29.9.22

Els àngels

De vegades necessites un àngel i, no se sap com ni se sap d’on, l’àngel apareix, fa la feina i marxa. Normalment tenen aparença humana. 

Sol passar quan et trobes en situacions crítiques, destrets en els quals no te’n pots sortir sol. Llavors, per art de màgia (o de resultes de les teves oracions), l’àngel arriba per tal d’ajudar-te i et salva.  

Jo li dic “àngel” per a entendre’ns. La formació cristiana ens diu que tots naixem amb un àngel de la guàrdia o custodi que té cura de nosaltres. 

La meva experiència vital em confirma que els àngels existeixen, que fan acte de presència en els moments crucials. Quan més perdut i desesperat estàs, quan no hi veus cap sortida, ell irromp amb les seves ales i resol la situació amb elegància angelical...

Si no hi creus és el teu problema. Tu t’ho perds. 

Després hi ha l’altra banda: de vegades tu pots esdevenir l’àngel d’algú.......


28.9.22

Arriba octubre

Escriure és un luxe, sempre ho ha estat. Representa l’estadi superior de la Cultura, quan ja no t’has de preocupar per la supervivència (el “primum vivere”) i et sobra temps i energia per a omplir un paper o una pantalla de gargots, o sigui, d’ombres...

La immensa majoria de la gent no escriu mai, no seran escriptors, els interessa ben poc la literatura o qualsevol altra mostra de Cultura. Normal. Viuen confinats en el seu món immediat de coses concretes i maldecaps vulgars. Amb prou feines graven àudios, fan likes o empren emoticons al Whatsapp...

La intel·lectualitat que se’ns ha donat té poca utilitat pràctica. Serveix per a lluir-te de tant en tant, per a fer veure que ets “superior” a la resta i que gaudeixes d’un punt de vista alternatiu, diferent, pintoresc...

Això nodreix l’ego i t’allunya del proïsme. Pura supèrbia o prepotència. La resta forma part del ramat i tu ets un “llop estepari”, una ovella negra o un extraterrestre...

Passen els anys i tornen les tardors. Guardes les sandàlies, et poses mitjons i calçotets, pantalons llargs, jaqueta, edredó al llit i un encongiment general s’apodera de l’ànima, perquè el cos percep que s’acaben les suors i les nueses...

Ronda el gat negre per la terrassa, sigilosament. El que caga a l’hort. Desapareix per art de màgia. El mataré. 

O potser estic protegit per la seva presència...

Qui sap

9.9.22

Sunrise poem

Hi haurà la mar i el cel obert

– Sempre –

A voltes tardoreja

És un instint incert 

L’oblit dels homes

Que morin totes les reines i els reis i els fills i els néts de totes les reines i els reis

Que morin com morirem nosaltres

Aclaparats per la materialitat de les coses

Sospirant per la llibertat inversemblant talment gavines engabiades

No som millors que abans

Almenys abans teníem coratge i saltàvem al buit sense xarxa

Ningú vindrà a salvar-te

(els déus no es preocupen de nosaltres... per què s’hauriem de preocupar per uns éssers tan minúsculs, ridículs i idiotes?)

Et salvaran les teves cames

I la capacitat de dir NO

Dir NO és essencial

Transmutar el corrent que t’arrossega

No deixar-te véncer per la por

Desempolsar les ales i fer-les anar

No et diré res de nou:

No escoltis els profetes de l’apocalipsi

No et queixis tot el sant dia

No perdis el temps, que és curt

No confiïs en els líders

Estima’t una miqueta

Canta, canta l’adveniment de tu mateix, el teu sunrise

Qui pot aturar els teus batecs?

Qui podria alterar-los?

Sigues omnipotent en la teva impotència

Canta, balla, engega’ls

I si necessites resar, resa a Maria Magdalena

Ella sempre t’escoltarà

I ensuma profundament les roses fins que el perfum penetri molt endins del que ets

Hi haurà la mar i el cel obert

– Sempre –

A voltes tardoreja



6.9.22

Ha florit el gessamí

S’ha obert la primera flor aquesta nit, amb la seva fragància indescriptible. Al costat del roser ufanós de flors vermelles, enormes, efímeres, perfumades. 

Ambdós éssers vius ja hi eren quan vam arribar. Estaven completament abandonats de feia anys. Els vaig retallar, en el cas del gessamí de soca-rel. El roser fou “indultat” perquè tenia un tronc molt recte. Ell ens ho ha agraït amb escreix, florint reflorint manta vegades aquest estiu. 

De la soca escapçada del gessamí van sortir dues branques que van anar enfilant-se tanca amunt fins a treure el cap al carrer. Era una promesa que vaig fer als veïns: Tornareu a gaudir del gessamí florit...

Gessamí i roser deuen tenir almenys 10 o 12 anys. Les va plantar l’antic propietari (Monsieur Manzoni). També vaig indultar l’arbre més gran i esponerós, el que fa més ombra al capdavall del jardí, un pebreter bord que anomenem “L’Avi”...

Torno a esperar la sortida del sol. Avui amb l’horitzó ennuvolat i la fressa de la mar llevantosa. Molta humitat i temperatura per damunt dels 20 graus. 

La felicitat s’assembla a això, aquest estat beatífic que sento d’ençà que dormim a la nova casa...

El cel per l’est està ple d’esteles d’avions (‘chemtrails’). Ahir també. Ja no parlo de les conspiracions del poder contra nosaltres. No val la pena. Tuitejo poquíssim. Em centro en les meves coses del dia a dia, accions concretes i efectives. Avui tornen els fusters a casa. Faran les escales...

Me la bufa el món i els seus manaires i el ramat que els vota i els obeeix. Em quedo amb la flor del gessamí, les roses, les cols, les tomates, el julivert, l’alfàbrega, les albergínies, els enciams, les maduixes... i Ella

Per descomptat Ella. Sense Ella res no seria possible. 

3.9.22

El Centre

Encara guardes el poder dels arbres i de les pedres, endreçades i apilades, mentre la Tramuntana pentina el bosc

L’ull obert que t’indica: No T’Adormis

Han passat els mesos i els anys, prô tot roman al seu lloc, recordant l’Eternitat

I tu hi tornes, com sempre, sol

I tornes a sentir-ho ToT

El Silenci i la flaire de la pinassa

Després de la sortida del Sol

El Cercle, el Centre, les Arrels, les Ales

I agraeixes no haver oblidat qui Ets i què vols

Que giri el món amb les seves follies, amb les seves mentides, amb les seves corrupcions

Tu Ets Aquí Ara ToT


1.9.22

La novetat

Si alguna cosa ens estimula a viure és la novetat, les novetats. No hi ha res més depriment que les rutines i els hàbits previsibles. Avorrir-se hauria de ser pecat mortal, atès que la vida ens ofereix infinites possibilitats, i és de rucs no desenvolupar-les, no aprofitar-les. És com tenir diners i no gastar-los! 

Potser direu: deixa’t d’històries, lo millor és la seguretat que et proporciona la zona de confort, saber a què atenir-te, tenir control del teu món particular, sense riscos ni aventures incertes...

Discrepo. Direu potser: no tothom pot permetre’s el luxe d’anar canviant cada dos per tres (de feina, de casa, de cotxe, de parella, etc), que tot això costa diners, saps?

Discrepo. La novetat no ha de comportar necessàriament una despesa econòmica. Em refereixo als canvis més interns, a la teva manera de fer, de ser, d’estar en el món...

Fugiu de la monotonia, sisplau. No esmorzeu cada dia lo mateix, per molt que us agradi. No aneu de vacances sempre al mateix lloc. No repetiu patrons. Lo fàcil és no ser creatiu, deixar-endur per lo de sempre. Així empobriu la vostra riquesa experiencial, retalleu les ales que us permetrien volar ben lluny...

Lo nou com a categoria. Aprendre sempre, buscar sempre, estar sempre obert a vivències insòlites, no convertir-se en un fòssil endurit, impenetrable. 

Ara que iniciem una nova etapa en una casa nova, ara més que mai, hem de saber inventar nous camins, noves connexions, nous relats que ens condueixin cap a noves dimensions...

30.8.22

Acomiadant-me

Avui és dia de comiat. Marxo de Cap Ras després de set anys i mig d’arribar-hi (vaig veure sortir el sol el dia 1 de gener de 2015 des de la platja del Cros, la primera casa que vaig llogar als Alsius de Banyoles a través de l’agència Palandriu). Tenia 50 anys...

https://entrellum.blogspot.com/2015/01/salut-amor-i-llibertat.html

Després he llogat dues cases més, a Sant Miquel de Colera 8 i l’àtic de la Montse i en Joan a Sant Miquel de Colera 28. Sort que ens van permetre de tenir aquest “niu” quan vam tornar de Nova York, perquè no trobàvem res. Vam arribar-hi el 3 de juny de 2020, amb ple covid, i marxem demà...

Acomiadant-me tot aquest temps de Cap Ras, i sempre retornant-hi. Els estius que havia de deixar la casa, durant els múltiples viatges, les estades a Brasil i a Nova York. Gairebé 8 anys d’empadronament llançanenc i de militància caprasenca, perquè n’he sigut el «custodi»...

L’inici fou esclatador, artístic (espiral del Cros, obres amb fusta de deriva i ‘stone balancing’), una obertura total a l’Energia del lloc i a les relacions interpersonals... 



Vaig anar evolucionant des de l’expansió extrovertida cap a la interiorització creixent, fins a la construcció del cercle xamànic (2017) al bell mig del bosc...


Quantes sortides de sol he contemplat? Quantes postes? Quants textos, poemes, tuits, àudios... inspirats en aquest paisatge sagrat??

El recorregut habitual: Canyelles, Bramant, Futaner, punta de Cap Ras, Borró... Acabant al centre, al cercle... 

Quantes històries i cabòries? Quants riures i quantes llàgrimes? Quants somnis i quantes desesperacions? Quants amors i desamors? 

Els records s’amunteguen, la majoria preciosos. Han sigut, sens dubte, els millors anys de la meva existència. Agraeixo al Cel haver pogut gaudir d’aquest racó de món intacte, un pèl salvatge, poder caminar sobre aquestes roques i sentir-me envoltat de Bellesa: Cap de Creus, Serra Vertadera (Sant Salvador del Graal!), Esquers, Garbet (la seva vall!), etc. Cada cala, cada pi, cada rossinyol, cada peix... formen i formaran part de mi per sempre més....

No marxem gaire lluny. Hi podrem venir caminant cada dia si volem. Des de la nova casa es pot veure la Punta de la Figuera i de Cap Ras...

Iniciem una nova etapa, casa nova, amb Ella, molt il·lusionats, esgotats per la feina d’aquests últims mesos, de març ençà no hem parat...

Avui veuré sortir el sol entre l’horitzó ennuvolat. Després traslladarem el matalàs a un llit nou que vaig muntar ahir. Demà tornarem les claus. 

La terrassa de l’àtic que deixem no pot ser superada. Quedaran en nosaltres, indelebles, les hores allí, els moments viscuts en plenitud, la remor de la mar i de la tramuntana...

La vida segueix. Anem envellint. Tanmateix les pedres són les mateixes, les muntanyes, la sorra, els núvols, els ocells, els peixos, les estrelles de mar, les assutzenes, el taronja del sol quan apareix... i també les llunes plenes emmirallant-se sobre el mar, fent camins d’argent...

Sempre tornaré a Cap Ras, sempre. Va amb mi, ben endins, cel·lularment. Tant se val on em portin les passes, les vicissituds diverses de la vida, el destí o els atzars... Només sé que estic en el camí cert, el meu, el nostre, i que no hi ha marxa enrere......

Som-hi, que cal navegar.....

28.8.22

A Vicenç Pagès

Morir-se és possible tothora
Hi ha una tic-tac inoïble que ens empeny cap al no-res
«No blanquejarem la cendra» (digué Vicenç Pagès al darrer tuit)
Prô tots tenim aquesta dèria d’oblidar la fosca andana on s’esgarrien els desigs...

Tu ja no hi ets, i qui escriurà demà? 
La nostra malaguanyada llengua perd un altre guerrer
I qui escriurà demà? 
Els morts no parlen ni escriuen
Te n’has anat a l’altra banda del relat, on no existeix la mentida

És negra nit d’agost a l’Empordà


27.8.22

Silencis

Pensava que podria viure sense escriure. No pas. El que més he fet a la meva vida: caminar, llegir, escriure... i menjar xocolata! I esprémer la pròstata!!! (sol o amb companyia)

La nit em retorna la solitud imprescindible, per a escoltar el mar, fitar les estrelles, meditar, gargotejar mots...

És una estona, només meva, suficient, mentre Ella dorm. La vida en parella pot resultar massa atabaladora, intensa, exigent... 

Quan no hi ha ulls que et miren

Quan ningú et jutja

Quan ningú espera res de tu

Quan ningú vol millorar-te 

Quan ets Tu, simplement Tu, entre el vent i la fosca, la son perduda, la lucidesa intacta

Menges un gelat d’açaí i assaboreixes els silencis


24.8.22

La font secreta

Hem anat a buscar aigua a la font i ens hi hem trobat dos éssers preciosos: un neocàtar (Alexander) i un alquimista floral (Luiz). L’un nascut als Urals –autoanomenat «hiperbori»– i l’altre brasiler, concretament paulistà. Estaven a punt de fer “ablucions” (rentar per a purificar) 

El cas és que nosaltres portàvem 12 garrafes per a omplir (96 litres en total) i hem estat dues hores xerrant amb ells, fins que s’ha fet fosc. L’ablució l’he acabat fent jo –més aviat un «bateig»– amb l’aigua pura i freda de la font, que Alexander, talment un Joan Baptista, m’ha llençat per sobre del cap amb uns cubells que tenia preparats...

Aquesta trobada ha sigut un veritable regal del cel, o de la Mare Terra, de la qual brolla l’aigua sagrada, de les entranyes de la Serra Vertadera, sota el castell del Graal. 

El neocàtars, deixebles de Juan de San Grial, viuen en una comunitat al Pujolar, prop de La Valleta. Ja havia tingut contactes amb ells anteriorment, a més de llegir algun dels llibres del seu líder. Ens ha convidat a un concert musical que fan el 31 d’agost a la Casa de Cultura. 

Just fa 10 dies estàvem a Montsegur. L’Eva era la primera vegada que visitava l’indret. Vam fer l’ascensió al castell. L’any passat, quan Ella estava a NYC, hi vaig anar sol. Pel camí, a Sant Pau de Fenollet, vaig sentir la crida de la Renada Portet. A.C.S.

La connexió càtara continua. Guillem de Belibasta, i ara Alexander l’hiperbori, el meu Sant Joan Baptista, amb uns ulls que no són d’aquest món...

A la font amagada del Bell-Ésser, en el Rec d’en Feliu, sota la muntanya cremada, avui reverdida, com el llorer profètic...

No és gens casual que la trobada hagi estat avui. Pel matí havia netejat amb cura l’estatueta tàntrica tibetana que representa el “maithuna” (còpula sagrada) de Vajrasattva & Shakti, Yab-Yum, peça que vaig adquirir a Sikkim, en una botiga antigüetats de Gangtok, durant el meu viatge a l’Índia a finals de 2018


Ha quedat ben llustrosa, després de llevar-li la ronya de segles que tenia i que l’havia enfosquit del tot. Aquesta neteja de la figura tàntrica té a veure amb la meva neteja (ablució) del vespre a la font, coincidint amb la mudança de casa... 

Tot convergeix i té sentit: una nova etapa (temps i espai nous) que tindrà a veure amb una nova dimensió dels nostres éssers, noves connexions espirituals...




22.8.22

Surten les barques

La sensació de tornar a marxar, el compte enrere dels dies que resten fins a tancar la porta definitivament i donar les claus. 

10 dies. Sense comiats. Emportant-te les coses a poc a poc, els objectes que arrossegues per la vida, molts que no fas anar mai. Mudança. Potser la darrera, qui sap. N’has fet tantes...

Si partim de la base que la teva vida no importa una merda a ningú (i que, en correspondència, a tu t’importen una merda les vides dels altres), que vagis o que vinguis, que et casis o et descasis, que estiguis sa i estalvi o malalt i arruïnat, tant se val, què importa? A qui interessa o afecta tret de a tu mateix? Per què ho hauries d’explicar? 

L’albada s’obre pas horitzó enllà. Són les 6:21. És una aurèola taronja que creix mentre el vent sacseja els pins. Encara estiu, un estiu atípic, ple de turistes que omplen els pàrquings i el clavegueram; atípic perquè t’has banyat al mar comptades vegades i has palejat poquíssim. Només treball relacionat amb la nova casa, molta feina, cada dia...

L’apocaliptisme (sanitari, climàtic) que escampen els terroristes mediàtics ja cansa. La gent, per molt que l’espantin, continua fent la viu viu; i el món no s’acabarà demà ni demà passat. 

Quan les reformes estiguin enllestides (queden setmanes encara) i contemplem el resultat de tantes suades, de tantes hores esmerçades, de tanta energia invertida en el projecte de l’habitatge propi, suposo que plorarem d’alegria. No haurà estat debades. Ho gaudirem.

Amb cinc hores de dormir en tinc prou. Sempre amb alguna intermitència. Surto a la terrassa, m’hi estic una estona, i me’n torno al llit. Aquesta terrassa no pot ser superada. La recordarem sempre.

Es tanca el cicle de 7 anys a Cap Ras. De gener de 2015 a setembre de 2022. Al centre del bosc queda la darrera obra: el cercle xamànic... Ni en sóc estrictament l’autor, ni arribo a comprendre la seva pregonesa... M’hi desvinculo. Cap Ras es queda sense el custodi. Va marxar la Montse i ara marxo jo...

Vet aquí la claror del nou dia, de la nova setmana, de la nova casa, de la nova etapa, un altre esglaó que ens mena amunt...

«Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne, der uns beschützt und der uns hilft, zu leben» (Hesse)

15.8.22

Get Away

Es tracta d’escapar de la rutina, dels hàbits quotidians, del paisatge massa vist i dels plaers previsibles. Es tracta de sortir del marc conegut i controlat per a lliurar-se a l’aventura, a la novetat, si més no al canvi. 

Una vida monòtona i avorrida no és desitjable. Qui la vulgui, allà ell. No pas jo. Ni gàbies d’or ni ensopiment. M’estimo més el risc de llençar-me al desconegut. 

Hi ha un anhel, un impuls, un esperit que no ens deixa reposar en cap conquesta, que ens esperona cap a noves dimensions per a explorar. És la nostra essència profunda, nòmada, llibertària. 

No té fi, aquest camí que es fon amb l’horitzó a mesura que avancem. Mai hi ha un «prou» que ens aturi. 

És l’expansió de l’Energia, sempre limitada per la materialitat objectual dins un espai i un temps determinats. Som energèticament infinits, com immortal és l’Ànima. 

Per això fugim. Res no ens satisfà definitivament. Sempre aspirem a Lo Altre, a Lo Nou, a Lo Que Encara No És, la realització del nostre Ésser...

7.8.22

Meló groc

Primera setmana d’agost, el mes més horrorós, ple de gent, o sigui, de soroll i vulgaritat. Música nefasta, inoïble. Platges a petar. Trànsit infernal. Impossible aparcar. El proper agost no serem aquí, t’ho ben asseguro. 

Cada dia noves passes. Avui dues: el granit Zimbawe i el primer melonet groc. Demà caiac!

2.8.22

Indomesticable

Bufa i rebufa la tramuntana enmig de la nit xafogosa. No puc dormir. Les estrelles brillen allà dalt. Canten els grills a prop. Tu dorms. Sóc a la terrassa. 

Les coses avancen lentament. Que avancin és un miracle. Hi haurà un dia que tot estarà enllestit i net. Aquell dia podrem jeure a la gandula. Mentrestant treballem, les hores són de mantega. 

Ho van intentar sempre: domesticar-me. Van voler suprimir o apaivagar la meva part rebel i salvatge. Un fracàs. Ni els pares ni l’escola, ni les autoritats diverses, tots van fracassar. 

Hi ha un impuls cap a la llibertat, un esperit indomable, que no pot ser sufocat de cap manera. Les dones també van provar de calmar la meva rauxa, amb carícies i altres llaminadures. Pobrissones. Sempre acabava marxant, ho engegava tot a rodar...

Costa acceptar la decadència, quan el temps s’escurça i l’energia fluixeja. No és només la pròstata atrotinada, sinó aquest escepticisme radical que em fa veure el món amb displicència, amb un total menyspreu per la societat. Me n’allunyo. Faig la meva. Rebutjo les normes. Quan sóc a l’hort és quan sóc més feliç. 

Tu vas arribar per a redimir-me. Amb tu no cal fingir ni fugir. Sé que sovint sóc rabiüt, cantellut, esquerp, intractable. Després torna el nen bo, dòcil, i tot s’arregla. Pateixes massa. Dius que podria millorar. Tinc els meus dubtes. 

Bla bla bla bla bla

De què serveix escriure? 

31.7.22

Finals de juliol

La vida alternativa consisteix a ser tu mateix i a fer les coses creativament, malgrat les modes o els usos socials establerts. És senzill reproduir les pautes del ramat. El que costa és llaurar-se el propi camí contracorrent i entestar-se a seguir només allò que et dicta el teu criteri. Perquè es tracta de tenir criteri propi. 

Detesto el turisme i tota la devastació que comporta: aglomeracions i l’apoteosi de la vulgaritat. Si visc en una zona turística és perquè sé que gaudiré 3/4 de l’any de certa solitud inenarrable. Quatre gats envoltats de cases buides. La delícia absoluta. 

Tots els anys dedicats als llibres (comprar-los, llegir-los, escriure’ls, acumular-los) han passat a la història. No em queda ni el 10% de la immensa biblioteca que vaig tenir. No els trobo a faltar. L’intel·lectualisme i la literatura són com la realitat virtual, una forma d’escapar de la veritable realitat, que sempre ha de ser de primera mà, tangible. Les especulacions i els versos esdevenen ficcions, fugides, quan la teva vida és poc satisfactòria. 

Shit happens all the time and there’s just nothing you can do about this

29.7.22

Saber acomiadar-se


Que la vida són etapes, capítols, èpoques. Em queda un mes per a deixar Cap Ras. Per sort, no marxo gaire lluny. D’ençà que vaig arribar-hi (2015), aquest racó de món a l’altíssim Empordà, davant la Mar d’Amunt, ha sigut el meu paradís particular. Set anys molt intensos, entre les cales i el bosc, camí de ronda amunt i avall, envoltat de fustes i pedres, bressolat per la Sagrada Tramuntana, confegint vivències i textos, rodant pel món, cercant estrelles de mar, empaitant els somnis més agosarats...

No em puc queixar, no m’hauria de queixar. Mai he tingut tant sense posseir res. L’univers em regala cada dia la seva abundància, malgrat la mesquinesa humana. Des que va aparéixer Ella, les hores són més tendres, més amoroses. Ella és l’Àngel que m’amoixa amb ales de seda. Més enllà de la materialitat, rebo la benedicció intangible dels déus, conscient que no és pas pels meus mèrits, mai ho ha sigut...

Una nova albada. Una nova llar davant el mar. Un hort. Ella. Què més podria demanar? Més viatges amb la Liberty! Els farem. I que els anys que vinguin siguin lleus, amb regust de canyella i flaire d’espígol...

24.7.22

Espiritual

Hi ha d’haver un abandonament, com quan entres al mar i et deixes endur per les onades, en el bressoleig del corrent, surant com una fulla ingràvida. La ment ja no controla, no calen paraules. Ets simplement una part del Tot: aigua amb l’aigua, vent amb el vent, arbre o terra, branca o arrel, en la fusió absoluta, despersonalitzant-te. L’ego desapareix. Retrobes el fil daurat que t’uneix a l’Essència, aquest Silenci Sagrat que revela el Misteri d’Estar Aquí Ara. Respirant, bategant, amb totes les estrelles allà dalt, embolcallant-te. Ja no ets cap subjecte, cap individu. Ja no jutges. Amb els ulls tancats sents que l’Ànima s’expandeix sense límits, i voles més enllà de la pell i dels confins de l’Horitzó visible. Quan tothom dorm, tu despertes i t’enlaires cap allò inconcret i desconegut. T’endinses al bosc dels mil corriols amagats, sense cercar res, caminant passa a passa, entre els ocells que refilen i la flaire dels pins. Fora del temps (3:33) 

9.7.22

Vides alienes

Si la teva vida és prou interessant, per què hauries de preocupar-te per la vida dels altres? Què coi t’importen els altres? 

Per què hauries d’escriure, per exemple? Quin sentit té escriure si no és per a ser llegit? I per què suposes que val la pena ser llegit o que allò que escrius pot interessar a algú? 

A qui podia interessar que jo passés 6 mesos de la meva vida a Mahattan? Per què em vaig escarrassar a escriure 100 textos d’un dietari novaiorquès? Per la mateixa regla de 3: A qui podria interessar la història d’amor entre l’Eva i jo? I en vaig fer un llibre de 500 pàgines! (Que ningú ha llegit, esclar)

https://www.bubok.es/libros/268500/EVAiTON


7.7.22

Vides buides

Totes les vides són buides, totes destinades a morir. La gràcia està si podem aconseguir una certa plenitud vital, omplint de sentit l’existència amb activitats o entreteniments diversos, mentre ajornem al màxim la mort. 

De seguida te n’adones de quines són les persones més buides amb les vides més buides. Són les que més necessiten abocar-se a l’exterior, a la vida social, les que tenen més dependència del proïsme i/o dels mass media. 

Després hi ha els que emprenyen, els problemàtics, aquells que –per a fugir de la seva inanitat insondable– es dediquen a fotre als altres, als veïns, a la família, als companys de feina...

5.7.22

Epicureisme

Avui he escrit això a Twitter:

«Vaig estar uns anys engalipada amb el miratge independentista. Quan tot se’n va anar en orris, me’n vaig anar a viure a Manhattan. Vaig tornar enmig de la farsa covidiana. Ara visc retirada a l’altíssim Empordà, em cago en els polítics i faig un hort de puta mare. El món s’acaba.

Vull dir el món que coneixíem, el capitalisme salvatge globalista, que ha col·lapsat perquè estava basat en l’especulació financera i en el colonialisme manu militari, però tot té un límit, i els imperis decauen...

El meu consell (epicuri): fuig de la ciutat, passa de la política, crea el teu jardí-hort, envolta’t d’amistat (filía) i cerca el plaer intel·ligentment

Si pots tenir vistes al mar millor»

He fet una síntesi dels darrers anys, els millors de la meva vida, sobretot a partir de 2009, quina dècada prodigiosa! 

Gaudeixo de vistes al mar d’ençà el 2015. La Mar d’Amunt no és l’Empordà. No ho és perquè geogràficament hi ha una barrera: la serra de Verdera. A partir del castell de Quermançó s’entra en una altra dimensió, ben desconeguda. Millor! 



3.7.22

Juliol estrany

Potser el meu pitjor defecte és la impaciència: voler el resultat de seguida, ser incapaç de gaudir del procés... 

De fet, en tinc una bona pila, de defectes, a banda de l’atabalament i les presses. 

Detesto la paraula «demà», sóc presentista. Sempre penso que demà estaré mort i, si no ho faig avui, hauré perdut l’oportunitat. El cas és que l’endemà encara sóc viu, ja veus...

Hi ha tres coses que m’entusiasmen, i les tres tenen a veure amb el menjar: menjar cony, menjar cireres i menjar xocolata. L’ordre dels factors no altera el producte. 

Abans m’agradava escriure. Ho tinc molt deixat. 

Com que el món s’acaba, em prenc aquest istiu com el darrer. Si llencen un mísil no m’enxamparà, procuro evitar les ciutats. Si baixen els extraterrestres, els aniré a buscar. La curiositat és un altre defecte que tinc. 

Les dones sempre s’han enamorat de la meva Energia. Després, quan han intentat entomar-la, no han reeixit, han fracassat. Com les lluernes amb la llum, han acabat socarrimades. Jo les empaitava i elles feien el que podien per entomar-me. La conclusió és que sóc excessiu, inentomable, i no em refereixo solament a l’aspecte sexual, que també...

Empaitar i entomar: vet aquí el Yang Yin, la quadratura del cercle, viciós o virtuós, depèn. 

26.6.22

Sobrevivint encara més

Volien abatre’m de males maneres, deixar-me malferit, en prostració horitzontal, fet un ninot inservible, una pelleringa pseudohumana, un drap estripat i brut... Això volien, els malparits. I a fe de déu que van tenir-me uns dies cardat, sense energia (Què Sóc Jo, sinó? Energia Pura i Salvatge Sóc!) He ressuscitat de les meves cendres, he reviscolat i m’esquerat amb nova trempera, gana de fam i de cardamenta, com ha de ser la Salut Majúscula... Una mala bèstia indomable, asocial, geniüda, maldestra, intractable, esquerpa, i mil adjectius més, tots cantelluts i flonjos. Torno a la Batalla, a guanyar el meu Poder de cada dia, a ser Fort i a fer La Meva. No hi ha una altra sortida d’aquest laberint que guanyar totes les escomeses, ser el triomfador de la Guerra, el més valent i més temut. Aneu a la puta merda, melindrosos i envejosos, els que aneu a missa i doneu lliçons morals. Us detesto. Faré molta fressa i us amargaré la vida. Si aspireu a ser enemics, us en penedireu eternament. Així és i serà. Sempre em surto amb la meva, sempre tiro pel dret. Mai em rendeixo. He vençut tots els miserables. Sóc el millor. Accepteu-ho. Demà em menjaré el món una altra vegada. La Meva Sagrada Voluntat s’imposarà com sempre. La resta me la sua. 

21.6.22

Fins on puguis

Esparvera assistir en directe al col·lapse de l’espècie humana, adonar-te que el sistema ha petat i que, cada dia que passa, les neurones estan més trinxades...

No em fa por el Kaos que ve

M’il·lusiona saber que estem més a prop de l’extinció, del tot merescuda

Sabíem que el Kapitalisme Kriminal tenia els dies comptats perquè la globalització era insostenible i la hiper especulació financera un suïcidi (sense parlar de la Deutocràcia Cleptòmana Corrupta), però no vam preveure aquest Kaos Sistèmic –virus i guerres a banda–

Ja fas hort?

Algú va dir que després d’Auschwitz ja no es podia fer poesia...

I què es pot fer després del Covid i Zelensky? 

Abandonar la literatura i el món, ser tu mateix, en la teva llibertat natural i pura, fins on puguis


14.6.22

Profunda calma

La mar en profunda calma

Dormen els dofins, no pas jo

Pleniluni abrusador
El cos és un artefacte fràgil
Sort en tenim, de les ales etèries
Que ens eleven fins al blau més nítid
Feia segles que no escrivia un poema
Suposant que això sigui un poema

La mar en profunda calma
Tard o d’hora morirem tots
Amb més o menys escarafalls
Tenim una sola vida: aquesta!
I és immoral no gaudir-la a fons perpetrant els somnis més salvatges

8.6.22

L’era postcovidiana

Fa massa temps que no escric. Faig treballs manuals: tallar canyes, picar rajoles, plantar tomateres, etc. Em canso les mans i els braços, m’allunyo de qualsevol indici d’intel·lectualitat. No escriure és la manera de salvar-me. Ara. Abans era escrivint, com em salvava, o això creia. Grafoteràpia, incontinència verbal, sobretot via Twitter. Finito. 

La Puta Farsa Covidiana ho ha canviat tot. Les poques neurones que quedaven han estat trinxades, socarrimades pel terrorisme mediàtic. Aquesta lamentable operació manipuladora que hem patit ha deixat tothom tocat, i els psiquiatres tenen feina per a segles.

Per això he deixat d’escriure. No hi ha ningú que pugui llegir-me en condicions. M’allunyo, per tant, em separo de la plaga humana, del ramat cec condemnat a l’escorxador. No en vull saber res, ni ensumar-lo. Em retiro al meu jardí, al meu hortet. Ja s’ho faran. No puc anar d’enrabiada en enrabiada, perjudicant la meva salut. 

Si fos possible, cercaria un indret més remot, més inhòspit, feréstec i salvatge, per no haver de suportar la merda humana, l’oligofrènia i la incompetència generalitzada. Tot costa, tot va lent, res flueix, quan es tracta dels humans de l’era postcovidiana. Fot fàstic. 

Dejuno avui i em buido de cabòries. No m’interessen moltíssimes coses d’aquest món galdós que ens ha quedat. Una gran muntanya de fems. 

Reobro aquest blog per caprici, fins que el torni a tancar al públic. Qui és el públic? Ningú. M’autoescric i prou. 

Cito Montaigne: «Je veux qu'on agisse et qu'on allonge les offices de la vie tant qu'on peut et que la mort me trouve plantant mes choux, mais nonchalant d'elle, et encore plus de mon jardin imparfait»

C’est tout