12.2.10

Blaus


Hi ha el blau revoltat de les onades que, intrèpides, s'abraonen contra l'escullera. Hi el blau impecable del cel que, pacient, es deixa emblanquinar pels niguls. Després hi ha el blau dels teus ulls que, indulgents i profunds, em miren amb serenor de lluna plena. Tinc aquests blaus per a no perdre'm: el mar, el cel i tu; i l'última línia recta on tot s'acaba i tot comença, altrament dita horitzó.

Visc fora del món. Em vaig enlairar com un globus d'heli, vaig llençar tot el llast. Ara sobrevolo els cims nevats, trapezista sense trapezi.

No hi ha res més perfecte que el mar.

Per què encara crec en mi? Em faig la pregunta i l'única resposta que trobo és aquesta: instint de supervivència.

Sóc el bufó que gesticula davant teu perquè no t'adormis definitivament.

No he vingut a donar cap lliçó. No suporto els sermons. Capellans i professors, la mateixa casta. Aspiro a oblidar-ho tot.

Em quedaré aquí fins que marxi el sol. Les meves germanes gavines.

1 comentari:

Comtessa d´Angeville ha dit...

M'agrada, m'agrada molt. Sé també que no hi ha res més perfecte que la mar (ho sé perquè de cor i de formació sóc marinera, encara que ara estiga de descans entre les neus).