ENTRELLUM

Fa 3 anys que no publicava res en aquest blog. Vaig tancar l'accés públic perquè no volia barrejar la meva identitat real amb el nou personatge que havia creat a Twitter: @VogelfreiCAT Com a "Vogel" vaig començar a escriure fils l'estiu de 2018 arran de la febrada independentista. La influència va anar creixent fins assolir els 30.000 followers i publicar un  llibre  recopilatori. També existeix un blog  en el qual podeu trobar indexada gran part de l'obra vogueliana.  Quan estava vivint a Manhattan vaig publicar el poemari Salvatge Horitzó La Trilogia Vogel culmina amb el volum EVAiTON on relato la nostra història d'Amor Tàntric Tres anys donen per a molt, i més emmascarat rere un nickname virtual que m'ha permès jugar a cor què vols, protegint-me sobretot dels típics atacs ad hominem ... Lo més complicat és portar màscara i mascareta alhora, tenint en compte que sóc nudista i allò que més m'agrada és anar despullat de pèl a pèl sempre que puc. Els...

  Tot el que tenim és efímer, transitori, passatger: el lloc on vivim, els objectes, les relacions, les màscares que portem... Al capdavall, abans o després, ens haurem de despullar de tota aquesta faramalla per a enfrontar-nos a la veritat sense contemplacions. Ho podem ajornar el temps que ens plagui, podem continuar fent i refent castells en l'aire, però arribarà l'hora definitiva en la qual estarem sols davant la nostra pròpia essència. Llavors, sense perdre la calma, serenament, haurem de respondre: Què he fet amb la meva vida? Sóc la millor persona que puc ser? I vindrà la mort, i les ales se'ns obriran de bat a bat, i volarem més enllà de l'horitzó, i trobarem tota la pau que encara ens manca...

Podria entendre el neguit de les hores intempestives, bressolar-me en el pit de les blanques muses que em beuen fins a l'oblit, avançar a contracor per la sendera on habiten aranyes enormes i gegants bambús, visitar més platges verges o desvirgar nous horitzons... Podria aturar-me un instant, potser unes hores, i ser pedra que mira, peus nus dins la sorra, solitud alliberadora quan els llavis aliens no reclamen saliva, quan el suc de la vagina s'estronca i em deixa somiar pel meu compte... Podria fugir definitivament, deixar enrere totes les paraules, totes les màscares, tots els nusos que em lliguen als altres conys cors... Clareja. La matinada arriba amb una aurèola divina. Sé que som a les beceroles i que, en anglès (i en qualsevol llengua), perquè hi hagi happiness han de passar coses...

Em tinc a mi mateix i, al capdavall, pertanyo al mar, a la platja que m'acull, al bosc que m'engull, al sol que m'escalfa. A mi mateix em tinc i escolto ocells de bon matí, cançons que em bressolen les hores d'absència. Aquest vaivé en el qual em gronxo, com la flor capcineja en el vent. Aquest desdir tan blanc, tan subtil, tan tènue. Vam néixer per a sentir que la vida val la pena, fins i tot  quan el desig s'ha esvaït. No pas una derrota, sinó un rendir-se a l'evidència: som allò que queda després de llevar la màscara, la nuesa del cel ras, la darrera llàgrima. 

Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas  Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir ...

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta: Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç.  - Què vol dir "viure veritativament"? - Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica...  - O sigui, viure sol, com un ermità ... - Per què ho dius, això? - Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot,...

Cada segon tic-tac-tic-tac deixem de ser una mica allò que érem. Cada segon tic-tac-tic-tac una altra passa ens mena al centre del laberint. Cada segon tic-tac-tic-tac fonent tots els colors en blanquíssima puresa. Cada segon tic-tac-tic-tac records i llum i violins esmolats que empaiten les estrelles. Cada segon tic-tac-tic-tac manuscrits oblidats, cal·ligrafies alienes, silencis i enyors i aquesta brutal certesa que som allò que no som perquè som molt més que mots i que carn i que màscares i que somnis i que cendra...          Of you and me, ever changing, moving on now   Cada segundo tic-tac-tic-tac dejamos de ser un poco lo que éramos. Cada segundo tic-tac-tic-tac otro paso nos conduce al centro del laberinto. Cada segundo tic-tac-tic-tac fundiendo todos los colores en blanquísima pureza. Cada segundo tic-tac-tic-tac recuerdos y luz y violines afilados que persiguen las estrellas. Cada segundo tic-tac-tic-tac manuscritos olvidados...

Tot era mentida.  I el pitjor de tot, Sabeu què és? NO HI HA VERITAT. Només la solitud és llibertat. La resta: misèria humana.  TdQ Comiat (30-11-05) El joc de miralls de la vida sovint no ens deixa esbrinar la imatge exacta de les coses. Mai no podrem estar segurs de res ni podrem saber si allò que ens diuen és cert o no, si ens amaguen informació o ens proporcionen informació irrellevant per tal d'amagar la veritat. Hi ha ironies fetes per a declarar lo que és aparentant lo que no és. Com aquell que t'explica una cosa seriosament, tu te la creus i, al final, et diu: va, ruc, que no veus que era mentida? Volia enganyar-nos o introduir la sospita? Era un simple joc, un fake , o volia insinuar-nos quelcom veritable? Cal parar esment en els pallassos, els bojos, els borratxos, els nens i els vells. L'humor és una vaselina molt efectiva. La veritat sol ser paradoxal i subversiva.  Censura qui té por. Callem per por. Si no fos per la por, el món es...

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics.  No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia.  Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te... Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i ...

He fet tots els papers de l'auca. La vida és un joc de màscares. En realitat desconec qui sóc. He sigut tantes persones, he viscut en tants llocs, he estimat tantes dones, he llegit tants llibres, he escrit tants poemes , sóc tan nòmada de mi mateix, que amb prou feines m'identifico amb un nom o amb un cos. Em miro al mirall i em sorprenc. Sóc el que vulguis que sigui, m'adapto a tu. Camaleònic. Líquid. Em sobren punts de vista. He de fingir seguretat. De vegades trobo la pau de sobte, en la simple solitud o entre els teus braços, perquè m'agrada perdre'm i oblidar-me . L'amor és això: un oblit. Com les paraules que, ombres volàtils, substitueixen la vida.

-Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida ; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos.   -¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe.   -Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado . Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues ?   José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22 Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta com...

Obro els ulls i et veig Somrius i no dius res Com si somriure fos la resposta a totes les preguntes Anit vam deixar les màscares sobre la tauleta Les xifres vermelles del rellotge no s'aturen mai Et miro i somric també Tot està dit en aquest somriure Les màscares poden esperar una estona més Encabat et vestiràs i baixaràs a fer feina Jo també marxaré Ara no cal pensar Ara no cal parlar Ara tot és perfecte Nus i sense màscares, pell a pell Somrient com somriuen els estels Mentre els ocells eixorden els camps amb la seva piuladissa Obro els ulls i et reveig Cada matí, novament I el somni sembla real I el món és ple de llum i de tendresa poemes

Que morin tots els poetes amb totes les seves paraules sobreres que només serveixen per a emmascarar i enterbolir la llum de la vida pura, blanques vivències, hores supremes entre els llençols, vora el riu, sota el cloquer gòtic, campana que repica, àngel de la guarda, llisca la barca, cavall de foc, dits esmaperduts, cireres i xocolata, boques que es mengen l'una a l'altra, emporta-t'ho tot, no deixis res de mi, ni els batecs dins el cor, ni la sang, ni la mel, no et diré adéu, queda't aquí per sempre, ebri de tu, ineluctablement, en el silenci de la posta, en la ressaca infinita, escuma sobre la sorra, queda't amb mi, matem els poetes, matem les paraules, siguem la flor i l'ocell, el cel que som, l'instant present, una dona i un home, sense adjectius.       Dietari de Terradets

La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d' endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places . La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd . El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental ; i que el mite de la so...

La seva filla li ha enviat un fragment de la pel·lícula The Dark Knight , basada en el superheroi Batman. Diu que quan el va llegir li va recordar a ell. Vet aquí: Don't talk like you're one of them! You're not... even if you'd like to be. To them you're just a freak, like me. They need you right now, but when they don't, they'll cast you out. Like a leper. See, their morals, their "code"... it's a bad joke, dropped at the first sign of trouble. They're only as good as the world allows them to be. I'll show you. When the chips are down, these uh, these "civilized people", they'll eat each other. See, I'm not a monster. I'm just ahead of the curve. El cavaller fosc es desemmascara. Proverbials paraules del muricec humà . Quina casualitat que siguin tan oportunes per als temps decadents que vivim. Ell ha provat de traduir-les. Aquest és el resultat: No parlis com si fossis un d'ells! No ho ets ni que volguessis...

Digamos que hay que aprender a vomitarse en forma de texto sin que se note demasiado. Aunque a menudo las letras salpican. Es inevitable. La Literatura, antes que nada, funciona como terapia; luego, con suerte, puede convertirse en arte, en belleza, o en alguna otra sublimidad por el estilo. Añadiré que, en muchos casos, cada verso es una muralla que levantamos entre nosotros y el mundo (que son los otros, es decir, otros mundos amurallados). Nada peor que las palabras para comunicarse de veras. Sólo cuando ellas enmudecen y se tornan tacto (o gusto o gemido o fragancia) podemos empezar a intuir qué es lo que se esconde tras la muralla-máscara literaria... Font d'inspiració

Eres tu soledad y tu silencio. El resto es decorado. Busca un bello lugar donde perderte. Ni adelante ni atrás ni arriba ni abajo. Que todo sea espejo. No necesitas luchar ni necesitas mentir. Lo que sucede es siempre lo correcto. Puedes vivir sin libros y sin flores. Hasta puedes vivir sin sexo. Cuando seas nadie serás perfecto. Las personas vienen y van, las cosas se acaban, las palabras también cansan. No fuerces nada. Deja que el agua corra por el riachuelo, siéntate bajo el roble, respira hondo, escucha el murmullo del bosque, olvida que fuiste máscara, duérmete como un niño en los brazos de la noche hasta que te despierten los trinos de los pájaros. Eres tu soledad y tu silencio. No te traiciones.

Arriba un moment en què tota comèdia sobra. És quan les màscares han caigut i ja no hi ha marxa enrere. Les pots dir o les pots escriure pel broc gros; o també les pots fer, que resulta més productiu que el simple fet lingüístic, sempre tan buit i inoperant. He compilat tots els insults possibles i encara hi ha gent que en busca de nous quan pensa en mi. Perdeu el temps. Feu tard. Estic massa lluny de vosaltres.

Tot és incert dins la boirina d'aquest hivern malenconiós: la tremolor dels fanals vora el riu, el sanglot dels nadons, la munió de records que s'apleguen inútils, músiques sacres que no escolta ningú, solituds devastadores, ombres incògnites que omplen el mirall de la por. Tot és incert menys l'amor que fem i refem a redós del món, cos a cos, pell a pell, mot a mot. L'amor que no vol promeses, que defuig tots els papers, cavalcant l'instant suprem en què crides el meu nom. Tot és incert menys l'amor que ens allibera de les màscares, llavis savis que flamegen, bestioleta del meu cor. MARIA COMA Ciberpoesia

És quan ho has abandonat tot que no trobes res a faltar. És quan has fugit de tot que ja no et cal fugir més. Arribes a un punt sense retorn on només existeixes tu, sense passat ni futur. En el mirall de la solitud, l'ombra esdevé llum, el neguit alegria, la lluita pau, el somni fruit. És quan t'has perdut completament que pots trobar-te a tu mateix, sense màscares ni comèdies , despullat de qualsevol miratge.