ENTRELLUM

En resposta a un post de Salvador Macip: "Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura . No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions , Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui e...

No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals , ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. L a meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a ...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d' ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris !]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme ? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància... Sempre he sigut partidari de les " crisis ", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes , cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb... En això estem. He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d' inactivitat blogogràfica ...

Arribo a l'institut i em trobo una circular enviada per la Coordinació de les PAU amb data 16 de setembre en la qual se m'informa de les pautes, autors i textos per a la matèria de Filosofia de les PAU 2009. La meva "sorpresa" arriba quan llegeixo que han decidit canviar els textos de Plató, Descartes i Nietzsche. De Plató entrava el llibre VII de La República el qual ara ha estat substituït pel Fedó . De Descartes entraven les parts I-IV del Discurs del mètode , i ara han posat les parts I-IV de les Meditacions metafísiques . De Nietzsche han eliminat l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i han afegit la 2a. part de La genealogia de la moral. Els únics que no varien són els textos de Hume i Mill . He dit "sorpresa", però hauria de dir "emprenyament". No és admissible que aquests canvis arribin amb data 22 de setembre, quan fa una setmana que hem començat les classes. No és admissible perquè els professors ja hem programa...

Exàmens corregits ! De tots els anys que porto fent de corrector de la selectivitat, cap no havia estat tan desastrós com aquest; i mira que les dues opcions eren ben fàcils. Val a dir que tenia alumnes de dos tribunals i de 6 centres diferents (públics i privats ), a més dels que es presentaven per llliure o provenien del batxillerat internacional. Les meves conclusions, per tant, no són representatives de la totalitat dels alumnes que han fet la selectivitat enguany. Aquí van: Cada any el nivell és més baix. La Generació ESO avança fent estralls. Mai no m'havia trobat tants exàmens escrits en castellà. Esto es España . Els alumnes cada cop escriuen menys i pitjor. Restrenyiment mental. És l'any que m'he trobat més faltes d'ortografia i més exorbitants. Cada vegada és més difícil posar una nota per sobre del 7 (comptades excepcions). La mitjana global de suspesos és exagerada (i jo acostumo a ser un corrector benèvol). Regna la més esborronadora de les mediocritats. E...

De filo han caigut Plató i Descartes . Tinc 186 exàmens sobre la taula. Fins que no els tingui corregits no tornaré a postejar. Primer matí de selectivitat Ajudant a néixer LCL

M'allunyo per a ser qui sóc. Els camps llaurats de Gallecs. Els cingles de Bertí. La Mola. Montserrat. Sant Miquel. Céllecs. Montseny. Camino d'esma. Les pedres del camí són pedres de ningú. Bufa ponent. M'allunyo per a ser qui sóc. La Torre d'en Malla. Amb la gorra i l'abric de pana semblo un jubilat, però no ho sóc. Només que, de vegades, necessito fugir rumb a l'horitzó. Una vegada vaig arribar fins a Grenoble... Tots busquem la salvació. El vent passa de llarg. Els pins capcinegen. Una mica abans de la carretera que va de Granollers a Sabadell, tombo a l'esquerra i m'endinso pel bosc de Can Veire fins que faig cap a un berenador. M'assec en un banc assolellat, de cara a mar, des del qual veig, en primer terme, el verd incipient dels sembrats i, al fons, la serra de Marina i el Tibidabo. Els núvols s'apressen. La ciutat ja no se sent. Escolto la cançó del vent que usa els pins com a instruments. Si no tingués classe a les tres em quedaria aquí...

Comencem amb un text del blog A RANVESPRE . La fadista Mísia canta el poema Estátua falsa de Mário de Sá-Carneiro [ traducció catalana ]. Lusitanofília. Parlem de la literatura com a teràpia... Per què escrivim? Per què llegim? L' últim llibre de Vila-Matas . Més fados de Mísia . Els assaigs de Montaigne : Ainsi, lecteur, je suis moy-mesmes la matiere de mon livre . Plató. Descartes. La literatura moderna. Literatura del jo. Literatura 2.0 . Defenso Marc Vidal . ¿Quin és el gentilici de Vallromanes? Poema final de Marta Pessarrodona : Coses que m'estimo .

Un dels mites més absurds que corren per aquests mons de déu és el mite de la intuïció femenina . En primer lloc, caldria definir què és la intuïció i, en segon lloc, per què és adjudicada tan alegrement al gènere femení. El coneixement intuïtiu es contraposa al discursiu o analític. Descartes contraposa la intuïció a la deducció i Kant la contraposa al concepte ( Begriff ). Intuir és tenir una visió directa i immediata d'una realitat o d'una veritat. Es tracta d'un coneixement ràpid que es dóna d'un sol cop i sense conceptes, una mena d'endevinació instintiva la qual es refereix immediatament a l'objecte i és singular ( bezieht sich unmittelbar auf den Gegenstand und ist einzeln . -Kant, KrV A320, B377). Intuir vol dir "veure" sense pensar, adonar-se de quelcom sense haver d'elaborar cap procés cognitiu... És com allò de la "primera impressió" o allò de la corazonada (en català corada ). Schopenhauer, per exemple, considera que la forma...

9 h. Filosofia . Descartes i Plató. He encertat la travessa en un 50% . Textos senzills. L'ànima és més fàcil de conèixer que el cos. Psicologia versus somatosofia . De l'ànima ho sabem gairebé tot, però del cos no en sabem gran cosa, encara som a les beceroles. El veritable coneixement no prové dels sentits perquè els sentits només ens mostren aparences, ombres. Sovint, rere les ombres, només hi ha la foscor. La Naiara s'ha deixat les etiquetes identificadores a casa. Sort que el president del tribunal en té de recanvi. Història . Un fragment del discurs del Sr. Ministro de Agricultura (15.6.1932) que parla de la reforma agrària. L'altra opció és un extracte de l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932 el qual es refereix a les competències de la Generalitat en matèria d'ensenyament. 11 h. Llatí . Text per traduir de C. Nepot, més conegut per Cornelio Nepote. Parla de les darreres gestes d'Amílcar abans de dinyar-la. A l'exercic...

Cadascú a la seva. No ens prenem la molèstia d'interessar-nos pels altres. Vivim com illes incomunicades d'un arxipèlag. El nostre lema és: "Jo abans que res i que ningú". Aquest "jo" criminal, suïcida. És el jo cartesià que no està segur de què existeixi res fora del seu cogitare ; el jo solipsista, utilitarista, que veu tot el que no és ell com un instrument, com un mitjà per al seu engrandiment; aquest jo afamat d'experiències que crida carpe diem, carpe diem , i que se li'n refot qualsevol consideració fora del seu interès particular i immediat; aquest jo que aspira compulsivament al poder, a l'orgàsmica sensació de creure's per damunt de tot i de tothom . Cadascú a la seva, sí, fins que un dia algú et mira als ulls amb els seus ulls negats de llàgrimes... T'has preguntat mai què és una llàgrima? Una llàgrima és un mar reblert de misteris, destil·lada tendresa que confirma el fracàs absolut de totes les paraules. Res no has entès si n...

M'agradaria perllongar la reflexió encetada per GL al seu post Filosofía, ciencia, literatura ... No es tracta de tenir conviccions ni opinions (tot això són àncores), sinó d'avançar en l'obertura mental i senti-mental devers nous horitzons vitals, és a dir, llaurar la llibertat possible. La frase: "La literatura es la alternativa política y moral a la filosofía y a la ciencia" és una frase grandiloqüent i falsa. La literatura potser sigui alternativa, però mai política ni moral, perquè es troba més enllà d'aquestes dues servituds. La dicotomia filosofia vs literatura és impertinent perquè (i això GL ho sap millor que ningú) des de Plató queda clar que la filosofia no és res més que un altre gènere literari. Ni la filosofia ni la literatura han d'aportar seguretats. Aquesta és una visió massa cartesiana. El que han de fer és inquietar, desassossegar, estimular, sacsejar, remoure, dinamitar les seguretats establertes. La literatura no busca la veritat. El ...

Saül Gordillo ha tingut a bé de citar-me en el seu darrer post , cosa que l'honra perquè demostra que accepta la discrepància, no com altres, que intenten imposar el Pensament Únic peti qui peti. Tot sorgeix arran de la meva opinió sobre la campanya "Jo també vull un estat propi" . Considero que cadascú pot somiar el que vulgui. També hi ha noies que esperen el seu príncep blau. El que no es pot fer és somiar i no saber que estàs somiant. Aquest dilema va preocupar moltíssim Descartes el qual es va veure obligat a acceptar l'existència de Déu per a sortir del dubte. La pregunta seria qui és el "Déu" dels independentistes catalans... ¿Déu és l'Estat Somiat? ¿O només tenen Messies i tot és un bluf? Una mica de seny , sisplau! Us reprodueixo aquí el comentari que he deixat al blog d'en SG : Em sap greu, Saül, que els comentaris del teu respectable blog s'omplin de hooligans que aprofiten l'avinentesa per a carregar contra mi. T'agraeix...

Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes , i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes , és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans . Dubito, ergo sum .

Tot és incert. Descartes fa veure que dubta de tot fins que s’agenolla jesuíticament davant la idea de déu. Tot és incert. Incerta la idea d’un ésser perfecte que només sap crear coses imperfectes. Incerta la idea d’un Descartes imperfecte que fonamenta tota la seva dubtosa filosofia en la dubtosa idea innata d’un ésser perfecte. Tot és incert. Idees i somnis . Imatges i paraules. Larvatus prodeo . Avancem cap al no-res. Avancem cap al no-res. Cridòria adolescent. Elles parlen de sentiments. Ells fan avions de paper que sobrevolen l’aula. Avions i boles, petites pilotes que encistellen a la paperera. Elles pinten l’agenda: grafits i poemes dolents. Ells fan anar el tub buit del bolígraf com a canó de plàstic per a disparar projectils de paper mastegat. Avancem cap al no-res. Riallades púbers. Elles s’abracen i es petonegen. Ells es piquen les crestes i combaten cos a cos. El cel és una teranyina grisa i opaca. El calendari diu que és divendres, però podria ser dimarts o diumenge, i to...

Consideracions a l’entorn de l’argument cartesià del somni: Meditacions metafísiques , I. És possible que sempre estiguem somiant. Això només és verificable quan despertem. Suposant que morir sigui despertar, no sabré si estic somiant fins que em mori. Per tant, la veritat o falsedat de la vida només pot ser dilucidada post mortem . Si, en comptes de despertar, morir fos adormir-se per sempre, definitivament, aleshores, ¿per què la vigília vital hauria de ser preferible al somni etern? To die, to sleep; To sleep: perchance to dream! aye, there's the rub Hamlet III, 1. ¿ La vida es sueño ? Ni Calderón ni Hamlet ho tenen gaire clar. Descartes també dubta. La conclusió escèptica els assetja. És possible que estiguem somiant que estem escrivint un post en el qual ens plantegem la possibilitat de què la vida sencera sigui, des del naixement fins a la mort, un somni; la qual cosa no significa que viure sigui una equivocació. La vida, oníricament considerada, no deixa de tenir el seu e...