8.8.12

Puig Alt

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. Ombres fútils, que diria Pessoa. M'importa un rave el que hi pugui haver a Mart. Segurament molta pols còsmica i un silenci tan espès que deu fer feredat. 



Ahir, des del capdamunt del Puig Alt, talaiava la terra que m'acull, aquest miracle de pedra i de mar, la costa i l'interior, el nord i la badia, un cel eteri tacat de núvols esqueixats... Guaitava les cales de Jóncols i de Montjoi, albirant el Port de la Selva i més enllà. Envoltat de necròpolis i cistes, meditava sobre la relativitat del temps i dels espais...

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. 

Ens queda la bellesa del món, l'instant de l'èxtasi eròtic en el qual oblidem el que som per a esdevenir-ho tot i res, buits i plens alhora. Ens queden els mots i els versos que escrivim i la mirada còmplice d'una altra ànima que vola frec a frec fent tirabuixons a l'aire, confonent les ales, entortolligant els vols... Com la papallona reina que se m'apareix en els moments més sublims per a recordar-me que la veritable realitat no és ni de bon tros la que veig amb els ulls. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi ha un punt d´inflexió en aquests post, un viratge cap a l´essència de Terradets.
Em sembla magnífic, com ho és el paisatge que s´albira a la foto, tan real com el cor de les pedres,tan viu com el vol de la papallona reina.

Tangata Manu ha dit...

Això de l'essència de Terradets sona bé... El cas és que voldria que l'essència actual fos la del Cap de Creus (= Cap de Venus), és a dir, un pas endavant en el Camí...

El paisatge és quelcom més que el decorat, i es tracta de trobar la veu i el to, el batec...