ENTRELLUM

Fa 3 anys que no publicava res en aquest blog. Vaig tancar l'accés públic perquè no volia barrejar la meva identitat real amb el nou personatge que havia creat a Twitter: @VogelfreiCAT Com a "Vogel" vaig començar a escriure fils l'estiu de 2018 arran de la febrada independentista. La influència va anar creixent fins assolir els 30.000 followers i publicar un  llibre  recopilatori. També existeix un blog  en el qual podeu trobar indexada gran part de l'obra vogueliana.  Quan estava vivint a Manhattan vaig publicar el poemari Salvatge Horitzó La Trilogia Vogel culmina amb el volum EVAiTON on relato la nostra història d'Amor Tàntric Tres anys donen per a molt, i més emmascarat rere un nickname virtual que m'ha permès jugar a cor què vols, protegint-me sobretot dels típics atacs ad hominem ... Lo més complicat és portar màscara i mascareta alhora, tenint en compte que sóc nudista i allò que més m'agrada és anar despullat de pèl a pèl sempre que puc. Els...

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia.  Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.

Prenc el camí de ronda cap al sud: Grifeu, Port de Llançà, Farella, Tonyines, Cau del Llop, Arenella, Port de la Selva, Tamariua...  La Tamariua va ser la primera cala de la que em vaig enamorar. Parlo de la primavera de 2012, fa 6 anys. Abans m’havia enamorat d’una empordanesa. A ella li dec que la meva brúixola assenyalés la direcció del Cap de Venus. I aquí estic encara, ben atramuntanat. Intento escapar-ne, però és impossible. Sempre acabo tornant. Em despullo. La Tamariua és nudista. Avui estic sol. Només una barca que prova de pescar alguna cosa...  Aquell primer amor empordanès va ser clandestí, semiplatònic. Fèiem l’amor al Cap Norfeu envoltats de romaní i de papallones. Li vaig escriure una cançó i un milió de mails. Ella no va voler arriscar-ho tot (matrimoni, fills, reputació, una casa amb vistes a la badia) per un amor literari amb un maníac perillós com jo. Va fer bé. Ara deu estar pentinant el gat, cuidant el seu jardinet i fitant l’h...

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara.  Les llàgrimes són inevitables.  Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida... Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu.  La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen.  Aterro a Roma . La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que ...

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc . Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així.  Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional.  Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni obj...

Encara no són les set. Matino com cada dia. És la millor hora. Només els ocells i la remor dels aspersors automàtics que ruixen la gespa. La presència silent de l'home que fa el manteniment de la piscina comunitària. La fresca. Respiro a fons. El cel ennuvolat, matisos de porpra entre grisos i blaus. Corre una lleugera brisa que fa titil·lar les fulles dels arbres. Serà un diumenge especial amb dinar familiar. Una gentada. Fa molt temps que no ens apleguem els sis germans. Resulta que tres dels germans hem acabat vivint a Alpicat, on viuen els pares. La vida ens va allunyar i la vida ens torna a reunir. Hi haurà el fill més gran, servidor, i el nét més petit, l'Èric, vuit mesos.  Tant de bo avui no tingui res a veure amb ahir, que va ser un dia funest, per a oblidar, probablement un dels pitjors dies de la meva tortuosa biografia sentimental. Lo meu mai han estat els comiats. Odio les mudances. Em juro i em perjuro que no tornaré a embolicar-me amb cap més dona. Tot comen...

He seleccionat els textos més rellevants del blog Entrellum des de 2007 fins a 2012. Els dels anys anteriors van ser publicats en el volum Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 . Entre els 43 i els 48 anys he viscut els fets més transcendentals de la meva existència. Sens dubte, l'escriptura revela aquesta evolució personal. A l'hora de fer la tria, han prevalgut la filosofia i la literatura sobre altres aspectes, com ara la blogologia, que va ser preponderant en el primer volum. Segueixo pensant (i practicant) que la forma més natural i genuïna d'escriure és el dietari. Fa 8 anys que bloguejo i se'm faria molt difícil imaginar la vida sense el blog.  Ciberdietaris 2007-2012 Amb aquesta ja són 12 les obres que podeu descarregar-vos gratis a Bubok

Avui fa 3 anys. La meva vida es divideix en dues parts: abans i després del 13 de maig de 2009 . Tot el que ha vingut després és pura màgia... I els rossinyols no paren de cantar... The show must go on ..... My soul is painted like the wings of butterflies Fairy tales of yesterday will grow but never die I can fly - my friends   Dietari de Terradets

La impressora vomita els 53 folis de l'últim poemari que acabo d'enllestir. El vaig començar fa 9 mesos. S'ha anat gestant a poc a poc, sense voler, com un fetus amb vida pròpia que ara em sorprèn per la seva consistència. Un altra autoradiografia literària, una altra pell de serp que deixo a la vora del camí. La banda sonora podria ser aquesta:

"Un blog es un proyecto vital que se gana nuestra confianza no sólo por lo que dice, sino también porque nos relata el contexto de quien lo dice, confiriéndole humanidad y lógica a una evolución en la que la confianza se deposita por ambas partes, lectores y bloggers, por lo que lo biográfico es un componente esencial de los blogs. Los blogs son creadores de discurso personal. Descubren de forma dinámica la identidad de su autor, que aparece como aquello que se adivina, que se entrevé bajo el relato de una reflexión y un aprendizaje continuo. Pero en la medida en que escribimos justamente sobre aquello que aprendemos –es decir, lo que todavía no sabemos realmente–, la identidad personal aparece en su dimensión flujo, no en la de stock." El poder de la redes , David de Ugarte

Aquest any el recordaré sempre. Els motius són massa personals per a consignar-los en aquest ciberdietari. Ho sento pels meus biògrafs. Pessoa deia que Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia, Não há nada mais simples Tem só duas datas — a da minha nascença e a da minha morte. Entre uma e outra todos os dias são meus. Jo us ho poso encara més fàcil: 2009 . Hi ha un abans i un després d'aquesta data. A Rapa Nui vaig morir i vaig tornar a néixer. A partir d'aleshores tots els dies són meus. Segona cosa. Un immens homenatge als meus pares, sobretot a la meva mare . Ells ja saben per què. El meu agraïment filial. El meu amor incondicional. BENVINGUT 2010 ! (amb lluna plena)

En el silenci espès de la matinada, quan coincideixen els que tornen de la festa amb els que van a la feina, enmig de la ressaca de l'alcohol i dels llençols, obres el ulls. No tens son. No saps què fas despert. No busques res concret. Existeix un destí. Totes les pistes apunten cap al mateix objectiu. Senyals estranys que sovint irrompen sobtadament fora de qualsevol lògica natural i humana. Existeix un destí. Una biografia és un mapa. En el silenci espès de la matinada comprens que, per damunt dels teus desitjos i de la teva voluntat, hi ha un guió que tu no escrius. Existeix un destí. I aprens a ser dòcil com un nen...