ENTRELLUM

Estic en fase entròpica, és a dir, en desordre creixent, tendint al caos alliberador... Això acostuma a succeir quan l'existència arriba a un punt de màxima regularitat a partir del qual tot esdevé rutinari i previsible. Llavors el sistema activa les alarmes, entra en contradicció amb si mateix i cerca la manera de desestabilitzar-se. Com l'aigua quan comença a bullir, apareixen bombolles pertot arreu, idees, plans, somnis... L'entropia vital podria confondre's amb la fase maníaca , però no és exactament el mateix. La normalitat avorreix, els hàbits cansen, les repeticions maten la motivació necessària per a l'alegria. Per tant, el que cal és fugir, trencar, capgirar, inventar, crear, renovar-se... De vegades has d'allunyar-te de tu mateix i de la resta. El caos, l'entropia , la inestabilitat són imprescindibles com una bona tramuntanada. L'entropia impedeix la paràlisi i ens ajuda a evolucionar. És higiènica. Suposa un risc plausible que ens expul...

Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación... Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar.  Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar. Quan ...

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.    En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital.  Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina... Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes... Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits) Josep Pla es fa la següent ...

Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia . Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims.  Sembla fàcil tornar a desarrelar-se , estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat.  Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques . Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó . No hi ha res pitjor que la miopia existencial.  Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal.  Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la...

Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse . Vet aquí: Esglaons Com la flor es marceix i la joventut envelleix, així floreixen els esglaons de la vida, al seu temps també floreix la saviesa i la virtut, i no els és permès de durar sempre. Cal que, a cada crida de la vida, el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou, coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams. Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure. Hem de travessar riallers un espai rere l'altre, sense que cap ens atrapi com una pàtria, l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar, vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó. Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment, només qu...

De vegades no és fàcil saber quan has d'acomiadar-te d'un lloc o d'una persona. Sovint la rutina, la comoditat o la por pesen més que l'esperit d'aventura que t'empeny devers noves dimensions en el camí del progrés personal . Hom sol arguir allò tan suat del Better the devil you know than the devil you don't . Però jo discrepo. Estic més d'acord amb el poema d'Hermann Hesse: Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe bereit zum Abschied sein und Neubeginne ... Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise, mag lähmender Gewöhnung sich entraffen. La vida està feta d'etapes, de portes que s'obren i que es tanquen, d'esglaons que ens condueixen cap endavant i cap amunt . Tot acabament és un nou principi. No és bo aferrar-se ni encadenar-se si el que volem és créixer. Som pelegrins, viatgers que avancem amb la motxilla cada cop més buida de coses materials. Tanmateix reconec que trobaré a faltar aquest apartament que m'ha acollit durant els darrer...

Deixem la rutina nadalenca per a tornar a la rutina professional. L'edifici és un frigorífic. Bon any, company. Bon any, companya. Estan contents perquè quasi els toca la loteria . Quasi. Jo no en compro mai. Immersió lingüística. Els alumnes parlen majoritàriament castellà i la meitat dels profes es passen pel folre l'oficiosa llengua vehicular . Per això el vídeo del PPC és indignant. Quina demagògia! Al meu insti amb prou feines enraonen català els quatre profes de català. Tenim ciclàmens nous, vermells, al pati. Quin gran negoci per algun jardiner . Tenim més ordinadors. Quin gran negoci per alguna empresa d'informàtica. Tard o d'hora, també tindrem el certificat de Qualitat . Quin gran negoci per alguns , perquè això suposarà més diners... Més diners per a ciclàmens i ordinadors i..... Retorn a les aules. Avui la meva filla fa 15 anys...

Et descontroles. El problema és que et descontroles. Com si, de cop i volta, perdessis els papers del guió i haguessis d'improvisar un excursus demencial que t'allunya de l'argument central. Perquè quan les coses rutllen tot és bufar i fer ampolles. El problema és quan les coses deixen de rutllar. El problema és aquesta necessitat imperiosa -cada cop més imperiosa- que tens de sortir-te per la tangent destarotant la teva fastigosa rutina burgesa, la puta normalitat burgesa . Oi que m'entens? El teu descontrol refuta la trajectòria lineal d'un passat que has bastit a còpia d'esforç i perseverança. I ara, de sobte, com si tot et rellisqués, com si tot el que has estat i tot el que has fet fins avui fos un castell de sorra , et lliures talment onada tumultuosa devers una nova transformació de tu mateix . Perquè no està clar que la vida hagi de tenir un argument recurrent. Perquè qualsevol (auto)control és sempre repressiu. Perquè n'estàs més que tip, de repet...