Pell de pruna

Com vaig insinuar ahir, el guanyador del XIV Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida és Joan Olivares amb l'obra Pell de pruna. En parlen: Vilaweb Ontinyent i Las Provincias.

També s'hi podia haver presentat el Sub

Montilla a Vallromanes

Avui el Muy Honorable Cordobés del Año ha dinat al meu poble, concretament al millor restaurant, just davant de l'Ajuntament. Sembla ser que era un dinar amb empresaris. No ha tingut ni la cortesia ni la delicadesa protocol·lària d'avisar de la seva presència a les autoritats, potser perquè a les darreres eleccions el PSC ha perdut els dos regidors que tenia al consistori vallromaní i els del seu partit ja no pinten res al nostre poble, o potser perquè s'ha assabentat que a la sala de plens encara no han penjat la seva foto. La qüestió és que en volia fer una crònica, com la vaig fer quan va venir Carod a la Carpa o, més recentment, quan ens va visitar l'Artur Mas. Ni curt ni peresós, he agafat la càmera digital i he anat a esperar-lo a la plaça. He vist un parell de policies de paisà, algun guardaespatlles mal camuflat; però vet aquí que eren dos quarts de tres i encara ni rastre del MH. Jo duia la documentació en regla per si me la demanaven i havia preparat una frase per si m'interrogaven: "Vull saludar el meu President". Aspirava a fer-me una foto amb ell i volia intercanviar unes paraules. Per exemple, amb un somriure elegant, li donaria la mà mentre li diria: "És una vergonya per a Catalunya que vostè en sigui el President". Però m''he cansat d'esperar i la meva dona m'ha convidat a dinar al Nico (Ella és una persona assenyada, no com jo. M'ha dit: "Toni, no fotis el pena esperant el Montilla, va, deixa'l estar i anem a dinar"). Total, que ni foto ni res. I és una llàstima, perquè el President dels cordovesos, ai perdó, dels catalans, no ve cada dia al teu poble. Jo només el volia veure d'a prop, sentir la seva escalfor, amarar-me del seu carisma, rendir-me al seu lideratge... Mala sort. Un altre dia serà.

Notes de selectivitat. Estic content. Han aprovat la filosofia un 81% dels meus alumnes. Dels cinc alumnes que estan per sota del 5, tres tenen un 4,5. Si fem cas de l'Enric Gil, jo també he tret bona nota.

Aquesta vesprada coneixereu el veredicte del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida que nosaltres vam guanyar l'any passat. Com que he format part del jurat ja sé quina és l'obra guanyadora. Comença així:

Em dic Silveri Ostalrich i Pissarro i sóc funcionari de la Generalitat i pròfug de la justícia espanyola. Vaig fer l'examen final d'oposicions al Cos de Professors d'Ensenyament Secundari el dia 20 de juny de 2005; una data com qualsevol altra per a la majoria dels mortals...

Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit... Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables... Jo no me'l perdria per res del món.

Una que plega i un altre que comença

Un dijous com un altre

La meva filla m'ha despertat a les 5 de la matinada perquè se n'anava a Port Aventura. M'han ingressat la devolució de la declaració de la renda. Claustre especial del 10è. aniversari de l'institut amb un romanço de Jaume Arnella. Dinar de germanor (100 persones) preparat per Pep Salsetes. Un vi infame m'ha tingut tota la tarda amb el cap fora de joc. A les vuit, mig endormiscat, he assistit al ple de l'Ajuntament. M'ha agradat molt tot el que ha dit la flamant Regidora de Cultura. He cobrat la mesada amb estrenes. He quedat per mail amb l'Albert Fàbrega per a visitar plegats La Pedra del Diable. La meva filla ens explica entusiasmada que ha pujat vuit vegades seguides a la Stampida. Encara no tinc el cap a l'hora. Demà lluna plena. Bona nit i destapa't.

La Pedra del Diable

El terme municipal de Vallromanes està encerclat per quatre fites:

1- El Castell de Sant Miquel + poblat ibèric
2- El Dolmen del Collet d'en Gurri
3- La Roca Foradada
4- La Pedra del Diable

Ubiquem-les en el mapa:

El Castell de Sant Miquel (1) marca el límit amb el terme de Montornès. Al nostre vessant de muntanya hi ha el poblat ibèric, del qual en parlaré un altre dia. El Dolmen (2) (aquest concretament és una galeria coberta amb lloses de volt que conserva una de les lloses del sostre i part del corredor) està situat en el límit amb el terme de Santa Maria de Martorelles. La Pedra del Diable (4) pertany a Vilassar de Dalt (per pocs metres no es troba dins del nostre terme!). S'hi arriba per l'antic camí de Premià, agafant un trencall a mà dreta que hi ha entre Can Gurguí i Can Raspall. Aquesta pedra és un menhir que devia fer tres metres (està escapçada per un extrem) i que ara jeu en un revolt del camí...

Me la va ensenyar en Vicenç de Can Maura (a.c.s) com si fos un secret molt ben guardat. Suposo que us preguntareu el per què d'aquest nom tan misteriós. De pedres i altres obres diabòliques n'hi ha escampades arreu. A Santa Pau, per exemple, n'hi ha una altra.

El 7.9.01 vaig escriure un article al setmanari Contrapunt de Mollet on parlava de La Pedra Salvadora de Mollet. La pedra molletana ja no existeix, però al CEIP Pau Vila de Parets tenen una Pedra del Diable dins el pati! A més, l'adreça d'aquesta escola és Avinguda de la Pedra del Diable, 45. La llegenda diu que, de nit, el Diable traslladava grans pedres des del Montseny per a construir el pont de Martorell, però vet aquí que un gall va cantar abans d'hora i l'última pedra que li mancava per acabar l'obra va caure a Parets.

Els menhirs i altres megàlits sempre han estat considerats sagrats, sovint relacionats amb la fertilitat (per la seva forma fàl·lica). L'adoració de les pedres s'anomena litolatria la qual fou prohibida pel cristianisme en el Concili de Nantes (segle VII). Va ser precisament el cristianisme el que (com tantes altres coses) les va demonitzar i destruir o, en el millor dels casos, les va cristianitzar convertint-les en "creus" de terme.

Aquest matí he tornat a visitar la Pedra del Diable. Eren les vuit quan m'he assegut damunt seu. Hi he estat una bona estona. Escoltant els ocells, meditant. Una pau infinita. No he vist el Diable per enlloc. M'ha vingut el record d'en Vicenç... Em va dir: "Abans estava plantada, però quan van eixamplar el camí la van tombar, deixant-la on és ara."

No hi ha res més trist que un menhir abatut. Jo l'aixecaria. Per cert, què hi pensen posar dins la nova rotonda que estan fent a l'entrada del poble? Jo proposo que hi plantin un menhir...

Una bona pàgina de megalitisme
Llibre recomanat

Tots els posts sobre el tema
La Pedra del Diable
Visita amb l'Albert Fàbrega
El diable viu a Can Duch
El menhir de la Pedra del Diable
Seguint el rastre d'Obèlix
En Manel de Can Raspall
Informe sobre La Pedra del Diable

INFORME DEL MUSEU ARXIU
DE VILASSAR DE DALT

Notícies
Diari Maresme
Avui
La Pinya
El Punt

Sèrie La Pedra del Diable

(27.06.07) La Pedra del Diable
(16.07.07) Visita amb l'Albert Fàbrega
(28.08.07) El diable viu a Can Duch
(14.09.07) El menhir de la Pedra del Diable
(15.09.07) Seguint el rastre d'Obèlix
(18.09.07) En Manel de Can Raspall
(09.11.07) Informe sobre La Pedra del Diable
(16.11.07) El menhir retrobat
(06.05.08) Passejada a La Pedra del Diable

INFORME DEL MUSEU ARXIU DE VILASSAR DE DALT

Premsa:

Diari Maresme
Web Vilassar de Dalt
Avui
La Pinya
El Punt

De la importància de la voluntat

La intel·ligència està sobrevalorada. No n'hi ha prou amb "veure" quina és la sortida, sinó que cal moure els peus cap a la sortida si el que volem és sortir. El "problema" de la vida rau aquí. Tenim la voluntat malalta, que és com dir que "ens manca motivació" per a fer les coses.

Schopenhauer i Nietzsche van identificar la clau de l'existència humana tot subratllant el seu nucli: la voluntat de poder o el poder de la voluntat. La resta és secundari.

Sóc el que vull en la mesura que voler determina el meu horitzó vital. Aquest voler és el que dóna sentit als meus actes. Perquè només pot tenir sentit una vida creativa. Crear és voler ser i voler fer (operari sequitur esse), voler instaurar la novetat allà on només hi ha inanitat, voler superar els límits, els cànons, les pautes...

Planteja-t'ho seriosament: ¿Què vols tu, a la vida? La resposta a aquesta pregunta és fonamental.

Hi ha vides desorientades, vides que naufraguen, vides en atzucac, vides avortades, vides víctimes del carpe diem (que és un voler confinat a l'instant o la claudicació del voler davant l'espontaneïtat més immediata). Fins que la brúixola de la teva voluntat no es redreci, estaràs perdut, seràs una baldufa humana.

La prioritat, per tant, és aclarir què vols, saber on vols anar. Després cal caminar, avançar cap a la meta. Mentre la teva voluntat segueixi anestesiada, confusa, mimètica, inoperant, no faràs res a la vida. La victòria és dels que tenen clar què volen i lluiten cada dia per aconseguir-ho. La resta: papalloneig vital.

De la problematicitat de la vida

Hi pensava ahir quan caminava pel carril bici: la vida és un seguit de problemes que cal resoldre. Després d'un problema en ve un altre. Els problemes no s'acaben mai. La intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes trobant la millor solució possible. No tots els problemes tenen solució, però un problema insoluble ja no és un problema, sinó una putada grossa. El problemes solubles han de ser resolts. La vida tota és El Gran Problema. Si ets capaç de trobar-hi un sentit, pots dissoldre, fins a cert punt, la perplexitat existencial; si no, hauràs d'aprendre a conviure amb el dubte, amb la boira, amb la confusió... Hi ha gent problemàtica: són els imbècils que en comptes d'ajudar a resoldre els problemes en generen de nous. Hom suposa que la felicitat seria l'absència absoluta de problemes, allò que vulgarment s'anomena "tenir la vida solucionada". Ara bé, una vida sense problemes ha de resultar espantosament avorrida, és a dir, una vida sense problemes pot ser un veritable problema.

50 pulsacions per minut

Mal de cap. Paracetamol Pharmagenus 650 mg. Revetlla de Sant Joan: musclos a la flamenca, salmó amb salsa tàrtara, cava, coques, etc. Lliris i assutzenes. No som el que la gent creu que som. Hi ha detalls que ens delaten. Magnolier sense flors. Estic aprenent a suportar-me. Papallones. L'ànima de les roses és el seu perfum. Jo tenia una ànima i la vaig perdre en un revolt del camí. Ara només tinc un cos que tendeix a la flacciditat. No hi ha núvols. Som esclaus de les nostres virtuts. Ella pela carabassons. La ressaca de massa passat. Al jardí el senyal del router és molt baix. La platja deu estar atapeïda de gent. Em costa pensar en les possibilitats reals que s'amaguen a la punta dels meus dits. Si deixessis de fumar series completament i definitivament perfecta. Dins el meu cor hi ha una esperança que té el color dels teus ulls. Fa un ventet molt agradable. 50 pulsacions per minut.

Ya nos vamos solapando...

Rebo un mail de l'ínclit Juan Abreu:

Mi estimado Toni Ibáñez, me gustaría usar este comentario tuyo en la solapa de la primera edición analógica de Rebelión en Catanya que aparecerá próximamente. Dime si te parece bien. Aprovecho para mandarte un abrazo. —Juan Abreu

Abans de menjar caragols i llobarro, i sense reflexionar gaire sobre el meu vot de demà, passo un matí distret llegint Rebelión en Catanya de Juan Abreu, una novel·leta divertidíssima que imita l’estil d’Orwell a Animal Farm. Us asseguro dues hores d’hilarant lectura. Molt recomanable per als acòlits d’ERC i altres bufanúvols amb vel·leïtats taratrubeolíniques… L’argument és una típica reductio ad absurdum amb un final realment genial. L’humor i l’autocrítica són les millors armes contra la imbecil·litat generalitzada. — Toni Ibàñez, 18/06/06

Li responc:

Joder joder joderrrrrrrrrrrrrr Me vas a poner en un compromiso!!! Vale, acepto, pero has de poner al lado de mi nombre la dirección de mi blog, oséase:

Toni Ibàñez, http://entrellum.blogspot.com 17/06/06

(ah, y rectifica la fecha: el post era del 17 y no del 18)

JA replica:

Toni, gracias. Pondré la dirección de tu blog con mucho gusto.

¿Estás seguro? No quiero perjudicarte de ninguna manera.

Abrazo.

JA

I jo li dic:

NO ESTOY SEGURO EN ABSOLUTO...........

"EN ABSOLUTO" SIGNIFICA QUE EL HECHO DE DEJARME "UTILIZAR" POR UN SUJETO COMO USTED PUEDE ACARREARME IPSO FACTO ANATEMA DE OSTRACISMO TRIPARTÍTICO A SABIENDAS DE LA FAMA INFAME QUE USTED TIENE POR ESTOS PAGOS...

SIN EMBARGO, RESULTA TENTADORA ESTA "COLABORACIÓN" Y NO ME DUELEN PRENDAS

(joder, me está saliendo un castellano gongorino que te cagas)

BUENO, PUES ESO, TAMPOCO ES UN CRIMEN QUE REPRODUZCA UN POST MÍO QUE YA HACE UN AÑO QUE ES PÚBLICO

ESO SÍ, ESTARÍA BIEN QUE ME ENVIARA O ENVIASE UN EJEMPLAR DEL CRIMEN DEDICADO

ATENTAMENTE

Toni Ibàñez

I és que a mi em va la marxa. Si no en tenia prou amb perpetrar pròlegs, ara ja aparec a les solapes... Tremolo pensant quina serà la propera "col·laboració".

Nació.catosfera

Un missatger em porta un paquet que conté el llibre de Saül Gordillo Nació.cat. L'obro de pressa i, quan arribo al Sumari, comprovo que SG ha titulat tota la segona part del llibre CATOSFERA. I no solament això, sinó que ha tingut el detall de cloure'l (pp. 123 i 124) amb aquesta mateixa paraula tot fent esment de la meva humil i miserable persona...

Avui em llegiré el llibre tranquil·lament i, segons com, en faré una ressenya...

18:27 RESSENYA

El llibret està bé fins a la pàgina 69. Vull dir que la primera part ("Revolució.cat") és molt llegívola perquè ofereix un relat ben estructurat dels fets i dels seus protagonistes. Sobta trobar-te Montilla pel mig i la intervenció providencial de La Caixa. El problema del llibre és la segona part (titulada genèricament "Catosfera"-la paraula ja havia aparegut abans a la p. 63-) i la tercera ("L'explosió dels blocs"). De la p. 69 en endavat trobem una amalgama, un poti-poti de coses, un allioli mal lligat. Sembla més un catàleg que una altra cosa. Suposo que, amb el temps, hi haurà estudis més rigorosos i profunds, però Nacio.cat acompleix el seu objectiu didàctic malgrat ser una obra feta amb urgència. Em quedo amb la llista dels noms, persones que han lluitat per aquesta triomf col·lectiu.

A mesura que avançava en la lectura, se m'ha acudit una PROPOSTA: hauríem de canviar la data de la Diada Nacional de Catalunya; en comptes de celebrar-la el dia 11-S (commemoració d'una derrota), a partir d'ara l'hauríem de celebrar el dia 16-S (commemoració de la victòria.cat).

NB. Em sembla fatal que s'ignori la denominació de blog i s'opti per bloc. A la penúltima línia de la p. 112 hi ha una errata: on hi posa "Intenet" hi hauria de posar "Internet" (s'han menjar una erra).

Bloc del llibre

Intuïció masculina

Un dels mites més absurds que corren per aquests mons de déu és el mite de la intuïció femenina. En primer lloc, caldria definir què és la intuïció i, en segon lloc, per què és adjudicada tan alegrement al gènere femení.

El coneixement intuïtiu es contraposa al discursiu o analític. Descartes contraposa la intuïció a la deducció i Kant la contraposa al concepte (Begriff). Intuir és tenir una visió directa i immediata d'una realitat o d'una veritat. Es tracta d'un coneixement ràpid que es dóna d'un sol cop i sense conceptes, una mena d'endevinació instintiva la qual es refereix immediatament a l'objecte i és singular (bezieht sich unmittelbar auf den Gegenstand und ist einzeln. -Kant, KrV A320, B377). Intuir vol dir "veure" sense pensar, adonar-se de quelcom sense haver d'elaborar cap procés cognitiu... És com allò de la "primera impressió" o allò de la corazonada (en català corada). Schopenhauer, per exemple, considera que la forma més perfecta d'intuïció intel·lectual és la contemplació estètica. En anglès tenen un mot força interessant: insight.

La meva mare sempre diu que té "un sisè sentit". Per què les dones s'atribueixen aquesta mena de coneixement extraracional o supraracional? Totes les dones gaudeixen d'aquesta capacitat? Tinc els meus dubtes. Ambdós gèneres disposem d'aquesta facultat, i em sembla injust que les femelles monopolitzin el vessant intuïtiu en detriment de la intuïció masculina, que també existeix. Jo la reivindico. Qui més qui menys ha tingut intuïcions. El que passa és que és més complicat posar-se a pensar seriosament, elaborar un discurs racional i consistent... (Quantes filòsofes hi ha hagut al llarg de la història? Comptades excepcions)... i és molt més fàcil tirar pel dret a cop d'intuïció, si l'encerto l'endevino... Fet i fet, serà que els nostres cervells no funcionen igual (o els hemisferis predominants no coincideixen), i millor que sigui així, perquè aleshores ens podem complementar. ¿O serà que la tirania senti-mental, tan típica de la les dones, eclipsa la seva capacitat mental? No ho sé pas; però una cosa és segura: el prestigi de la intuïció femenina és una gran engalipada. Jo no me'n refio gaire, ni de les dones ni de les seves presumptes intuïcions, encara que si és la Shakira no hi ha res a discutir.

NB: Aquest és un post per encàrrec

Tu pentina el gat que jo faig feina

No he demanat cap subvenció ni estic a la famosa llista de Frankfurt, però ahir vaig enviar un relat curt a un premi i he enllestit una novel·la de 100 pàgines que anirà a un altre premi i estic pensant a quin premi envio el poemari que tinc al calaix (el millor poemari que he escrit mai) i, a més, he obert un blog nou i, visca, ja estic gairebé de vacances. Hi ha pobres d'esperit que creuen que a la vida només existeix la política!

Agraïment

Gràcies per llegir-me (i fer-me cas)

Malgrat que els comptadors (1, 2, 3) aporten molta informació, mai no saps exactament qui et llegeix. Els lectors més fidels, sens dubte, són els enemics. Aquests no fallen mai. Potser la paraula enemic és un pèl forta, ho reconec; deixem-ho doncs en adversari, rival o contrincant.

A continuació us proposo un exercici que demostra que el que escrius pot tenir certa transcendència, fins al punt de fer canviar un titular...

La captura de pantalla del dia 14.06.07 (18:31 h) del web d'ERC de Vallromanes era aquesta:

Fixeu-vos en el titular:

Dos dies després vaig publicar un post titulat Vallromanes 16.6.07 en el qual al·ludia a aquest titular:

Avui he tornat a entrar al web esmentat i, oh sorpresa, em trobo que han canviat el titular de la notícia. Ara hi posa:

La resta del text l'han deixat igual. Digueu-me perepunyetes, però no, amics, no és el mateix dir "pacten prendre" que "impedeixen que governi" (ara no entraré a discutir la dubtosa correcció ortogràfica d'ambdues expressions). El matís aquí és molt important. ¿Han canviat el verb del primer titular després d'adonar-se que era una bajanada? Diuen que rectificar és de savis. Quin és l'antònim d'obtús? Jo encantat de què em llegeixin i encara més encantat de què em facin cas.

Qui genera la crispació?

Del llegir i de l'escriure

Escriure és escriure's. Llegir és llegir-se. Cada paraula és màscara i alhora mirall. Paraules que ens maquillen. Si no escric no sé qui sóc. Escric per a esbrinar-me.

La mar i la pluja

Hi ha poques coses en aquesta vida que m'agradin més que caminar. Després d'aquest últim mes frenètic en el qual s'han ajuntat el final de curs amb la política, els jurats i la selectivitat; aquesta tarda he tornat a calcigar els corriols emboscats del meu poble verd, petit i tranquil (tranquil sobretot quan no s'hi interposa la política). Reveure el mar des de coll de Clau. El fill de puta del quad que passa a tot drap i aixeca una polseguera asfixiant. Badar i divagar assegut en un banc de fusta del mirador de la Cornisa. Les papallones m'escorten. Ginesta. Esbarzers florits. Suo amb delit. Cauen del cel gotes tímides. Es congria la tempesta entre la costa i la gran ciutat. Trona i llampega. Salta una llebre entre els matolls i es posa sobre una pedra grossa; immòbil, impàvida, em mira de reüll. Jo tampoc no em moc. Estem dos o tres minuts així, aturats, fitant-nos l'un a l'altre. De sobte fot un bot i desapareix. Al capdamunt de Sant Mateu comença a ploure de valent. Quin goig! Abraço la pluja, obro la boca i me la bec, m'amaro amb aquest deliciós bateig. M'aixoplugo sota la vella figuera. Quan cessa el ruixat, enfilo camí avall. La baixada és una meravella: la pols humitejada, el cel esbandit, la flaire de la pinassa... Passo per Can Gurguí. Dues hores lluny de tot, al costat de casa, molt a prop del cel, a l'abast de l'horitzó... La mar i la pluja són germanes; ambdues guareixen l'ànima. D'ençà que dormo amb una Sra. Regidora les nits són més tendres.

Objectes de companyia

Aquest divendres vam inaugurar al Casal de Vallromanes una exposició de poesia visual de Guillem Viladot. Es titula "Objectes de companyia" i la tindrem fins al 21 de juliol. Les obres que s'hi exposen provenen de Lo Pardal. Montserrat Felip, la seva vídua, va estar present en l'acte i la vam entrevistar al programa de ràdio "Capvespre".

Vaig tenir el privilegi de conèixer personalment GV en una trobada literària a Les Pallargues (9.11.97). Qui m'havia de dir que deu anys després estaria penjant quadres seus davant de casa meva. Aquell matí assolellat de diumenge, Guillem em va regalar i dedicar l'exemplar que portava de la que per a mi és la seva millor obra: Rés comú.

Viladot ha estat un dels meus mestres. A ell li dec part del meu esperit. M'havia promès un pròleg per a la meva primera novel·la, un text que, malauradament, no va tenir temps d'escriure...

... va provar d'aconseguir unes paraules de presentació a cura d'en Guillem Viladot, el qual, tan bon punt va llegir l'obra, les hi va prometre de bon grat. No obstant això, la malastrugança del destí ho va estroncar tot, atès que en Guillem va transir sense haver pogut acomplir la seva promesa (...) Em pregunto què hagués dit el savi apotecari de Riella tocant a aquesta novel·la... Potser que referma aquell tòpic segons el qual tot poeta és un neuròtic. O potser hi ensumaria una oculta reminiscència del complex edípic... Qui sap.

(Pròleg de Darrer poema)

Parlant amb la Montserrat, vaig tenir la sensació d'estar amb ell, com si ens hagués vingut a fer una visita. Sempre recordaré les paraules que em va dir l'últim cop que vam parlar per telèfon: "Toni, escriu, escriu cada dia, així agafaràs ofici; i, sisplau, fes-me el favor de ser feliç". Dos savis consells que intento seguir al peu de la lletra (mai millor dit).

Podria escriure un llibre sencer sobre GV. Potser ho faré algun dia. Ara us deixo un fragment seu que és la millor definició de Poesia que he llegit mai:

Poesia és l'acte de tirar una moneda enlaire per verificar, un cop més, que mai no sortirà ni cara ni creu. Poesia és referir-nos a allò que no existeix. Poesia és la voluntat de no trencar mai el mirall. Poesia és admetre la igualtat de les persones i quedar-nos amb la diferència. Poesia és agafar una paraula, estripar-la i veure que dins hi ha el poeta. Poesia és saber viure millor perquè el somni sigui més llarg. Poesia és obrir una porta i adonar-nos, com sempre, que som nosaltres que hem trucat per entrar.

Premi Viladot de Poesia

VALLROMANES 16.6.07

PACTE DE GOVERN A VALLROMANES

Primer fem una mica de memòria…

A les Municipals 2003 la forca “guanyadora” fou CiU (+ iVall) amb 386 vots (4 regidors), seguida d'ERC (3 regidors) i PSC (2 regidors). Aleshores, els "perdedors" es van ajuntar per a formar govern, i així és com Violant Mascaró esdevingué alcaldessa, efímera alcaldessa fins que fou censurada.

El mateix procés de formació de majories s’ha produït al Parlament de Catalunya on els tres partits “perdedors” (PSC+ERC+ICV) han pactat el Tripartit I i II deixant CiU a l’oposició malgrat ser la força “guanyadora” de les eleccions.

Legal, legítim i representatiu

Tot plegat, d’acord amb l'aritmètica dels sistema democràtic vigent, és ben legal i legítim. Si tu ho vas fer fa 4 anys en aquest mateix poble i ho segueixes fent a l’actual govern de la Generalitat, per què no ho podem fer els altres? A què ve tanta enrabiada i tants escarafalls? O és que només estàs a favor del sistema quan beneficia els teus interessos?

A més, en aquest cas, CiU + iVall sumen 474 vots (88 més que al 2003 i 127 més que ERC), és a dir, el 46,29% dels vots emesos. Per tant, la representativitat d’aquest nou govern està fora de qualsevol dubte atès que suposa un 12,4 % més que ERC (33,89%). El pacte entre CiU i iVall permet la governabilitat del nostre municipi i respon a la voluntat de la majoria dels vilatans.

Qui sembra vents, recull tempestats

MxV-ERC faria bé de reflexionar sobre les causes que l’han portat fins aquest atzucac. El seu característic modus operandi, la seva actitud sistemàticament agressiva carregada de crítica virulenta i destructiva, sovint basada en mentides i demagògia barata, entre el victimisme i el patetisme, només ha servit per atiar la crispació i dinamitar tots els ponts de diàleg amb la resta de formacions de manera que (talment el PP) s’han quedat aïllats políticament. Així no es pot anar pel món. S'ho han jugat al tot o res i els ha sortit RES (3+3=6 / 5+0=0). Aquest estil kamikaze de fer oposició és el que ara els condemna a seguir opositant 4 anys més. I no es tracta d'aspirar a la majoria absoluta, sinó de tenir menys rauxa i una mica més seny, perquè la política no és un show on tot s'hi val a qualsevol preu. Tanmateix sembla que no han après la lliçó i segueixen amb la seva dinàmica obtusa que els porta a escriure bajanades com aquesta: "iVall i CiU pacten prendre l’alcaldia a MésxVallromanes-Esquerra". Perquè et prenguin una cosa primer l'has de tenir!!

Estabilitat, honestedat, compromís i treball

Des de la seriositat i la moderació, el nou govern de Vallromanes garantitza l’estabilitat necessària per a poder desenvolupar un programa consensuat. L’anterior legislatura CiU+iVall ja van demostrar que les promeses electorals no són brindis al sol, sinó realitats tangibles: l’escola nova, el nou casal, l’ampliació de l’escola bressol, el web, la ràdio, el POUM, el carril bici, i un llarg etcètera. Aquest és i ha estat sempre el nostre compromís: treballar per a millorar la qualitat de vida de les vallromanines i els vallromanins, amb il·lusió i honestedat; perquè Vallromanes es mereix el millor.

ENTRELLUM us desitja una bona legislatura!

Retalls de premsa

Inspiracions [Erato]

Blogs & Rànquings

PAU_07-3

9 h. Geografia. Hi ha 17 alumnes de Terrassa que han arribat 10 minuts tard per culpa d'un embús monumental a l'autopista. L'opció A és un article de LV (22.10.05) que parla de la desforestació amazònica. La dada més esgarrifosa és que cada any desapareix la superfície equivalent a Catalunya (30.000 km²). Faig números i comprovo que, si la selva amazònica ocupa una extensió d'uns 6 milions de km², encara trigarà 200 anys a desaparèixer. L'opció B és un text que parla de la urbanització de baixa intensitat a Catalunya, és a dir, habitatges unifamiliars i adossades amb jardí, un model de creixement que implica tota una sèrie de problemes. A l'última plana de l'examen hi ha un mapa d'Àfrica que representa els diferents conflictes (internacionals, fronterers, guerres civils, independentismes armats...)

11 h. Història de l'art. Economia. Literatura castellana. Grec. Hi ha més matèries optatives, però a la meva aula han tocat aquestes. Obres que apareixen a la prova d'art: Palau de la Música Catalana (Domènech i Montaner), Discòbol (Miró), Jardí de les delícies (Bosch), Vil·la Capra (Palladio), La llibertat guiant al poble (Delacroix), Columna trajana, Tapís de la Creació i Columnata de Sant Pere del Vaticà (Bernini). Quina casualitat que hagin sortit dos dels meus quadres predilectes: Jardí de les delícies i La llibertat guiant al poble. He tingut l'ocasió de contemplar-los en directe, el primer al Prado i el segon al Louvre. A l'examen de literatura castellana han posat un fragment del Quijote (II, 64):

Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer en el mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad.

13 h. Queden 9 alumnes a l'aula. Cares de cansament. Això s'acaba. Ara ve quan lo maten... Que les muses inspirin els correctors!

PAU_07-2
PAU_07-1

PAU_07-2

9 h. Filosofia. Descartes i Plató. He encertat la travessa en un 50%. Textos senzills. L'ànima és més fàcil de conèixer que el cos. Psicologia versus somatosofia. De l'ànima ho sabem gairebé tot, però del cos no en sabem gran cosa, encara som a les beceroles. El veritable coneixement no prové dels sentits perquè els sentits només ens mostren aparences, ombres. Sovint, rere les ombres, només hi ha la foscor.

La Naiara s'ha deixat les etiquetes identificadores a casa. Sort que el president del tribunal en té de recanvi.

Història. Un fragment del discurs del Sr. Ministro de Agricultura (15.6.1932) que parla de la reforma agrària. L'altra opció és un extracte de l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932 el qual es refereix a les competències de la Generalitat en matèria d'ensenyament.

11 h. Llatí. Text per traduir de C. Nepot, més conegut per Cornelio Nepote. Parla de les darreres gestes d'Amílcar abans de dinyar-la. A l'exercici 3 (V o F) veig que apareix Ilerda com a indret important en la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Totum revolutum significa "lloc desordenat on impera el caos". A l'exercici 4 pots escollir entre l'oratòria (Ciceró i tota la pesca) i la domus romana. En aquest examen els alumnes poden tenir el diccionari. Si obres el VOX per la pàgina 150 et trobes la domus molt ben dibuixada i molt ben explicada...

El paio que ha preparat l'examen s'ha cobert de glòria. Només hi ha una alumna que no té el VOX, sinó el llatí-català bàsic de l'Enciclopèdia el qual no està il·lustrat. Mala sort, xiqueta.

13 h. Matemàtiques aplicades a les ciències socials. Funcions, inequacions, problemes de beneficis, jaquetes i pantalons. Un rotllo. Mort de fàstic, em poso a escriure això.....

PAU_07-1

Sant Antoni

Avui no és el meu sant. Jo el celebro el 17 de gener. Tinc més d'ermità que de paleta.

PAU_07-1

9 h. Prova de català. Opció A: un text de Francesc Serés (De fems i de marbres, 2003) que parla de la solitud de l'adolescent, dels llibres com a refugi i escapatòria, de com el poble se'ns queda petit, de la necessitat d'eixamplar horitzons mitjançant viatges i lectures. Opció B: un article de Jordi Camps (El Punt, 3.1.07) que és una crítica de l'última pel·lícula de Clint Eastwood. Em fa gràcia trobar això al revers del quadern de preguntes:

Així rai. Estem salvats!

37 alumnes escrivint alhora. No hi ha dues cal·ligrafies iguals. La majoria són noies que pertanyen a centres de Terrassa, Canovelles i Polinyà. Des de la finestra albiro el Tibidabo i la torre de Collserola. Les orenetes sobrevolen els edificis del campus. Les busques avancen molt a poc a poc.

A l'hora del descans he sortit a fer un volt i m'he trobat un exalumne (J. R. Ariza) que estudia Art. M'ha ensenyat una exposició d'obres seves que es troba en un dels passadissos de la facultat. Fa dibuixos amb bolígraf on apareixen una infinitat de figures oníriques. Li he dit que em recorda molt Bosch. Ell anomena el seu estil automatisme figuratiu. Com que estaven penjats de la paret amb un simple fil, li han furtat un dels quadres, el que tenia més valor sentimental perquè estava dedicat a la seva xicota. S'ho ha pres amb optimisme. Segons ell, algú ha valorat tant la seva obra que ha decidit endur-se-la a casa.

11 h. Prova de castellà. Opció A: un text de Torcuato Luca de Tena que defineix l'art com tot allò que va més enllà de l'estricta necessitat. Opció B: Un fragment del BOE, en concret de la llei orgànica de protecció integral contra la violència de gènere (28.12.04). Quan he llegit "JUAN CARLOS I, REY DE ESPAÑA" m'he quedat garratibat. Temes a escollir: la utilitat de l'art, els maltractaments i Blas de Otero.

La companya d'aula és diu Carme i és professora de biologia al Pau Vila de Sabadell en el qual també desenvolupa la seva tasca docent l'Antoni Dalmases.

13 h. Prova d'anglès. Audició: un programa de ràdio on entrevisten Donna Black, autora del best seller The Gioconda Connection. El text del Reading és molt sweet: parla de la mel i les abelles. El Writing et deixa triar entre fer un diàleg amb un shepherd (or farmer) o bé escriure una carta a un amic tot explicant-li l'argument d'un llibre que acabes de llegir titulat Death of Beekeeper. Oficis perduts. Moren les abelles i els apicultors. Té nassos això d'improvisar en anglès un diàleg amb un pastor!

Demà més.

Una altra perspectiva
PAU_06

Selectivitat_07

Com l'any passat, els propers tres matins (12, 13 i 14 de juny) me'ls passaré a l'aula 105 de la Facultat de Filosofia de la UAB. Tribunal 324. Molta sort a tots els aspirants.

RANVESPRE

Inspiracions [Erato]

L'espectacle poeticomusical que vam fer ahir va sortir molt rebé. Unes seixanta persones van poder gaudir-lo al Casal de Vallromanes. És un orgull pertànyer al Grup Erato. Joan, Jordi, Mariluz, mil gràcies pel vostre treball i la vostra il·lusió. Un agraïment especial al clarinetista (Joan Pardo), al tècnic de llum i so (Edgar Duran) i a la directora escènica (Mònica Fabregat). Aquí us deixo el video dels dos últims minuts de l'espectacle...

Tots el recitals

Més escriptors emblogats

Mentre algunes es lamenten de la manca d'inspiració tot afirmant que els blogs van de baixa, d'altres inicien la seva singladura bloguera. Dos noms que s'afegeixen a la catosfera literària: Vicenç Llorca i Toni Sala. Benvinguts!

Xavier Sàez & Jordi Morera

Som de la mateixa quinta. Vam estudiar al mateix col·legi. Jo jugava a bàsquet i ell a handbol. Els darrers 12 anys se'ls ha passat a la Paeria. Després de perdre la meitat dels vots, diu que dimiteix. La vida del polític (com la de l'escriptor) és molt dura. Xavi: més enllà de sigles i ideologies, vull enviar-te una cordial salutació bloguera. Bentornat a les aules, mestre...

Anit vam fer el sopar per celebrar la jubilació de la Mercè T. i del Jordi Morera, un altre profe de català que es jubila enguany. Quantes hores xerra que xerraràs, Jordi, sobretot de política. Afable, obert, un lluitador de la vella guàrdia; l'únic defecte és que ets d'ERC. Tant de bo tots els d'ERC fossin com tu, que hi pactaria a ulls clucs. Ara et jubiles de profe i seràs l'alcalde del teu poble: Tagamanent. Pactes amb el PSC per deixar fora CiU (no sé de què em sona això). Cada poble fa sa guerra. Et desitjo bona sort. Perquè et conec, sé que ho faràs bé.

Aquesta tarda, no t'ho perdis:

2006/2007

Haver sobreviscut un altre curs. Un altre curs a l'esquena dins la motxilla de la feina. Un altre curs d'ençà d'aquell setembre del 89 que vas incorporar-te al Vinyes Velles de Montornès després de tornar de la Honeymoon. Un altre curs ple de noms i de cares que se n'aniran... Te'n fas creus. Quants alumnes has tingut durant tots aquests anys? 2.000, 3.000, 5.000? On són? Què fan? Un altre curs assegut a la vora de la finestra, a la cantonada de la taula del departament de socials, a tocar de la calefacció, amb el Santi davant i la Mª Àngels a l'esquerra, barallant-te amb l'Elies per l'ordinador... Al final, no es tracta de matèries ni de qualificacions, sinó de persones. Són les persones amb les quals tractes les que fan que la teva feina tingui un valor. Els ulls que et miren i les orelles que t'escolten. Els cervells que es desvetllen o que s'adormen (perquè la filosofia és un dels somnífers més potents que ha inventat la humanitat). Quedaran els records, aquesta ressaca de les impressions (com diu Hume)... Un altre curs, sí. Baladres florits. Geranis de color roig.

Caïm i Abel

Algun dia els llibres d'història hauran d'explicar aquesta fosca etapa del postpujolisme; hauran d'explicar les claus de la guerra civil entre CiU i ERC, els motius ocults d'aquest seguidisme botifler d'ERC el qual atorga al PSC (PSOE) tot el poder possible mentre Catalunya, amontillada, s'espanyolitza cada cop més. Moltes coses hauran de ser explicades. Alguns parlen de convergenticidi. A mi només se m'acut remembrar la bíblica paràbola de Caïm i Abel. El pastor de cabres acaba occint el pagès. Manelic baixa de la muntanya... La gelosia, l'enveja, el ressentiment precipiten el fratricidi: "He mort Pujol, he mort Pujol..." voldrien cridar tots els manelics. Que no es facin il·lusions, perquè se'ls girarà la feina, que l'ombra de Pujol és ampla i allargada, que això d'aliar-se amb l'enemic (o amb el mateix diable) sempre porta males conseqüències. Jo encara guardo molta esperança: tard o d'hora, les coses cauen pel seu pes.

Tripartcirc

Es cans ja luden...

Baltasar Porcel: Felicitats!

NB: El que Heidegger diu exactament és que la llengua és la casa de l'ésser (Die Sprache ist das Haus des Seins)

Inspiracions

programa+
Escolta un dels poemes

Assemblearisme

Un partit assembleari és com una família on els fills decideixen a quina hora han de tornar a casa o com una escola on els alumnes voten quines preguntes han de sortir a l'examen. Confondre la democràcia representativa amb l'assemblearisme és la liquidació automàtica de la política. Aleshores, per què ens calen pares, professors i polítics? Un partit assembleari no és un partit, sinó Can Pixa.

Primera comunió

Ahir vaig assistir a la comunió del Víctor, un nebot meu. No entenc per què segueix existint encara aquesta tronada tradició. La Seo de Lleida estava plena de familiars endiumenjats pendents d'unes criatures disfressades ridículament. Mentre el capellà estava fotent el sermó, jo em fotia una canya a la terrassa del bar que han posat (molt ben posat) allà dalt, amb unes vistes magnífiques de la ciutat; ideal per anar a prendre un gintònic les nits d'estiu. El millor de les comunions (bateigs, casaments i altres cerimònies absurdes) és el banquet. Vam anar a Balaguer i vam dinar a redós d'un alzinar molt agradable. Fa dos anys que també va fer la comunió l'Anna, una altra neboda meva. Aleshores vam dinar a la pineda del mític Cal Nenet de Butsènit. Vaig escriure-li la següent dedicatòria en el llibre de records (un d'aquests llibres tan kitsch):

Primer diumenge de juny

Com un viatge improvisat en el qual t'ho jugues tot sense cap mena de possibilitat de tornar a casa (perquè no hi ha casa ni mapa ni retorn), la vida avança inexorablement cap al futur. L'horitzó és la nostra pàtria.

Marc Vidal a Vallromanes

Vam entrevistar Marc Vidal al programa "Capvespre". Vam parlar de política, d'economia, de blogs... Vam seguir conversant mentre sopàvem pèsols de Can Trampis i ous ferrats d'oca de Can Boquet (havia menjat ous de gallina i de guatlla, però mai d'oca: quin rovell!) tot regat amb un Pesquera molt decent. Marc és un nen entremaliat. Marc és un geni de la comunicació. Marc és un seductor. Es nota que el seu fort és l'(auto)publicitat. Marc és un egocèntric de can collons, com tots els que ens dediquem a bloguejar. I quin mal hi ha? És el número 1 del rànquing en català d'Alianzo. Poca broma, doncs. Diu que rep 350 mails diaris. Marc és entranyable. Quan va relatar la seva primera estada a París (amb només 17 anys, sense un duro a la butxaca) em va recordar el millor Orwell de Down and Out in Paris and London. Ell, com George, també va fer de rentaplats... i altres papers de l'auca que donarien per a una Bildungsroman ben divertida. Gràcies, Marc, per regalar-nos aquestes hores.

Altres entrevistes "Capvespre":

Enric Vila-Matas
Jordi Herralde
Josep Mª Mestres Quadreny

Love of Lesbian

Acabo de descobrir un grup...

La niña imantada

Són bons, refotudament bons.

AGENDA JUNY_07

Div. 1: Entrevistem Marc Vidal al programa "Capvespre" de Ràdio Vallromanes

Dill. 4: M'entrevisten al programa "A Bona Hora" de Ràdio Sabadell

Div. 8: Sopar de comiat a la Mercè T.

Diss. 9: Recital poètic amb el Grup Erato de Vallromanes

Dima. 12, dime. 13 i dij. 14: Faig de vigilant i corrector a les PAU (UAB)

Diss. 16: Constitució del nou govern municipal

Diss. 23: Revetlla de Sant Joan

Div. 29: Lliurament del XIV Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida