Quan veig tants joves a les xarxes donant consells a tort i a dret, aspirant a ser influencers, penso: I què en saben, aquests xitxarel·los, de la vida? Quina experiència tenen? Segur la immensa majoria dels "consells" que donen els han escoltat a altres influencers que, al seu torn, els havien escoltat a altres, reduplicant així una cadena de despropòsits que, curiosament, sembla que té un públic ben influenciable i fidel. Perquè hom suposa que si ets influencer és perquè influeixes a algú. Primer t'has de deixar influenciar per acabar influenciant als altres. Com una pandèmia que s'escampa. Es tracta de la influencitis digital, una malaltia de moda.
I no se'ls ha acudit, a tota aquesta colla de galifardeus i ganàpies, que potser seria molt més interessant i profitós escoltar la saviesa de la gent gran, que fossin els avis els que donessin consells com déu mana? Consells de veritat, vull dir, fonamentats en anys i panys d'experiència.
La cosa es complica amb les imatges d'influencers generades per IA, que també donen "consells". Poden ser iaios, noies espaterrants o el que vulguis, no pas de carn i ossos, sinó figures virtuals que es mouen i parlen amb força versemblança. I aquí ja freguem els límits de la irrealitat o del deliri digital.
Ens hauríem de plantejar molt seriosament cap on va la humanitat. Sobretot les noves generacions. Els boomers encara llegim llibres i ens agrada toca cuixa, realitat real, carnal. Però en aquesta època de la post-veritat ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra.
----------
El cas de Josep Vallverdú és paradigmàtic: 103 anys de vida dedicat a escriure, a guardar la llengua, o "salvar-vos els mots", com diria Espriu. Els mots de la tribu, del poble al qual ens mantindrem sempre fidels. El escriptors som kaitiakis, guardians del tresor de la llengua. Tota una vida consagrada a deixar constància escrita del que som, del que sentim, del que somiem, dels nostres anhels de llibertat.
De vegades, penso que la meva existència individual no ha sigut res més que una manifestació de l'existència de la catalanitat, no solament pel fet d'haver escollit la llengua materna com a vehicle d'expressió, sinó sobretot pel nucli fonamental que inspira tots els meus escrits: la llibertat. El desig de llibertat. Hi ha res que ens caracteritzi més als catalans? Els tòpics parlen de la laboriositat o de la gasiveria catalana, però no plantegen el fons més dramàtic i essencial: els catalans som éssers que aspirem a l'alliberament, un poble que ha lluitat i lluita, generació rere generació, per tornar a ser plenamenrt, per recuperar el que ens van robar, per rescabalar la dignitat de la nostra nació oprimida, dominada per la força, subjugada per unes lleis alienes, maltractada pel colonitzador. Si hi ha un tret indiscutible és aquest: la consciència de llibertat que tenim els catalans. Una llibertat de la qual vam gaudir molts segles i que ens fou arrabassada el 1714. Aquesta consciència es manté ben viva, batega dins nostre, esdevenint el leit motiv, el core de la nostra vida. Com a escriptor, ho sento en cada línia, en cada text. Si no fos català, no hauria escrit el que he escrit de la manera que ho he escrit.
Per als maoris, un kaitiaki és un guardià, un protector que assumeix la responsabilitat de tenir cura d'un lloc o d'un grup de persones. Per als maoris, l'exercici de la kaitiakitanga significa la responsabilitat envers la terra (Whenua) i els altres membres de la tribu o del clan (Iwi). Això inclou la dimensió cultural i espiritual on la natura i els humans formen un vincle indestriable, descendents directes de Ranginui (el cel) i Papatūanuku (la terra).
L'escriptor és el xaman, l'alquimista que, amb les paraules, connecta el món actual amb l'ancestral i amb l'esdevenidor, una baula de la cadena de segles que no pot trencar-se. L'escriptor guarda, salva, serva els mots sense els quals els catalans deixaríem de ser catalans. Uns mots que només poden cantar la llibertat, perquè no la tenim completa, perquè encara crema el verb de l'ideal sense atènyer. Un escriptor català només pot ser llibertari. Si escriu al servei de l'amo, ni és escriptor ni és català.
Gràcies, mestre Vallverdú. pel teu exemple, pel teu mestratge. Fem-nos dignes de continuar la teva tasca. Mot a mot, pas a pas, fins a la victòria final.
----------
Comentaris