ENTRELLUM

  La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida.  Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy . Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora.  Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets ). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort.  Com que m'havia ficat entre ...

Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu.  La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo" . Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana. Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la...

Tanta gent a la platja sota un sol abrusador. Costa entendre aquesta dèria per socarrimar-se. No dic que no estigui bé anar vora mar i gaudir de l'aire lliure després d'una primavera d'allò més plujosa. L'estiu ha arribat de patac i sembla que teníem pressa per a posar-nos els banyador. Jo el primer. A mi em sobra fins i tot el banyador. Molt em temo que ara el sol crema més que abans. No debades els melanomes van in crescendo . Be careful , doncs. Al pic del migdia arrecereu-vos a l'ombra. La migdiada és un gran invent.

La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d' endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places . La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd . El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental ; i que el mite de la so...

És fàcil. Amb els anys te n'adones que és fàcil. Ho has fet moltes vegades. L'experiència és un grau. Hi ha un protocol, unes pautes. Si les segueixes, tot rutlla com ha de rutllar i assoleixes l'objectiu. Sempre inclou alguns perills, però paga la pena arriscar-se. L'únic pecat és no ser feliç. La llibertat és sagrada. No li diguis amor. L'amor ho complica tot, com la convivència. És fàcil. Una espiral de sensacions i d'emocions. Un joc amb data de caducitat. Un miratge . A l'hora de la posta les cigonyes tornen als nius de la ciutat... Dedicado a Isis:

What are you doing? Pregunta el Twitter . I a tu què collons t'importa! Tuitejar és bloguejar més curt, més intens, més addictiu . ¿A qui importa el que estem fent? Ens fascina saber que tenim seguidors ( followers ) que esperen el nostre tuiteig , persones a les quals pot interessar el que estem fent en aquest precís instant. Exhibicionismes, pornografies internètiques que esbomben la intimitat. L'exigència d'una constant actualització que refermi la nostra identitat digital . Existim en la mesura que fem ping , fem tuit , som enllaçats , tenim visites , rebem comentaris ... Aquesta espiral embogida ens condueix a la histèria catosfèrica. Tot passa molt de pressa i tot deixa empremta a la xarxa. Google ho captura tot. Virtual o real? Tant se val. Sóc en la mesura que estableixo relacions amb els altres. Són els altres els que em fan ser. Internet no ens aïlla , ans tot el contrari. Mai abans l'ésser humà (ara homo digitalis ) havia tingut tantes possibilitats de comun...

Trobem que el duel hauria d'ésser absolutament i completament prohibit; no pas perquè sigui perillós i impliqui un risc per a la vida, sinó perquè és una cosa tan ridícula que no té cap dret a existir. Ai, el duel ! El duel modern! A l'antigor, quan s'adeia a la psicologia de l'època, encara estava justificada la seva existència. Però avui, per què? No lliga amb els nostres costums actuals i només és una rucada. I afegiré encara una altra consideració. No és tracta solament d'una cosa estúpida des del punt de vista de la defensa de l'honor, sinó que constantment veiem que l'utilitza gent que no té res que pugui entendre's com honor. Galifardeus emmascarats, souteneurs (proxenetes), que sovint s'envalenteixen i sempre estan a punt d'induir una baralla que atempti contra l'honor, ells, que d'honor no en tenen ni el nom. Se'ns escapa per complet la psicologia d'aquesta gent. Tanmateix, ja n'hem vist prou per a concloure que és...