ENTRELLUM

Viatges que són pelegrinatges, com l'estada a Sils-Maria , on passava els estius Nietzsche; o la propera visita a Pont-Aven , a la Bretanya, on Gauguin va desenvolupar el colorisme. Idolatrat Paul Gauguin . Aquells indrets que van inspirar els mestres. La importància del paisatge, de l'entorn, de l'escenari, del context. Cal anar-hi si vols comprendre pregonament l'obra, si vols transcendir les paraules que ombregen el paper o els colors que taquen el llenç. In situ. Des que sóc aquí (ja fa 3 mesos), entenc millor els quadres de Dalí i els poemes de l'alquimista de Palau i Fabre. I que consti que jo ja estava atramuntanat abans d'arribar a l'Empordà.

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada.  Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull . Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto... I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida... Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verde...

Aquarel·la pintada el 10-4-1992 i inclosa dins el poemari Kènosi Però el meu somni sense brúixola virava cap a altres camins... ... cap a la pàtria eterna de les sirenes i els dofins Màrius Torres

Ell pensa que si els grans de la magrana no tinguessin pinyol serien perfectes, però s'equivoca. Aquesta fruita tardorenca és tota una metàfora. Si la perdició d'Eva va ser una poma, la de Persèfone va ser una magrana. Hi ha un quadre de Dante Gabriel Rossetti titulat Proserpina on la deessa sosté una petita magrana a la mà esquerra... El més curiós d'aquesta pintura és que el vermell de la fruita coincideix amb el vermell dels llavis i el blau dels ulls amb el blau del vestit. A banda de la magnífica cabellera negra, també crida l'atenció que li manca mig cos (si més no les cames), com si estigués soterrada de cintura cap avall. Rossetti volia representar així que la filla de Zeus i de Demèter havia de passar sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'Hades. La magrana no és una fruita fàcil. Per a poder menjar les seves llavors carnoses hem d'escarrassar-nos-hi. Primer cal travessar la pellofa coriàcia. Un cop esberlada, encara ens queden les cutícules gro...

Pastanagues, raves, bledes, faves, pèsols i soia. Això és el que va sembrar ahir. Aquestes llavors s'afegeixen a les cebes, alls, espinacs, escaroles, cols i apis que ja tenia plantats. No hi cap res més. Tot el dia plovent de la millor manera que pot ploure, moderadament, amarant la terra amb parsimònia tardorenca. Les mallerengues volten per la terrassa espicossant les restes de pa moll que ha deixat expressament per a elles. Demà li porten una tona de llenya d'alzina. Es queda embadalit davant les flames del foc a terra com Pistorius, aquell entranyable personatge de la novel·la Demian d'Herman Hesse. El poder hipnòtic del foc. La llar uterina en la qual ens arrecerem de la intempèrie freda i humida. Avui ha conegut una de les persones que va construir la casa fa quaranta anys. Es diu Sisco i fa de serraller. Li ha explicat que un dels anteriors llogaters va ser un pintor anomenat Pueyo. També hi va viure una ornitòloga anglesa. ¿Les cases guarden el record de les pers...

Quan la vida és tan intensa que per ella mateixa omple cada minut i cada segon de llum i de color, de tactes, sabors, imatges, músiques, perfums... Llavors no t'apressa escriure-la. Penses: el que cal ara mateix és viure, viure a fons, aprofitar el moment que s'esbatana adelitós, i deixar que les paraules esperin, meres ombres imperfectes, ressaca dels batecs profunds, cendra i fum que deixaran les flames d'aquest agost memorable i preciós.

Li va entrar un virus i ha hagut de formatejar el portàtil. De tant en tant caldria formatejar el nostre cervell per tal de poder seguir endavant sense tantes pedres a la motxilla. Ell ho ha fet vàries vegades i no li ha anat gens malament. Aquest matí ha visitat la Cova Negra de Mata-Solana , situada a uns 10 km de casa seguint la mateixa pista del Sant del Bosc . Només arribar li ha semblat una gran boca oberta, amb dents i tot. Un cop dins, quan s'ha habituat a la penombra, ha pogut reviure la sensació uterina, talment Jonàs engolit per la balena. La Mare Terra l'acollia entre estalagmites i estalactites de formes capricioses. Tot recordant l'al·legoria platònica, ha davallat fins al fons de la caverna. No ha trobat cap presoner, però sí algunes formacions calcàries d'allò més encisadores. S'ha assegut per a escoltar les gotes que queien del sostre. Abans de desprendre's, il·luminades per la llanterna, semblaven una munió d'estrelles. Llavors s'hi ...

Al final, després de molt rumiar, he decidit canviar la plantilla del blog. He escollit una de les més minimalistes. L'he retocada al meu gust. Me n'havia cansat, del disseny que tenia. He optat per suprimir la barra de la dreta. Així queda el post pelat, sense elements que distorsionin l'atenció. No suporto les pantalles atapeïdes de coses. Punxant el meu nom pots accedir a tota mena d'informació suplementària que aquí només fa que destorbar. El tipus de lletra és Georgia. La mida és més gran que abans. La vista ho agraeix. A baix de tot trobareu els arxius. Mantinc la capçalera (és una foto que em va fer Benjamí Villoslada a la presentació de "La catosfera literària" a Mallorca , per ara no n'he trobat cap altra que m'agradi més). No és definitiu. Segur que hi haurà variacions . Com sempre, es tracta de fugir d'un mateix . És el que s'anomena " La Síndrome de Gauguin "... LLETRES A MAHALTA

Escriu Gauguin a “ Noa Noa. Estada a Tahit í ” : “La civilització se me'n va de mica en mica. Començo a pensar d'una manera simple, a no tenir gaire odi envers el proïsme -més ben dit, a estimar-lo. Gaudeixo de totes les fruïcions de la viuda lliure, animal i humana. Defujo allò factici, entro en la natura: amb la certesa d'un demà igual que el dia present, tan lliure i tan bell, la pau s'apodera de mi; me les enginyo com tothom i ja no tinc vans maldecaps.” I una mica més endavant afegeix: “Ben destruït, ben mort, efectivament, el vell civilitzat a partir d'aleshores! Renaixia; o més aviat, en mi prenia inici un home pur i fort. Aquell assalt cruel seria l'adéu suprem de la civilització del mal.” I llavors el pintor s'amistança amb Tehura, una indígena de tretze anys. No es tracta d'establir categories morals des de la perspectiva europea. El salvatge, el bàrbar, el pur, el simple, el lliure, el "llop selvàtic sense collar" (com el va anomena...

No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals , ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. L a meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a ...

Molt amablement, l’amiga Pilar Masip m’ha convidat a presentar aquesta exposició, que és la primera que fa al Casal de Vallromanes , per això avui és un dia molt especial per a ella i per a tots nosaltres. No cal presentar la Pilar, tots la coneixem. És un luxe per al nostre poble poder tenir artistes com ella, que s’inspiren i treballen aquí, enriquint així el nostre patrimoni cultural. L’any 2000 (fa 8 anys, com passa el temps!), ja vaig tenir el gust presentar “El llenguatge de la terra” a Can Xerracan de Montornès, on la Pilar exposava algunes obres presents (“la serra” i “punt de mira”). Aleshores, vaig dir que les seves creacions “ofereixen pau, equilibri i reconciliació amb la natura”. NATURA. Aquesta és la paraula clau que defineix la seva obra. L’exposició s’anomena MACRONATURA , que també és el títol d’un dels quadres. L’art de la Pilar brolla de la natura, és natura, natura que ha esdevingut obra artística gràcies a la seva mà. Estem davant de 9 escultures i 16 quadres que...

Fa anys que col·lecciono pintades. Tinc una carpeta on guardo totes les pintades que s'han fet al meu poble d'ençà que hi visc. He d'afanyar-me a fotografiar-les abans no siguin esborrades per la brigada municipal. Gràcies a aquest arxiu, ja reconec cal·ligrafies , modus operandi , indrets predilectes... La darrera mostra d'aquest art al carrer l'hem patit fa un parell de dies. Era previsible. Sempre que s'acosten eleccions surt el mateix desgraciat a perpetrar la seva cagadeta, sempre repetitiva, gens original. Ho fa amb nocturnitat. Amb el seu civisme exemplar, emmerda el nostre preciós poble amb els seus grafits de merda. La policia té fonamentades sospites sobre l'autoria dels fets gràcies a la inestimable col·laboració d'un testimoni que ha donat detalls de la indumentària del delinqüent. Perquè el paio és tan burro que aquesta vegada no n'ha fet una, sinó sis, de pintades, resseguint l'itinerari del carril bici des de la carretera fins ...

Ja fa temps que volia pintar el garatge. Es tracta d'un espai subterrani de 55 m² que encara està igual que el dia que vam comprar la casa, ara fa vuit anys. Vaig demanar pressupost al pintor el qual em va dir que em cobraria 1.200 € . Una pasta. M'ho rumiaré, li vaig dir. Mentre m'ho rumiava vaig visitar la botiga de pintures per esbrinar el preu del material necessari (20 kg. de pintura, 2 litres de dissolvent, un parell de cubetes de plàstic, tres corrons, dues brotxes). Total: 200 € . El rumiament es va acabar de patac. Aprofitant que gaudia d'aquest pont llarg i no tenia previst de fer cap sortida, m'hi he arromangat. Em passaré quatre dies emulant Barceló , inhalant pintura, embrutant la roba més vella, tacant-me fins a les celles... Ahir vaig buidar el garatge d'andròmines (la meitat han fet cap a la deixalleria), el vaig netejar a fons i vaig tapar amb màstic algunes esquerdes. Avui he donat la primera capa al terra. Demà faré la segona. Diumenge pintar...

Havia mig oblidat el plaer d'allitar-me havent dinat, sense mirar el rellotge i, com les indígenes de Gauguin , deixar-me endur per la mandra del dissabte... Havia mig oblidat que les ressaques volen silenci, delicades passes que no menen enlloc... Em bressola l'absència del teu cos, el sol que omple l'atmosfera de bons presagis, la molsa ufanosa amarada de pluja... Em bressola la tarda acabada de néixer. Correllengua amb Macià i Folk

He fet llibres de moltes menes , però aquest últim em fa una especial il·lusió perquè va adreçat als nens petits del meu poble . Es tracta d'una obra que vol donar a conèixer (o reconèixer) 15 indrets emblemàtics del municipi a partir d'uns dibuixos que les criatures han d'acolorir. Les il·lustracions són de Pilar Masip, els textos de Sergi Santjoan i Toni Ibàñez , i el disseny de Vicenç Prims. Val a dir que tots hi hem participat desinteressadament d'acord amb la iniciativa de Joan Bautista Hernández, el nostre regidor d'Ensenyament . Aquí teniu una mostra del contingut: PDF DEL LLIBRE

Més abjecte impossible Visca Rússia!!!

9 h. Geografia . Hi ha 17 alumnes de Terrassa que han arribat 10 minuts tard per culpa d'un embús monumental a l'autopista. L'opció A és un article de LV (22.10.05) que parla de la desforestació amazònica. La dada més esgarrifosa és que cada any desapareix la superfície equivalent a Catalunya (30.000 km²). Faig números i comprovo que, si la selva amazònica ocupa una extensió d'uns 6 milions de km², encara trigarà 200 anys a desaparèixer. L'opció B és un text que parla de la urbanització de baixa intensitat a Catalunya, és a dir, habitatges unifamiliars i adossades amb jardí, un model de creixement que implica tota una sèrie de problemes. A l'última plana de l'examen hi ha un mapa d' Àfrica que representa els diferents conflictes (internacionals, fronterers, guerres civils, independentismes armats...) 11 h. Història de l'art. Economia. Literatura castellana. Grec . Hi ha més matèries optatives, però a la meva aula han tocat aquestes. Obres que apare...

9 h. Prova de català . Opció A: un text de Francesc Serés ( De fems i de marbres , 2003) que parla de la solitud de l'adolescent, dels llibres com a refugi i escapatòria, de com el poble se'ns queda petit, de la necessitat d'eixamplar horitzons mitjançant viatges i lectures. Opció B: un article de Jordi Camps ( El Punt , 3.1.07) que és una crítica de l'última pel·lícula de Clint Eastwood. Em fa gràcia trobar això al revers del quadern de preguntes: Així rai. Estem salvats! 37 alumnes escrivint alhora. No hi ha dues cal·ligrafies iguals. La majoria són noies que pertanyen a centres de Terrassa, Canovelles i Polinyà. Des de la finestra albiro el Tibidabo i la torre de Collserola. Les orenetes sobrevolen els edificis del campus. Les busques avancen molt a poc a poc. A l'hora del descans he sortit a fer un volt i m'he trobat un exalumne (J. R. Ariza) que estudia Art. M'ha ensenyat una exposició d'obres seves que es troba en un dels passadissos de la facu...

Hi ha coses molt difícils d'entendre, com ara que el MACBA obri a les 11 del matí els dies laborables i a les 10 els festius. ¿Per què no obre cada dia a les 9? Els turistes (la majoria de visitants) solen matinar per aprofitar el dia. I els que no som turistes també. Hem fet temps anant a la llibreria La Central del carrer Elisabets. Bar amb zona wifi. Te verd amb menta. A les 11, lògicament, hi havia una bona cua per a les entrades. Tercermundista. Una altra cosa difícil d'entendre: la pintura de Palazuelo . El paio comença pintant formes repetitives on predomina la línia recta amb blancs i negres, passa a les formes repetitives fetes amb línies corbades i acolorides, per acabar amb els quadres de gran format totalment coloristes. De les escultures millor no parlar-ne. El més divertit: els títols presumptament espirituals i tota la xerrameca poeticopitagòrica amb la qual vol revestir els seus gargots: una mala barreja de Kandinsky, Mondrian, Klee i Chillida. Si Palazuelo n...

No sé si t'has plantejat mai la possibilitat de capgirar la teva vida completament. No, no parlo de la idea de capgirar-la, sinó del fet, d'agafar un dia i dir: n'estic fins als pebrots de la vida que porto, s'ha acabat, a la merda, a partir d'avui trenco amb tot el meu passat i començo de zero a fer el que sempre he volgut fer, a ser el que sempre he volgut ser... I no només dir-ho , sinó practicar-ho realment, perpetrar-ho. Hi ha gent que, en un moment determinat de la seva vida, ha fet un salt mortal i s'ha llençat al buit sense xarxa... És el que va fer Gauguin quan tenia 43 anys (1891): ho va deixar tot i se'n va anar a pintar a les antípodes. O Ramon Llull. O Rimbaud. Etcètera. Vaig escriure una novel·la sense signes de puntuació l'argument de la qual era precisament aquest: el protagonista ho abandonava tot i es posava a caminar... El Camí de la Tau (1999). Va guanyar un premi , però encara és inèdita ( ara ja no ) He dit capgirar , que és un v...