ENTRELLUM

Cada dia està més clar que allò que importa no són els fets, sinó el relat dels fets, les interpretacions tendenciones, les mentides, les manipulacions, les fake news... Els fets? Existeixen només en la nostra ment i depenen de les nostres creences. És el que ara s’anomena postveritat.  Veritas est id quod est res . Adaequatio rei et intellectus . La definició escolàstica inclou la ment la qual ha d’adequar-se a la cosa. Quina cosa? La clau és la conformitat o correspondència o representació ( Vorstellung per a Schopenhauer que, juntament amb la Wille , conformen el món: Welt )  Al capdavall, la realitat és allò que volem que sigui d’acord amb la idea que ens en fem. Entre el realisme i l’idealisme s’interposa el meu punt de vista, el que a mi em sembla. Per això, actualment és veritat allò que té consens, allò que guanya l’estadística. Per això, avui més que mai, tot depèn de la manipulació dels mitjans que imposen un relat determinat, el discurs hegemònic que inter...

És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments. Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d' Eunate . Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies.  El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes . Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa. Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent. Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes...  Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem...

La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda . No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divina...

Tot es mou, el moviment és necessari, viure és moure's. Anar cap aquí i anar cap allà. ¿No t'adones que, al capdavall, estàs fugint? Somies viatges per a escapar-te, per a no haver de plantejar-te les veritables raons del teu neguit. ¿No t'adones que tot el que fas és un pur atabalament que no et condueix enlloc, perquè no hi ha cap lloc on anar? Mentre no et trobis a tu mateix i siguis capaç de fer encaixar totes les peces de la teva persona, ja pots donar la volta al món mil vegades, que no et servirà de res. Fins que no descobreixis que tots els llocs estan dins teu, que la teva pau interior és el centre de l'univers, estaràs més perdut que una baldufa sense cordill. Ubi bene, ibi patria , la pàtria és on et trobes bé. ¿No t'adones que potser ja estàs en el lloc perfecte? ¿Què més busques encara?  Ell em va mirar fixament als ulls i va dir només una paraula: Coneixement.   Llegeix tota la sèrie T

Em temo que no n'hi ha prou amb la tercera persona del singular, donar l'esquena al món, distanciar-se de la cosa pública, badoquejar amb els núvols, retirar-se al bosc per tal d'aprendre el llenguatge dels ocells. Per molt que t'amaguis, tard o d'hora fa acte de presència aquell gat negre que et mira fixament als ulls i, quan el vols empaitar, desapareix. No t'enquimeris. La nit dels difunts és una altra nit més. La lluna creix. Les llavors germinen. Pitjor són les mosques que encara t'empudeguen malgrat el fred o els fantasmes del passat que, per fas et nefas , voldrien fer-te la guitza. La Tau és el teu amulet. El Sant del Bosc et protegeix. No debades hi has pujat quatre cops d'ençà que ets aquí. ¿Què hauries de témer? ¿Gats, difunts, mosques, fantasmes...? Només t'ha de fer por la teva por. La resta són bajanades. Llegeix tota la sèrie T

Castanyes i moniatos fets en el forn de la cuina de llenya. Fora plovisqueja. Ambient de tardor. Es posa uns mitjons de llana gruixuts. Encén el foc a terra. Escolta el seu programa de ràdio preferit: Delicatessen . Pel finestral del menjador veu com la boirina embolica el paisatge. La tènue indefinició de les coses exteriors. De portes endins tot és més abastable. Mentre pela castanyes calentes ajuda, mitjançant el xat del Facebook, a fer una traducció del llatí. Cum puerulis Socrates ludere non erubescebat . L'autor de la frase és Sèneca. El que no explica el cordovès suïcida és quina mena de jocs perpetrava (sense enrojolar-se) Sòcrates amb els seus deixebles més estimats. Potser plourà tota la nit. Amb una mica de sort encara plegarem bolets. Llegeix tota la sèrie T

Dia de calor exagerada. L'única manera de suportar-la és tancar la casa ben tancada i romandre a l'interior fins que el sol se'n va. A l'hora de la migdiada l'han despertat uns sorolls provinents de la finestra. S'ha llevat i ha vist un poll de gaig sobre la reixa. Quan ha sortit n'ha vist un altre molt a prop. Ambdós han abandonat el niu i estan aprenent a volar. La mare, que no els perd de vista, quan s'adona de la presència de l'humà, comença a xisclar per avisar-los i, sobretot, per a desviar l'atenció de l'intrús. El nom científic del gaig és Garrulus glandarius . Garrulus significa cridaner, sorollós. Els pollets s'ajunten i resten immòbils sobre la branca d'un pi. O aprenen aviat a volar o no sobreviuran pas. Per aquí hi ha moltes serps. Els humans, en canvi, som capaços de sobreviure sense volar la qual cosa sempre m'ha resultat quelcom digne de llàstima. Fins i tot alguns estimen les gàbies! La cuina plena de formigues...

Dinamita els melindros porucs que t'han desballestat l'ànima. Has pecat massa. No et volen ni a la feina ni a casa. Ets el fugitiu. Memento homo, quia pulvis es... Tendra cendra remembra la fembra que et va parir. Totes les fembres vils que malmenaren ton camí. Totes. No te'n deixis ni una. Les verges. Les meretrius. Dinamita la fossa sèptica del teu magí. Has embrutat el nom de la nissaga. Ets el dissident. Memento mori... Estripa els somriures dels nens. Esgarrapa les engrunes darreres abans que el món s'enfonsi definitivament. T'has quedat sol com els monstres. Ningú no en vol saber res. Dinamita els ponts que pengen encara entre la riba de l'odi i del menyspreu. Deixalla de tu mateix. Memento audere semper... Dejuna. Sacrifica't. Fes penitència. Defuig tota concupiscència. Gosa renàixer. Ets el fill pròdig.

La imatge del Montseny nevat és una imatge poderosa. De lluny estant sembla una muntanya perfecta. De lluny estant moltes coses semblen perfectes. Com ara Déu, l'ésser més llunyà que mai ha concebut l'home; el més llunyà i el més proper, quina paradoxa no? Regnum meum non est de hoc mundo (Jo 18, 36) o Regnum meum intra vos est (Lc 17, 21)? En què quedem? El problema és quan t'hi acostes. Tot depèn de la distància. Com ara l'amor, que no suporta ni massa presència ni massa absència, perquè creix i s'intensifica en la justa llunyania ... Nascuts per a desaparèixer

Tot ha de ser divertit. Aquest és el lema, la consigna. Som aquí per a divertir-nos. Com si la vida fos un parc temàtic i cada cosa que fem hagués de ser una diversió total. Es tracta d'això. Aquest és el sentit de la vida. Cal exorcitzar com sigui el fantasma de l'avorriment. Bored & boring? Vade retro! Si no és divertit no mola. Si no ens divertim xungo. Si ens divertim guai. La di-versió és la versió epidèrmica de la felicitat. Com el sexe sense amor. Però, a falta d'una altra cosa, benvinguda sigui la felicitat Dragon Khan ... música

El nostre pare ens va ensenyar a estimar la muntanya. Pescador i boletaire, de petits ens portava amunt i avall pels Pirineus. Ara que té 72 anys l'hem portat nosaltres. Els tres fills mascles (Toni, Robert i Eduard) hem organitzat una excursió aquest cap de setmana per a poder acomplir una de les seves il·lusions: fer el Portarró d'Espot . S'hi ha afegit el Xavi, fill de ma germana Montse, que té 20 anys i fa dos metres d'alt. Tres generacions d' Ibanyes, sense dones, hem passat dos dies en el cor del Pirineu català. Dissabte vam fer la travessa des de la Vall d'Espot fins a la Vall de Boí . De nit la lluna havia fet el ple i el dia va ser esplèndid, sense núvols, perfecte. Vam caminar i vam gaudir del paisatge majestuós del parc nacional d' Aigüestortes . Encabat vam passar el nou túnel de Viella, el port de la Bonaigua en obres, i vam sopar al restaurant Lo Pigal (Casa Kiko) de Llessuí: Si Ceres et Bacus fugiunt, Venus non venit . Menú: entrants de l...

M'agrada fotografiar núvols . Són tot un espectacle. La Tabula Smaragdina diu que quod est inferius est sicut quod est superius, et quod est superius est sicut quod est inferius , però jo tinc els meus dubtes. Entre la terra i el cel habitem aquest país de somnis. Sovint ascendim i sovint ens enfonsem. Ara fa sol i adés tot s'enfosqueix. Si habebis gloriam totius mundi, ideo fugit a te omnia obscuritas. No sé si algun dia podrem atènyer la llum definitiva, només sé que m'agraden les ombres i també els núvols blanquíssims... FOTOBLOG

[ A vís : aquest post pot ferir seriosament la seva sensibilitat ] Aquests darrers comicis el sociatisme espanyolista que viu i treballa a Catalunya ha votat massivament Zapatero ( 1.672.777 vots ), però quan arriben les eleccions autonòmiques i ha de votar PSC la cosa canvia ( 796.173 vots ), perquè a la majoria d'aquests votants sociates els sobra la C de Catalunya . Llavors s'abstenen o vés a saber. La paradoxa apareix quan, a sobre, ens volen vendre que els 25 diputats del PSC representen el "catalanisme" a Madrid. Es que me troncho de risa . Per a treure tots aquests vots, la Chaconeta ha hagut de declarar-se " filla de Zapatero " i -oh, caputxeta prenyadeta-, míting rere míting, apel·lar a la por més atàvica: " ¡¡¡Que vuelve el lobo, que vuelve el lobo!!! " [Llop = Rajoy = PP = la dreta neofranquista = els requetedolents]. Sense cap altra proposta en positiu... El sociatisme espanyolista (ara s'ha posat de moda dir-ne "unionist...

[Resposta al post de José A. Rodríguez Catosfera o Catalonosfera? ] Joselito, valoro molt positivament el teu esforç clarificador del concepte o idea de CATOSFERA , i no em desagrada pas aquesta distinció terminològica que fas entre CATOSFERA (sociològica) i CATALONOSFERA (lingüística), tanmateix, com deia Tomàs d'Aquino: sapientis est non curare de nominibus (no és propi dels savis discutir pels noms). El que més greu em sap és que la CATOSFERA pugui aparèixer com un lloc d'exclusió, quan precisament va néixer com un lloc d'acollida i identificació entre catalans. Ni autisme ni discriminació per raons de llengua. No accepto que hagi de demanar perdó per escriure en la meva llengua, el català. Tu escriu com et plagui. Em diràs que el castellà també és la llengua de molts catalans... i (ens agradi o no) és cert. La sociologia de Catalunya (a la qual tu apel·les tota l'estona) és la que és. Això només demostra una tesi que fa temps que sostinc: Catalunya es descatalanit...

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari: Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo. Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam , l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament... En primer lloc: es tracta d'un anònim . En segon lloc: està escrit en castellà . No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets... Definició . L'etimologia de dogma és grega ( δόγμα ). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals...

Jo sóc molt perillós quan entro a les llibreries. M'ho emportaria tot. Per això procuro no acostar-m'hi gaire. Avui he anat a Granollers per un assumpte i, de retop, he acabat dins La Gralla . Ho confesso: no ho he pogut resistir i he caigut en la temptació. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa . He adquirit quatre volums : una guia de bolets, dos llibres de relats i una novel·la. Conec personalment dos dels escriptors ( EVM i MD ). El portuguès (amic íntim de Pessoa ) es va suïcidar a París quan tenia 26 anys. Com d'habitud, me'ls llegiré tots alhora. En tindreu notícies.

L'amor tendeix a l'antropofàgia. Els pares miren i remiren el seu nadó mentre comenten: Està per menjar-se'l. ¿Què va fer el llop amb la caputxeta? Cruspir-se-la. ¿I el sexe oral? ¿Què me'n dieu, del 69 i altres pràctiques bucoeròtiques? Ummmm... ¿Com s'anomenen també les femmes fatales ? Devoradores d'homes! I aquella cançoneta que deia Devórame otra vez, devórame otra vez... I aquella altra: Carolina trátame bien o al final te tendré que comer... Per tant, que un paio menjuquegi la seva xicota no ens hauria d'estranyar tant. Recordeu el manament que Jesús va donar als seus deixebles a l'últim sopar: Accipite et manducate ex hoc omnes, hoc est enim corpus meum ... Els cristians endrapen déu cada vegada que combreguen! El canibalisme és quelcom inherent a la nostra espècie, un ritual atàvic. No hi ha civilització que pugui eradicar-lo.

El Baró de Teive, l'heterònim suïcida de Pessoa , clou la seva obra L'educació de l'estoic amb aquest paràgraf: Com el gladiador, condemnat pel seu destí d'esclau a posar-se damunt l'arena, saludo, sense que s'estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d'estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l'esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I , tot acabant de saludar, em clavo al pit el glavi que ja no em servirà per a combatre. Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor. Aquesta mort conscient i voluntària simbolitza el desenllaç més estremidor de la decadència a la qual em referia en el post anterior . Jubilats els Pujol i els Barrera , la nostra dissortada pàtria passa per les seves hores més baixes. Xirinacs ens ha deixat la seva postrema lliç...

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost... La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l' Estret dels Dardanels *. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida , si no fos que la vida t...