Me n’allunyo, dels humans, de la seva corrupció intrínseca, de les rivalitats i enveges, tendeixo al minimalisme, a la senzillesa, també de relacions. Vénen dies de viatges on my own , aventures estiuenques. Me n’allunyo, de twitters i ràdios entretenidores, supèrflues, de gastar bytes. Pica de mans, diu la lletra de la cançoneta. L’alegria com una tirania, com el somriure etern de les models anorèctiques, l’haver-de-fer-bona-cara-sempre, de guai, bones vibres. Dejuno de menges i de relacions humanes. Resto en la lleugera carícia de la matinada, en el bressoleig del mar, en el vol de la gavina, en la llum del capvespre. No me’n desdic, de l’amor, no pas. L’amor és joia i plenitud compartides. L’amor rutila. Tanmateix la solitud m’allibera i em mima. És maternal. No fingeixo. Resto nu sense mirades. Només observo i, sense jutjar, sense paraules, accepto la vida tota i batego amb ella.