ENTRELLUM

Torna, si cal, a la memòria dels dies blans on érem lleugers com a niguls. Torna a refer-me els carreus d'aquesta carcanada que a penes s'estintola sobre tíbies i fèmurs. Torna a ser fada i embranca'm en l'alzina centenària. Torna a ser tu, intrèpida besada, aranya de fils daurats, teranyina de gust de maduixa. Torna a somiar-me com abans. Torna a fer-me sentir que existeix un motiu insubstituïble, una hora nostra, un cau on poder aixoplugar tota aquesta intempèrie. Torna. Torna i agafa'm la mà i no deixis que m'allunyi gaire. Torna amb la lluna de setembre i buida'm com només tu saps buidar-me. imatge original (8.8.06) Ruïnes de l'ermita de San Martín sobre la platja del mateix nom entre Póo i Celoriu, Llanes, Astúries.

Dilluns 21.8.06 (23:51) Entre Conil i Tarifa hi ha les platges més verges de la península: arenys quilomètrics, cales minúscules i recòndites on no arriben ni els nudistes ... És la Costa de la Llum . He caminat des del far de Roche al far de Trafalgar. He apamat el Palmar de Vejer amb la marea baixa . M'he perdut dins les tofudes pinedes de la Breña barbatenya. He penetrat en la zona militar de Punta Camarinal fins que els filferros punxeguts m'han barrat el pas . He vist bateries d'artilleria apuntant Àfrica, pasteres malmeses, peces de roba, sabatilles d'esport deixades pels herois que s'arrisquen a travessar l'Estret de Gibraltar a l'encalç del somni europeu . Els vistosos surfistes que cerquen indòmites onades es barregen amb els miserables invisibles que busquen el seu futur en el nord mitificat: Terra Promesa Capitalista . Tots fugim d'alguna cosa: ells de la fam, nosaltres de la rutina; ells s'ofeguen en l'aigua transparent que a nosaltr...

Som estiu decrèpit, farsa de mots inextricables que panteixen sobre pantalles indolores. Som espera, albada curulla de rou, pell que alena pels dies que hem deixat fets runes , ressaca d'onades que foren impetuosament, esclat de segles ocults, àncores desfetes contra els esculls, estels que han perdut el fil que els estrebava a terra. Som tot el que perdem a còpia de passes distretes sobre la pols del desert, enfosquiments, flames òrfenes, notes desaparellades d'una cançó d'amor traït. Carnals com un adéu definitiu sense llàgrimes. I res no canviarà. Tan efímers que ni ens n'adonem. Calla. Calla i respira. Calla, respira i sanglota. ¿Demà podràs esc-riure? Bombolles d'escuma enmig d'una tempesta de tardor que arriba. Som .

Dimarts 15.8.06 (19:00) Còrdova. Habitació 311 de l' hotel Maciá Alfaros , que està ple de japonesos. És un hotel estrany, fet a partir de la unió de tot un seguit de cases que ja existien, decorat a l'estil mudèjar, amb piscina i tot. Hem dinat a Casa Pepe de La Judería . Com que hem arribat d'hora, hem pogut gaudir d'una taula dins el pati. Gaspatxo, ajoblanco de coco amb gelat de patata, rabo de toro i tiramisú. Ens ha servit un cambrer que s'ajusta al tòpic de l'andalús afable i divertit. A les postres, han tingut el detall de obsequiar-nos amb un plat de crema anglesa i maduixa on hi posava BARNA ... El rabo de toro és l'especialitat de la casa i un dels plats més típics d'aquests verals. Boníssim. La carn se separa de l'os el qual, tendrum cuinat durant hores, ha esdevingut una gelatina que es confon amb la salsa feta bàsicament de ceba i pastanaga... Per a sucar-hi pa i llepar-se els dits enganxifosos. Hem visitat la Mesquita . No tinc p...

Feia temps que no hem divertia tant: Nononono "Mortadelo", que ho has de dir tot, que jo soc el "Blucaire" i el Turrai i el Milinkito i el Saül Gordillo i el Dessmond i el Galderic, ah! i els tortosins Roquet At-Turtusi i El tortosí expatriat, i el Toni Ibáñez també es clar, i també la Kahlo de Dadanoias, bueno aquesta no, que es veu que no puc ser noia, però que soc molta gent vaja, que ni tu "Mortadelo" amb les teves disfresses ni el Zelig del Woody Allen no hi teniu res a pelar al meu costat, bueno lo de pelar... tampoc no es que... en fi, que aixòs. Misteris catosfèrics

Dilluns 14.8.06 (10:25) Ja em va passar al Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa: vaig estar mitja hora clavat davant el tríptic de Les temptacions de Sant Antoni del Bosch ( Hieronymus van Aeken ). Al Prado hi ha dos quadres seus que també es titulen així... A mi m'agrada molt, aquest pintor. No m'interessen gaire ni Velázquez ni El Greco ni Murillo ni Ribera ni Zurbarán... De Goya admiro Saturn devorant el seu fill i tota l'obra més fosca. Del Bosch m'encisa la seva extraordinària capacitat figurativa, detallista i surreal, predaliniana. El jardí de les delícies és la seva gran obra mestra. Situada al bell mig de la sala, destaca encara més. M'hi amorro amb avidesa de miop. Ressegueixo cada escena, cada símbol. El temp s'atura mentre m'hi endinso... De sobte, contemplant el deliciós jardí, el cervell fa un link i penso en un quadre de Picasso que he vist no fa gaire a l'exposició Els Picassos d'Antibes que fan (fins al 15 d'octubr...

La lectura d' un post de JPQ a Una temporada en el infierno m'inspira el següent comentari : Més que de malaltia, jo parlaria de descomposició. El fet evident és que cada dia que passa Catalunya és menys catalana . La descatalanització de Catalunya té múltiples causes entre les quals destaca la nefasta influència del fenomen immigratori juntament amb la pressió per part dels sectors espanyolitzants els quals (oh curiosa paradoxa!) a hores d’ara són més potents i efectius que durant el franquisme. La qüestió és tan seriosa que estic pensant de dedicar-li un assaig. La Catalunya no-catalana avança sense aturador. Montilla podria convertir-se en l’enterramorts de l’últim reducte de catalanitat que queda encara…

Diumenge 13.8.06 (20:03) A banda d'assolellar-me i remullar-me en algunes de les platges més idíl·liques del litoral peninsular ( 1 - 2 ), no volia perdre'm alguns esdeveniments culturals que s'ho valien, com ara les exposicions ¡Rusia! al Guggenheim i Picasso. Tradición y vanguardia al Prado i al Reina Sofía. Vaig programar el viatge perquè Gernika fos el punt de partida. A tall de commemoració, volia conèixer in situ el lloc on el dia 26 d'abril de 1937 es va produir un dels bombardeigs més luctuosos de la història. Era dilluns, dia de mercat, quan l'aviació nazi va llençar 30 tones de bombes sobre el poble mentre 20 avions Junker metrallaven amb vols rasants la població. El balanç va ser 2.000 persones mortes, nombrosos ferits i el 70 % dels edificis cremats. Només van quedar dempeus l'església i quatre cases. Ara que celebrem el 70 aniversari de la Guerra Civil, calia veure aquest indret emblemàtic i recordar el fets. A les 5 de la matinada sortíem de...

Dissabte 12.8.06 (01:37) Ja he escrit el poema al llibre de visites. Estic a l'hivernacle assaborint un gintònic. Fullejo l' Enciclopèdia Espasa . Tenen la primera edició completa (72 volums més els apèndixs i suplements). Ocupa un moble sencer . És una de les joies d' aquest hotel . Llegir-la és una delícia. Les il·lustracions són increïbles. L'Espasa és un monument al saber, una relíquia cultural sense parangó. Abans de marxar cap a Porrúa per tal d'assistir al festival de tonada asturiana, he tingut la sort de poder saludar Gustavo Bueno , l'il·lustre filòsof d'Oviedo i pare de la propietària de l'hotel , el qual estiueja a la seva casa de Niembro. El vaig conèixer personalment en aquest mateix indret l'agost de 2001. Bueno és una eminència amb la qual discrepo toto coelo la qual cosa no implica que no m'hagi llegit els seus llibres . He esquivat el tema de Catalunya i l'Estatut per a rodolar pel pendís més filosòfic. Malgrat l'ed...

Divendres 11.8.06 (19:40) Al matí no hi ha hagut despertador. Hem esmorzat passades les 10 i hem baixat a Llanes . Hem comprat formatges asturians (Vidiago, Gamoneu, etc.) Dinar a "El Buzu" de Niembro : cloïsses, pop, salmonetes , xargu , pastís de nous. S'han afegit al dinar uns altres catalans que s'allotgen al mateix hotel rural que nosaltres. Tenen un nen petit que es diu Èric. Després de dinar els hem ensenyat el camí per anar a la platja de San Martín . A mitja tarda hem caminat fins a Porrúa . Uns 5 km. Aquesta nit hi fan un festival de tonada asturiana. No ens el perdrem. Serà la millor manera d'acomiadar aquesta nostra cinquena estada a Astúries. Com cada any, escriuré un text al llibre de visites. Transcriuré el poema que vaig fer sota el roure dimarts passat i el traduiré al castellà... La Mar La mar sempre estranya a l' entrellum del cel, la pell del món, l'herba dels dies que són pètals que el vent s'endu. La mar sempre lluny, muda i a...

Torno a ser a casa després de 4.000 km. de periple peninsular . He comprovat que es pot viure perfectament sense internet... i ser feliç. Quan engego l'ordinador, els ulls em fan pampallugues davant la pantalla. Em trobo 150 mails a la bústia... Malgrat els hotels amb jacuzzi i "carta de coixins", ja trobava a faltar el matalàs i el coixí del meu llit. Sembla que per aquí ha plogut força: la gespa del jardí fa mig metre d'alt, la glicina està selvàtica després de tots aquests dies sense esporgar els llucs, el roser vermell ha fet una altra florida, la nevera buida... Necessito resituar-me. Em capbuso una mica a la catosfera i em trobo això: Has posat el dit a la llaga, Mireia . Entre els blogaires veterans, les ganivetades són el pa nostre de cada dia i, tot i que els veterans no tenen res més en comú, la majoria coincideix en dues fòbies: no suporten que ningú tingui més èxit que ells i odien Toni Ibañez. Com comprendràs, si sospiten que un blogaire nou és Toni Ibañe...