ENTRELLUM

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc . Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així.  Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional.  Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni obj...

  Podries pensar que són el mateix, la sortida que la posta, quan neix el sol i quan desapareix. Medita-ho. No són el mateix. Com no és el mateix la benvinguda que el comiat, el bressol que el taüt. Cal meditar sobre l’inici i el final de les coses, de les relacions, de les vides, de l’univers sencer. Hi un començar i un acabar-se, o tanmateix (si ho vols considerar així) un recomençament, una reencarnació. Medita la impermanència, ella ens ensenya que tot passa avall, que el dolor i el plaer són momentanis, efímers. Avui hi som i demà, qui sap, no hi serem. Els ocells continuaran cantant i les onades del mar no s’acabaran mai. Medito a l’hora de la posta. No em fa por la mort. No em fa por el desamor. Dono gràcies per un altre dia meravellós. Demà sortirà el sol i estaré despert per a rebre’l.

Som cel I res no ens emportarem  tret d'aquestes hores El silenci de Déu al tou dels dits Tremolosa tendresa dels llavis humits El temps absent El cor que s'apura Alè amb alè Visió d'horitzons sense mesura Som cel I res no ens emportarem tret d'aquest instant suprem en què tot esdevé llum pura

Temps esvaït, temps fos, d'il·luminació escassa, de lluna plena que trepitja pedres, marges i cases. El protagonista es presenta d'un blanc contundent, sense pietat descalça el noguer, per l'escletxa, l'arrel. El glaç, l'estrella sagrada , l'octògon adorat per savis i mags, bruixes i fades, l'infinit amb sentit. Una nova Era plena d'esperança de color violeta, de vidents i sanadors, de guerrers de la llum i princeses descalces, amb vestits de llana . Entre alzines, en una quadra, sota una manta estelada, la llum de set espelmes i un guardià de l'ànima. Una filadora i un pastor hi fan niu calentó. Ara només hi falta la palla daurada. Un rierol de benvinguts picant la porta: "És aquí on ha nascut?" pregunten. Un cabirol ens ha guiat. Sí, és aquí on és nat. Doncs us deixem aquests presents, feu-ne d'ells grans castells i ajudeu el viatger perdut  a trobar la...

Ouspensky comprendió que el carácter circular del tiempo y de la cuarta dimensión tenía bastante que ver con los símbolos de espirales y círculos trazados por los antiguos magos, psicólogos y alquimistas de diferentes épocas y tradiciones espirituales: la serpiente mordiéndose la cola (el enigmático uróboros que tanto fascinara a egipcios, griegos y chinos), el eterno retorno, el Tao, las espirales descritas y trazadas por sabios antiguos de todo el mundo, etc. Probablemente los pensadores, filósofos y médicos más antiguos lograron intuir que lo que había más allá de nuestros sentidos era circular y con forma de espiral , no pudiendo ser encontrado en lugar alguno más que al interior de nosotros mismos. Si la primera època de Cap Ras (gener-juny 2015) va estar presidida pel símbol de l'Espiral ( Connexió Espiral ), em fa l'efecte que aquesta segona època serà la del Pentacle ... Phi - The Golden Key The Golden Key - a video by Jonathan Quintin Art Posted by...

Veure sortir el sol, fer una pila de pedres, nedar amb parsimònia, escoltar el mar, planejar viatges, estimar sense esforç, agrair a totes hores, ser com ets i sentir-te imperfecte i no voler violentar les coses, fitar l'horitzó, somriure, tocar la guitarra, cantar, ballar, respirar profundament, deixar que l'espai i el temps s'escolin per les escletxes sense afectar l'essència, romandre en el centre de tu mateix (equilibrat, estable, lleuger, ferm), aigua i aire en harmonia, com aquesta mar calma d'avui que em recorda l'ànima intangible, i aquest cel ras i la vida sencera, ofrena d'aquest instant, llum que creix en el cor que batega...

Ara tornen els mots per a consignar aquest reguitzell de miracles que he tingut el privilegi de viure. Tangata Manu persisteix en el vol, sovint erràtic, a voltes sublim i deliciós. Només hi pot haver agraïment. Alliberat de les obligacions mundanes, disposo de tot el temps per a créixer, florir i fruitar. Tant se val l'indret. Tendeixo al nomadisme. La connexió amb la natura es complementa amb la connexió amb les persones a través de les quals flueix l'energia bona. Paisatges i ànimes que m'han fet i em fan sentir bé.  La llista seria interminable: Karim, Eladi, Lindsay, Jacques, Cristiane, Graciela, Antonio, Mary, Joan, Montse , Andy, Lily, Pura, Tina, Jesús, Agnès , Paul, Roger, Solange, Beatrice, Caroline, Claudia, Lidia, Patrick , Úrsula, Bernardette, Ingeborg, Àngel, Dolors, Lola, Alfons, Román, Tom, Lluís, Bàrbara, Farners, Nuri, Gregoire, Vero, Rubén, Sam , Isabel, Alex, Sibille, Elena, Draffoh , Laura , Amin, Maria Cinta, Toni, Anna, Conxa, Raquel, Doa, Te...

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria. Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern.  Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla...  Hi ha una sintonia còsmica en cada gest,...

Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

Hi ha coses que no som capaços de comprendre en el moment que succeeixen, coses que semblen absurdes o misterioses. Més tard, amb la perspectiva que dóna el temps, aconseguim treure'n l'entrellat i concloure: allò havia de passar perquè ara estigui com estic. De vegades, lo que semblava dolent acaba sent una benedicció, i viceversa. És el destí, el que trena el fil dels esdeveniments. Ni decidim nosaltres ni som gaire conscients de la trama global. Tot té un sentit precís que, sovint, se'ns escapa. Ens precipitem jutjant. Les nostres limitades valoracions no poden encabir la complexitat de l'univers. No hi ha paraules ni fórmules que serveixin. Per això, humilment, acceptem el que hi ha perquè, en realitat, no hi pot haver una altra cosa i, per tant, és el millor que hi pot haver. Aquest és el punt clau: el present es justifica per si mateix. Com a present pur és incomprensible. Però no es tracta de comprendre'l, sinó de viure'l. Si tens por, planteja...

Hi vaig venir cercant "inspiració" i vaig trobar fustes i pedres: troncs, branques, canyes i còdols amorosits pel vaivé de les onades. Tinc l'anima neta i les mans ferides. Tot plegat una immensa metàfora. Perquè jo també sóc un bois flotté humà que va recalar en aquesta platja aviat farà dos mesos . Em reinvento cada dia. Ara sóc " artista " i em dic Toni Ros . M'encanta aquest nou personatge. La banda sonora del mar m'inspira totes les hores; de nit em bressola, de dia em fa companyia. Habito entre dos blaus. El vent s'emporta les cabòries i em deixa una pau sense adjectius. No em calen gaires paraules. El primer raig de sol em desperta, el temps s'esmuny de puntetes. Seria com un somni si no fos un somni. Tota la vida ho és, fins la mort. El nen que sóc juga a la platja amb pedretes i fustetes mentre omple la casa d'obres estranyes , com estrany és ell. La gent que passa diu que són maques (en francès superbe! ). Què en sabrà la gent...

Deixes el mòbil a casa, camines 10 minuts, et despulles , prens el mar i prens el sol, medites, oblides el temps, oblides les paraules, oblides les mentides del món, t'oblides de tu mateix (...)  Dónes gràcies, et vesteixes, camines 10 minuts, retornes al mirall, a la pantalla, als mots, al rellotge (...) El món segueix girant i segueix mentint, però tu ja saps on rau la veritable llibertat (...) Demà tornaràs a llevar-te per a saludar el primer raig de sol i acomiadar el darrer (...) Entremig, això que anomenem "vida" (...) Veritat i llibertat són sinònims .

Cada segon tic-tac-tic-tac deixem de ser una mica allò que érem. Cada segon tic-tac-tic-tac una altra passa ens mena al centre del laberint. Cada segon tic-tac-tic-tac fonent tots els colors en blanquíssima puresa. Cada segon tic-tac-tic-tac records i llum i violins esmolats que empaiten les estrelles. Cada segon tic-tac-tic-tac manuscrits oblidats, cal·ligrafies alienes, silencis i enyors i aquesta brutal certesa que som allò que no som perquè som molt més que mots i que carn i que màscares i que somnis i que cendra...          Of you and me, ever changing, moving on now   Cada segundo tic-tac-tic-tac dejamos de ser un poco lo que éramos. Cada segundo tic-tac-tic-tac otro paso nos conduce al centro del laberinto. Cada segundo tic-tac-tic-tac fundiendo todos los colores en blanquísima pureza. Cada segundo tic-tac-tic-tac recuerdos y luz y violines afilados que persiguen las estrellas. Cada segundo tic-tac-tic-tac manuscritos olvidados...

I passa que som sols per a tenir l'espai i el temps de fer-nos dignes d'una vida que no ens pertany. I passa que hem avançat fent dreceres fins a les valls més pregones per adonar-nos que les ombres també ens salven. I passa que el cor se'ns ha estovat i la pell no guarda rancúnies i la ressaca és plena de dies plaents que ens han tatuat l'ànima. I passa que tantes paraules lliscaren i tantes esperances s'escolaren i tants neguits que al capdavall van ser res que ara mateix aquí mateix proclamo el meu amor incondicional a l'univers sencer i a cada ésser vivent ( pedres incloses) que em fan sentir la bondat d'existir més enllà dels judicis i les formes. I passa que estimo el silenci i la lluna que s'amaga entre els núvols i els llavis de la noia verge i el somriure del vell que s'acomiada. I passa que no seré capaç de dir-ho com voldria dir-ho i tanmateix aspiro a deixar constància d'una sola certesa: viure val la pena i som aquí per a...

De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra. El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines. No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.   FOTOS FACEBOOK

Pot ser que hagis vingut al món a ser com ets i, malgrat tot, no te'n surtis. Pot ser que no trobis el teu lloc, que no trobis el teu temps, que no trobis la manera d'encaixar en la normalitat establerta. Pot ser que els altres no t'entenguin o que tu no els entenguis a ells. Pot ser que, després de rodolar com una baldufa, després de somiar nius impossibles, després d'espetegar les ales una vegada i una altra contra les reixes de la gàbia, arribis a la conclusió més trista de totes: no hi ha remei. Pot ser que caiguis en la temptació de creure que és culpa teva, que et van fabricar massa imperfecte, que per molt que t'hi escarrassis no hi ha plaer sense dolor ni amor sense patiment. Pot ser que t'equivoquis o que l'encertis, que guanyis o que et rendeixis, que tinguis malsons o dormis plàcidament. Pot ser que tot plegat sigui una broma que els déus s'han empescat per a divertir-se. Pot ser que aquella persona en la qual confiaves t'acabi traint. P...

De vegades m'oriento de sobte, per pura intuïció. La brúixola interior s'atura i deixo de moure'm com una baldufa. L'espai i el temps es concentren en un punt. La calma i la consciència brollen del fons de mi mateix. Ja no em cal res exterior, ni coses ni persones. Aleshores sé qui sóc i on sóc i per què sóc. No dubto. No tinc por. El miratge de la solitud desapareix. Tot és clar. M'escolto, respiro, medito. Obro els ulls, miro el mirall i em pregunto: ¿Quin déu ens ha regalat el do de la llibertat? Soms lliures. Cap escenari pot limitar-nos. Soms lliures. Ni la física ni la química ni la gramàtica ni el baròmetre poden escapçar les nostres possibilitats. Soms lliures. Ni els diners ni les lleis ni les ficcions poden tallar les ales de l'esperit. Soms lliures. Hi ha quelcom més enllà del cos que transcendeix les sensacions, les emocions, els conceptes i els somnis. Morir és obrir una altra porta. Segur. 

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat , els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc ...

Última meditació de Krishnamurti , un mes abans de morir amb 91 anys.