ENTRELLUM

Ja fa dos dies seguits que fas l’ascensió al Puig d’Esquers, la muntanya sagrada més propera de casa, amb permís de Sant Salvador de Verdera. Són 600 metres de desnivell sortint de la platja. Del cim estant, albires tot l’Empordà amb els seus pobles escampats per la plana, el massís del Canigó ple de neu, l’Albera, Colera, Cap Ras, Llançà, Cap de Creus, el Pení, la serra de Verdera...  La visió de l’ocell et permet allunyar-te una mica de la realitat arran de terra. Els temps que vivim estan plens de misèria ètica. Predomina la mentida, l’abús de poder contra el dèbil, l’amenaça de la llibertat, l’odi encegador com a motor de les accions...  L’altura de mires et permet desvincular-te una estona per a poder meditar. Les muntanyes tenen aquesta virtut: ens enlairen, ens espiritualitzen.  Esquers està envoltat de dòlmens. El quars blanc és la pedra mare del cim. Serveix per a purificar les energies negatives, tonificant el sistema nerviós i equil...

Em desperta la lluna gairebé plena, bressolada amb la cançó de les onades. La sagrada nit batega com el cor d’una mare. Sóc el foc que tot ho crema, la bellesa en cada flor, la mirada creadora, saviesa dels pescadors. Sóc el misteri de l’aigua, el plaer sense culpa, el vent despentinant les dunes, els llavis que besen per primer cop. Sóc els colors de l’arc de la pluja, el camí que s’obre a cada passa, l’ocell que s’enlaira, l’aventura interminable.  Sóc el teu silenci, la teva llàgrima, el teu dolor, la teva primera esperança. Sóc el mirall que et mira, l’illa que guarda els secrets de l’ànima, aquella paraula prohibida, la sortida definitiva. Sóc tu. Et sóc en la rialla i en la calma, en la guerra i en la gana. Et sóc a totes hores, nit i dia, capvespre i matinada. Et sóc encara que dubtis, encara que neguis, encara que callis.   Sóc tu. Allò que desconeixes. Aquesta llum inextingible.  Em desperta la lluna gairebé plena......

  The dream came true! Quan un somni es realitza et deixa un regust agredolç, entre mel i buidor, com el darrer petó que fas a algú, conscient que és el darrer.  No m’agraden les multituds, però aquest és el preu que havia de pagar per a poder tocar les pedres i estar dins el cercle sagrat (a banda de les 15 lliures del pàrquing). Les gernacions i la violència (avui dia terrorista) van de la mà, igual que solitud és sinònim de pau. Després hi ha «la parella», que és una cosa entremig, de vegades benèfica i pacífica, i altres vegades no tant. Aristòtil va dir que som «animals socials»; literalment va dir «animals polítics», o sigui, habitants de la «polis» (ciutadans); deixeu-m’ho dubtar, ja que si una cosa tinc clara és que no tornaré a viure en una ciutat.  Stonehenge fa temps que es va convertir en un reclam turístic, una màquina de fer diners, traint així la seva essència primordial. Els seus constructors van crear aquest espai sagrat per a celebrar rituals, com el...

  Fosqueja a prop de les pedres sagrades, probablement els megàlits més famosos del planeta Terra, una obra "humana" encara inexplicable. Demà els visitaré amb calma. Demà passat viuré el “ Summer Solstice ” , la nit més curta de l’any, l’única que deixen acostar-s’hi i tocar-les. El sunset serà a les 21:26 i el sunrise a les 04:52. No penso dormir. Prego al cel que no hi hagi núvols. Avui feia molta calor.  Des de la finestra de l’hotel veig el riu Avon: the possibility that its waters were used to transport the bluestones on the last stage of their journey from Wales… Aigües sagrades, pedres sagrades. Estar aquí és un altre somni realitzat. Allò que perdura està fet de pedra: els moais de Rapa Nui, els menhirs de Karnag, els dòlmens de la Serra de Verdera, Machu-Picchu, Stonehenge…  Parlen les pedres amb el seu silenci sobrenatural. Demà pararé l’orella i pararé l’ànima. A veure què em diuen… "These are the fundamental questions about Stonehenge: HOW...

A Manchester esclata una bomba plena de vidres i claus que destrossa la vida de 50 fans que assistien al concert d'Ariana Grande. Explicat així, fredament, no sembla gaire poètic. Però el terrorisme també té el seu lirisme...  La mort pot irrompre en qualsevol moment de la forma més irracional.  Per això la vida ha de ser lloada com una penyora sagrada  enmig de la barbàrie i el caos.  Viu el present i dóna gràcies. Descansin en pau.

  Encara hi ha el misteri dels ocells que canten abans que surti el sol, i el misteri d'ella quan dorm i somia que surt del cos; perquè no hem vingut aquí per a romandre en el cos, sinó per  a trobar la sortida que ens alliberi més enllà de l'horitzó, ben amunt, ben subtil, on no arriben la matèria ni els mots. Encara hi ha el misteri dels petons, el més íntim, quan esdevé la fusió, aquell silenci sagrat, la mirada que ho diu tot; perquè hem vingut aquí per a estimar, i l'amor no sap mentir. 

  Creix la lluna i creix el desig d'estar amb tu. Aquesta llum que s'escampa arreu del món, aquesta manera dolça d'entrellaçar-nos, aquest saber que som espurnes del mateix foc, flames que s'enlairen en una dansa de còsmiques dimensions, aquesta pau sense mots en el silenci sagrat de la matinada. Creix la lluna i creixen els batecs del cor. Demà, demà passat, l'altre... Pleniluni de petons.  

  Sota les pedres rauen les formigues. Fan nius amb una escrupolosa diligència. Les larves es multipliquen. No alteris el curs de la natura. Construeixo el cromlec aplegant cent pedres. L'espai sagrat circumscrit enclou un impuls futur i ret homenatge als ancestres. La tramuntana pentina les tofes dels pins. El bosc de Cap Ras és una orquestra de rossinyols imprevisibles. La merla es passeja davant meu com si sabés que sóc inofensiu. Les formigues rauen sota les pedres.    

A mesura que passen els dies, les cames del pelegrí esdevenen ales... Cada passa que avança és una passa que l'enlaira... Cada batec una espurna que escampa amor i llum per l'univers... El pelegrí es transforma en un ésser sagrat com sagrades són totes les coses que impliquen dolor i perseverança... Al final del Camí hi ha la joia i l'esperança... Al final del Camí la fletxa groga assenyala el cor i, fent una espiral, recomença una altra vegada...  A medida que pasan los días, las piernas del peregrino se convierten en alas... Cada paso que avanza es un paso que lo eleva... Cada latido una chispa que difunde amor y luz por el universo... El peregrino se transforma en un ser sagrado como sagradas son todas las cosas que implican dolor y perseverancia... Al final del Camino está el gozo y la esperanza... Al final del Camino la flecha amarilla señala el corazón y, haciendo una espiral, recomienza de nuevo...  As the days passed, the pilgrim legs become wings ... ...

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice , perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.   Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat . El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté . El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos......

Dilluns ennuvolat. De vegades apareixen roses a la platja. No és la primera vegada. Avui dues de vermelles, elegants, amb la tija llarga, flors de floristeria. De ben segur acompanyaven unes cendres que s'hauran fos amb l'escuma i l'aigua, nodrint peixos, garotes, posidònies... Les roses han surat i, anant a la deriva amb el caprici de les ones, han arribat a la sorra, testimoni d'un altre naufragi vital.  Podrien ser les teves cendres i les teves roses, si és que les roses poden pertànyer a algú. Avui són del mar i de la platja. Ahir estaven en mans d'amics i familiars que acomiadaven l'ésser estimat. No les toco. Són sagrades. Roses vermelles a la platja. Descansa en pau.

L'Espiral del Cros és una obra de Land Art de gran format (una filera de 130 m amb una amplada màxima de 20 m) realitzada amb pedres recollides a la platja del Cros, al terme municipal de Llançà, on s'inicia el camí de ronda que mena al Cap Ras. L'autor va trigar 5 dies a enllestir-la, començant el 15-2-15 i acabant el 20-2-15.  L'Espiral és la figura central d'un conjunt delimitat per 4 apatxetes ( la més gran és de pedra i està situada a la punta del Cros; l'altra es troba dins la barca ; la tercera és de fusta i està sobre el banc del revolt del camí de ronda; i la quarta està a la porta de casa). La dues apatxetes de pedra estan alineades mitjançant l'inici de l'Espiral. La millor manera d'apreciar la magnitud de l'obra i la seva integració en el paisatge és a vista d'ocell, des de la carretera de dalt, al capdamunt de les escales del camí de ronda.   Aquest conjunt artístic conforma un "espai sagrat...

[ Toma falsa ] Texto

Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos.  Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene...

Surts a les 8 en punt del matí, el sol et fa l'ullet, carrer Nou amunt fins a la Font de Dalt . Prens el camí de Sant Onofre i comences l'ascensió. T'esperen 500 metres de desnivell fins assolir el cim de 670 m. Passes per la Cova de Veta Negra . 35 minuts. Respires i beus un glop d'aigua. Contemples la panoràmica. Avui farà calor. No notes el cos. És una sensació estranya, com si la ment i el cos no anessin junts. De vegades t'adones que els batecs s'acceleren més del compte. Llavors t'atures un instant i fas una respiració profunda. No hi ha límits. Quan arribes dalt de tot i mires el rellotge no t'ho creus. Menys d'una hora. Has pujat a Sant Salvador Veritable (l'etimologia de Verdera és aquesta: Ver-ta-dera) per la via més costeruda possible. No estàs com una puta cabra, sinó que ETS una puta cabra. Medites. Recordes les 100 primeres pàgines que has llegit del llibre El santuario del Grial en el catarismo . A la portada hi ha una foto de...

L'argument pot semblar simple : una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi , uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars , és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és. Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien. La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar - Colonialisme vs Ecologisme Superioritat tècnica vs superioritat espiritual Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civ...

Malgrat que alguns ens volen fer creure que vivim en un món dessacralitzat perquè hem superat el ròssec religiós i, sortosament, a la nostra societat secularitzada regna el relativisme d'acord amb la doctrina progre segons la qual tot s'hi val perquè tot té el mateix valor, és a dir, no cap; no en feu cas, és una mentida. Encara hi ha coses sagrades, sempre n'hi haurà. I no parlo de déus ni de dogmes ni de morals... Sagrada és la Natura . Sagrada és la Família . Sagrada és l' Amistat . Sagrada és la Intimitat . Sagrat és l' Honor . Sagrada és la Llibertat . Etcètera. Ja sabeu que no acostumo a emprar les majúscules, però avui faré una excepció. Hi ha coses sagrades, senyores i senyors, coses amb les quals no hem de jugar. Sagrat significa digne de respecte i de veneració, inviolable. Direu que cadascú pot considerar sagrat allò que més li convingui, que la sacralitat és quelcom molt subjectiu, i el que per a tu és sagrat potser per a mi no ho és; depèn del sistema...