ENTRELLUM

  Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent.  Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar. Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors... Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau...  Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

Veo estrellas cayendo sobre nuestras alas, fugaces como lo eterno que se disfraza de anécdota. Brazos abiertos de par en par, corazones abiertos, valles fecundos, cimas nevadas, tú y yo sobrevolando los Andes y los Himalayas.  Ahora mismo, en este instante preciso, somos perfectos y amamos perfectamente. Porque el amor siempre es perfecto si es verdadero. Luego está el simulacro de los egos que planean estrategias o telas de araña o jaulas doradas…  Seremos siempre jóvenes si aprendemos a nacer cada día como nace el sol cada mañana. Siempre jóvenes viviendo primaveras sin fin, floreciendo sin miedo, refloreciendo de las cenizas. Porque fuimos cenizas y ahora somos cielo.  Veo estrellas cayendo sobre nuestras alas. Despiertos. Más despiertos que nunca. Subimos las escaleras que conducen al misterio. Y habrá misterio en el tacto, en el vuelo, en el andar paralelos, en la distancia que separa un labio del otro… Quiero ese misterio, lo quiero sin comprende...

Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

Brullen els camps al bell mig del gener. Les fulles tendres, vestides de rosada, malden per obrir-se pas devers el cel. La terra pedregosa s'esberla maternalment. Hi ha la solitud de l'arbre que, nu de fulles, esquerda la silueta de l'horitzó perfecte. Hi ha la grisor dels núvols i un vent que glaça les penes. Hi ha la vida, sempre la vida, en la llavor que germina i en el batec que estima. La vida sempre present, fins i tot en les paraules. Brullen els camps al bell mig del gener. L'hivern és una mentida. Videopoesia

De cop i volta marxa la boira, surt el sol, s'enlaira la temperatura, tornes a somriure, somies que fas tramping a les antípodes, caminant sobre la sorra, marea baixa, amb la brisa del mar de Tasmània acaronant-te la cara, xino-xano cap al sud, amb l'ànima badada i la mirada perduda a l'horitzó...  De cop i volta despertes. Núvols que passen. Un plat de llenties. Res no és perfecte...   

Contemplo els ametllers florits i les mimoses a punt d'esclatar i m'adono que tot és un miratge. L'hivern no és hivern i nosaltres no som aquest embolcall d'ossos i de carn que malda per atènyer petits plaers fugissers. La mar es confon amb la boirina. La piuladissa dels ocells no em deixa escoltar el silenci. De sobte callen i assaboreixo la perfecció. Sense núvols el cel és més cel. En algun lloc he llegit que la felicitat són 30.000 euros a l'any, no deure res als bancs i evitar qualsevol mena d'estrès. És correcte, però s'han deixat una cosa important: l'amor, saber que importes a algú, adormir-te i despertar-te amb la certesa que no estàs sol en aquest món. O també és un miratge, això?  

Només necessito mitja hora per a pujar a Sant Onofre des de Palau . Camino de pressa i no m'aturo. Ho faig sobretot els dies que el vent no és gaire fort. Com avui. L'atmosfera és neta i polida. Deixo que la vista s'escampi arreu, incapaç d'abastar la panoràmica des dels Pirineus fins al mar. Cada dia que passa sóc més conscient d'haver trobat el meu lloc en el món. M'hi sento molt a gust, aquí. M'assec sota la surera a recer del vent. La blancor de la paret de l'ermita m'enlluerna. Miro el blau de la badia i sento que la perfecció existeix. El vent no parla tota l'estona. Hi ha moments que calla i puc escoltar els ocells. Després torna a enraonar sacsejant les fulles dels arbres. Cada arbre parla un dialecte diferent. No he pujat a meditar. No em cal meditar. Meditar és cercar alguna cosa i ja fa dies que no cerco res. El cos és savi, la natura és sàvia. La resta són hipòtesis i paraules que decoren la nostra estúpida ignorància. Micos su...

Entre Roses i Jóncols hi ha una bona colla de platges i de cales. D'ençà que vaig arribar , m'he dedicat a descobrir-les amb calma i, a dia d'avui, la immensa majoria ja les tinc ben apamades. En quedava una que se'm resistia. Es troba a ponent del cap Norfeu , encerclada per parets verticals de llicorella. És un sorral solitari, de dimensions respectables, visible des de la carretera que mena a Montjoi. M'havien dit que només s'hi podia arribar per mar, però jo no acabava de creure-m'ho. Vaig provar d'accedir-hi des del camí de ronda que surt de la Pelosa , però vaig haver de desistir víctima del vertigen i de la por d'estimbar-me. Aquest matí he llogat un caiac i he remat 25 minuts fins atènyer la platja delejada. Quan he posat els peus a la sorra (diminutes pedretes fosques, per a ser més exactes) m'he sentit un Robinson . Un parell de troncs secs afegien la nota salvatge a aquest paradís insòlit. L'aigua és la més transparent qu...

Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs...  De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot?  Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou a...

La perfecció és no ser res, no viure en el passat ni en el futur, no recolzar-se en allò fugaç i efímer. La perfecció és enfilar-se a una roca i romandre-hi, esperant que el món s'esvaneixi als teus peus i que tots els vels caiguin per tal que la veritat resplendeixi. La perfecció és estar en el lloc correcte, en la posició cognitiva adient, afermat en la sòlida roca de la senzillesa, de la puresa de l'ànima, de la buidor-plenitud interior. Només llavors es manifesten la consciència i la joia absolutes. Sobre una roca . Vet aquí la veritable perfecció. TAO TERRADETS Dietari de Terradets

Recreant secrets tresors, baldat de tant sentir, et deixes bressolar pel cant dels grills a l'hora del capvespre. El vent a penes remou les fulles dels roures. Ella no sap que et va salvar quan el final era imminent. Ella sopa embolcada amb una flassada que et vas endur del tren que et va portar a Ginebra. Ella aparta les panses de l'amanida, pendent de la Blackberry, tan a prop teu que sembla mentida. El llac encara brilla com si fos metàl·lic. Els muricecs comencen a sortir. Ella tornarà amb els ulls ennuegats de blau marí. Ella es deixarà abraçar i, arraulida com un cadell, mormolarà paraules inoïbles. Ella és promesa i destí i màgia que irromp enmig del no-res. El tren de les 21:47 passa a les 21:56. Recreant secrets tresors, dibuixes somnis de llum a l'horitzó. La fragància del gessamí. La llunyania del món. Saber que tot és perfecte, i aprendre a oblidar que les coses, fins i tot les més belles, passen avall com l'aigua del riu...

Braços com ales, oberts de bat a bat, per abraçar el món sencer, per abraçar-te, amb el caliu dels cors que bateguen ensems, amb la rialla que estripa les ombres . Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules. Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba. Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte. CIBERPOESIA un que exagera

Hi ha el blau revoltat de les onades que, intrèpides, s'abraonen contra l'escullera. Hi el blau impecable del cel que, pacient, es deixa emblanquinar pels niguls. Després hi ha el blau dels teus ulls que, indulgents i profunds, em miren amb serenor de lluna plena. Tinc aquests blaus per a no perdre'm: el mar, el cel i tu; i l'última línia recta on tot s'acaba i tot comença, altrament dita horitzó. Visc fora del món. Em vaig enlairar com un globus d'heli, vaig llençar tot el llast. Ara sobrevolo els cims nevats, trapezista sense trapezi. No hi ha res més perfecte que el mar. Per què encara crec en mi? Em faig la pregunta i l'única resposta que trobo és aquesta: instint de supervivència. Sóc el bufó que gesticula davant teu perquè no t'adormis definitivament. No he vingut a donar cap lliçó. No suporto els sermons. Capellans i professors, la mateixa casta. Aspiro a oblidar-ho tot. Em quedaré aquí fins que marxi el sol. Les meves germanes gavines.

La imatge del Montseny nevat és una imatge poderosa. De lluny estant sembla una muntanya perfecta. De lluny estant moltes coses semblen perfectes. Com ara Déu, l'ésser més llunyà que mai ha concebut l'home; el més llunyà i el més proper, quina paradoxa no? Regnum meum non est de hoc mundo (Jo 18, 36) o Regnum meum intra vos est (Lc 17, 21)? En què quedem? El problema és quan t'hi acostes. Tot depèn de la distància. Com ara l'amor, que no suporta ni massa presència ni massa absència, perquè creix i s'intensifica en la justa llunyania ... Nascuts per a desaparèixer

Tot és quietud. No hi ha simulacre. La perfecció senzilla. Virtuosa senzillesa. Ni tan sols el temps destorba el balandreig de les onades. Els ocells piulen rere els canyars. La brisa deliciosa. ¿Què espero de la vida? Aquest horitzó clar, diàfan, aquesta llum i aquests blaus... ¿Què podria esperar? Tenir-te a prop quan em manques i no poder-te oblidar. Non c'è simulacro Tutto è quietudine. Non c'è simulacro. La perfezione semplice. Virtuosa semplicità. Neppure il tempo disturba il dondolio delle onde. Gli uccelli pigolano dietro i canneti. La brezza deliziosa. Cosa spero dalla vita? Questo orizzonte chiaro, diafano, questa luce e questi blu... Cosa potrei sperare? Di averti vicino quando mi manchi e non poterti dimenticare. [Versió d' Anna Cinzia Paolucci ] --&-- See you! Get away from de noise I like the way you do it Oh it's what you do to me Més orxata Caricatura & Pakores

La dona de la meva vida és gairebé perfecta. Només té dos defectes: està casada amb mi i fuma . El tabac és un vici perdonable, però jo sóc un cas perdut. 22 anys al meu costat són garantia suficient per a merèixer la glòria eterna, un bon tros de cel i un carrer amb el seu nom o, posats a demanar, una plaça ben cèntrica. La dona de la meva vida, com totes les dones, sovint té daltabaixos hormonals que afecten la seva estabilitat emocional i perjudiquen seriosament la seva relació amb els altres. Els meus daltabaixos, en canvi, són literaris: hi ha dies que escric bé i dies que escric millor. Els dies que no escric no sóc jo, sinó la meva ombra.

Torna a ploure. Escolto Sade: Look at the sky, its the colour of love … Els colors de l’arc de Sant Martí que he pogut veure avui. Feia molt de temps que no contemplava aquest regal del cel. Tornava en cotxe de Montornès i, de sobte, l’he vist allà dalt, sencer, com una aurèola que cobria el poble. Era l’hora del crepuscle i la llum del sol ponent es reflectia pàl·lidament a les pedres del campanar de l’església que, esmaltades d’una grogor insòlita, semblaven irreals. L’arc iris estava situat just a sobre del campanar. Una imatge perfecta . He corregut cap a casa per agafar la càmera digital, però quan he tornat a la plaça ja era massa fosc i l’arc s’havia fet fonedís. No, no l’he somiat. Hi havia més gent veient el miracle dels colors celestials, un fenomen efímer i fugisser com tota bellesa sublim. Ara torna a ploure i les cançons de Sade em bressolen dins d’aquesta foscúria humida. No estem preparats per a les coses massa perfectes. La perfecció ens fa sentir que som terrenals i...