ENTRELLUM

El primer gall ha cantat a les 5:30. La lluna plena encara no ha marxat. Tot és estrany, en aquest racó de món. No sé pas com hi he arribat... La gossa s’ajeu vora l’aigua. Les gallines amunt i avall. Els mosquits segueixen picant.   Surto a les 6:30. La trilha s’enfila sense misericòrdia. El wikiloc em va oferint les dades. M’aturo quan he pujat 200 m de desnivell. Suo rius i el cor ressona. La humitat de la selva és asfixiant. Cal agafar-se als troncs que tens a mà. De vegades fas més força de braços que de cames. Una altra aturada. Són només 1,5 km però cal salvar 400 metres de desnivell. Arribo al cim en 50 minuts.  Els núvols no deixen veure el panorama. La muntanya és una mola granítica compacta des de la qual, els dies clars, pots albirar Rio de Janeiro. A poc a poc, s’obre la visió del Saco i de les illes properes. Maravilhoso! Faig fotos i gravo vídeos. Em recorda molt Preikestolen.  Dalt tinc senyal 3G i rebo els missatges. Envio un what...

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant...  Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua.  Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em qu...

Aquesta nit ha plogut. M’he posat el pijama! No debades estic al poble més fred de Brasil i, encara que sigui estiu, la temperatura és fresqueta. Esmorzo aviat i agafo la carretera 390 en direcció a Bom Jardim da Serra. Muntanyes verdes, araucàries, pomes, vaques... El paisatge és d’allò més bucòlic.  Arribo al mirador des del qual pots observar la carretera que baixa fent ziga-zagues... Una panoràmica “de tirar o fôlego” ( breathtaking ) amb la vall verdíssima que s’allargassa cap a la plana... Una dotzena de coatís esperen menjar dels turistes. Són l’atracció de la canalla. Els núvols no deixen veure l’oceà. Som-hi, anem avall... Són 12 km de baixada amb una vegetació exuberant, cascades i risc de despreniments. El principal maldecap són els camions, sobretot quan en coincideixen dos i han de maniobrar. La qüestió és ficar la segona i controlar la velocitat amb tocs de fre que provoquen la ferum característica del socarrim del ferodo. A l’arribar a Lauro Mülle...

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies.  Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida.  Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades.  Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.

Piulen els ocells. El vent fa el gest d'apaivagar-se. He viscut tota la vida esperant aquest moment, l'instant precís en el qual res no sobra i res no manca. Ser és suficient, sense llàgrimes ni rialles. Ser simplement, amb plena equanimitat, com el cel és ras i les muntanyes són altes. Acomiadar-se dels somnis com aquell que s'acomiada d'una amant que sap que recordarà per sempre més. Ser i reposar. Salut, calés i amors que suposadament omplen les expectatives mundanes. I tanmateix romandre en la buidor, escoltant el silenci de les pedres i la cançó del mar. Piulen els ocells. No és joia el que sento, ni felicitat. Gelassenheit. Gelassenheit. Poesia

El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

  La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida.  Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy . Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora.  Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets ). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort.  Com que m'havia ficat entre ...

Sortint ran de mar, en dues hores, m'enfilo al Puig d'Esquers (606 m), un dels cims més alts d'aquesta zona. Pujo per la Serra del Socarrador i baixo pel Coll d'en Poca-sang. Dia ennuvolat i un xic ventós. La part final de l'ascensió se m'ha fet dura, pel desnivell i pel vent fred provinent del Canigó, encara nevat. Al voltant del cim hi ha dos dòlmens (o el que queda d'ells) i alguns cairns (túmuls de pedres). La panoràmica des d'allà dalt és simplement impressionant.   Ara que toco pedres cada dia tot cercant l'equilibri entre elles, m'apassiona encara més el megalitisme. Fa 2 setmanes vaig escapar-me a La Bretanya per a poder veure, entre altres coses, els espectaculars i increïbles alineaments de Karnag o O 0 O 0 O 0 O 0 O 0 O o Avui he afegit una pedra als cairns, com marca la tradició i, en el meu cas, la devoció. Igual que aquella pedra que el dia 20 d'octubre de 2014 vaig deixar a La Cruz de Ferro mentre feia el Camí de ...

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses” . Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. H...

En el capítol X del llibre Una mestra a Katmandú , Vicki Sherpa visita un gueshe ("doctor en metafísica budista") el qual li revela una antiga profecia escrita fa 700 anys pel guru Padmasambhava ... Existeix una cova entre els cims de l'Everest i el Makalu l'entrada de la qual s'obrirà quan arribi la Tercera Guerra Mundial. Arran d'aquesta conflagració, morirà molta gent, i només se salvaran els que descobreixin aquesta cova i hi entrin. Els afortunats seran aproximadament cent mil persones.  Quan ho escolta, la Vicki es queda perplexa. És que no ha llegit l' Apocalipsi ? Segons el darrer llibre de la Bíblia, la xifra exacta dels "escollits" serà 144.000. Seran els que estiguin marcats amb el signe de la TAU , altrament dits tauistes .       

[ Toma falsa ] Texto

Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos.  Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene...

Hi ha una llum que tenyeix el capvespre de nostàlgia. No és groga, és viva, densa; sobre les fulles de l'heura, sobre els teulats del poble, sobre l'ampla badia, sobre les oliveres; entre núvols erràtics, grisos i blancs, repintant les branques de la figuera; entre el ressò de la campana i el piular dels ocells que s'envolen. És la llum que s'acomiada, silenciosament eterna; enaltida pel mestral, va daurant els cimals de la serra de Verdera. S'esvaloten les formigues perquè la lluna és plena. Hi ha una llum que s'allunya i ens deixa l'escarida silueta del present intacte. Albiro el campanar de l'església; més enllà els aiguamolls. Dins meu, la joia de viure malgrat les aparences, camacoix, més humil que abans d'ahir. Però la llum d'avui és nostra, la guardo en el cor que encara em batega. Tot el cel i la mar i les muntanyes per aquesta sagrada llum que ens enlluerna. poemes

Dimarts començo a Bagà la travessa transpirinenca anomenada El Camí de l'Últim Càtar . Si tot va bé i el temps no em fa la guitza, estaré 10 dies resseguint les passes de Guillem de Belibasta ... Per a obrir boca, us deixo el fragment de la novel·la El Camí de la Tau (2001) en el qual relato la primera trobada amb Guillem Espero retrobar-me'l aquesta setmana... Per a les etapes: Wikiloc Per a les imatges: Facebook He hagut d'interrompre el ECUC el dia 10-7-14 per causa d'un accident (baixant del Coll de Creus en direcció a la Seu) arran del qual he patit un esquinçament muscular del quàdriceps femoral que m'obligarà a fer repòs uns dies. Espero poder reprendre'l aviat.     Us deixo alguns dels vídeos gravats  

Tot i que les previsions anunciaven núvols, he agafat la moto , he travessat la frontera i m'he plantat a Prada de Conflent. Ja feia temps que el Canigó em cridava. Mítica muntanya cantada pels poetes . Origen de la flama que abrusa els nostres cors. Ha sigut la meva manera de rebre el solstici d'estiu.  La pista que mena fins al refugi de Cortalets és llarga... L' Honda s'ha portat molt bé, és una moto dura i ferma. Recomano fer-ho amb un tot terreny. L'ascens des del refugi a la pica és progressiu. Llàstima que les gropades m'han robat la panoràmica. A voltes plovisquejava. Hi he arribat en una horeta i quart. Dalt del cim, una colla de francesos i una parella d'alemanys. Les tòries al voltant de la creu fan patxoca. Estelades i escrits que recorden que és un dels nostres cims llegendaris.  Fa set anys vaig pujar a la Pica d'Estats i al Verdaguer . Eren els meus primers tres mil. El Canigó en fa 2.784, però la seva alçària és més espiri...

Matí de Mountain Trail. He pujat pel camí de Mas Ventós fins al dolmen de la Muntanya d'en Caselles, he travessat a l'altra banda del rec de Mas Ventós per a visitar el dolmen homònim (una sendera fomuda, acabada de marcar amb línies grogues). Com que no he volgut tornar pel mateix camí, m'he complicat la vida muntanya amunt cercant l'accés “directe” a Mas Ventós... Sort dels pantalons llargs i de la jaqueta de màniga llarga. Molt complicat, amunt i avall pels talussos de pedra seca, saltant de feixa en feixa, patint entre matolls espinosos. Finalment he arribat al mirador de Mas Ventós fet un cristo. Ha sigut pitjor que el dia que cercava la ruta a Sant Salvador per la torre de la llum que hi ha damunt els castanyers d'en Jumbet. Hi ha hagut moments on només m'han guiat els passos dels senglars, és a dir, els rastres de terra remoguda que indiquen una sortida viable, però que tenen el handicap d'estar fets a l'alçària dels porcs, no pas dels an...

Bienaventurados los que asaltan las cimas de San Salvador,  donde habita el mismo Altísimo del Puro Amor.  Juan de San Grial En principi (que jo sàpiga) hi ha 5 vies per a fer l'ascensió al Castell de Sant Salvador de Verdera (670 m).  1) La tradicional i més senzilla és la que surt del Monestir de Sant Pere de Rodes i puja en direcció SO.  2) Una altra és la que surt de Mas Ventós i passa pel Coll del Mosquit en direcció SE.  3) La tercera parteix de la urbanització de Mas Fumats (carretera GI-614 de Roses a Cadaqués) i va carenejant la Serra de Rodes pel Puig de Queralbs fins al castell. Aquesta és molt recomanable per les vistes, però molt perillosa en cas de tramuntana. Després queden dues vies en direcció NE que arrenquen de Palau-saverdera. 4) Una surt del restaurant Terranova, pren el camí de Sant Onofre i s'adreça cap a la Cova de Veta Negra (itinerari C marcat i senyalitzat). Aquesta ruta acaba de ser oberta i no...

És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga. És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres. Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què. És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot. I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames. Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres. Videopoesia

Cuiridh mi clach air do chàr n is a Scottish Gaelic blessing, which literally means "I'll put a stone on your cairn ." The meaning though, is "I'll not forget you." The tradition is to take a stone and place it on another's cairn as a memento of your visit.   A Sud-amèrica les anomenen " apachetas ". Fites que marquen itineraris vitals, relacionats amb llocs concrets i persones concretes.  Has de continuar el teu camí. L'aventura d'existir no es pot aturar mai .  Como si quemara la sombra...

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè volia deixar enrere la vida passada i aspirava a refugiar-me en el meu exili interior. Quin romanticisme. El miratge amb prou feines va durar un any. De fet, als nou mesos ja m'havia adonat que aquell experiment no podia reeixir.  La solitud no és el camí. No podem avançar sols. Retirar-se del món i abstenir-se de les relacions humanes és un suïcidi per al creixement personal. Com a mamífers socials que som, necessitem el caliu dels altres, un feed-back , donar i rebre, que l'ego transcendeixi fins al nosaltres , el mirall de la mirada aliena, la comunicació profunda amb una altra ànima, a banda del tacte tendre amb un altre cos. Si volem créixer i assolir la plenitud hem de compartir vivències, lliurar-nos sense por, connectant amb la vida a través dels altres. La parella és un gran invent en aquest sentit.  Ni llibertat és sinònim de solitud ni amor és sinònim de dependència . Podríem estar hores i hores discut...