ENTRELLUM

Acaba un any frenètic, a nivell personal i a nivell polític. El 2017 ha sigut el que més he viatjat (he travessat l’Atlàntic 8 vegades i la llista de països visitats arriba a 45) i l’any de la proclamació de la República catalana (malgrat els entrebancs i les incerteses futures).  Destaca per damunt de tot Brasil, on sóc ara. És la tercera estada, la més llarga. La raó principal és una brasilera: Cherchez la femme! M’he saltat l’hivern europeu per a gaudir de l’estiu en aquestes terres tan amables i acollidores. Tornaré a CAT per la primavera... Sóc optimista de mena i, per tant, crec que la lluita del meu poble per la llibertat reeixirà. Costarà, però ho aconseguirem.  Dono gràcies per tot el que he viscut, per les benediccions rebudes i per les experiències que han omplert d’aprenentatges el meu camí.  Fem el que fem, estiguem on estiguem, continuarem endavant, cercant la llum, estimant amb el cor net i l’esperit prest per a elevar-se a noves dimens...

Dia de Sant Esteve. Em regalo una antologia amb els 100 millors poemes brasilers del segle XX. Em servirà per endinsar-me en la literatura d’aquest país tan divers i fascinant. Poesia que apareix sovint a les lletres de les cançons, perquè si alguna cosa és espectacular aquí és la varietat i qualitat musical. No em canso d’escoltar-la.  A la vida només hi ha una cosa més important que la llibertat: l’amor. Per això L’AMOR A LA LLIBERTAT és lo màxim. No hi ha cap poder que pugui imposar-se a aquesta força imparable. Estima la teva llibertat i la del teu poble. Lluita per aconseguir-la. El premi és la felicitat.

Dia de Nadal. Em sento més lliure i, per tant, més feliç, lluny de la terra catalana, a 10.000 km. Els inquisidors pretenen reprimir la meva tribu i resulta d’allò més desagradable haver de suportar tanta injustícia. El 2018 em temo que seguirà si fa no fa igual. Malauradament.  Nadal és una mena de treva. La guerra s’atura unes hores. Les emocions positives guanyen a les negatives. Demà passat continuarà la ràbia i el despropòsit. Els inquisidors no saben acceptar la diferència, ens volen muts i a la gàbia, a la presó, a la foguera...  Dia de Nadal. Només l’amor pot vèncer. Som aquí per a estimar. 

Brasil és dolçor i és tendresa, una certa innocència indígena, l’alegria del “tudo bom”, “prazer”, “delícia”, “gostoso”... aquesta banda sonora de samba i bossa nova, la pluja exagerada que cau sobre la ciutat, el vent de l’endemà, aquest “jeitinho” (tarannà) que s’encomana...  Dolçor i obertura, simpatia, good vibes, “alto-astral” en diuen aquí. Perquè malgrat la misèria, la violència i les injustícies d’una societat malalta de corrupció, els brasilers gaudeixen d’una climatologia òptima, d’una natura pròdiga i d’un optimisme admirable.  Dolcesa en el tracte, predomina l’emoció, al contrari d’Europa, on la racionalitat i el càlcul dels interessos ho han fet malbé tot.  Per això ens sentim a gust aquí. Aquí l’amor és tan fàcil...

Molt orgullós del meu poble, de la fermesa i paciència dels catalans de debò, que lluiten i persisteixen en la seva identitat amenaçada, sense rendir-se, contra la repressió espanyola, que ha fracassat i fracassarà en la seva ofensiva feixista.  Després hi ha la resta, els que voten C’s i sociates, els xarnegos inadaptats i desarrelats, renegats, que coven una catalanofòbia sinistra, que voldrien exterminar qualsevol rastre de catalanitat en aquesta terra que haurien de besar perquè els va acollir i els va donar l’oportunitat de menjar i prosperar. El franquisme sociològic producte de la immigració dels 60. Que no ho dubti ningú, trigarem més o menys, però serem lliures i vencerem. 

Les coses es veuen diferentment a 10.000 km de casa. Diuen que el cor no sent si els ulls no hi veuen, però encara que hi vegin, distants, el cor contempla nous escenaris i els batecs ressonen d’una altra manera.  El que deixes enrere cada cop té menys força per empènyer. És l’horitzó el que sedueix. El futur inconcret que es revela més enllà de les coses conegudes. El futur, aquesta curiosa barreja de somnis i de coratge. Perquè la normalitat mata qualsevol somni. Per això la detesto.  Mai vaig ser normal. Mai. Ni quan vaig fer allò que tothom feia. La bogeria conté el privilegi més gran de tots: la llibertat. Ser lliure significa acceptar que potser hi ha altres  camins fora de l’autopista general. Els peatges que paga la gent tota la vida per a poder sentir-se arrecerat pel ramat. Ser lliure significa sobretot jugar-se-la. O escollim la seguretat (normalitat, peatges, ramat) o escollim la incertesa (solitud, risc, llibertat).  Per això dic que només hi ha futur si...

Deixes la sang enrere, i les arrels. T’acomiades dels indrets que et van veure créixer i de les persones que van nodrir-te amb el seu amor. Us estimo. Us porto en el meu cor per sempre més.  L’aeroport és buit. L’avió surt de matinada. La maleta pesa massa. Se’m fa estrany endur-me la guitarra oceà enllà.  Ens passem la vida dient adéu, aprenent a acomiadar-nos. Tot el que fem és una preparació per a la mort. Poc a poc, ens alliberem de les coses i de les dependències. Al final, ni el cos ens endurem. Per què perdem el temps acumulant coses que no tenen cap mena d’importància? O penseu que hi ha res estable, segur, durador? Romanen les pedres una mica més que nosaltres. No gaire més. Ens podem escolar per una ferida. El múscul cardíac pot fer figa. Hi ha cataclismes imprevisibles i mil guerres clandestines que amenacen la supervivència de l’espècie. Els antibiòtics ja no fan efecte i els virus no paren de mutar.  Deixes la sang enrere, i les arrels. Hi ha massa soroll a l...

L’home ocell torna a volar. Per això és ocell. Fuig de l’hivern tot cercant l’estiu austral. Com quan tenia 18 anys i va deixar la Terra Ferma, s’emporta una maleta i la guitarra, la mateixa guitarra que l’acompanya des que tenia 15 anys.  L’home ocell estén les ales novament. El pelegrí, peregrinant, va trobar un més enllà a l’atra banda de l’oceà. Una maleta i la guitarra. Res més. El viatge de la vida exigeix despreniment.  Potser no tornarà. No ho pot saber. No vol saber-ho.  L’esperit decidirà.

El dia que van prohibir el groc vaig somriure. Qui pot prohibir la primavera i convertir-la en hivern? Somreia mentre observava com eixia el rajolí calent del meu penis i el dedicava als censors i als botxins. Un rajolí per als polítics i un altre per als jutges. Tots els rajolins del món per als cafres que es nodreixen d'odi i de venjança.  Entre la llum esclatadora de les utopies i la foscor depriment de les distopies, hi ha la vida, sí, LA VIDA, amb la seva espontaneïtat i la seva força imparable. Real. Veritable. Somriure contra la rigidesa del poderós que usa la força talment un goril.la. Somriure per exorcitzar les ombres que ens voldrien atemorir (i no se'n surten). Somriure sempre, fins i tot davant la mort. El dia que van prohibir el groc van florir totes les pedres. Qui pot prohibir la bellesa i convertir-la en presó? No. No podran. Serem el que som fins al final. No hi ha final, només principis. Cada dia un, cada minut, cada segon. Com surt el sol, sortim i resortim ...

Fa 525 anys, instigats per la Inquisició, els espanyolots catolicíssims van expulsar els jueus. Per a quedar-se havien d'abjurar de la seva religió. Molts van fugir cap a l'exili i altres van esdevenir "conversos".  Fa 404 anys: expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica (Felip III el pietós).  Sense jueus i sense moros, Ñ reforçava la seva identitat inquisitorialment cristiana: "Porque no he de ver en mis días la pérdida de España por culpa de estos herejes pertinaces y traidores a la Corona"... Dels fets històrics es conclou que la tolerància no és una virtut gaire espanyola. Ja sigui com a heretgia religiosa (anatema sit) o com a dissidència política (rojos separatistas), la solució sempre és la mateixa: expulsió, assimilació o extermini. Amb el franquisme segueix la cosa, i ara amb els seus hereus directes els quals perpetuen el  supremacisme castellà catòlic. Aquest és l'ADN espanyol: O ets com jo o has begut oli.

Si voleu fer la botifarra a l'estat espanyol voteu Puigdemont o Junqueras. Això és simbòlic i els faria enrabiar. Però si voleu avançar seriosament cap a la República voteu CUP. Sense la CUP no haguéssim arribat mai tan lluny, i cal anar encara més lluny, unilateralment, per descomptat. El meu vot per a la CUP el vaig posar fa uns dies dins un sobre certificat a Correos. Espero que el 21-D sigui contabilitzat i no es perdi pel camí. Aleshores jo estaré molt lluny, a l'altra banda de l'oceà, gaudint d'un Nadal estiuenc.  De la CUP m'agrada el seu anticapitalisme, la seva lluita contra el sistema, que són la nota discordant i radical enmig d'una partitocràcia que es gronxa indolent en aquest status quo vomitiu. La CUP està arrrelada a la terra, als pobles, a la gent, mentre els altres només coneixen els despatxos i els consells d'administració de les empreses de l'IBEX.  El President Puigdemont m'inspira tendresa. És l'heroi de la ...

https://www.elespanol.com/opinion/carta-del-director/20171209/268423157_20.html Si com és previsible, el resultat del 21-D dóna una CAT partida per la meitat, i no hi ha diàleg ni negociació (bilateralitat), la Guerra Civil està assegurada. I jo això m'ho prendria MOLT seriosament. España és un estat fallit, fracassat, sense futur. Governa un partit amb 900 casos de corrupció (cleptocràcia institucionalitzada en forma de casta extractiva). El deute és impagable. Les pensions insostenibles. Ara ha esdevingut una dictadura de facto per l'abús prevaricador del codi penal contra la dissidència independentista. Atès que s'està plantejant com una "causa general", hi haurà més querelles, més empresonaments, més repressió, una escalada creixent de la violència d'estat. El conflicte anirà in crescendo. La perspectiva és molt fosca.  Cal tenir pla B i C i D... És qüestió de mesos. Cal preparar les coses i vendre tot allò que no et puguis endur. Els catalanicides no s...

Et fa res si em quedo? Em barrejaré amb l'aire. Mai havia sentit això sol. Et fa res si em quedo? Sóc el guardià de les teves nits. Converteixo la teva pena en or. Vols pagar els meus préstecs? Perquè jo no ho faré fins que sigui vell. Pots llegir els meus senyals de fum? Escolta l'univers, pots trobar una resposta. L'amor és aquí i a tot arreu. No t'espantis. Et fa res si em quedo? La teva cara em persegueix. Trobaré les respostes en els meus somnis. Encara estic penjat de tu. El teu silenci és un camí mortal polsegós. Qui sap cap on bufarà el vent.  Escolta l'univers, pots trobar una resposta. L'amor és aquí i a tot arreu. No t'espantis. Només sóc un home perdut a l'espai, cridant, mentre espero escoltar un eco...    cover from https://youtu.be/6VPI_y14zaM

Me adoctrinaron en la escuela y me manipula TV3. Odio a España y he roto la convivencia entre los catalanes. Soy un zombi indepe que me manifiesto tumultuosamente. Separatista, sedicioso, rebelde, anormal, etarra y nazi. Es más que seguro que voy a ir al infierno. Que Franco se apiade de mi pobre alma.

Viure amb por no val la pena . La por és un sentiment que ens escapça les ales i ens encongeix el cor. Els que pretenen governar-nos a través de la por són uns miserables. Els que s'espantin i visquin atemorits tindran també una vida miserable. La misèria humana es manifesta quan no som capaços de créixer junts en l'exercici de la llibertat. Viure sense llibertat no val la pena . 

Escoltant el relat dels detalls personals dels consellers innocents empresonats, arribes a la conclusió que no tenim una altra sortida que lluitar amb totes les nostres forces contra la injustícia suprema d'un estat (en minúscula) que ens vol humiliar i anorrear. Lluitar vol dir lluitar, no pas fer tuits. Quina mena de vida és la teva si l'única lluita que t'engresca és la mesquina recerca de la teva satisfacció individual?  I diràs: hem vingut aquí per a ser feliços i no podem perdre pas els temps i les energies amb utopies o ideals inabastables perquè la situació és la que és i no podrem canviar-la...  Tu t'ho creus, això, sincerament? Pensa quantes coses de la teva vida mai haguessis imaginat que podien canviar i mira ara...  El canvi és necessari i inevitable. Tot es mou, en la natura i en la societat, res no és estable.  Que tu puguis aportar la teva empenta, a la teva manera, des del teu àmbit, és summament important. No pots desentendre...

(Recull de tuits) La Santa Inquisición Ñ dice: si acatas mi Sacrosanta Constitución (Bíblia) te perdono la vida, cacho hereje (separatista sedicioso) AMÉN!!! Ens passem la vida demanant permís a l'amo (que és qui té la força -de la seva llei-) a veure si ens reconeix la possibilitat de ser nosaltres... La gàbia de la legalitat (summum ius, summa iniuria) no permet el vol del catalans. O trenquem la gàbia o trenquem les ales #volemvolar Jo no acato ni acataré el puto 155. Ni de conya. Em pixo en la Inquisició Ñ. Això no s'arregla amb manifestacions..... Fins quan aguantarem tanta humiliació? Si a Catalunya domina la por, no hi vull viure. Amb repressió i censura no m'hi trobaran. No seré víctima, i menys còmplice d'un estat totalitari. Desobediència i clandestinitat. Front Republicà. L'any 2011 hi havia 66.815 milions al Fondo de Reserva de la SS (hucha de las pensiones). Ara només queden 8.095 milions... Sabeu quin any va estrenar-se com...

O anem amunt o anem avall. O aspirem al Cel o la Terra ens engull amb les seves mesquineses materials. O som alats o som el fang on es rebolquen els porcs. Entre la papallona i el cuc, entre l'ocell i el rèptil, hi ha la teva voluntat de ser cada dia millor, oi?  Voluntat és determinació . Sempre tindrem excuses: sóc dèbil, em poden les addiccions, tinc por, la vida és dura, el món és una merda...  Tu saps millor que ningú que allò que et fa feliç és l'autosuperació , no pas el victimisme o la rendició.  L'alegria veritable brolla de la vida que es fa i es refà a si mateixa, d'aquesta energia que no és nostra, però que ens empeny a ser qui som. No hem vingut aquí a queixar-nos ni tampoc a agenollar-nos. Viurem amb la ferma voluntat d'afirmar el que som malgrat les adversitats.  O anem amunt o anem avall. Jo de tu no dubtaria. 

Tant odi, tanta agressivitat, tantes mentides, tantes ganes d'humiliar i anorrear... només demostrem una cosa: complex d'inferioritat, enveja malaltissa. Quan la força s'imposa sobre la raó. Quan té raó qui més crida. Quan el botxí es fa la víctima. Quan la realitat és negada. Si una cosa no t'agrada pots atacar-la, menysprear-la o negar-la. L'ataques per a suprimir-la, eliminar-la. La menysprees per a rebaixar-la, ridiculitzar-la. La negues per a no haver d'admetre que no saps com tractar-la o gestionar-la. Catalunya és catalana, si més no en un 50% dels seus habitants. Aquesta catalanitat no pot ser negada. Porten segles atacant-la i menyspreant-la, sense aconseguir exterminar-la. No és quelcom erradicable. La catalanitat és un pedrot a la sabata del conqueridor-inquisidor espanyol. Com ho va ser l'indigenisme americà. Però vet aquí que els "salvatges" encara existeixen, més o menys assimilats. O no. Contra més reprimeixes, més enfor...

Primer diumenge de desembre. Unes hores sense internet. Tot és un aprenentatge per al desaferrament. No vull posseir res. Ni casa ni dona ni destí ni a mi mateix. Ondulant, divers, excèntric, deixo que la vida (sempre sàvia) em porti allà on ella vulgui i, sobre les seves ales, em lliuro als seus plans inescrutables.  No tinc cap dret a imposar res a ningú. No vull dominar el món ni els altres. Crec en el poder del Sol, del Mar, del Vent... Els poders humans em fan riure. Són tan mesquins i ridículs!  Les forces del mal existeixen i insisteixen a fer-nos la guitza. Són grolleres i brutals. Cal ignorar-les amb absoluta i total indiferència. Que bordin els gossos mentre nosaltres passem de llarg. No ens mossegarà l'escorpí si no aixequem la pedra. No posis la mà al cau de la serp. No surtis a passejar amb la tramuntanada.  El mal no suporta la llum ni l'amor. Per tant, encenem espelmes i abracem-nos cada dia i cada nit.  Els déus estan de part nost...

Un fred que pela. Sort que em queden 15 dies per a l'estiu. Serà el segon hivern que em salto. Veure el Pare Noel banyant-se a la platja és quelcom força engrescador.  Deixaré enrere aquest ambient enrarit on alguns pretenen imposar la seva "normalitat" en nom de la legalitat. Aquests alguns són minoria absoluta a les urnes mentre branden la bandera de la democràcia per reprimir una realitat que ni comprenen ni saben gestionar. Aquests alguns (malparits de mena, vinguts de fora o nascuts aquí, però desarrelats i bords) ara van sobrats i se senten impunes en el seu CATALANICIDI indiscriminat. No patiu, que les rates del 155 aviat tornaran a les clavegueres, el seu espai natural. Prima-Vera, istiu, tardor, prima-Vera, istiu, tardor, prima-Vera..... Em saltaré l'hivern i l'espectacle inquisitorial d'aquest estat agònic, corrupte i en fallida. Quina vergonya haver de tornar a tocar el passaport merdós. Somio cremar-lo. Un dia ho faré.  No, no podran anorrear-nos. ...

Els Jordis i el Govern no estan empresonats, sinó SEGRESTATS. I ara demanaran el rescat (fiança). El Poder té el "dret" de matar-te i de fer amb la teva vida el que vulgui, com robar-te la llibertat (física, d'expressió i les altres). Per això és el Poder (sota la disfressa democràtica) http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/11/27/catalunya-com-a-laboratori-politic/ Ja ho va deixar escrit Max Stirner: "El Poder de l'Estat emplea la força i l'anomena dret. En mans de l'individu rep el nom de crim." Tot Poder està fonamentat en el crim, en la força bruta, en la conquesta assassina. Els imperis es van forjar així. Les lleis ("estat de dret") sempre les fan els vencedors (de la guerra) en contra dels vençuts. Heràclit va sentenciar que la Guerra (Polemós) és la mare de totes les coses.  L'estat de guerra és l'estat fundacional dels humans, com animals violents que són per naturalesa, bèsties que a...