ENTRELLUM

Te n’adones que la vida és curta, que s’escurça cada dia: l’estiu ha passat, les pluges anuncien la tardor imminent, deixaràs les sandàlies a l’armari, et tornaràs a posar calçotets, sortiran els bolets, l’aigua del mar es va refredant... Has tingut una vida plena. Ara més que mai. Voldries poder allargar-la al màxim. En part depèn de tu, però hi ha factors que no controles. La salut, els diners, l’amor, allò que omple de sentit les hores del dia, les circumstàncies del món, que darrerament ha embogit... Com ser feliç dins el Titànic que s’enfonsa? Com ser feliç enmig de la guerra? Com ser feliç quan la tempesta no afluixa i el cel és cada cop més fosc?  Es tracta de crear el que vols, de decidir que, malgrat tot, hi ha camí, hi ha futur. Tots els obstacles poden ser reptes. Ho han de ser.  També era difícil la situació –tu a Manhattan i jo aquí– quan ens vam conéixer la primavera de 2019, i ara vivim davant el mar i estem les 24 hores junts. Per què hauríem de ser pessimistes...

A mesura que et fas gran valores més el que tens –sobretot salut– i et tornes més contemplatiu que actiu, menys aventurer...  Tanmateix estem esperant amb candeletes el vehicle que ens permetrà una llibertat de moviments encara més ampla i llarga, més profunda...  La llibertat és això: moure’s, anar i venir, entrar i sortir, expressar-te, que et deixin en pau... El covidianisme (terrorisme mediàtic, censura, confinaments, morrions, distàncies, inoculacions...) ha ferit de mort l’estil de vida occidental, els valors liberals, allò que ens havia permès ser feliços les darreres dècades... No les tenim totes, sobre el futur immediat. Les suposades “pandèmies” i el suposat “canvi climàtic” serviran d’excusa per a perpetrar qualsevol totalitarisme. Ja ho hem patit i sembla que ha funcionat. Veurem com evoluciona tot plegat... Setembre estiuenc, agradós, suau. Han marxat els turistes i retorna aquella calma preciosa, amb el carrer buit de cotxes, les platges desertes, les figues madu...

Ens hem passat la vida deixant rastres, petjades, textos... Analògics i digitals, sobretot digitals darrerament, a través dels heterònims...  Què són, les xarxes socials? A qui serveixen? Per què aquesta necessitat de ser identificat, de cridar l’atenció i fer-se veure?  No n’hi ha prou amb ser, sinó que cal dir qui ets, dir què fas, deixar empremtes, fotografies, videos, piulades, donar la teva opinió... El savi no deixa petjades, viu ocult, discretament, no es fica en problemes, no busca brega, no s’exposa... Aviat no podrem sortir de casa sense QR, ni comprar al súper, ni viatjar ni res... Què se suposa que ha de fer l’home savi? Què ens indica la intel·ligència?  O ets un insider o ets un outsider. Si no surts del sistema, has de seguir unes normes imposades pel poder. Per escapolir-te’n has de ser capaç d’una autosuficiència difícil d’assolir. El terme mig resulta complicat: una cama dins i l’altra fora... No n’hi ha prou amb no tenir TV i reduir la teva vida social ...