ENTRELLUM

Si la llibertat és un mite, també ho és l'amor, la felicitat, etc. Què, no és un mite? Tot allò que magnifiquem, allò que gosem escriure amb majúscules. L'home és una animal mito-lògic que aspira a ser lògic i no se n'acaba de sortir.  Fa 2.500 anys els grecs van fer el pas del mythos al logos, fundant la cultura occidental; però a hores d'ara, sincerament, algú amb dos dits de front creu que aquesta "racionalitat" ens ha conduït al paradís a la Terra? Oi que no?  Contemplo els camps alemanys plens de generadors eòlics (de dubtosa estètica) i veig cotxes Tesla carregant les bateries a les benzineres... I què en farem, de les bateries després? El mite de l'energia verda. Un altre mite. Com el del menjar bio i orgànic. Quants mites més crearem? No tenim remei. Per a mi ser lliure és que ningú fiscalitzi els meus actes, que ningú em digui què he de fer i com ho he de fer. Ja sóc prou gran per espavilar-me sol. Això no és cap mite, sinó una praxi ...

Si hagués de definir la meva vida, ras i curt, diria que ha sigut i és una investigació radical sobre la llibertat. Què significa ser lliure? No teòricament, sobre el paper o en els llibres, sinó en la pràctica, vivint lliurement,; no pas com un "dret" que tenim o se'ns concedeix, sinó com una conquesta diària. El que sé sobre això, poc o molt, ho sé de primera mà. Vaig patir la manca de llibertat en els anys de la meva adolescència, sobretot per motius religiosos (Opus). Després vaig adquirir compromisos i responsabilitats socials i personals (treball, matrimoni, paternitat). Un dia vaig poder escapar-me de tot això i, des d'aleshores, tinc la pell molt fina en aquest sentit, valoro la meva llibertat per sobre de tot i detecto a 100 kms. qualsevol amenaça en contra d'ella. Sóc llibertari, que no és el mateix que ser llibertí. Una cosa és ser un "esclau alliberat" i una altra ser llicenciós en els costums. Els meus costums són d'allò més...

Der Wanderer hat die Erfahrung des Fremden, das Fremdsein, sich fremd fühlen...  En tots els viatges que he fet (viatges llargs en el temps i en l'espai) he acabat sentint una experiència extrema que els alemanys anomenen "Fremdheit". Ho podríem traduir com estranyesa, alienació, forasteritat. De fet, és el contrari de la Identität.  Cada viatge és un experiment que fem amb nosaltres mateixos, cercant els límits de la nostra identitat, obrint-nos a allò que ens és aliè. Si l'experiència viatgera es porta fins als extrems, llavors pot aparèixer aquesta pèrdua de la identitat, una desorientació molt profunda, un no saber qui ets ni on estàs. Això és la Fremdheit. Després de 40 dies, 15.000 km i 18 països, aquest matí l'he sentida de forma molt punyent al mig del mercat de Nellingen. Ahir a Dinkelsbühl ja van aparèixer els primers símptomes, que solen ser físics: davallada energètica, malestar general, debilitat, ganes de dormir... Aquest matí ha sigut més psicològic...

Et desperta la pluja. Sents com ressonen les gotes al sostre de la Caddy. No hi ha cap pressa per treure el cos del sac de dormir.  On ets? En un lloc indeterminat entre Kassel i Würzburg, Alemanya.  D'on véns? De la punta més meridional de l'illa de Lèucada, a la mar Jònica, concretament del Ιερά Μονή Αγίου Νικολάου Ιράς, on vaig parlar amb una monja que em va dir que lo més important a la vida és saber escoltar el silenci... On vas? Això no em preocupa gens. L'espai és un holograma, com el temps. Qui ets? La imatge que et facis de mi. Què vols? Vull fluir amb la vida. Ser autèntic. La pluja continua amb la seva melodia agradable. No volem respostes, sinó fets. Els fets no admeten judicis. No volem paraules, estem farts de paraules. Preguntar és una manca de respecte amb la realitat. La gent que pregunta massa està malalta. La pluja no pregunta mai res, cau i prou, és un fet incontestable que ho remulla tot de certeses evidents. Després ho veus tot més clar, més net....

Són aquestes ciutats alemanyes que et roben el cor, tan ben conservades, amb tramvies, bicicletes, persones silencioses i educades, músics al carrer, terrasses on aprofitar les ullades de sol...  T'asseus en una taula del restaurant Nüsslein, a l'entrada del Krämerbrücke, el pont medieval habitat més llarg del món, en el centre d'Erfurt, la capital de la Turíngia. Demanes una gerra de cervesa i rumies què menjaràs. T'encanta provar especialitats dels llocs que visites. La cambrera et recomana el plat estrella: Thüringer Sauerbraten. Ok, posi'm això. Es tracta d'un estofat de vedella molt substanciós, acompanyat de patata i col vermella. T'ho mereixes, després del tràngol depriment de Buchenwald.  Per a tu, menjar carn és excepcional, i avui has gaudit d'allò més. Es fonia a la boca. A més, el músic que tocava davant mateix s'ha lluït amb cançons de Bob Dylan, harmònica inclosa. Es pot demanar més? Sí, clar, una bona companyia... Paciència, xaval, qu...

Sembla mentida que a pocs quilòmetres de distància, en el cor d'Alemanya, coincideixin els dos extrems més clamorosos d'aquesta tribu teutònica: el cim daurat de la intel.lectualitat (Weimar) i el crematori nazi (Buchenwald).  Fa molt de respecte passejar un matí de diumenge rúfol de juliol pels carrers de la ciutat on Goethe va viure 50 anys de la seva vida i on Nietzsche en va malviure els darrers després d'haver perdut la raó (o per excès de "raó", com els nazis). Aquí guarden el seu arxiu. Una ciutat a la qual cal afegir noms com Schiller, Bach, Liszt, Herder, Wieland... a banda de ser el centre de la Bauhaus.  "El somni de la raó produeix monstres" (així va titular Goya el gravat 43 dels seus Caprichos). Gran part de la meva formació cultural i filosòfica beu de les fonts germàniques i dels autors esmentats. Em trobo atrapat per la història col.lectiva i personal. Tot plegat ben fàustic.  Quan vam vendre l'ànima al diable? El diable és el racion...

Sortint de Berlín he agafat un autoestopista, un noi amb cabells i barba rossos, que duia una curiosa motxilla i una guitarra. El seu nom és Maël (un nom bretó que significa príncep) i té 24 anys. En fa un que viatja per Europa i es guanya la vida fent de fuster (carpenter). Abans de viatjar, vivia a la Suïssa alemanya amb sa mare, que un dia es va quedar prenyada d'un francès que passava per allí i va decidir tenir el fill sola. Maël va conèixer son pare fa un any.  Jo anava en direcció a Wörlitz i ell cap al castell de Herzberg (la muntanya del cor), on la setmana vinent fan el festival hippie més important d'Alemanya, se celebra des del 1968. Ell fa 5 anys que no se'l perd. Enguany actua la Patti Smith. Després de molta conversa i 250 kms. (amb diluvi i sunset inclosos), se'ns ha fet fosc a Jena, on dormirem. Jo a la Caddy i ell al bosc.  Jena va ser el bressol del romanticisme i de l'idealisme alemanys. Aquí ressonen noms com Goethe, Schiller, Herder, Hörderlin,...

El bosc et retorna el centre perdut que la voràgine de les carreteres i de les ciutats t’havia arrabassat. Enmig de pedres i arbres gegantins, respires tranquil, recuperes la puresa. El rierol, l’ocell, el vent que mou les fulles amb delicadesa, la llum que s’esquitlla pintant de claror els espais recòndits.  Hi ha un Àngel que et guarda de tu mateix, de les teves ombres, dels hàbits antics que no et convenen i dels impulsos nous que podrien ferir-te. Sempre ha estat amb tu, vigilant les teves passes, amatent als teus gestos, afavorint-te els somnis. Si ets valent, ho ets perquè saps que mai no et deixarà sol, per molt forta que sigui la tempesta. Confiança. La paraula és confiança. No en tu mateix, que ets feble i dubtes massa, sinó en les forces que governen la trama de l’univers. Ets en les mans de la providència (com deia l’altre dia l’Albert, el pelegrí valencià que vas trobar a Croàcia). I el primer que cal desterrar és l’arrogància. Ser humil. No som res sense l’Àngel. N...

Entres a Àustria i tornes a la civilització. Hongria no està malament, però Àustria és nivell, les coses netes i endreçades, polidesa, qualitat, top. El primer que fas és netejar la Caddy, pobreta, bruta de travessar països balcànics i veure misèria. També t'agafen ganes d'afaitar-te. Reconeix que sempre has sigut molt germanòfil. Deutschfreundlich. L'alemany és una llengua filosòfica. La vas aprendre abans que l'anglès.  Viena és la capital d'Europa que més t'agrada. Per molts motius, sobretot per la Sacher i per Freud. El Danubi aquí encara fa goig. Després aniràs a Praga i a Berlín (perquè aquestes ciutats s'han de veure almenys una vegada), però a Viena hi tornaries sempre. 

Hi ha una sensació difícil d'explicar, si més no ho intentaré. Quan aterres en un lloc (perquè, tot i desplaçar-te amb la Caddy, con a Home-Ocell que ets, tu voles), observes les persones d'aquell lloc: estan allí, fa temps que hi són, hi continuaran estant. És com si formessin part del paisatge. Tu hi reposes uns minuts o unes hores, i te'n vas. Ells no. Han nascut allí, viuen allí i moriran allí. Probablement, molts no han anat gaire lluny, alguns no hauran sortit mai del seu país. Els observes i medites. Com ara aquests pescadors del petit llac de Vadkert, a Hongria. Un llac que sembla un bassal, amb aigua més que dubtosa. Te'n fas creus, que hi pugui haver peixos dins. Ells fan veure que pesquen, cadascun al seu raconet, han parat les canyes i passen les hores mig endormiscats. Tu te'n vas, els deixes allí, com sempre han estat. La sensació que tens és estranya. Quina mena de vida és aquesta? Per què prevalen les inèrcies, les monotonies, les rutines (per molt a...

Aquesta nit dormiré en un meandre del Danubi, a la riba sèrbia, entre Negotin i Kladovo. El sol es pon sobre aquest riu enorme, que aquí sembla un llac d’aigües calmes. La llum del capvespre tenyeix de rosa la superfície, contrastant amb el verd de la vegetació que sura. Les granotes rauquen. A l’altra banda, la romanesa (el riu fa de frontera natural), hi ha cavalls pasturant. Tres pescadors proven sort tirant la canya. Tinc records de l’estiu passat, quan també vaig dormir a la vora del Danubi, a la població austríaca de Willendorf, després de visitar Viena. Avui he fet uns 400 km. He sortit del monestir de Rila i, passant de llarg de la capital (Sofia), he anat fins a Belogradciski, on hi ha un castell curiós, construït sobre unes muntanyes que també tenen formes ben curioses. He entrat a Sèrbia pel pas de Bregovo. Cap problema. És l’enèsima frontera que travesso amb el CAT a la matrícula i ningú m’ha dit res. Aquesta tarda, al Lidl de Vidin, una noia que parlava una mica d’italià...

Si una cosa m’ha cridat força l’atenció aquests dies han sigut els monestirs ortodoxes. Alguns són molt petits i estan molt apartats, altres són centres de culte importants (com el de Rila, a Bulgària). N’he visitat uns quants, a Grècia sobretot. Sempre hi ha un monjo o una monja que els custodia, ells et reben i t’obren la porta per a mostrar-te les icones (pintures fetes sobre fusta). Se sol encendre una espelma i es deixa un donatiu. La litúrgia ortodoxa és molt lluïda, inclou cants i unes pautes molt estrictes. El que et captiva dels monestirs és que són reductes aturats en el temps, plens de quietud i de silenci. Alguns conserven frescos increïbles a les parets, amb tota mena d’escenes bíbliques. M’ha encantat el monestir de Rozhen, a prop de Melnik (Bulgària), per l’indret on està situat i per aquesta pau que sents i que t’emportes molt endins. La meva intenció era visitar els monestirs de Meteora (Monte Athos), on només hi poden entrar homes, 10 estrangers (no grecs) al dia, prè...

Bistro Melnik (Bulgària) Provo especialitats de la gastronomia búlgara: Amanida Shopska (tomata, cogombre, ceba, pebrot, formatge ratllat, ingredients els colors dels quals formen la bandera del país: blanc, verd i vermell) i Musaka (acompanyada d’iogurt), que a Grècia no en vaig menjar. El vi negre de la casa és molt potent.  La moneda de Bulgària és el Lev. No puc estar treient cash a cada país, és un embolic, per això demano si es pot pagar amb targeta, perquè no l’accepten a tot arreu, sobretot si t’allunyes de zones turístiques. No parlen anglès i això és un problema gros per a la comunicació. Està ple de mosques que envaeixen la taula i ataquen els plats.   Cada país és un nou repte. Quan hi entres, has d’observar molt atentament els detalls. He passat de l’alfabet grec al cirílic, més fomut. No són països que engresquin gaire, els balcànics. Les platges croates i gregues són les que guanyen en el rànquing de transparència i blavor fotogènica. He vist misèria a Bòsni...

Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts, des del finestral de l’hotel Blue Bottle de Tessalònica, sota un cel plujós: som fills de la guerra i de l’amor, eros i thanatos sempre, empenyent o esporgant l’impuls intrínsec de la vida. Hi ha més cementiris que escoles bressol, més mausoleus que night clubs. Som fills de Mart i de Venus, esquizofrènicament incurables.  Cada frontera que travesso m’ho confirma: regna la tristesa enmig de la lletjor, la bellesa i l’alegria són excepcionals. Parlo ara dels Balcans. Si parlés del Brasil no canviaria gaire; o d’Anglaterra o de Finlàndia, que són llocs que conec.  De vegades, la Natura suplanta amb esplendor la mesquinesa humana. Ella ho omple tot i esdevenim espectadors estupefactes, prescindibles. De vegades, és la humanitat la que s’imposa, i aleshores el paisatge s’embruta i es deteriora, convertint-se en un pandemoni sorollós i abominable.  Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts: som fills de les ruïnes del passat i de le...

Els mites cauen a trossos. Grècia són ruïnes, pedres escampades arreu, estàtues sense braços i un deute que no pot ser tornat malgrat els rescats. La troika colla i collarà. Grècia fa peneta. No és ni l'ombra de l'ombra del far immens que va ser.  A Delfos ni Pítia ni res. L'oracle costa 12 euros i ningú et vaticina res. Espavila't. Els déus fa temps que van marxar de l'Olimp, i al Parnàs no queden poetes.  No vull ser catastrofista. Tenen bon oli, bon vi, i el formatge, la mel i el iogurt són apoteòsics. La música és trista, com els fados lusitans, perquè canten glòries perdudes, nostàlgies d'allò que no tornarà. Grècia sobreviu a la crisi com pot. Esquelets de cases sense acabar, carreteres que semblen camps de patates, les cares de la gent...  Lo lleig s'imposa, com a Itàlia, que es vanta d'esteticisme. Sorollosos, cridarers, bruts, mediterranis. Al nord, en canvi, compta més el detall endreçat, la delicadesa educada. Són protestants, al nord. Aquí to...

No has vingut per a quedar-te, ets una au de pas, Tangata-Manu, Home-Ocell, you did not know that you could not fly, so you did. Do not be scared, who knows where the wind will blow. You are just a man lost in the space, calling out, hoping to hear something back. Listen to the universe, you may find an answer. Love is here and everywhere. Segueixes la teva intuïció, vas on et porta el cor. No, no has vingut a romandre. Només romanen els morts. Després d'un mes viatjant, fent incursions i excursions en 10 països, 4 dels quals nous (Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Albània), avui has arribat a Delfos.  Delfos va ser el melic (omphalos) del món grec, un centre sagrat de peregrinació. Aquí la Pítia feia el seu oracle. Aquí hi havia una inscripció que resava: "Coneix-te a tu mateix". Aquí rajava la font de Castàlia. I més coses que no sabem... Abans que els grecs consagressin el lloc a Apol.lo, de ben segur que existien cultes ancestrals que tenien a veure amb la...

Ítaca no és només una illa grega de la mar Jònica, la mítica pàtria d’Ulisses. Tampoc és algú que espera el teu retorn: Penèlope (dona), Telèmac (fill) o Argos (gos). Tampoc és una utopia, un ideal, un somni, per molt que Kavafis i Llach hi hagin insistit. Ítaca és una altra cosa. Ítaca ets tu. Tu ets l’illa d’on vas sortir i l’illa on sempre tornes. Tu ets aquell que t’esperes sempre a tu mateix. Tu ets els somni, l’ideal, la utopia. Ítaca és el camí que has fet tots aquests anys, un camí individual i intransferible, sagrat, ple d’experiències, reptes, fracassos, victòries, lluites, decepcions, premis... Ítaca ets tu, ningú més que tu. La teva consciència, la maduresa que has assolit, aquesta llibertat, aquesta serenitat, aquesta saviesa. Els grecs en diuen “Sofia” i és nom de dona, com “Irene”, una altra paraula grega que significa pau. La pau que sents ara mateix sota l’ombra d’aquests pins, amb la mar allà baix, d'un blau turquesa oníric, amb la brisa càlida que t’acarona, am...

Abans de passar la frontera entre Albània i Grècia, dino en el restaurant Korali de Ksamil, amb vistes immillorables. L'illa de Corfú (Kerkira en grec) està davant, ben a prop. La vaig visitar fa 10 anys, quins records de la platja de Paleokastritsa. Aquest cop aniré a Kefalonia i a Ítaca! Quanta mitologia guarda aquesta mar Jònica...  M’atanso amb reverència al bressol de la nostra cultura. És com fer una visita a ca l'avi. Només podien sortir obres radiants d’aquest paisatge tan magnífic. Els grecs (avui en hores baixes) van bastir els fonaments d’això que s’anomena “cultura occidental”: la democràcia, l’art, la filosofia... En l’era del fast-food i del wi-fi hem oblidat d’on venim i, per tant, qui som. Hem tornat a les ombres de la caverna platònica. Llum i calor, aquí en sobren. Ara mateix el termòmetre marca 39 graus! Per això s’agraeix una bona ombra. El problema són les altres ombres... Sort que la brisa marina ajuda a respirar una mica. Mires la transparència de l’aig...

Després d’una hora i mitja de cua per passar la frontera entre Montenegro i Albània, he conduit 4 hores fins a Dhërmi (a la costa, més avall de Vlorë), travessant la part nord del país i apropant-me bastant a la capital, Tirana. Les ciutats, en general, les esquivo.  El que he vist fins ara d’aquest país és lleig, pobre i depriment. La meitat de les cases, per exemple, estan a mig fer: han construït l’estructura i les han deixades així, sense façana i buides per dins. No sé si pensen acabar-les quan tinguin més diners o és que la famosa crisi les ha paralitzat per sempre,  esquelets de somnis frustrats, una mica com a casa nostra, però aquí és exagerat.  La moneda és el lek i no accepten targetes arreu. A la benzinera he hagut de pagar amb euros, s’hi han avingut perquè el dipòsit ja era ple. El combustible costa més o menys com a CAT. A Montenegro era un pèl més barat.  La policia és omnipresent. Paren els cotxes i no sé què deuen demanar, suposo que papers. A m...

Estònia i Croàcia gaudeixen d’estàndars homologables als nostres, per això hi passen les vacances molts danesos, polonesos, alemanys, austríacs, hongaresos, txecs, italians... Els queda més a prop que les nostres platges i els preus aquí fan patxoca. Però a mesura que vas baixant cap al sud, la cosa es complica. Montenegro fa el que pot (és molt muntanyós, 600.000 hab. i té l’euro com a moneda), i crec que se n’està sortint prou bé. Em va sorprendre Kotor de nit, amb les seves muralles il.luminades, les terrasses, la música al carrer, bon ambient. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, vaig patir carreteres que semblaven camps de mines, com si haguessin passat per sobre tots els tancs (cosa que no descarto, atesa la profusió de cementiris i làpides que trobes, i no pas velles) L’aventura de debò comença al traspassar la frontera albanesa. Apareixen els incofusibles minarets de les mesquites, parades on venen síndries gegants, carros estirats per rucs, el senyor que mena la vaca pel voral ...

Bufa el vent i rebufa sense enterbolir les aigües cristal.lines d’aquest Adriàtic dàlmata, d’un blau turquesa oníric. No menges cada dia una escórpora a la brasa ni tastes el vi blanc de l’illa de Korčula, bressol de Marco Polo, aquell viatger mític que va arribar a la Xina. El teu és un viatge més modest, no saps què busques exactament, però et deixes endur per la vida, ara amb aquest vent que bufa i rebufa i esquitxa d’aigua salada les estovalles on assaboreixes els plaers de la gastronomia i el gaudi inenarrable de la solitud benigna. Aquell viatger mític que va arribar a la Xina... Tu has arribat a Primosten i ja t’hi quedaries.  Ser feliç deu ser això: voler quedar-se i tanmateix continuar el viatge... Ho sap el pelegrí: demà hi haurà nous paisatges.   

Parc Nacional de Krka. Com de costum, arribo el primer, faig el recorregut sol i em banyo a la cascada envoltat de peixos. Després enraono amb uns croates que n’estan molt al cas, del que s’esdevé a Catalunya. No entenen per què Madrid no ens deixa votar. Un d’ells diu: We are brothers, you will be the next country in Europe! A little one, like us. Ells són 4 milions i nosaltres 7. Eslovènia, el veí de dalt, són 2 milions només. Em desitgen sort. Visovac és una petita illa enmig d’un dels llacs que forma el riu Krka en la qual hi ha un monestir franciscà del segle XV. El primer vaixell l’agafes a Skradin el qual, remuntant el riu, et porta fins a les Skradinski buk (cascades), on m’he remullat. Allà cal prendre una llanxa fins a l’illa. Aquí no arriben els autocars de turistes. Hi he trobat dues Taus (Sant Francesc va adoptar aquest símbol, ell signava amb aquesta lletra): una de fusta i una altra a terra, feta amb pedres blanques. Val la pena el passeig en barca més que l’illa en s...

La màgia va començar anit, sota la lluna plena, en un bosc proper als llacs de Plitvice, on vaig decidir pernoctar. Una munió de lluernes ballava per a mi, com mai abans havia vist, espurnes volàtils i bellugadisses. No podia aclucar els ulls de tanta emoció. Quin regal. La màgia ha continuat de bon matí, quan he sigut el primer a la taquilla, per a poder gaudir de la passejada en solitari, entre llacs i cascades, aigües transparents color blau turquesa, i peixos, i una pau paradisíaca. Plitvice. Quin lloc més increïble. Un somni. Si visiteu Croàcia, no us el perdéssiu.  A migdia hi havia tanta gent que he decidit marxar, posant rumb novament cap a la costa adriàtica. Anava una mica perdut enmig del no-res quan, pel voral dret de la carretera, he vist un caminant que carregava una motxilla immensa. La temperatura s'acostava als 35 graus. (Què hi fot, aquest per aquí?! He pensat). Era una recta i anava de pressa, l'he passat de llarg, però he observat que duia una vieira (conxa ...