Ilha do Mel

El trajecte amb barca des de Pontal fins a Nova Brasilia dura mitja hora. Preu d’anar i tornar 35 reals (9 euros). També tens l’opció que la barca et deixi a Las Encantadas (sud de l’illa). Allà hi ha unes grutes accessibles amb la marea baixa. Des de Nova Brasília pots visitar la Fortaleza i el Farol, que és el que he fet jo. Travessar tota l’illa caminant era una bestiesa amb la calda que fotia avui. 

Per arribar a la Fortaleza de Nossa Senhora dos Prazeres cal caminar 4 km per la platja. És una construcció estratègica que encara conserva els canons. Val la pena fer la trilha fins al capdamunt del turó per tal de tenir la millor panoràmica. Recomano tornar a Nova Brasilia per la trilha interior, molt maca, amb vegetació que fa ombra. 

Les trilhes estan molt ben indicades amb cartells nous. Per anar cap al Farol das Conchas cal partir novament de l’embarcador i seguir les indicacions. Les escales finals són per a suar la cansalada. Consell: banyar-se a la platja de baix. 

M’han quedat forces per anar a la Praia do Belo, una platgeta de sorra emmarcada entre grans pedres. Cal seguir 1,5 km la trilha cap a les Encantadas i desviar-se a la dreta.

Però la gran troballa del dia ha sigut en Caco, un artista que fa dibuixos, samarretes  poemes i escultures a la sorra. Si ahir era en Lula, avui és en Caco. Tots els llocs tenen el seu artista particular (de vegades més d’un), que solen ser persones molt peculiars amb les quals val la pena xerrar una estona. 

Quan he vist la seva paradeta amb aquells dibuixos fets amb llapis i tinta, representant ulls, figures oníriques, paisatges inversemblants... Stop. Llavors he llegit algunes frases, poemes... Stop doble. 

Caco és un geni, és a dir, un boig, un nen. Té 64 anys i en fa 30 que viu a l’illa. Parlem de la seva obra, però de seguida descobrim una cosa en comú: ambdós som pelegrins! Ell ha fet el Camino de Santiago dos cops. Com jo. Quan dos pelegrins es troben és màgic. La complicitat pelegrina. De fet, un dels seus dibuixos inclou un far enorme amb la paraula Finisterre, i altres obres mostren símbols del Camino com la vieira o les fletxes grogues. 

Arran del Camino, la conversa ens porta a parlar del “desapego” i del nomadisme... Sempre acabo petant en el mateix dilema: arrels o ales? L’home-ocell ho té clar.

L’Art és una manera autèntica de viure. És la subversió d’allò convencional i previsible. Tot artista és un antisistema, un ésser únic i alternatiu. Els veritables artistes creen les seves obres per una necessitat imperiosa que no té res a veure amb els diners ni la fama. Com el nen fa castells de sorra a la platja, l’artista escriu o pinta o canta o el que li surti espontàniament de la seva profunda essència. Perquè és creant, que exerceix la seva màxima llibertat i, d’aquesta manera, esdevé feliç, no pas en l’obra, sinó en l’activitat de crear-la. 

Lula, Caco... sense vosaltres el món seria més lleig i més trist. Els viatges són molt més que els paisatges i els monuments. Els viatges són sobretot les persones que trobes i la riquesa humana que guarden en el seu estar i en el seu fer. Gràcies!!

Albert, pelegrí per la pau

La màgia va començar anit, sota la lluna plena, en un bosc proper als llacs de Plitvice, on vaig decidir pernoctar. Una munió de lluernes ballava per a mi, com mai abans havia vist, espurnes volàtils i bellugadisses. No podia aclucar els ulls de tanta emoció. Quin regal.

La màgia ha continuat de bon matí, quan he sigut el primer a la taquilla, per a poder gaudir de la passejada en solitari, entre llacs i cascades, aigües transparents color blau turquesa, i peixos, i una pau paradisíaca. Plitvice. Quin lloc més increïble. Un somni. Si visiteu Croàcia, no us el perdéssiu. 

A migdia hi havia tanta gent que he decidit marxar, posant rumb novament cap a la costa adriàtica. Anava una mica perdut enmig del no-res quan, pel voral dret de la carretera, he vist un caminant que carregava una motxilla immensa. La temperatura s'acostava als 35 graus. (Què hi fot, aquest per aquí?! He pensat). Era una recta i anava de pressa, l'he passat de llarg, però he observat que duia una vieira (conxa del pelegrí) penjada al pit. Dos-cents metres més avall he frenat i he girat cua, per anar a trobar-lo.

Hi, are you going to Santiago? Li he demanat. Suposava que era un croat que havia sortit de casa per a fer el Camino. D'antuvi m'ha respost en italià, després ha dit que era espanyol i, finalment, ha resultat que era de Bocairent (entre Ontinyent i Alcoi, País Valencià). Ja veus, en la Croàcia profunda, dos pelegrins xerrant en català! 

Li he preguntat cap on anava, ell m'ha dit que al proper poble (Udbina). Ha pujat a la Caddy i hem anat a fer una cervesa, que després s'ha convertit en un dinar i 4 hores d'intensa conversa. La seva història és digna d'una novel.la, us en faré 5 cèntims.

Es diu Albert Castelló i té la mateixa edat que jo, 53 anys. Primera coincidència. Són 6 germans. Segona. Una germana gran va morir poc temps després de néixer. Tercera coincidència. Afirma que aquesta germana és un "àngel de la guarda" que té cura d'ell. La cosa no s'acaba aquí. Ulls blaus, cabells i barba rossos. En els gens de la meva família també hi són, aquests trets. I el fet més crucial: ambdós portàvem una vida convencional fins que un dia vam patir un daltabaix i es va capgirar tot. Ens vam convertir en pelegrins, el boig del Tarot.

Ell treballava amb cavalls, tenia dona i casa. Li van robar un cavall, amb la crisi ho va perdre tot, dona inclosa, i va caure en depressió; fins que un dia, sense avisar ningú, va marxar. Una altra coincidència. Ja fa quatre anys que camina. Ha fet una pila de caminos de Santiago (primitiu, del nord, sortint de Figueres! etc), la via francígena, tota Itàlia, i ara feia 9 dies que havia sortit del santuari bosni de  Medjugorje en direcció a Zagreb. Total, uns 18.000 km. Està pendent que li concedeixin el premi Guiness com el pelegrí amb més compostel.les i segells. Fa impressió, quan mostra el paquet de credencials (diu que fa 13 m. i pesa 2 kg.)

L'Albert viu de la Providència (sic). No té diners ni mòbil. Si hi ha menjar, menja, si no, no passa res. La gent l'ajuda. Està molt content del tracte que rep pertot arreu. Normalment dorm en poblacions, s'adreça a l'església i demana pel rector. Altres vegades són persones que l'acullen amb hospitalitat i li proporcionen dutxa, llit, aliments... però sobretot caliu humà. Camina entre uns 20 i 30 km diaris. No ha estat malalt en aquests darrers anys. Davant seu perceps la llum, la vibració, l'energia...

Afirma que abans no era gaire creient, però que la vida cada dia li demostra que, indiscutiblement, hi ha "quelcom"... Si no, no s'explica el seu cas, i moltes coses més. Ell voldria escriure un llibre relatant les seves experiències. 

Mentre l'escoltava, he pres apunts:

- Ho vaig perdre tot per a guanyar-ho tot.

- Casa meva, la meva llar, és el món.

- El destí el creem cada dia nosaltres.

- No tingues por, confia, confia, i tot sortirà bé.

- Al despertar-me, sempre dic: Gràcies, perquè avui és el dia més feliç de la meva vida.

- Jo no busque, jo em deixe endur...

- Si em pregunten: Ets feliç? Responc: Possiblement no sóc el més feliç de la terra, però dec ser el segon. 

- El passat encadena, el futur és incert. Només tenim el present. 

M'ha deixat aquest escrit a la Moleskine: 

M'ha fet gràcia, perquè fins i tot té un segell propi. 

Aquí un vídeo: 

El seu germà Benjamí li gestiona l'instagram 

http://instagram.com/peregrino_por_la_paz

Després de 25 dies de viatge i 8.000 km des que vaig deixar Cap Ras, ja tocava un encontre humà de debò. No dic que els paisatges, els monuments, els pobles, etc. no estiguin bé. He contemplat paratges meravellosos, el món és molt gran i molt bonic. No te'n canses mai, de la natura, de la bellesa. Però avui, en el somriure i en els ulls de l'Albert, en la seva llum sobrehumana, he pogut sentir que la vida és "quelcom" més... 

M'emmirallo en ell i en el seu testimoni. El porto al cor. Ultreia, pelegrí. Bon Camí!

Land's End

 

He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple. 

Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península. 

Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond). 

El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria de tornar mai. Els que tornen a casa (home sweet home) són els turistes, aquesta plaga bíblica que amenaça la natura i les ciutats (hola BNA?). El viatger, en realitat, no té casa (home) o, més ben dit, la seva llar és el viatge (o la Caddy), i narinant... Tornar i romandre en algun lloc concret seria trair la seva essència viatgera. Per això Ulisses fa figa al final de la seva fantàstica Odissea, perquè torna a Ítaca vell i cansat, per a jubilar-se de les aventures. Però digue-me: si la vida no és aventura (challenges), què coi és? Un avorriment total. I ara no em vingueu amb aquella monserga de què “la veritable aventura és llevar-se cada dia per anar a fitxar a una feina que no t’agrada, pagar la hipoteca, pujar els fills...” A qui voleu enganyar? No hi ha res més depriment que l’autoengany.

Tornem als finals.

Els principis solen ser bonics, romàntics, engrescadors.... els finals no tant. La mort com a final prototípic no és una cosa que ens faci gaire gràcia, encara que sabem del cert que, tard o d’hora, farà acte de presència per a convertir-nos en absència. Si la vida és la terra, llavors el finisterre és la mort. 

Més enllà... hi ha el mar, el cel, l’horitzó... Jo avui hi veig la boira. Potser, amb sort, s'esvairà. N’hi ha que parlen d’una llum al final d’un túnel... No en tenim ni idea. I davant les coses desconegudes, normalment adoptem una actitud prudent i poruga. 

A més, en el final no t’hi pots quedar. O tornes o t’inventes un altre principi. Jo no torno mai. I les vegades que va semblar que tornava, ja no era el mateix que va marxar. Per tant, la idea de retorn és absurda per irreal. És impossible tornar! Aleshores ens queda inventar un nou principi: CREAR. Un nou viatge. Un nou amor. Una nova cosa, la que sigui. Tot final inclou un nou principi. És un error garrafal creure que podem "tornar a estar com estàvem abans"... Hem d’estar agraïts a tots els finals (per dolorosos que semblin) ja que així tenim l’oportunitat de crear un nou principi. Aquí rau la gràcia de la vida!

Des del Land’s End britànic, misty and mystic, us envio la força, l’energia, la inspiració que us fan falta per a recomençar amb nous reptes i noves il.lusions. Starting again... Don’t stop dreaming....