31.12.08

Bye-bye 2008

Avui s'acaba un any estr-any... (Dic "estrany" perquè ara em fa mandra buscar l'adjectiu exacte que resumeixi aquests 365 dies sobreviscuts, suposant que un sol adjectiu fos capaç de resumir-los). Estrany perquè han passat coses fonamentals a la meva vida que encara no he pogut pair ni relativitzar. Estrany perquè no tinc cap dret a queixar-me però, pessimista com sóc, sempre estic rondinant... no tinc remei.

Vam començar el 2008 amb les Jornades de la Catosfera d'on en va sortir un llibre del qual en vam fer diferents presentacions (1-2-3-4), a més de tot el ressò mediàtic (TV inclosa). Vaig guanyar el Premi Machado. Vaig flirtar amb la política (1-2-3). Vaig coincidir amb gent interessant (1-2-3). Vaig descansar una mica i, ben descansat, vaig reprendre el blogueig amb més empenta que mai... i aquí estic un altre cop donant guerra.

Entre les coses superficials cal destacar que vaig estiuejar a Eivissa, m'he aprimat 12 kg, m'he canviat les ulleres i, després d'anys i panys resistint-me, per fi he caigut en la temptació de tenir mòbil... ara ja puc dir que sóc "normal"!

Com sol passar, les coses més importants (que sovint s'esdevenen en l'àmbit estrictament íntim i privat) no es poden explicar. Per tant, us haureu de conformar amb aquest succint relat dels fets públics, aprendre a llegir entre línies o si més no esperar que algun dia escrigui les meves memòries... que tot arribarà.

El 2009 es presenta la mar de bé. A principis d'any publicaré dos llibres nous: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Premi Nadal Batle) i la versió trilingüe del poemari Entrellum (Premi Machado). Anirem a Mallorca i a Cotlliure a presentar-los... quin plaer tornar-hi!

Intueixo que el 2009 serà un any decisiu per a mi. Faré 45 anys; en farà 20 que em vaig casar, 20 que treballo de professor d'institut, 10 que visc a Vallromanes i 5 que bloguejo. Que per què serà "decisiu"? Ja ho veureu... no penso donar més pistes.

Mentrestant, aquí em trobareu... aquest és el meu cau.

Us desitjo un bon cap d'any... i que demà la ressaca sigui lleu.

30.12.08

Anna Punsoda


Totes tenim un passat. Els inicis mai no són fàcils... L'endemà que vaig decidir reactivar aquest blog, una noia que escriu molt bé va encetar el seu. Jo de vosaltres no me'l perdria. Benvinguda a la Catosfera! Salut i posts!

“Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial .Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”

(Josep Maria Mestres Quadreny)

29.12.08

La sang palestina

La sang palestina és la meva sang i la teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar... Pots tancar els ulls i imaginar la mirada del nen que plora sota les runes. Pots tancar els ulls i somiar que algun dia tot aquest malson passarà. Però no passarà. El déu fet home va néixer a Betlem i l'home fet déu ha mort a Betlem. Betlem és el cel i l'infern alhora. Betlem és el niu de totes les serps. Pau i felicitat per als homes de bona voluntat. Guerra i desgràcia per als assassins de nens. No m'expliquis res més. La sang palestina és la meva sang i la teva teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar...

28.12.08

L'ànima és líquida



Contemplo les evolucions de la bromallada mentre alterno la meva dispersa atenció entre els fragments del Dietario voluble de Vila-Matas i les cançons de Love of Lesbian. Ara no plou. Tot és humitat. La riera fa goig. L'ànima és líquida. Tinc milions paraules a la punta dels dits. El vent de llevant empeny els núvols. Em quedo impassible esperant l'impossible. Tot és tan enigmàtic que no val la pena plantejar-se la pregunta fonamental. Cada resposta un fracàs. Hi ha el precipici. Hi ha l'ombra. Hi ha la pluja que esbandeix les branques despullades dels arbres. Hi ha massa esperances, massa. No hi ha treva. No hi ha escapatòria. Fugim pels espadats, arrapats a les esquerdes, com sargantanes embogides, amb les ungles plenes de sang...

27.12.08

LITERATURA 2.0

Va ser un encàrrec. Fa 10 mesos em van dir que preparés un capítol per a un llibre... M'ho vaig currar, em vaig documentar a fons, vaig parlar amb molta gent... El resultat va ser un assaig de 16 pàgines amb 69 notes a peu de pàgina on parlo de la nova literatura del segle XXI; de l'escriptor, el lector, l'editor i el llibre 2.0; poso exemples de fora i d'aquí; repasso la Catosfera Literària i aventuro perspectives de futur... Es tracta d'un estudi de rabiosa actualitat que aviat perdrà la seva vigència. Per això he decidit fer-lo públic. Aquí el teniu, és el meu regal de Nadal:

26.12.08

Només el cor

No escolto la veu dels anys encastats en el fons dels meus ossos. M'hi allunyo com qui s'allunya d'un malson que no l'ha deixat dormir. Hi ha una pell que es renova cada matí com la pell de les serps quan han de créixer. Escolto la veu del futur, de la pluja que llisca rere els vidres, dels cims nevats i solitaris, de les pedres lluents que rodolen riu avall... Hi ha una pell que no ens pertany perquè és la pell que tothom acarona. Només el cor és nostre. Només el cor coneix el secret més ben guardat. Que pensin el que vulguin. Només el cor i la sang i aquest silenci inesborrable.

23.12.08

Entrevista a Lletres Ebreques

El passat divendres 19 de desembre, Emigdi Subirats em va entrevistar al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes. Aquí podeu escoltar-ho:

21.12.08

Sant tornem-hi...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...

Sempre he sigut partidari de les "crisis", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes, cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb...

En això estem.

He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d'inactivitat blogogràfica he vist com el boom dels blogs deixava pas al boom del Facebook... Ai, les modes internètiques! Això no significa pas que els blogs hagin perdut el seu valor com a eina d'expressió digital, ans al contrari. Morir, no crec que morin. Estaven massa sobredimensionats. Potser ara quedaran com el que realment són, amb les persones que poden treure'n profit de debò...

Per a mi el blog sempre ha sigut un ciberdietari. Com a escriptor, m'interessa disposar d'un espai propi en el qual poder escriure amb plena llibertat. En aquest sentit, el blog em proporciona un format adient i la possibilitat de ser llegit per persones amb les quals puc interactuar. Com a escriptor del segle XX, no puc obviar la xarxa i no puc desaprofitar les seves virtualitats. El blog és alhora aparador i gresol, taller d'experimentacions i arxiu on deso l'obra, una obra feta de petites peces esbarriades com un puzle immens en el qual acabo trobant la imatge del que sóc... No hi ha Narcís sense mirall, sense pantalla.

Escrivint m'escric. Operari sequitur esse, deien els escolàstics, i viceversa: sóc el que sóc en la mesura que faig el que faig... I què passa si deixo d'escriure? I què passa si deixo de bloguejar? Essencialment passa una cosa molt greu: M'AVORREIXO! L'avorriment sorgeix d'una vida insubstancial en la qual hi manca la creativitat. Una vida sense activitat creativa és una vida banal, trivial, vulgar, intranscendent, depriment, avorridíssima. Crear és l'antídot més eficaç contra l'avorriment.

La vida cansa, sí, però també cansa descansar massa. Per tant, seguiré endavant, seguiré bloguejant... Tinc una altra elecció? Com diuen els Counting Crows:
There's a bird that nests inside you
Sleeping underneath your skin
When you open up your wings to speak
I wish youd let me in
Quan el Fènix reobre les ales i s'enlaira cap al cel, qui se'n recorda, de les cendres?

El proper dia 1 de gener farà un lustre que bloguejo. La història està molt bé, però el que m'interessa -per damunt de tot- és el futur. Allí ens trobarem.

Sant tornem-hi, doncs.



[La nova capçalera és una foto que el Gran Benjamí va fer a la presentació de LCL a Mallorca]

15.10.08

La vida cansa

La vida cansa. Cansa la gent. Cansen les paraules. T'havies de menjar el món i, a la que et descuides, ja t'has fet vell. Passen les hores, passen els dies, passen els mesos, passen els anys. Tot passa de llarg i ens deixa un regust de poma oxidada entre les dents. (Perquè, no sé si ho sabies, les pomes també s'oxiden com s'oxiden les bigues de ferro, però no et recomano fotre't una biga de ferro a la boca, encara que cadascú és lliure de destrossar la seva dentadura com li plagui). Cansa la vida i els blogs també cansen. Cinc anys és molt temps. Sobretot estic cansat de mi mateix. Per això em demano una excedència. Potser torno aviat o potser no torno mai més. L'únic que sé del cert és que, peti qui peti, continuaré escrivint, si més no privadament, que és cosa sana, teràpia infal·lible. Per tant, dono peixet a la legió incomptable dels enemics els quals destaparan ampolles de cava barat en rebre aquesta notícia. Tranquils, patuleia, que no plego per vosaltres, sinó per mi. S'ha acabat l'entreteniment. Ha arribat l'hora suprema. A reveure.

7.10.08

Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06

Quan he arribat a casa m'he trobat dos paquets. L'un provenia de Mallorca i contenia les proves del llibre Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06. Un totxo de 535 pàgines de paper que conté els millors posts escrits durant els meus tres primers anys de blogueig. L'he de repassar sencer perquè surti publicat abans no s'acabi l'any.

L'altre paquet me l'enviava La Campana. Es tracta del llibre La dictadura de la incompetència de Xavier Roig. Té molt bona pinta. A veure si trobo temps per a llegir-lo.


Ja tenim el cartell del Festival de Poesia "Una rierada de poemes" que farem a Les Borges del Camp:

6.10.08

Aspiro

Estic buscant la manera de no perdre'm
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino
Mals averanys, cançons dels anys vuitanta, calces que no casen amb els sostenidors
Tu trontolles quan em mires i jo hauria de centrar-me (que diu una amiga nostra que se la sap llarga)
Ara mateix fa una tarda preciosa i te'n vas a treballar
Ningú no diria que divendres vam presenciar el cataclisme
La crisi econòmica és una crisi sistèmica
Fulles trinxades i esbarriades encatifen la riera
Fan olor de cementiri
El cel ras
La vida ensopida
Quan te n'afartis de tot, m'avises, que vindré amb tu
Estic buscant la manera de ressuscitar de les meves pròpies cendres
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino



Slow Show, The National

3.10.08

La platja intangible

La tempesta s'ha congriat després de dinar. Fosques bromotes han omplert el cel del Vallès. Les fulles voleiaven esbojarrades. Ara descarrega de valent. Escolto la pluja. Contemplo la pluja. Les gotes impacten violentament contra la meva ànima atrotinada. El clapoteig em relaxa. La pluja cau de biaix empesa per la llevantada. Trona. No sé què fer amb la meva vida. Provo de trobar la presumta sortida del laberint. Plou intensament. Aigua a dojo. Cotxes lluents. Què marca la brúixola? On és la brúixola? Què coi és una brúixola? No sé què fer amb el futur. Odio repetir-me. Odio totes les rutines. Trona i retrona dins meu. Aigua, aigua, aigua. Ara cau pedra.... pedres com olives gens arbequines, més aviat sevillanes... tot el carrer blanc... les fulles totes arranades encatifen el terra... Hauré embogit? Tard o d'hora tots plegarem. Sóc la fulla xopa que davalla cap al seu destí incògnit o l'última papallona que amb les ales esquerdades tremola de fred o el nen que s'ha perdut enmig de la gernació i plora i plora i plora com ara plora aquest cel insensat, sense esma, sense objectiu, funesta pluja de tardor sobre les teules del meu poble tan petit, pluja que s'escola riera avall cap a la mar enyorada, la platja intangible dels teus pits...

2.10.08

Dos llibres i un recital

He rebut un mail del servei de publicacions de la UIB en el qual se'm comunica que el llibre Catosfera (Ciberdietaris 04-05-06) ja està maquetat. En els propers dies m'arribaran a casa les proves en paper.

Joan Pere Sunyer, el traductor d'Entrellum al francès, em diu que ja ha enllestit l'elegia final. L'editor s'hi posarà al mes de novembre.

Per tant, si no passa res, abans que acabi l'any, sortiran publicats dos nous llibres meus: el Premi Nadal Batle i el Premi Machado.

A més, el proper dissabte 25 d'octubre participaré en un festival poètic a Les Borges del Camp. L'amic trapezista m'hi ha convidat.

M'espera un trimestre emocionant...

1.10.08

Reinventar-se

Se m'acumula la feina. Tinc els paletes a casa. L'astènia tardorenca. L'escriptor de raça mai no deixa d'escriure. No m'agrada repetir-me. No m'agrado fent sempre el mateix. Necessito fressar nous camins, insòlits, inhòspits, inèdits. Necessito inventar per a reinventar-me. Sé que encara no he donat el millor de mi. Sé que encara puc fer coses grans. Reinventar-se o morir.

29.9.08

Noves possibilitats

Després de 5 anys i 2.000 posts (700 a TdQ i 1.300 a ENTRELLUM), m'estic plantejant seriosament la possibilitat de deixar els blogs... De la mateixa manera que, després de 3 anys i mig, he plegat del programa de ràdio Capvespre, també podria plegar de bloguejar...

Estic content de tot el que he fet. El balanç no podria ser millor:
  1. Un número respectable de visites
  2. Bones posicions en els rànquings
  3. El blog més votat tres anys consecutius
  4. Un premi important (el llibre sortirà publicat aviat)
  5. Una paraula inventada
  6. Una antologia amb 100 blogaires
  7. Manifestos, taules rodones, entrevistes, recitals, bolos...
  8. I totes les persones que he conegut (perquè al final sempre hi ha persones rere la pantalla)
Vaig ser un dels pioners i he treballat dia a dia, post a post, per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes a internet. Hi vaig creure des d'un bon principi i, amb el temps, no he fet més que reafirmar-me en la convicció de què els blogs són una eina extraordinària.

La vida està feta de cicles, d'etapes successives que cal apamar amb plena consciència. Sento que ara s'acaba una època i que he d'estar en disposició d'encetar-ne una altra, un nou horitzó que encara no sóc capaç de discernir amb claredat.

El blog m'ha ocupat molt temps i moltes energies, massa. Si vols fer-ho bé, t'hi has de deixar la pell, dedicar-t'hi amb cos i ànima. Sé que podria continuar així tota la vida, però ara mateix dubto, rumio la possibilitat de provar altres camins...

El dia 21 de desembre (3r. aniversari d' aquest blog) prendré una decisió.

28.9.08

Diumenge de Festa Major

Preparant la classe sobre Parmènides que faré demà a 2n. de BTX. Corregint el qüestionari sobre El show de Truman que vaig fer a 1r. de BTX. La meva filla escolta això. Encara estem de Festa Major. Demà Sant Miquel. Fa sol. No hi ha núvols al cel. S'acaba setembre. Ens costa acceptar la intrínseca caducitat de les coses, sobretot de les que estimem...

La meva llibreria Lulu
Support independent publishing: buy this book on Lulu.

26.9.08

Rellegint Pessoa

Les tardes plujoses de tardor rellegeixo Pessoa:
Tudo quanto pensei, tudo quanto sonhei, tudo quanto fiz ou não fiz -- tudo isso irá no outono, como os fósforos gastos que juncam o chão em diversos sentidos, ou os papéis amarrotados em bolas falsas, ou os grandes impérios, as religiões todas, as filosofias com que brincaram, fazendo-as, as crianças sonolentas do abismo. Tudo quanto foi minha alma, desde tudo a que aspirei à casa vulgar em que moro, desde os deuses que tive ao patrão Vasques que também tive, tudo vai no outono, tudo no outono, na ternura indiferente do outono. Tudo no outono, sim, tudo no outono...
(Livro do desassossego, 202)

24.9.08

En l'exacta equidistància

En l’exacta equidistància que separa el teu cos del meu, en el punt on s’estiba el desig més secret, en la incògnita enyorança d’aquell pretèrit plaer, habita el meu desesper. La tardor sap allò que ens convé. Ella és més sàvia que nosaltres. Però els cossos són cossos i bullen indecorosos fins i tot a l’hivern...

23.9.08

Hi ha tardes

Hi ha tardes que busco la innocència que vaig perdre. Hi ha tardes que enyoro la mirada que tenies aquella primera vegada que et vaig veure. Hi ha tardes que tremolo sense saber res de tu. Hi ha tardes esquitxades de silencis impossibles. Hi ha tardes tan absurdes com el meu desig de ser millor. Hi ha tardes amb ales plenes de plom. Hi ha tardes que m’envolo. Hi ha tardes que abdico de tot. Hi ha tardes infinites com el mar més profund.

22.9.08

Demano la dimissió del coordinador de filosofia

Arribo a l'institut i em trobo una circular enviada per la Coordinació de les PAU amb data 16 de setembre en la qual se m'informa de les pautes, autors i textos per a la matèria de Filosofia de les PAU 2009. La meva "sorpresa" arriba quan llegeixo que han decidit canviar els textos de Plató, Descartes i Nietzsche. De Plató entrava el llibre VII de La República el qual ara ha estat substituït pel Fedó. De Descartes entraven les parts I-IV del Discurs del mètode, i ara han posat les parts I-IV de les Meditacions metafísiques. De Nietzsche han eliminat l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i han afegit la 2a. part de La genealogia de la moral. Els únics que no varien són els textos de Hume i Mill.

He dit "sorpresa", però hauria de dir "emprenyament". No és admissible que aquests canvis arribin amb data 22 de setembre, quan fa una setmana que hem començat les classes. No és admissible perquè els professors ja hem programat el nou curs en funció de les pautes que teníem a final del curs passat. En el meu cas, com cada any, durant el mes de juny vaig preparar un dossier per a l'alumne que inclou tots els textos previstos... la meitat dels quals, a partir d'avui, ja no em serveixen. Això suposa un 40 % del dossier. Ara em cal buscar a corre-cuita els nous textos, afegir-los al dossier o fotocopiar-los perquè els alumnes els tinguin... Un desgavell de cal déu, amb la despesa que se'n deriva.

És inadmissible i inacceptable. Així no podem treballar. I després volen que millori "la qualitat" de l'ensenyament a casa nostra. Modifiquen la llei cada dos anys, ens instal·len un miler de barracons, ens redueixen les hores i ens canvien els textos sobre la marxa... Improvisació i desorientació. Això és tercermundista i molt poc seriós.

Per tot plegat, des d'aquest blog, demano la dimissió (o destitució) del coordinador de filosofia de les PAU.

(S'agraeixen les adhesions)

21.9.08

Mitjons

Primer dia de tardor. El cel és un trespol i és un espill. Fa dies que no camino. Fa dies que no veig el mar. Cada dia sóc més conscient de les meves imperfeccions. Cada dia disculpo més les imperfeccions alienes. Fem el que podem amb les nostres limitacions. La tardor ens recorda que som efímers, fràgils, caducs. La tardor ens recorda que, tard o d’hora, caurem com cau tot, ens debilitarem, desapareixerem a l’altra banda de la matèria, fora de l’escenari corpori, deixant un rastre de mots i de records com pells de serp abandonades entre els rostolls. Primer dia de tardor. Em tornaré a posar mitjons. ¿Ja han marxat les orenetes? ¿Què se n’ha fet, de les papallones de colors? ¿I els teus petons, on han anat a parar, també se’ls ha endut la tardor…?

Escriure és fugir

S'acosta la mitjanit. A la tele no fan res. Hi ha Festa Major al poble del costat. La setmana vinent començarà la nostra. Les nits de dissabte són plàcides i tendres. La vida sembla més fàcil. Demà serà diumenge i potser plourà. Viure sense trasbalsos, assossegadament. 50 pulsacions per minut. No esvalotar-se, no alçar la veu. S'acosta la mitjanit. La lluna minva. Escriure és fugir del que ets. Cada paraula és una passa que t'allunya de tu mateix.



20.9.08

L'última rosa


Cullo l'última rosa del jardí. El seu perfum m'acompanya. Tot és humit. La gent encara romanceja entre els llençols. La pluja ha reverdit el paisatge. L'heura s'enfila decidida pel tronc de l'olivera. La magnòlia senyoreja amb el seu brancatge esponerós. Els bambús es vinclen amb el pes de les gotes d'aigua. Escolto ocells que piulen molt a prop. Les últimes roses són petites i perfumades. Passen ciclistes riera amunt. Hi ha un silenci tardorenc que ho amara tot.


19.9.08

Post 1291

Plou. Aixeco la persiana fins a dalt de tot. Escolto la remor de l'aigua que cau. Les fulles macilentes dels plataners de la riera entomen la pluja amb una resignació exemplar. La gent corre i s'aixopluga al Casal. Els capvespres dels divendres ja no tornaran a ser radiofònics. Com diu la Bíblia: hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps. Plou amb més intensitat. El cel té un gris molt dens. Els dubtes d'ahir avui són certeses incòmodes. Hi ha dies que m'agrado molt poc. Sort que la pluja ho neteja tot. Aquest és el post 1291.


Tinc els meus dubtes


Potser ha estat un somni. Tinc els meus dubtes. De sobte obro els ulls i em trobo els records. ¿Què són els records si només pertanyen a una sola persona? ¿El que tu recordes coincideix amb el que jo recordo? ¿I com ho podria saber? ¿La tardor recorda l'estiu? ¿Les fulles que ara cauen recorden les pluges d'abril? ¿Recorda el vent tots els turons? Tinc els meus dubtes. Potser ha estat un somni. Res més. Era massa perfecte. Com els somnis. Fa mal despertar. Fa mal recordar. Tot el que s'acaba fa mal. ¿O potser no s'ha acabat? Tinc els meus dubtes.


17.9.08

TdR sobre Harry Potter

de Rubén Bandrés Martín
per a tonibanyes@gmail.com
data 17 / setembre / 2008
assumpte: Opinió sobre els llibres de Harry Potter
Hola Toni! Em dic Rubén, sóc alumne de 2n de batxillerat de l'IES L'Arboç. T'escric per demanar-te opinió sobre els llibres de Harry Potter, ja que jo estic fen el treball de recerca sobre el boom que han generat els llibres de la J.K. Rowling. Estic enviant mails a diferents escriptors perquè vull comparar els diferents punts de vista sobre el que opinen del fenòmen Harry Potter. Per suposat, espero amb moltíssimes ganes el que em puguis comentar sobre la repercussió que ha tingut la saga de la J.K.Rowling. Moltes gràcies! Desitjo tenir una resposta teva molt aviat! T'ho agraeixo!
Resposta:

Hola Rubén,

T'agraeixo que hagis pensat en mi per al teu TdR, però no et puc ajudar gaire perquè et confesso que no n'he llegit cap de la sèrie HP. De totes maneres, puc opinar sobre "el fenomen HP i la seva repercussió"...

Crec que es tracta d'un fet sense precedents atès que ha enganxat tota una generació de lectots joves que almenys han llegit alguna cosa, que ja té el seu mèrit, atès que es tracta de patracols considerables. Estem parlant de la generació de la TV, les videoconsoles, el messenger... Que agafin un llibre i se'l llegeixin considero que és important. Val a dir que hi ha ajudat molt el màrqueting, la versió cinematogràfia i el mimetisme que genera la publicitat. No entro a valorar el contingut o l'argument dels llibres. HP és un heroi clàssic, envoltat d'una aura màgica, que viu enmig de la tòpica lluita entre el bé i el mal. Tot plegat demostra que la literatura (i la cultura en general) ha estat engolida per la indústria, que es poden vendre llibres com qui ven xurros o roba o qualsevol altre objecte consumible... HP és un producte que s'ha venut i ha generat MOLTS beneficis, sobretot a l'editorial. La resta és secundari. Està per veure si la Rowling sortirà en els manuals d'història de la literatura de segle XXII.

Podeu afegir els vostres comentaris que de ben segur també l'ajudaran...

16.9.08

Un somriure d'alliberament

La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Les ombres han fugit amb la imminència de la tardor. Hi ha un somriure d'alliberament en cada alenada que faig i en cada passa que dono. Sento que he tret el cap fora de la caverna de Plató. De tant en tant cal suïcidar algun dels teus jos més foscos per a quedar-te amb els jos més lluminosos. Hi ha tanta gent dins nostre que sovint el guirigall és insuportable. La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Avui em sento més alleugerit, més clarivident, més bo. El vent s'endu totes les cendres...

15.9.08

Àgora versus FoQ

Miro alhora l'Àgora del 33 i Física o Química d'A3. A l'Àgora parlen de l'educació i surt en Gregorio Luri. Per un costat quatre persones teoritzant sobre la situació de l'escola a casa nostra, i per l'altra una sèrie en la qual es transgredeixen tots els límits. No hi ha color. Acabo escollint A3. La profa de filo enrotllada amb l'alumne té molt de morbo. Ha perdut la feina, però segueix amb el niñato (es como un amor de verano...) Luri fa el que pot i sembla que s'avorreix més que jo. Una (presumpta) relació homosexual entre alumnes. Un intent de violació per un garrulo amb el cotxe tunejat. La nova profa de filo que intenta tornar amb l'ex del qual té una filla. No hi ha color. Canvio a veure què diu en Luri. Res. El figura de la sèrie és Gorka, un paio detestable. Volvemos en seis minutos... Gabancho: A Catalunya hem privatitzat l'excel·lència. És una bona frase. Luri donant dades estadístiques sobre resultats privada / pública. Aules d'acollida. Al pobre homosexual l'han deixat mig en pilotes al carrer. Dur, molt dur. Plora. Cançoneta de fons.... No voy a llorar... Ara estan en un punt massa sentimentaloide. Te llamo mañana... Ara fan publicitat dels llibres que han escrit els intervinents. Se'ls llegirà sa mare. El profe que li ha fomut un mastegot (merescut) a l'alumna no serà expulsat. Yo no pienso dejar de ser como soy... Difonen imatges pel mòbil del pobre alumne homosexual que van deixar despullat... Idea de Gorka, esclar. El seu diabolisme és inversemblant. Dues dones lluitant per un home. Tot un clàssic que dóna molt de si. Quina mala baba: vivías en Brujas, ¿no? Olympia es diu. No me veas como una amenaza... FINITO.

I'm a beach...

de michael attlmayr
per a tonibanyes@gmail.com
data 14 / setembre / 2008 20:50
assumpte una pregunta
enviat per hotmail.com

hej

can you help me translate "Sóc una platja, no pas un cendrer enorme, ok?" into english
a friend of mine just returned from barcelona where he saw the sign on the beach and we wondered what it means?
i googled the phrase and found, amoung others, your name...
so mayby you can help me!??

malex

14.9.08

Segon diumenge de setembre

Pel matí he assistit a la inauguració del nou camp de futbol de Sant Fost. He pogut saludar l'Enric Gil i la seva dona (que és l'alcaldessa).

Per la tarda remenant els nous llibres de text que faré anar enguany. Ciutadania. 3r. i 4t. d'ESO i 1r. de BTX. La sensació és molt decebedora. En l'Espanya democràtica les principals "virtuts cíviques" han de ser tres: tolerància, responsabilitat i pacifisme. Consagració de la Constitución i de la Monarquía. Durant el franquisme ho anomenaven "Urbanidad", ara en diuen "Ciutadania"...

Les fulles dels plataners de la riera groguegen i comencen a caure. M'embadaleixo amb la claredat diàfana de l'atmosfera. He tallat la gespa del jardí. Tinc ganes de començar les classes...

13.9.08

Existeix un destí

En el silenci espès de la matinada, quan coincideixen els que tornen de la festa amb els que van a la feina, enmig de la ressaca de l'alcohol i dels llençols, obres el ulls. No tens son. No saps què fas despert. No busques res concret. Existeix un destí. Totes les pistes apunten cap al mateix objectiu. Senyals estranys que sovint irrompen sobtadament fora de qualsevol lògica natural i humana. Existeix un destí. Una biografia és un mapa. En el silenci espès de la matinada comprens que, per damunt dels teus desitjos i de la teva voluntat, hi ha un guió que tu no escrius. Existeix un destí. I aprens a ser dòcil com un nen...

10.9.08

La temptació de l'ombra

M'he passat tota la vida lluitant contra l'ombra, contra la meva pròpia ombra, contra totes les ombres que m'habiten. Sempre hi ha hagut una platònica aspiració cap a la llum, però aquesta aspiració massa sovint s'ha vist enterbolida per ombrívoles tendències que han enfosquit el camí gens recte de la meva existència. He fet el que he pogut, he procurat mantenir l'equilibri i, de vegades, no me n'he sortit.

Parlar de llum i d'ombra pot semblar una metàfora, però no ho és. La foscor és real i veritable. Paul Celan no ho dubta: Wahr spricht, wer Shatten spricht (qui diu ombra diu veritat). No podem desempallegar-nos-en. L'ombra ens constitueix com a éssers tenebrosos: Su misterioso estar en brazos de la sombra. Pues sombra es, sombra somos... (Ángel Crespo, Iniciación a la sombra, Hiperión 1996).

Per això escric. Les paraules també són ombres: in der Dünung wandernder Worte. El blanc és insuportable i cal tacar-lo, macular-lo. L'escriptor embruta el món amb les seves ombres. ¿Què us penseu que han estat totes les meves obres? Impura catarsi. Kenosi. Un intent desesperat de vomitar les ombres. Però les putes ombres romanen dins. No hi ha res a fer.

Porto 44 anys així, fart de viure en aquest entrellum, fart de fer equilibris, fart de contradir-me cada dia i cada nit. Un certa penombra assetja al fons del passadís. Bec xampany francès, Mumm Cordon Rouge. Els telèfons no responen.
Vagarejo entre els records mentre la solitud m’empaita. Et cerco debades conscient que ets molt lluny. No n’hi ha prou amb les paraules. No n’hi ha prou amb els misssatges que llenço dins l’ampolla. Naufragi inevitable.
Sento que ha arribat l'hora de fer el pas definitiu.

Puede ser un silencio lo que sientas, y una ausencia de alas...

9.9.08

Amor o sexe

Per exigències paternoprofessionals, segueixo atentament cada capítol de la sèrie Física o Química, que emeten els dilluns per la nit a Antena 3. Mentre mirava el capítol d'ahir vaig descobrir que tot l'argument es fonamenta en dues premisses bàsiques: 1) La mitificació absoluta de l'amor, que ho justifica tot. 2) L'absoluta banalitat del sexe

No cal dir que ambdues premisses són errònies i pernicioses perquè condicionen el capteniment dels personatges fins al punt de convertir la seva vida en una muntanya russa d'allò més inconsistent. M'estalvio d'entrar en consideracions de caire moral. La sèrie "educa" els adolescents en la mesura que proposa una "ficció televisiva" que ells encara no són capaços de discernir "críticament". Aquí rau el perill. La barreja de sexe i amor sense cap criteri conforma una amalgama infumable que només serveix per a confondre encara més l'espectador. Admeto que la realitat adolescent implica la confusió, el dubte, la desorientació, però sèries com aquesta no ajuden gens a clarificar els conceptes i els valors. Per això, inevitablement, n'haurem de parlar a classe.

8.9.08

La Catalunya digital

Aquest dijous 11 de setembre, Diada Nacional, participaré en una xerrada-col·loqui amb Saül Gordillo a Cabrera de Mar. La iniciativa ha estat d'Albert Calls, que farà de moderador. El tema que tractarem és "La Catalunya digital. El catalanisme a la xarxa". Jo parlaré de la creació del concepte de Catosfera, centrant-me més en l'àmbit lingüístic i cultural, tot relatant la meva experiència com a promotor i coordinador de LCL_08.

7.9.08

Odio escriure rèquiems



Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres, ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca, el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems.

Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l'Horiginal, el temple sagrat dels poetes perifèrics.

Em sap greu. No ens podem permetre el luxe de patir baixes en aquesta batalla que, dia a dia , post a post, mantenim a la xarxa. No et parlo de catosferes ni de política (que sé que et rellisquen força), sinó de cultura, de llengua, de lluita civilitzatòria... Et parlo d'excel·lència bloguera, d'originalitat, de creació. Em sap greu, Miquel, de veritat. Una gran pèrdua.

Odio escriure rèquiems. Sincronies màgiques han volgut que a la pàgina 79 de l'últim llibre que he llegit em trobi aquest fragment que sembla escrit per a tu:
... i ja t'has perdut en la perifèria on res del que realment importa ja no té ni cara ni ulls, només aquella sensació irreparable de ser superflu.
Nihil esse superfluum. Només et desitjo que, a partir d'ara, trobis la cara i els ulls del que realment t'importa.

Pèls i senyals

Ens el vam trobar a la Plaça de Santa Eulàlia quan estàvem prenent un resfresc en una terrasa després de la presentació de LCL a Can Alcover. En Biel el va en veure passar, el va saludar, i ell va venir fins a la nostra taula. Després me'l van recomanar molt vivament, sobretot el seu últim llibre: Pèls i senyals. Parlo de Sebastià Perelló.

M'ha fet gràcia trobar que a la línia 9 de la pàgina 12 el narrador del llibre esmenta la Plaça de Santa Eulàlia. Més endavant, aquest indret tornarà a sortir a les pàgines 71 i 136. La trobada fou la nit de dijous passat després d'un dia d'allò més emotiu i calorós. No coneixia Perelló. Al juny va presentar el llibre a Can Alcover. Ahir me'l vaig comprar i avui llegit està.

El protagonista es diu Felip, fa de falconer a l'aeroport i és un solitari recalcitrant i desbruixolat que s'esbrava escrivint el seu quadern menjussat, un soliloqui excessiu, una logomàquia plena de descripcions i reflexions, parant esment en els detalls, amb tots els pèls i senyals. L'apoteosi de la subjectivitat que malda per fer-se objectiva. Felip monologa fins al sadollament, fins l'extrem de dissoldre qualsevol argument en benefici del dir més pur pel gust de dir, circumloquial, brou de llengua, vent a la boca, paraules vanes, literatura quintaessenciada. Hi trobem un mallorquí florit, de vegades arcaïzant, molt arrelat a l'oralitat (l'omnipresència de la família travessa tota l'obra). Tot un dipòsit de girs i d'expressions que demostren la immensa riquesa de la nostra llengua, cada cop més empobrida i relinquida. Tot un devessall de verbs: aglapir, aferrussar, encaterinar, enreveixinar, enflocar, pellucar, malavejar, agombolar, amollar, fitorar, aconhortar, esbucar, afuar, enfonyar, flestomar, empegueir-se, bressar, entaferrar, esclovellar, esburbar, capitonar, empassolar, esbrallar... Déu n'hi do.

Sens dubte, Felip és l'alter ego de Perelló. Coincideixen en edat i records d'infantesa.

A mesura que avançava en la lectura, m'ha vingut al cap L'home manuscrit de Baixauli, i també el Pasavento de Vila-Matas. Aquesta dèria per viure la pròpia vida com una cosa externa (je est un hôte), per desaparèixer de la pròpia biografia, fugitiu i transeünt, per deixar que la literatura resplendeixi per ella mateixa fora de l'ombra-nosa de l'escriptor. Exercicis de desaparició. Perelló a voltes mesquideja i a voltes pessoaneja. Mesquida apareix quan la vèrbola s'allargassa, s'autoerotitza i s'emparra fent bucles sobre si mateixa. Pessoa batega en les meditacions més obliqües i desassossegadores: Não sou nada, nunca serei nada, não posso querer ser nada...

Qui és Droveti? Sant Google ens diu ben poca cosa.

L'home queda destil·lat finalment en les seves paraules... Tu ets la paraula i a la paraula retornaràs. Digerit i excretat. Torrentada onanística. Paraulam. Un fracàs? Només som allò que queda: una antologia malgirbada d'empremtes i excrements... Sobretot som aquesta pobresa d'experiència comunicable. Fet i fet, literatura.

El vent és loquaç com tots els solitaris...

NB: A la línia 9 de la pagina 169 he trobat una errata. "hsitòria".

6.9.08

Aquest és el miratge

No estimem una persona, sinó que estimem l'agradable sensació que ens proporciona el miratge d'estimar-la.

Artús Brotau, Dietari d'estiu

Aquest és el miratge que nodreix l’amor humà, l’essència última i primera de l’enamorament, la ficció fonamental que mou i remou el cel i les altres estrelles, l’ànima del món, la deu de totes les rialles, l’aiguaneix lacrimal, el suprem malentès que permet la supervivència de les espècies, la mentida més veritable, la veritat més mentidera, el suplici de la carn, la crucifixió de l’esperit, la fosca inspiració dels poetes, el batec enardit, la pulsió libidinal, el sanglot orgasmàtic, la causa final de les primaveres per venir, la núvia vestida de blanc, els anells que encadenen, l’amarga gelosia, els somnis de prínceps blaus, les caputxetes salvatges, els llops encaputxats, la il·lusió dels compromisos eterns, la presumpta fidelitat, la xocolata del lloro, fes-me el que a mi m’agrada que jo et faré el que a tu t’agrada, quid pro quo, cari, darling, honey, bonica meva, no puc viure sense tu, mai no podré oblidar-te, you are the sunshine of my live, el mite d’Eros platònic, la mitja taronja àcida, la funesta mania de confondre el cul amb les tèmpores, la follia de les emocions incontrolables, la rauxa forassenyada, collons, que jo no sóc de pedra, el joc dels amants a punta d’alba quan els cossos han perdut l’oremus, l’adéu inevitable en caure totes les màscares, aquell dubte que queda entre les dents i, després, ens ennuega…

Aquest és el miratge.

Només ens estimem a nosaltres mateixos i a tot allò i a tot aquell que ens ajudi a estimar-nos més i millor.

Aquest és el miratge.

Tu no vals tant.
Jo tampoc.

5.9.08

El relat mallorquí



Són les 6 del matí i ja he dormit prou, malgrat que vaig retirar-me tard després de penjar les últimes fotos del dia. Encara no ha sortit el sol. La finestra de l'habitació 205 dóna al pati interior d'aquest hotelet urbà en el que es respira una calma monàstica. Encara em queden unes hores a Palma fins que l'avió JK 5711 d'Spanair s'enlairi a les 11:25 de tornada cap a casa.

Abans de les vacances, Elisenda Farré em va proposar de fer la presentació de LCL a Can Alcover. N'Elisenda és una dona eficient i molt preparada. Ella és la que dirigeix aquesta casa-museu on es venera la memòria d'un dels grans escriptors mallorquins. Gràcies, Elisenda, pel teu tracte exquisit i per la bona feina que has fet! I a veure si t'animes a fer un blog del centre... Aquí la teniu al jardí alcoverià:

Casualitats de la vida han volgut que n'Elisenda sigui filla d'una de les blogaires mallorquines que han participat en el llibre, Mª Victòria Secall, d'El pèndol de les petites oscil·lacions. Ahir, per tant, estàvem en famíla. La Victòria, tisores en mà, es va lluir en la seva intervenció a la taula... És tota una poetessa.

El mestre Biel, plaguetaire prologuista, va arribar puntual a la cita. Ja tenia ganes d'abraçar-lo. M'havia acompanyat en la meva darrera estada en aquesta illa i plegats vam tornar a passejar pels carrerons de la vella Palma. Mallorca i Biel Mesquida són noms inseparablement units en el meu cor de poeta maleït.

Més puntual havia estat en Llorenç, d'eLiteratura, un altre dels blogaires catosfèrics al qual vaig desvirtualitzar ahir; igual que a na Caterina, de No diguis que és un somni, jove i tímida, que al final va llençar-se a llegir un fragment del seu text. L'últim a arribar -i això que venia en moto-, va ser al gran Benjamí, il·lustre bitasser, amb el seu petit portàtil que no va deixar descansar en cap moment de la presentació.


Érem sis blogaires i la sala plena de públic. Vam començar amb el PWP que vaig preparar per a la presentació de Vallromanes. Citacions, mapa de LCL i les captures de pantalla dels 100 blogs participants, tot amanit amb el fons musical de All we have de Brett Dennen. A continuació en Biel va glossar el seu pròleg. Vam parlar tots sis, debatent alguns aspectes del fet blogològic...

Pica-pica al jardí. La xafogor no volia anar-se'n. Ventalls i dedicatòries dibuixades i escrites als llibres. Una vetllada entranyable, agradable, memorable. Jo era el "principatí" (mai abans no m'havien anomenat així). Amigues i amics mallorquins, mil gràcies per la vostra acollida!!!

Comença a llostrejar. Obro els finestrals de bat a bat perquè entri la fresca. Esmorzaré, compraré la premsa local, buscaré en una llibreria Pèls i senyals de Sebastià Perelló (ens el vam trobar anit i me'l van recomanar molt vivament), a la Plaça Espanya agafaré el bus número 1 que em portarà a l'aeroport i volaré...

Deixo aquí el relat d'aquestes 24 hores a Mallorca. La vida és aquesta cosa estranya que, sovint, em fa tan feliç.

PREMSA

3.9.08

Presentem LCL a Mallorca

El vol Spanair JK 5700 surt a les 12:40 (no rigueu, que jo no les tinc totes). Estaré 24 hores a Mallorca per a presentar la criatura que vam gestar fa 9 mesos. En aquest post anterior podeu trobar tots els detalls. M'acaben d'entrevistar a Ona Mallorca i demà ho faran a IB3 Ràdio.

Recordeu: a les 20 h. a Can Alcover
Intentaré fer la crònica en directe...

Twitter

2.9.08

Ciutadania

Claustre, reunió de caps de departament, curs de formació, reunió de departament, reunió d'equip docent, reunió de tutors, distribució de llibres, reunió de la comissió de qualitat, sessió de formació, reunió de professorat amb guàrdies de pati, treball personal, acollida d'alumnes, conferència inaugural, classes amb horari normal...

Se'ls podrà donar el títol de l'ESO encara que tinguin tres assignatures suspeses. Dessmond és massa benèvol en les seves valoracions. No es tracta d'una crisi, sinó d'una cosa pitjor.

Anit, mentre contemplava astorat el primer capítol de la nova temporada de la sèrie Física o química, (que és la sèrie que no es perd ma filla i que, com ella, segueixen tots els meus alumnes), rumiava... Hem anat massa lluny. On són els límits.? No, la culpa no és de Nietzsche. Els guionistes d'aquesta sèrie i els cafres que l'emeten -cercant només els índexs d'audiència- haurien d'estar a la presó per fer apologia de... de TOT.

Enguany em tocarà donar una nova matèria a 3r. i 4t. d'ESO: Ciutadania. I la filosofia de 1r. de BTX ha perdut una hora per dir-se ara Filosofia i ciutadania. Ciutada... què?

1.9.08

Surar com un tap


És quan tot està perdut que trobes una sortida. Sempre pots surar com un tap. Hi ha huracans que ens deixen baldats. Hi ha catàstrofes abracadabrants. ¿Com és possible que existeixi tanta bellesa? ¿No ens cansarem mai d'odiar? Entre totes les mentides, para esment i garbella la veritat més gran: ni res ni ningú pot oposar-se a la teva felicitat. Aquest és el riu imparable. Aquest és l'huracà.

És quan tot està perdut que el destí et dóna un cop de mà. ¿Que no creus en el destí? Pitjor per a tu. Entre totes les mentides, para esment i desxifra el teu camí veritable. Si el trobes, seràs feliç. Si no el trobes, sempre pots surar com un tap.

31.8.08

Jo també faig ESD


Avui s'acaba l'agost i s'acaben les vacances, però comencen coses noves... La rentrée ens regala una nova presentació literària i un nou disseny d'El Singular Digital. Toni Aira -el director- ha apostat pels blogs incloent-hi una secció específica: Els blogs singulars.
"La mirada autèntica, desenfadada i en ocasions transgressora dels blogs..."
ENTRELLUM formarà part d'aquesta singularitat juntament amb altres col·legues catosfèrics. Des d'aquí els desitjo molta sort en aquesta nova singladura que farem plegats.