus más ocultos recovecos. Y llegará el silencio, el bálsamo sagrado de lo inenarrable. Nada que ver con cualquier recuerdo. Todo será nuevo. Seremos nuevos. Seremos ángeles. Dioses de barro. Carne incandescente. No cuentes las horas. Cuéntame cuentos con finales que son principios, porque cada segundo comienza el universo entero en la punta de tus dedos, en la punta de tu lengua, en la punta de tu sexo. Todo sexo. Todo aire. Todo luz y más luz en mitad de la noche. Todo fuego. Hay seres que nunca encajamos en el teatro de las ciudades y sus autómatas. Seres sensibles como flores silvestres. Salvajes. Indomesticables. Te sueño con parsimonia. Me sueño soñándote. Mañana será demasiado tarde. Es ahora, ahora mismo, que te tengo como el mar tiene las olas y el cielo el viento.

------&------

     
    Recordaré els dies de Cap Ras com els més dolços de la meva vida. Aquí vaig ser en essència, sense adjectius, amb la banda sonora del mar i del vent, curull d'energia, solitari i alhora acompanyat per éssers de llum que em van ensenyar tantes coses... Les últimes llàgrimes que em quedin seran per aquesta Mar d'Amunt, emmarcada per la silueta del Cap de Venus i de la Serra Veritable, pels fars que esbandeixen la foscor, pels esculls que guarden els secrets dels corbs marins i les gavines... Recordaré Cap Ras sempre, inevitablement, com l'indret més bonic on mai he viscut. Llenceu les meves cendres aquí mentre sona una guitarra acústica i una harmònica...... Que el meu cor pengi per sempre més d'aquest cel tan blau i s'enfonsi en aquest mar tan nostre.... Us dono el meu amor i el meu somriure.... Canteu i balleu fins al final... Sigueu vosaltres mateixos sense concessions... Estimeu la natura, la llibertat i l'horitzó... Estimeu-vos.... Sigueu ocells i sigueu flors... Canteu i balleu.... Doneu-vos, regaleu-vos.... No us estalvieu cap abraçada ni cap petó.... Que la vida és generosa amb els valents que la viuen sense por... Canteu i balleu... Que us recordin pels vostres excessos i no per les vostres mesquineses... Que ningú pugui dir de vosaltres que vau ser miserables... Canteu i balleu fins al final... Us dono el meu somriure i el meu amor.... Que els àngels us acullin amb les seves ales.... Que Déu us beneeixi...