2.8.22

Indomesticable

Bufa i rebufa la tramuntana enmig de la nit xafogosa. No puc dormir. Les estrelles brillen allà dalt. Canten els grills a prop. Tu dorms. Sóc a la terrassa. 

Les coses avancen lentament. Que avancin és un miracle. Hi haurà un dia que tot estarà enllestit i net. Aquell dia podrem jeure a la gandula. Mentrestant treballem, les hores són de mantega. 

Ho van intentar sempre: domesticar-me. Van voler suprimir o apaivagar la meva part rebel i salvatge. Un fracàs. Ni els pares ni l’escola, ni les autoritats diverses, tots van fracassar. Hi ha un impuls cap a la llibertat, un esperit indomable, que no pot ser sufocat de cap manera. Les dones també van provar de calmar la meva rauxa, amb carícies i altres llaminadures. Pobrissones. Sempre acabava marxant, ho engegava tot a rodar...

Costa acceptar la decadència, quan el temps s’escurça i l’energia fluixeja. No és només la pròstata atrotinada, sinó aquest escepticisme radical que em fa veure el món amb displicència, amb un total menyspreu per la societat. Me n’allunyo. Faig la meva. Rebutjo les normes. Quan sóc a l’hort és quan sóc més feliç. 

Tu vas arribar per a redimir-me. Amb tu no cal fingir ni fugir. Sé que sovint sóc rabiüt, cantellut, esquerp, intractable. Després torna el nen bo i tot s’arregla. Pateixes massa. Dius que podria millorar. Tinc els meus dubtes. 

Bla bla bla bla bla

De què serveix escriure?