20.2.12

T-99

La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d'endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places.

La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd. El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental; i que el mite de la sociabilitat humana no s'aguanta per enlloc (o més ben dit: l'únic que l'aguanta és la por).

La Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.

La Sèrie T ha sigut una altra etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara. Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.

La Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.

La Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
   

4 comentaris:

Arcangelo ha dit...

Un plaer llegir la sèrie T. Com a aprenent d'escriptor no sé si cenyir-me escrupolosament a la realitat o la perdre'm sense remei per la ficció. En qualsevol cas, aquests dietari ha estat força estimulant. Quan veus quelcom que té una pàtina de realitat és més fàcil que hom s'hi sentit reflexat. I no parlem si en això s'hi escola l'enveja sana pels que viuen en llocs privilegiats com Terradets.
Recullo el consell de que és necessari passar un temps en solitari.

Toni Ibañez ha dit...

Amic Arcangelo,

Aprenents ho som tota la vida.

El dilema entre realitat i ficció només es pot resoldre escrivint el que ragi, sense posar-hi traves... Quan viure i escriure s'identifiquen fins al punt que vius el que escrius i escrius el que vius, el dilema desapareix. Personalment, no m'interessa gaire la literatura que no toca de peus a terra, que no expressa el que és. La trobo postissa, farsant, decorativa, impostora. Cal implicar-se, comprometre's amb la realitat, i deixar-se de teories. En els temps que corren no podem dimitir de la nostra responsabilitat. L'arma de l'escriptor és la paraula i també l'actitud, els actes que la refermen. Per les seves obres els coneixereu...

Gràcies!

Anònim ha dit...

Primera, egoistament em sap greu que s´acabin els T, una part de mi quasi s´hi havia instal·lat a Tarradets, era com una mena de refugi terra endins on s´hi estava bé, fins i tot en la distància i amb el fred dels darrers dies. Com que era una cosa voluntària i quan volia tornava a la civilització, potser per això era com una mena d´ibuprofè instantani que em curava el dolor del món. No és que aquí, prop del mar, no hi estigui bé, al contrari, no me'n mouria. És que em permetia la immersió en un estat natural que conec només molt de tant en tant. I m´agradava.
Tampoc em vull enganyar, no tot és tan idílic ni tan solitari ni tan eremític, estàs connectat al món, una mena de trampa necessaria , suposo, per no perdre el fil. Així que... si bé veig que la teva autogestació ha arribat a la seva fi, espero que els primers mesos de la nova vida que aniràs forjant properament no ens privis de les teves reflexions, si més no de les teves lletres. Egoistament, ja ho deia abans...

Toni Ibañez ha dit...

Benvolgut anònim (o anònima),

L'egoisme és quelcom natural. No tinguis mala consciència per això. Ja veus que el món "civilitzat" va de mal borràs... #PrimaveraValenciana

Enyoro el mar, cada cop més. La llàstima és que el Mare Nostrum està tan trinxat que fa pena de veure, sobretot a l'estiu...

Veig que has descobert la "trampa". Diguem que és com el fil de l'estel, imprescindible si no volem perdre'l...

L'autogestació és espiritual, per la qual cosa mai arribarà a la seva fi...

No deixaré d'escriure en aquest blog, no pateixis...

Gràcies!