ENTRELLUM

Aquest matí estava prenent el sol en pilotes a la cala Canadell (entre Roses i Cadaqués). Ahir al matí em vaig despertar a Alpicat (Far West). Dilluns feia 50 anys i sobrevolava Berga amb parapent (encara em dura el mareig). Diumenge llegia un text molt emotiu a Cal Nenet de Butsènit envoltat de les persones que m'estimen (sobretot tres donasses ). Demà abandonaré la solitud (la meva amant) i cuinaré uns cargols a la llauna i una cassola de bacallà amb carxofes que cantaran els àngels. La setmana vinent volaré cap a Islàndia, a caçar aurores boreals (som hiperboris). Somio una societat postcapitalista sense bancs, sense monarquies, sense partits polítics i sense futbolistes . M'encanta la garnatxa de Mas Llunes. Les tecles del portàtil surten disparades. La primavera m'esvalota. La medicació és un gran invent. Tranquils, no patiu, sóc un bipolar inofensiu.

Penúltima setmana d'agost. Temps de móres. Assegut sota els eucaliptus de La Pelosa, m'arriba la flaire de les paelles que cuinen a la guingueta i la fressa dels nens que juguen amb un matalàs d'aigua. M'he rasurat el cos sencer, closca inclosa. Després he vingut a remullar-me i a prendre el sol en pilotes en el meu racó preferit, entre Montjoi i Jóncols. Espero amb candeletes que tots aquests turistes desapareguin aviat. Massa cotxes, massa pols, massa barques, massa gernació. Intento imaginar-me la tardor assegut en aquest mateix banc...  De mar endins arriba una nuvolada baixa. Sembla boira o fum. Les hores són plàcides. No demano res més a la vida: aquest paisatge i tu, sense fi.

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. Ombres fútils, que diria Pessoa. M'importa un rave el que hi pugui haver a Mart. Segurament molta pols còsmica i un silenci tan espès que deu fer feredat.  Ahir, des del capdamunt del Puig Alt, talaiava la terra que m'acull, aquest miracle de pedra i de mar, la costa i l'interior, el nord i la badia, un cel eteri tacat de núvols esqueixats... Guaitava les cales de Jóncols i de Montjoi, albirant el Port de la Selva i més enllà. Envoltat de necròpolis i cistes , meditava sobre la relativitat del temps i dels espais... Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen.  Ens queda la bellesa del món, l'instant de l'èxtasi eròtic en el qual oblidem el que som per a esdevenir-ho tot i res, buits i plens alhora. Ens queden els mots i els versos que escrivim i la mirada còmplice d'una altra ànima que vola frec a frec fent ti...

Entre Roses i Jóncols hi ha una bona colla de platges i de cales. D'ençà que vaig arribar , m'he dedicat a descobrir-les amb calma i, a dia d'avui, la immensa majoria ja les tinc ben apamades. En quedava una que se'm resistia. Es troba a ponent del cap Norfeu , encerclada per parets verticals de llicorella. És un sorral solitari, de dimensions respectables, visible des de la carretera que mena a Montjoi. M'havien dit que només s'hi podia arribar per mar, però jo no acabava de creure-m'ho. Vaig provar d'accedir-hi des del camí de ronda que surt de la Pelosa , però vaig haver de desistir víctima del vertigen i de la por d'estimbar-me. Aquest matí he llogat un caiac i he remat 25 minuts fins atènyer la platja delejada. Quan he posat els peus a la sorra (diminutes pedretes fosques, per a ser més exactes) m'he sentit un Robinson . Un parell de troncs secs afegien la nota salvatge a aquest paradís insòlit. L'aigua és la més transparent qu...