ENTRELLUM

Calla el mar.  És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme.  Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals. Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res. Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes.  Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles.  Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra. Calla el mar.  Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras.  Ella escolta. Ella calla.  Ella somriu amb llum llunàtica.  Som eterns i encara no ho sabem.  Recordes el gust del primer petó? Saps que els rossinyols moren dins la gàbia?  (Deixen de cantar i es moren) ...

Tot és immens com la rialla d’un nadó  Tot infinit  Amb arrels  Amb tronc  Amb branques  Amb fulles  Amb flors  Amb fruits  Tot l’univers  M’enfonso per a enlairar-me  M’adormo per a renéixer  Toco el cel amb el tou dels dits  Escampo núvols  Pentino vents  Tot és immens en el teu cor humà  En la teva saba vermella que corre amunt i avall  En l’escorça de la teva pell  En les arrels dels teus peus  Tot és immens  Profund  Aeri  I el sol que et fa l’ullet  I beus en deus pregones  I et rentes amb la rosada  I ets canal entre Terra i Cel  Tot és immens  Humà que m’abraces  Germà que t’enfiles  Fill que festeges amb la Mare Terra  En aquest teu cos efímer  Immens el teu poder d’estimar tots els éssers  De ser llavor que fecundi de llum i amor els altres ...

Volia viure davant del mar. Hi visc. Volia viatjar.  Viatjo.  Volia amor.  Estimo.  Volia llibertat.  Volo...  Voler.  Volar....  Què vols tu?  Ho saps?  Només seràs FELIÇ quan  aprenguis a CREAR el que vols  i creguis que és possible...  Creure.  Crear...  Voler.  Volar...  Què vols tu?  Ho saps?

I. Haiku He dit: silenci. I m'aturo un instant badant entre dos blaus. Ella s'asseca els cabells amb el sol de la tarda. Hi ha una brisa que acarona el pal del veler. II.  Rebel·lia Tot és estrany en el mirall de les coses que brillen ulls enllà. Com el teu somni que irromp enmig de la nit. Com la quieta remor  de les onades. Tot és estrany i no me'n sé avenir. III. Retorn Ets tu, Ítaca, ho sabies? Sabies que no cal travessar oceans, que no calen  odissees? Ets tu,  principi i final, cada passa, cada pedra, cada pregunta, cada silenci... Tu sol  davant la immensitat. Tu, Ítaca suprema, en la minúscula aspiració d'esdevenir angelical.  IV. Presència "Perquè ningú no n'ha de fer res de la teva presència" Nua,  es pentina com ho feia Eva al paradís abans que la serp la temptés amb  la saviesa. Saviesa és adonar-...

Són ells, que et van donar la vida. Un dia es van trobar i es van estimar. Ets el fruit del seu amor. Són ells, que t'han permès de créixer, nodrir-te, aprendre, reeixir en la vida. Amb penes i treballs i molta paciència, han  lluitat pel teu futur , mentre ara ells comencen a decaure... Els veus caminar a poc a poc, somrients, grans, i del teu cor vessa una tendresa infinita. Són ells, que sempre han viscut servint i sacrificant-se per als altres, primer per als fills, ara per als néts... Una vida plena de sentit. Savis, avancen cap al final del seu camí. Que tinguin salut i durin molts anys. No és pas agraïment, sinó veneració, el que sents. El seu exemple és i serà un far inextingible enmig dels dubtes i la foscor. Pura llum. Són ells, que encara es preocupen per tu, que resen per tu, perquè sempre han volgut la teva felicitat. Un amor incondicional. El més immens. Són ells, que et miren i t'escolten en silenci, contents, pensant que potser tota la seva feina no ha esta...

Temps esvaït, temps fos, d'il·luminació escassa, de lluna plena que trepitja pedres, marges i cases. El protagonista es presenta d'un blanc contundent, sense pietat descalça el noguer, per l'escletxa, l'arrel. El glaç, l'estrella sagrada , l'octògon adorat per savis i mags, bruixes i fades, l'infinit amb sentit. Una nova Era plena d'esperança de color violeta, de vidents i sanadors, de guerrers de la llum i princeses descalces, amb vestits de llana . Entre alzines, en una quadra, sota una manta estelada, la llum de set espelmes i un guardià de l'ànima. Una filadora i un pastor hi fan niu calentó. Ara només hi falta la palla daurada. Un rierol de benvinguts picant la porta: "És aquí on ha nascut?" pregunten. Un cabirol ens ha guiat. Sí, és aquí on és nat. Doncs us deixem aquests presents, feu-ne d'ells grans castells i ajudeu el viatger perdut  a trobar la...

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice , perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.   Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat . El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté . El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos......

No són els fets, sinó la interpretació que en fem. Romandre quiet, en perfecta calma. No anar cap a la gent, sinó que la gent vingui a tu. Adoptar el posat de savi impassible, silent, allunyat del món. Puc estar tot el dia fitant l'horitzó? Ho he de provar. Sense fer res, ni escriure, ni parlar. La pura contemplació. Observar els matisos dels blaus, el blanc dels núvols, sense desigs, conscient de la respiració. He creat el meu univers a imatge i semblança meva. Ara, al setè dia, descanso merescudament. Tot és bo, bonic, veritable. L'embolcall perfecte per a un ésser imperfecte, ple d'ombres que malden per enlluernar-se. Autèntic, bell, agradable. Casa meva és casa vostra com vostre és el meu cor. Vull donar-me, ser ofrena per al vostre neguit, bàlsam per al dolor, esperança per a la depressió. Parlo massa, escric massa, faig massa. És cap endins, que cal créixer, com les patates i els moniatos. Menys flors i més tubercles, arrelar pregonament. Encara he d'aprendre a ...

Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets . T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA . La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços , les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i origi...

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar . Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que...

Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes , somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses.  Ja no hi sóc. I camino . Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort. Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-...

Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu . Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei ( Papilion machaon ) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l' anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona ( Issoria lathonia / Papilion machaon ) la qual està al cim d'una flor de color lila (esp...

Trobaré a faltar les mallerengues que, juganeres, fan cabrioles davant el finestral mentre es mengen les mosques mortes que els deixo sobre la lleixa. Trobaré a faltar la pacífica presència del llac que, taciturn i savi, m'acompanya totes les hores com un amic fidel. Trobaré a faltar l'horitzó de les altes muntanyes, les nítides estrelles, el far de l' Hostal del Llac . Trobaré a faltar els bambús que vaig plantar i el bosquet de roures rere la casa, les sargantilles passejant-se per la terrassa, els esquirols saltironejant de branca en branca, els conills travessant el carrer, la fressa dels senglars, el cant del cucut, el vol dels muricecs, l'hort ple d'espinacs, bledes, faves, pèsols, pastanagues, raves, cebes, alls... Trobaré a faltar el Sant del Bosc, la cascada i el roure centenari. Trobaré a faltar les converses amb l' Andy i la Paloma . Trobaré a faltar aquesta solitud pregona feta de tendresa, la veu de la meva ombra xiuxiuejant-me versos inversembla...

Sóc un escriptor que es malfia de les paraules. Cada dia que passa se'm queden més curtes. És com si la vida fos llum i elles ombres. M'apassiona ser , no pas dir. Que els batecs i els petons siguin reals, profunds, intensos; que la pell s'amoroseixi amb la cal·ligrafia dels dits; que les mirades es fonguin sense comes ni conjuncions; que fem del silenci el nostre millor discurs. Aquesta és la saviesa que voldria posseir: dir-ho tot sense dir res, callar per sempre més, aprendre a escoltar els ocells, la remor de les onades, la música del vent entre les branques dels roures, la tendresa que em deixes quan te'n vas. És com si la vida fos llum i elles ombres. Escriure és ofuscar-se. [El Land Rover-Barbie l'ha pintat el meu amic Andy de Mata-solana, un artista, un savi] Dietari de Terradets

  THE MEANING OF LIFE - LEARNING - CONSCIENCE - TO SHARE Quin és EL SENTIT DE LA VIDA? Per què vivim? Potser la vida no té cap sentit, sinó només direcció: del bressol a la tomba, naixem, creixem, fem una pila de coses... i després morirem. Això és tot? Em penso que aquesta no és la resposta correcta a la pregunta pel sentit. Estic convençut que estem aquí per alguna cosa. Estem aquí per APRENDRE. Aquest és el nostre objectiu. Totes les experiències que vivim són lliçons, les bones i les dolentes, les felices i les infelices, triomfs i fracassos, les relacions, fins i tot les malalties. Tot el que ens passa ens ha de servir per aprendre. Hem de quedar-nos amb l'essència de totes les vivències i esdevenir més savis. El veritable sentit de la vida és assolir un alt nivell de CONSCIÈNCIA, estar despert, adonar-se, enriquir-se (no pas des d'un punt de vista material, sinó en sentit espiritual). Coneixement, saviesa, consciència. Som aquí per aprendre, a través de l'exist...

Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse . Vet aquí: Esglaons Com la flor es marceix i la joventut envelleix, així floreixen els esglaons de la vida, al seu temps també floreix la saviesa i la virtut, i no els és permès de durar sempre. Cal que, a cada crida de la vida, el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou, coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams. Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure. Hem de travessar riallers un espai rere l'altre, sense que cap ens atrapi com una pàtria, l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar, vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó. Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment, només qu...

Froggy ha tornat a fer acte de presència, aquest cop a les escales de l'entrada. Com que anit va ploure una mica i demà plourà més, el senyor gripau està de gresca. S'ha passat el matí als esglaons contemplant impassible com el llogater de la casa feia viatges amunt i avall carregat de llenya. Ambdós es miraven de reüll amb confiança creixent. Em penso que pot ser el principi d'una gran amistat. Froggy ha esdevingut una estrella mediàtica des que va sortir al YouTube . Ara sospira per seguir les passes dels seus il·lustres predecessors: Jabba The Hutt de la Guerra de les Galàxies i Ogama Sennin , el Gran Gripau Savi de la sèrie manga Naruto . La nissaga dels gripaus ha trobat un digne successor. Tornant a la realitat més prosaica i pragmàtica, sembla clar que amb la llenya no n'hi haurà prou per a escalfar la casa quan arribi el rigorós hivern. A banda dels mitjons gruixuts, les sabatilles, els guants i el gorro maputxe de llana, caldrà afegir una estufa catalítica...

S'ha afaitat i s'ha dutxat amb aigua calenta escalfada amb llenya. Ha menjat pasta bullida amb aigua escalfada amb llenya. L'aigua que omple el sistema de radiadors de la casa també és escalfada amb llenya. Tot això gràcies a una cuina-calefactora Hergóm , una meravella de ferro colat que combina tradició i tecnologia. Com no podia ser d'una altra manera, una casa folrada de fusta, envoltada de boscos, s'havia d'escalfar amb fusta. La llenya és el combustible més barat. Tot i que no fa gaire fred (23 graus a les 15 h, però de nit baixa fins als 10 graus), ell s'entreté tallant troncs, carregant tions, preparant l'hivern que, tard o d'hora, arribarà. Quan entra a casa, l'olor de llenya cremada el transporta a la infantesa i, més lluny encara, fins als orígens ancestrals, quan no sabíem què era el gasoil ni el gas. Li fa gràcia viure com vivia la seva àvia Pepeta al tros. Ella no tenia TV i ell, que en té una penjada en un racó del menjador, no s...

No és el que escriu , sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò , és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic . N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discurse...

El destí reparteix les cartes amb les quals ens hem de jugar aquesta vida. No puc queixar-me de les cartes que m'han tocat. Cada carta és un regal, fins i tot les dolentes. Cal estar a l'aguait, no badar, com el llop que sap que del seu silenci depèn l'èxit o la supervivència. En el silenci el temps es detura, s'esvaeixen les aparences, tot és proper, ara i aquí, real. Hi haurà un dia en el que ja no et caldrà cercar res més, ni omplir cap buidor, ni apaivagar cap pena, ni assolir cap saviesa. Hi haurà un dia en el que tot esdevindrà simple i transparent, com l'aigua cristal·lina que brolla de la font.