Hi ha moments en els que sento que no existeixo. No és una sensació nova per a mi. La inconsistència de l'ésser (la insuportable lleugeresa, que deia Kundera) se'm manifesta sovint de sobte, com si fos una bombolla de sabó a punt d'esclatar.
El budisme ho anomena "impermanència" (anicca). Res no és fix, estable, immutable. Tot canvia (Heràclit). Aquesta inconsistència de totes les coses també afecta a l'ego, a la presumpta identitat personal. D'aquí se'n deriva la vacuïtat (sunyata).
La inestabilitat emocional et porta a la desidentificació amb tu mateix. El jo és un feix de percepcions volàtils (opinions, sensacions, sentiments, records, il·lusions). Si redupliques les màscares, ho empitjores encara més.
Només puc saber qui sóc per les coses que he fet. Les obres donen pistes sobre l'autor. Potser per aquesta raó he escrit tant. Deixar constància escrita de la meva vida (tot és autobiografia o autoficció) si més no m'ha proporcionat un cert miratge de consistència ontològica. És com fer fotos: si no les fas, allò que vius existeix menys, se'n va per l'aigüera del temps, riu avall.
Deixar una Obra és fixar amb paraules quelcom d'infixable, d'inconsistent, com són les vivències efímeres dels ridículs micos humans. Vam inventar el llenguatge i els símbols per a poder mantenir una certa continuïtat estàtica d'allò que, per natura, és dinàmic, discontinu. La gramàtica i la sintaxi fan de xarxa que relliga uns fets i unes experiències puntuals, atzaroses. Veure-les afilerades en línies, com una corrua de formigues obedients, ens fa sentir amos del destí, creadors d'un cert ordre enmig del caos.
Escriure, per tant, demostra que necessitem emmagatzemar allò viscut, allò pensat, traduint-ho a paraules, endreçat amb textos. La sensació de "seguretat" és cabdal. Si sóc capaç d'escriure-ho, almenys sóc capaç de tenir un cert control de la meva realitat subjectiva, perquè l'objectivitzo, aconsegueixo comunicar-la, pot ser llegida per algú altre.
Però que existeixi la meva Obra no és una prova fefaent de què jo existeixi. En tot cas, existeix l'ombra (les paraules són ombres), sense estar gaire convençuts de qui és l'agent veritable. L'escriptura com a emanació o manifestació. L'autor és sempre una incògnita sense resoldre. Com ho és el lector, que llegirà allò que el seu cervell sigui capaç de desxifrar.
----------
La traducció al castellà de Fenomen Orriols es troba a la recta final. Em pregunten quin sentit té fer-la. Responc que una part del milió de persones que votaran Aliança ni parlen ni llegeixen català. Ells també han de poder comprendre qui és Orriols i què significa per a la Història de Catalunya.
----------
Tot és relat. N'estic fins al capdamunt del relat victimista dels losers catalins que es van escagarrinar el 2017. Si el 2017 els líders haguessin sigut líders de debò i no mamarratxos covards i incompetents, almenys tindríem herois i tindríem màrtirs i, sobretot, tindríem l'orgull d'haver lluitat. Què tenim ara? Res. La vergonya de la rendició i una colla de titelles inútils que encara s'arrosseguen pels platós. Els hem d'escombrar d'una vegada per totes.
----------
Comentaris