ENTRELLUM

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família.  Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia.  Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixet...

Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas  Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir ...

Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila , de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres.  Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia? En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprem...

Que som salvatges és evident. No aspiro a una altra cosa. Encara hi ha persones que romanen a les ciutats. Incomprensiblement. Demà canviarà tot i no hauran tingut temps d'aprendre a sobreviure enmig de la natura. Som de la tribu. No ens calen luxes ni galindaines. Udolem, cantem, ballem, copulem com animals tàntrics. Els àngels ens envegen i donarien les ales per ser com nosaltres. La cova negra uterina. Els cossos plens de fang. La cascada purificadora. Les serps ens guien. La lluna ens fa l'ullet. Salvatges . És que hi ha una altra sortida?   

T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons? T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica?  T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas puj...

Els dies més freds de l'any. Em deleixo amb l'espectacle de la mar embravida, empesa per les ràfegues del vent, amb l'aigua vaporitzada que s'enlaira entre escumalls efímers transformant el Cap de Creus en una silueta fantasmagòrica. M'encanta aquesta mar despentinada, eixelebrada, salvatge. Rere el finestral –te verd amb mel–, gaudeixo de la fúria aclaparadora de la natura. Cel amunt, el sol saluda amb timidesa. Tot el protagonisme el tenen les onades que, afamades, bramen i s'empassen la sorra de la platja. Els esculls desapareixen per moments. Hi ha la bellesa de les tempestes i de l'hivern. Fins i tot hi ha la bellesa de la malaltia –amoxicil·lina amb àcid clavulànic–, la laxitud del cos que lluita contra els agents patògens. Algun valent gosa transitar pel camí de ronda amb el gosset. Segueixo acaronant pedres i fustes , cercant la forma exacta dels somnis.

On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que s'enlaira i travessa camps i muntanyes cercant el teu cor salvatge. Perquè som salvatges . Autèntics i salvatges. Perquè no tenim por de sentir el vertigen. Perquè viure és aquesta arrauxada manera de ser nosaltres. Perquè existeix un impuls que ens uneix malgrat els obstacles. Perquè junts som més i millors. Perquè hem après a somriure davant els fracassos. Perquè no hi ha fracassos, sinó lliçons. Perquè la nostra victòria és un altre petó a trenc d'alba. Perquè sé que sóc jo (de debò) quan m'abraces. Perquè no et trobo a faltar quan no hi ets, perquè sempre hi ets, encara que no pugui tocar-te. Perquè hi ha històries boniques, però la nostra és extraordinària. On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que malda per volar fins al teu cor salvatge . Perquè som salvatges . Salvatges i adorables . Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje qu...

En mi hi ha el salvatge, la bèstia que brama mentre s'escapa , el llop que udola els plenilunis, el pell roja que rapa cranis, el porc que llaura els camins amb els ullals, l'àliga que sobrevola els espadats, la serp que es recargola entre les cames, l'escorpí que clava el fibló, el tauró que t'esqueixa el braç, el palestí que s'autoimmola, el boig que riu com un boig i la puta que xucla com una puta. En mi hi ha el salvatge. En tu també. Deixa d'enganyar-te!

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll , un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc . La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat ( cimarrón , feral , runaway , maroon , vogelfrei ) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau , Unabomber , et tutti quanti . Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament am...