ENTRELLUM

Fa 3 anys que no publicava res en aquest blog. Vaig tancar l'accés públic perquè no volia barrejar la meva identitat real amb el nou personatge que havia creat a Twitter: @VogelfreiCAT Com a "Vogel" vaig començar a escriure fils l'estiu de 2018 arran de la febrada independentista. La influència va anar creixent fins assolir els 30.000 followers i publicar un  llibre  recopilatori. També existeix un blog  en el qual podeu trobar indexada gran part de l'obra vogueliana.  Quan estava vivint a Manhattan vaig publicar el poemari Salvatge Horitzó La Trilogia Vogel culmina amb el volum EVAiTON on relato la nostra història d'Amor Tàntric Tres anys donen per a molt, i més emmascarat rere un nickname virtual que m'ha permès jugar a cor què vols, protegint-me sobretot dels típics atacs ad hominem ... Lo més complicat és portar màscara i mascareta alhora, tenint en compte que sóc nudista i allò que més m'agrada és anar despullat de pèl a pèl sempre que puc. Els...

Voy a ir a Delfos y a Meteora, a rendir homenaje a las huestes de mis predecesores, filósofos-monjes, almas nómadas, encarnaciones diversas que sostuvieron la lucidez en el laberinto de las sombras. La luna llena me desvela. El mar apenas susurra. Enciendo una vela roja. Despejo mis fosas nasales. Soy la mutación de mí mismo a cada instante. Mariposa desnuda de alas. Pétalos sin flor. Respiro mejor en solitario. Puedo aguantar el aire dentro de los pulmones bastante rato y no me muero. La frase que me desveló esta noche (la más lunática) la escribió el Príncipe Vogelfrei en uno de sus poemas: “Quien perdió lo que tú perdiste, en parte alguna se detiene” . Perder todo para ganarse. Bendita paradoja. La libertad como ganancia pura, victoria absoluta. Ser libre con este cuerpo, enredado en esta telaraña absurda de relaciones. Sentirse ajeno. Sentirse alien. Siempre fue así. Perderse para encontrarse. Mutando. Ver salir el sol y ver salir la luna, más o menos por el mismo sitio (hori...

Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos.  Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene...

Agafaràs la motxilla i marxaràs uns mesos a voltar pel món... O ara o mai. No hi ha rumb, només l'impuls, el somni... Altres ho anomenen "desorientació" . Ells, els "orientats", s'aixequen quan sona el despertador, tenen l'agenda ben atapeïda, són persones d'ordre, assenyades, responsables, amb les quals hi pots comptar. En el fons, estimen la gàbia. Tu no. Tu ets com el cul d'en Jaumet, un impresentable, un rodamón, un Vogelfrei. El teu projecte vital és un anti-projecte, una espontània manera de peregrinar... Wanderlust . Improvisant. Sense plans de futur. Demà un altre lloc, una altra gent. Demà lo nou. Fins que te'n cansis (perquè sempre te'n canses). Viure és això: obrir portes i finestres perquè entri la llum i l'aire . Qualsevol cosa abans que recloure's en l'ombra irrespirable i haver de demanar perdó cada dia per ser com ets. Qualsevol cosa abans que els altres decideixin per tu. Els "orientats" cer...

De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga:  En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir. Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària. Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.   Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do mar El cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d...

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll , un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc . La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat ( cimarrón , feral , runaway , maroon , vogelfrei ) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau , Unabomber , et tutti quanti . Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament am...

Un gran estol de cigonyes vola en cercle sobre els aiguamolls de Rufea. Se situen just damunt meu. Giren i giren fent un mandala en el cel. Deuen ser més de 50. Em quedo quiet, mut, estupefacte. Sé que m'estan comunicant alguna cosa, però sóc incapaç de desxifrar el seu missatge. Després d'una estona de carrusel, desfan el cercle, travessen el riu i s'allunyen en direcció a Albatàrrec. Torno a casa rumiant... La cigonya és un símbol de bon auguri, de natalitat i de fidelitat. També apareixen a la literatura popular . Visc a la ciutat de les cigonyes . Des del 19 de maig sóc Tangata Manu ... Vogelfrei...

El mal és antimetafòric. No hi ha mal privat. El mal sempre és fruit de l'esbombament públic. És la societat la que criminalitza. Són els altres els que apliquen la llei i dictaminen què és i què no és delicte. El que tu facis -sigui el que sigui- ja t'està bé. El mal habita les ombres i estima el secret. El mal és clandestí. El mal no és mal si no és visible, si resta dins l'àmbit estrictament subjectiu. És quan surt a la llum pública i s'objectivitza que el mal pren cos i ens deixa atònits. Les categories morals -la culpa, l'escàndol, l'escarni, la maledicció-, tot són epifanies de la veritat presumpta que cohesiona la tribu ancestralment tabuada. Sota aquest simulacre d'ordre, sota aquesta artificiosa eticitat, bull la llibertat insubornable, que és la pulsió fonamental que mou el sol i les altres estrelles de la galàxia humana, massa humana. Ningú no viu una sola vida. Ningú no està fet d'una sola peça. El mal no té rostre, sinó màscares diverses, p...

L'època en què les noies es treuen la roba ensenyant més pell, més carn, badant-se talment flors de pètals delicats, mostrant-se belles i temptadores: els braços nus, les cames nues, l'ofrena del seu cos al déu solar; serpentívoles, surten del pou fosc de l'hivern per a regalar-nos el goig de la pura contemplació, la vida desclosa, transparent, veritable. Obviar-ho és impossible. Sucumbim sense remei a la visió de l'intangible. No ens n'amaguem: som pagans. La casa s'omple de formigues; abelles i abegots zumzegen per les glicines en una orgia xuclatòria d'inconfusible bonior; esclaten poncelles; el vol de les papallones sembla erràtic, que no erroni. M'has tornat a somriure. Quan somrius el cel és molt més clar i el cor batega sense entrebancs. Quan somrius sóc més tendre, com aquest sembrat que brulla, roselles envermellint els marges, la vida sempre tan adorable. Començo a explicar Nietzsche. Cada any, quan em toca fer la primera classe de Nietzsche, n...

- Tu ets veritat, però tota la teva vida és una puta mentida. - ¿Què vols dir? No t' entenc . - No som el que fem. Sovint el que fem contradiu el que som. - ¿I si no ets el que fas, què collons ets? Jo crec que el que fas diu molt del que ets: Operari sequitur esse . - En el teu cas està molt clar: la teva vida és una cosa i les teves obres una altra. Si s'identifiquessin, series un monstre. - Gràcies, home! - Perquè, a veure: ¿Tu qui ets? - ¿Qui sóc? Aquesta pregunta no és pertinent. La trobo massa metafísica, massa parmenídea. No penso respondre una pregunta tan absurda. - ¿Veus? Em dónes la raó. - No pas. Jo estic per damunt del que faig. Les meves obres no esgoten el que sóc. A més, no crec que jo sigui res ni ningú. L'ésser és un mite, una ficció. Res no és: tot és procés, esdeveniment, riu heracliti... - No fugis d'estudi. La gent veu el que fas i et jutja a partir d'això... - Doncs pitjor per a ells. - No, pitjor per a tu. - ¿Un monstre has dit? - Sí. Un mo...

Hi ha gent tan imbècil que creu que tot el que escric aquí és veritat. Són incapaços de distingir la realitat de la ficció, la veritable creativitat de la mera reproducció. Aquests deficients mentals citen allò de Flaubert - Madame Bovary c'est moi - pensant que el paio ho va dir seriosament quan, de fet, és una meravellosa boutade . Jo no sóc Vogelfrei ni existeixen les muses . Ja m'agradaria! Per sort, els imbècils que em llegiu sou una ínfima minoria. Dos o tres a tot estirar. La immensa majoria dels entrellumaires sabeu de sobra que la Literatura (amb majúscules) no s'ha de confondre mai amb la realitat (sempre minúscula). I aquí està la gràcia: en aquesta LLIBERTAT que em dóna la pantalla en blanc dins la qual puc inventar-ho tot i re-inventar-me cada dia . Hi ha gent tan imbècil que encara creu en l'existència de Mireia Galindo...

Tot plegat és un misteri . Hi ha coses, massa coses que se m’escapen. No sé qui és l’ Emma . No sé qui és la Mireia . L'únic que sé és que JO NO SÓC L'EMMA NI LA MIREIA. Encara em pregunto com van aparèixer, d’on van sortir, qui les va enviar… I no tinc respostes clares. No és casualitat que aquesta nit hi hagi lluna plena. Ara estic aquí , a la Sala dels Arcs de la Llibreria Catalònia , presentant el llibre més estrany que he fet mai (i mira que UCP ja era un artefacte poètic de difícil catalogació). M’acull aquest espai apuntalat, símbol d’una cultura en perill d’extinció que sobreviu de miracle assetjada per la barbàrie de l’especulació immobiliària. Tot és misteri . Misterio es que haya poema y pasión; y también misterio el que no todo sea pasión y poema (diu Miguel Espinosa a La tríbada falsaria , 1980). El misteri del Logos y el misteri de l’ Eros units en una mateixa obra: Literatura Eròtica . Tota bona literatura ha de ser eròtica si vol seduir el lector. El prime...

Hora del pati. Obro el correu. Una veïna m'envia un mail informant-me que avui a Catalunya Ràdio , dins l'espai que dirigeix Màrius Serra ( Lecturàlia: Atles de Lectura ), han recomanat aquest blog i han parlat de L'Oracle Imminent . Anem bé. La veïna diu que no vota perquè cap de les dues portades li fan el pes. Per ara va guanyant la que m'agrada a mi: el llavis molsuts de Vogelfrei i l'agosarada mouchette... ¿Sabeu les pessigolles que poden fer les potetes d'una mosqueta sobre la pell? Em trobo una agenda perduda a l'aula B4. L'obro i comprovo que pertany a un alumne de 4t d'ESO. Llegeixo les dades: adreça, telèfon, curs, tutor, DNI, grup sanguini... Quan arribo a l'epígraf "Al·lèrgic/a a:", somric en veure que l'alumne ha escrit: l'istitut i els catalanistas (sic). Logan Brown és un alumne ianqui d'Ohio que ha aterrat a 2n de BTX. Està fent un intercanvi amb un alumne d'aquí. Crec que són rotarys .... Segons ell, ...

Tot va començar el 22 de febrer quan, després de llegir el meu Manifest , em vas enviar un mail titulat "per fi": L' endemà vas escriure un altre mail titulat "proposta": La foto en qüestió era aquesta: Vaig acceptar la proposta i vaig posar unes condicions. Tu em vas respondre... Entre el 24 de febrer i el 4 de març Vogelfrei i mouchette van intercanviar 100 mails i 800 pàgines en word de messenger ... L'Oracle Imminent fou perpetrat en 10 dies. La co-inspiració ( musa / mus ) va provocar una efervescència creativa BRUTAL que es va veure agreujada per la pol·linització primaveral i la música dionisíaca de la Shakira (veritable banda sonora de L'Oracle , en concret Oral Fixation Vol. II i, més en concret, la cançó Illegal ) El títol va sorgir d'uns comentaris a Plagueta de Bord , el blog del nostre idolatrat BM Creats els personatges protagonistes, l'argument va anar sorgint sobre la marxa (a la xarxa) i, sobre la marxa també, vam decid...

moi aussi, mouchette De: Vogel Frei Enviat el: Divendres, Febrer 24, 2006 6:05:30 PM Per a: mouchette_mm@hotmail.com Assumpte: Intento fer la migdiada... Mouchette, Intento fer la migdiada. Em masturbo imaginant-te. Un esquitx de saliva a la punta del gland. La persiana gairebé abaixada. Una certa penombra s’apodera de la sang que flueix amb una força imparable. Ets tu que sacseges, amunt i avall, el meu ceptre. L’imperi del plaer com un deliri ancestral que esborra totes les penes. Ets tu que esbojarradament em llavieges, em petoneges, m’amares de sucs, de flames, de llengües. Ara t’atures, adés segueixes. El ritme frenètic i alhora flegmàtic. Ets tu , mosqueta, bagassa, baldritxa, bandarra, bardaixa, barjaula, berganta, bordellera, buscona, flàvia, folla fembra, fulana, golfa, hetera, lolita, macarel·la, mallenga, marcolfa, marfanta, màrfega, marrana, marrinxa, marxanda, maturranga, menjatites, meretriu, messalina, meuca, pallaterra, pècora, pendanga, perduda, perdulària, poli...

Les campanes repiquen com mai. Tres quarts de dotze del migdia. El capellà ha de fotre xivarri, ha de fotre sorollada, avui, el dia més important de l'any per als putos cristians, avui, que va ressuscitar el penjat de la creu, aquell mamarratxo que va tornar de la mort ben enlluernat, amb cos eteri, noli me tangere , i va apartar el roc que barrava el sepulcre, i sembla ser que el van veure unes dones borratxes de fe, i vinga, diumenge de festa grossa, el dia més collonut del calendari cristià sense el qual aquesta religió de mariques i malats seria un acudit històric, sí, una broma pesada apta només per a oligofrènics, éssers catacúmbics i orats. Ja veus, tres quarts de dotze i el coi de mossèn fet unes pasqües tocant les campanes com un esperitat, fent-se veure, fent-se escoltar, desgraciat, si ja no li foten cas ni les velles del poble que són totes a Benidorm buscant nòvio i emprovant-se l'últim model de consolador megafiga tercera edat. Campaneja, malparit, a veure si t...

Bonjour, femme fatale, mon amour fou! Je regarde maintenant le premier papillon jaune qui visite mon jardin... Vogelfrei i mouchette són el mateix miratge satànic. L'onanisme literari elevat a l'enèsima potència.

Mouchette escriu amb tinta groga Vogelfrei amb tinta blanca Un blog eròtic escrit a quatre mans L'ORACLE IMMINENT

Liebeserklärung (bei der aber der Dichter in eine Grube fiel) Oh Wunder! Fliegt er noch? Er steigt empor, und seine Flügel ruhn? Was hebt und trägt ihn doch? Was ist ihm Ziel und Zug und Zügel nun? Gleich Stern und Ewigkeit Lebt er in Höhn jetzt, die das Leben flieht, Mitleidig selbst dem Neid –: Und hoch flog, wer ihn auch nur schweben sieht! Oh Vogel Albatross! Zur Höhe treibt’s mit ew’gem Triebe mich. Ich dachte dein: da floss Mir Thrän’ um Thräne, – ja, ich liebe dich! Friedrich Nietzsche, Lieder des Prinzen Vogelfrei Declaració d’amor (per la qual el poeta caigué en un forat) Oh meravella! Encara vola? S’enlaira i reposen les seves ales? Què l’eleva i sustenta? Quin és el seu objectiu, el seu fre, la seva tendència? Com estel i eternitat Ara viu en l’altura, fugint de la vida, Compadint-se amb l’enveja: I alterós ha volat el que ha vist el seu planar! Oh, tu, ocell Albatros! M’empenys cap a l’altesa amb impuls eternal. Vaig pensar-te: s’escolaren Una llàgrima rere l’altra, -Sí, t’...