ENTRELLUM

No hem vingut a passar l’estona ni a mirar cap una altra banda quan vénen maldades. Som aquí per a lluitar per un món millor. Hem vingut a canviar les condicions injustes d’un sistema intolerable que només beneficia als poderosos i condemna la majoria a la misèria. Som revolucionaris. Tenim ideals i la força de les conviccions. Volem construir una República de dones i homes iguals, lliures, solidaris. No, no hem vingut a passar l’estona ni a ser còmplices dels botxins. Arriscarem la vida per a salvar la llibertat. El bé més preuat és la pau, però no pot existir pau sense justícia. Prou mentides, prou repressió, prou manipulació, prou amenaces, prou jutges i prou policies. Demanem allò que és nostre: decidir què volem ser i amb qui volem estar. Que ens deixin ser el que som. Contra tots els feixismes i totes les tiranies, proclamem el govern del poble, l’autogestió, la lliure expressió, la lliure circulació, la lliure i sagrada essència de l’ésser humà: l’individu que s’uneix amb els a...

Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes.  Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat.  Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions.  Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res.  Què pots fer?  La resposta és dins el cor.

No s’és res si no s’és poble , deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut...

M’estic a l’altra banda de la frontera amb França, necessitava sortir, m’ofegava, tot el matí ofegant-me...  En el país del nord no estan millor: ara mateix, prop de Carcassona, un islamista radical té retinguts uns ostatges dins un supermercat, ja n’ha matat dos...  Aquí el segrestador és l’estat espanyol i els ostatges són independentistes catalans. España els aplica el dret penal de l’enemic i, prevaricant, els criminalitza tot inventant delictes i arruïnant les vides de persones innocents i pacífiques... M’ofego aquí. No puc tolerar tanta injustícia. La llibertat és sagrada i el feixisme sempre ha sigut lliberticida.  Comprenc els que agafen el camí de l’exili...  M’ofego en aquesta terra que em va veure néixer. No vessaré cap llàgrima. Lluitaré. M’exiliaré. Faré el que calgui per tal de defensar la meva tribu de la repressió dels conqueridors. No acotarem el cap. No ens rendirem. No teniu presons per a tots.  ...

Com a les darreres eleccions, votaré CUP.  Per la República Catalana, per Allende i pels meus néts!

[mireu, mireu com riuen Bono i ZP, mentre ella fa cara de funeral] [i què coi pinta el crucifix al davant?! No som un estat aconfessional?] Avui, 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la República Espanyola , la nova ministra de Defensa ha promès el seu càrrec. O sigui, que com a cap dels exèrcits espanyolíssims, la Chaconeta prenyadeta passarà revista a les tropes , legión i cabra inclosa. No m'ho vull perdre. Als que som pacifistes (que no pacífics) i no vam fer la puta mili (per inútils), ja ens està bé aquesta ministra. Sembla una broma, però no ho és. Darle a Chacón el Ministerio de Defensa es una de las más pesadas bromas que ha gastado Zapatero al PSC... es el bromazo definitivo... ¿Que donde está la broma? Sencillamente en colocar a visitar cuarteles, despachar con generales, escuchar el himno de España en posición de firmes y tragarse la más que probable crisis que nos espera con Marruecos a una cabeza de lista del PSC cuyo discurso de precampaña y campaña con...

Diumenge 24.2.08 10:30 Avui Cotlliure és un formiguer de gent. Autocars de Rubí, de Sòria, de Baeza... Al cementiri no s'hi cap. Banderes republicanes . M'acompanyen els amics que han vingut a compartir aquest dia inoblidable. Hi ha mercat. Hem esmorzat vora mar i ara anem cap al Centre Cultural... Lliurament del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2008 QdC_1 QdC_2 QdC_3 QdC_4 QdC_5

Han de venir de la Universitat de Stanford per a confirmar-nos el que nosaltres ja fa temps que diem: Catalunya es descatalanitza ... La descatalanització és avui més greu que fa vint, trenta, quaranta anys. Les poques persones que encara poden recordar el període republicà saben que literalment han canviat de país. Els que reprenem el contacte amb Barcelona d’any en any, som molt sensibles a l’ensulsiada, perquè en lloc de viure el procés de manera gradual el vivim a batzegades. Cada vegada hi ha menys Catalunya en aquesta ciutat, cada vegada més els catalans hi són residuals.

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l' abstencionisme , un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto , passo de polít...