19.9.21

Ser feliç

Te n’adones que la vida és curta, que s’escurça cada dia: l’estiu ha passat, les pluges anuncien la tardor imminent, deixaràs les sandàlies a l’armari, et tornaràs a posar calçotets, sortiran els bolets, l’aigua del mar es va refredant...

Has tingut una vida plena. Ara més que mai. Voldries poder allargar-la al màxim. En part depèn de tu, però hi ha factors que no controles. La salut, els diners, l’amor, allò que omple de sentit les hores del dia, les circumstàncies del món, que darrerament ha embogit...

Com ser feliç dins el Titànic que s’enfonsa? Com ser feliç enmig de la guerra? Com ser feliç quan la tempesta no afluixa i el cel és cada cop més fosc? 

Es tracta de crear el que vols, de decidir que, malgrat tot, hi ha camí, hi ha futur. Tots els obstacles poden ser reptes. Ho han de ser. 

També era difícil la situació –tu a Manhattan i jo aquí– quan ens vam conéixer la primavera de 2019, i ara vivim davant el mar i estem les 24 hores junts. Per què hauríem de ser pessimistes amb el covidianisme? Les notícies que arriben d’alguns països contrasten amb el silenci d’uns altres. I aquí? Veurem com evolucionen les coses les properes setmanes...

No vull que mori ningú. Vull que tothom sigui feliç. Demano que em deixin en pau, que ens deixin fer, que no ens posin límits, que no ens esporguin la llibertat. No som delinqüents. Vivim i deixem viure. Som discrets. Respectem els altres sempre que els altres ens respectin. La vida és massa bonica per a perdre el temps amb picabaralles i mala sang. La meva salut mental està per damunt de qualsevol batalla entre “bons i dolents”...

Serem feliços tanmateix: amb el caiac, l’hortet, la Liberty, abraçant-nos ben fort sempre, sobretot quan vinguin maldades, obrint camins nous o gaudint dels vells, descobrint, aprenent, confiant, confiant...

No rendir-se mai, ni al darrer moment

14.9.21

Lliscar amb les onades

A mesura que et fas gran valores més el que tens –sobretot salut– i et tornes més contemplatiu que actiu, menys aventurer... 

Tanmateix estem esperant amb candeletes el vehicle que ens permetrà una llibertat de moviments encara més ampla i llarga, més profunda... 

La llibertat és això: moure’s, anar i venir, entrar i sortir, expressar-te, que et deixin en pau...

El covidianisme (terrorisme mediàtic, censura, confinaments, morrions, distàncies, inoculacions...) ha ferit de mort l’estil de vida occidental, els valors liberals, allò que ens havia permès ser feliços les darreres dècades...

No les tenim totes, sobre el futur immediat. Les suposades “pandèmies” i el suposat “canvi climàtic” serviran d’excusa per a perpetrar qualsevol totalitarisme. Ja ho hem patit i sembla que ha funcionat. Veurem com evoluciona tot plegat...

Setembre estiuenc, agradós, suau. Han marxat els turistes i retorna aquella calma preciosa, amb el carrer buit de cotxes, les platges desertes, les figues madures, les cols creixent, la dolça promesa de fruits boscans –el foraging–, viatges somiats a indrets nous o enyorats...

I ens tenim l’un a l’altre, què més es pot demanar? 

Donar gràcies. 

7.9.21

No deixar rastre

Ens hem passat la vida deixant rastres, petjades, textos... Analògics i digitals, sobretot digitals darrerament, a través dels heterònims... 

Què són, les xarxes socials? A qui serveixen? Per què aquesta necessitat de ser identificat, de cridar l’atenció i fer-se veure? 

No n’hi ha prou amb ser, sinó que cal dir qui ets, dir què fas, deixar empremtes, fotografies, videos, piulades, donar la teva opinió...

El savi no deixa petjades, viu ocult, discretament, no es fica en problemes, no busca brega, no s’exposa...

Aviat no podrem sortir de casa sense QR, ni comprar al súper, ni viatjar ni res... Què se suposa que ha de fer l’home savi? Què ens indica la intel·ligència? 

O ets un insider o ets un outsider. Si no surts del sistema, has de seguir unes normes imposades pel poder. Per escapolir-te’n has de ser capaç d’una autosuficiència difícil d’assolir. El terme mig resulta complicat: una cama dins i l’altra fora...

No n’hi ha prou amb no tenir TV i reduir la teva vida social al mínim mentre continues amb el smartphone a la mà tot el sant dia...

El pas següent hauria de ser abandonar les XXSS: Blogspot, Facebook, Twitter, Instagram, Whatsapp, Telegram...

En tot cas, quedar-se com un voyeur, mirant sense intervenir-hi, igual que mires les notícies als diaris digitals... 

El pas definitiu seria desdigitalitzar-se del tot, tornar a la vida analògica, fugint de les antenes i els dispositius, mitjans de control massiu que no paren d’implementar-se gràcies a l’avenç de la tecnologia...

A més tecnologia, menys llibertat, un lliberticidi creixent de càmeres de seguretat i QRs que converteixen la societat humana en un formiguer xinificat...

I diràs, quin mal hi ha, si jo no faig res dolent, si no cometo cap delicte, si sóc bon ciutadà? Si obeeixes, ets acceptat, et deixen en pau. Un esclau obedient que treballa, paga impostos i consumeix, cap problema. Tindràs el vistiplau de les autoritats per a poder viure la vida que ells vulguin, no pas la que vulguis tu...

Es tracta de no tenir criteri propi, no pensar ni decidir per tu mateix, seguir les consignes del ramat i cap problema. Això sí, que és pràctic i assenyat. No?

Estem rumiant la manera de desaparèixer...

Per què hem de continuar donant facilitats als nostres botxins? Per què deixar una altra pista, un altre rastre que permeti la traçabilitat de la nostra existència? 

El quid de la qüestió és aspirar a la invisibilitat, fer la teva independentment de qualsevol imposició o restricció o limitació... És factible? 

Per això has de deixar d’escriure, plegar com a “escriptor”

Després t’has de fer el fonedís, eliminar comptes i que el teu rastre es perdi en un moment determinat sense que puguin esbrinar si estàs viu o estàs mort...

És viable?