ENTRELLUM

  Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant.  La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals...  Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’un...

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%.  Si, segons Buda, l'aferrament és dissort , desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. ...

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses” . Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. H...

Hi vaig venir cercant "inspiració" i vaig trobar fustes i pedres: troncs, branques, canyes i còdols amorosits pel vaivé de les onades. Tinc l'anima neta i les mans ferides. Tot plegat una immensa metàfora. Perquè jo també sóc un bois flotté humà que va recalar en aquesta platja aviat farà dos mesos . Em reinvento cada dia. Ara sóc " artista " i em dic Toni Ros . M'encanta aquest nou personatge. La banda sonora del mar m'inspira totes les hores; de nit em bressola, de dia em fa companyia. Habito entre dos blaus. El vent s'emporta les cabòries i em deixa una pau sense adjectius. No em calen gaires paraules. El primer raig de sol em desperta, el temps s'esmuny de puntetes. Seria com un somni si no fos un somni. Tota la vida ho és, fins la mort. El nen que sóc juga a la platja amb pedretes i fustetes mentre omple la casa d'obres estranyes , com estrany és ell. La gent que passa diu que són maques (en francès superbe! ). Què en sabrà la gent...

Somio despert . Quan m'adormo dormo. Quan obro els ulls sóc horitzons infinits i possibilitats incomptables. La vida m'ha fet ocell, m'ha llevat les arrels i m'ha donat ales. Ales-paraules. Flueixo. Somio despert . No suporto les gàbies. Tendeixo a la solitud, al silenci, a les postes de sol, a la llibertat absoluta (si l'absolut fos possible en termes humans), però també a la tendresa, als llavis humits, a les pells tremolenques... Ho vull tot i em sento privilegiat per ser conscient i lúcid. La vida em mima i no em deixa caure. Tinc àngels que m'enlairen i em xiuxiuegen secrets a cau d'orella. Somio despert l'olor inconfusible de la xocolata negra (els meus bombons preferits són els Mon Chéri ) i el perfum de l'encens que ens agrada posar quan fem l'amor. Somio aquella platja deserta amb dunes, l'escuma acaronant els teus peus, les pessigolles que et fa la sorra entre dits, els núvols que passen lentament, la tarda que se'n va de pun...

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur ). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc , parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres . Tu no ets tan important. Stay behind the light, you have a reason to hide

El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc.  El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

Que morin tots els poetes amb totes les seves paraules sobreres que només serveixen per a emmascarar i enterbolir la llum de la vida pura, blanques vivències, hores supremes entre els llençols, vora el riu, sota el cloquer gòtic, campana que repica, àngel de la guarda, llisca la barca, cavall de foc, dits esmaperduts, cireres i xocolata, boques que es mengen l'una a l'altra, emporta-t'ho tot, no deixis res de mi, ni els batecs dins el cor, ni la sang, ni la mel, no et diré adéu, queda't aquí per sempre, ebri de tu, ineluctablement, en el silenci de la posta, en la ressaca infinita, escuma sobre la sorra, queda't amb mi, matem els poetes, matem les paraules, siguem la flor i l'ocell, el cel que som, l'instant present, una dona i un home, sense adjectius.       Dietari de Terradets