ENTRELLUM

L’Enemic són els bancs i la seva arma és el Deute. Una arma de destrucció massiva. El nou ordre mundial (NWO) vol instaurar la Dictadura Financera, destruint les sobiranies nacionals i individuals. El deute és l’alienació en el sentit marxista: treballes per a pagar els interessos, ets un esclau a temps total. El primer pas cap a l’alliberament és no deure res a ningú. El segon pas és prescindir tot el que puguis dels diners, aconseguir viure de la forma més simple i modesta, anticonsumista, exercint amb els teus actes la filosofia antisistema. L’enemic és el Sistema, i els bancs són els agents directes del domini sobre la població. Hi ha altres agents, com el treball o els mass media. No deure res, no treballar, no deixar-se manipular pels mitjans de propaganda... Aquest és el camí de la dissidència. Molt discretament, en la privacitat inalienable, esotèric i rebel. 

Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes.  Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat.  Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions.  Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res.  Què pots fer?  La resposta és dins el cor.

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat , que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula.  El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos).  L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge.  És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions.  L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement.   L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions... Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bun...

Estic un xic amoïnat perquè fa uns dies que trobo ocells morts. El primer va ser una carderola a la cala Canadell i el segon un pardal en el camí que va de Palau a Pau. Els cadàvers no presentaven cap signe de violència. L'any passat vaig sentir que havien mort la meitat de les abelles del planeta. Enguany potser els toca als ocells. La causa d'aquestes morts és un misteri.  Volen massa avions. La culpa no és només de Ryanair. Sabeu que són els Chemtrails ? Sempre m'han atret les teories conspiracionistes. Ja no n'hi ha prou amb la TV, el futbol, la pornografia, la música de masses, les modes, la pol·lució, el tabaquisme, l'alcoholisme, el carnivorisme (i tot allò que genera la bogeria tumoral), l'arsenal farmacològic o la promoció de la indigència material i intel·lectual. Ara calen accions més cotundents i efectives. Si ens estan fumigant des de dalt per anestesiar-nos, se n'estan sortint prou bé. Amb el que està passant al món sembla mentida que...

Ahir va consultar el Yi Jing i li va sortir l'hexagrama Das Warten ( L'espera ): Wenn du wahrhaftig bist, so hast du Licht und Gelingen Beharrlichkeit bringt Heil Fördernd ist es das grosse Wasser zu durchqueren Warten im Schlamm bewirkt das Kommen des Feindes Cal ser veraç, perseverant, pacient, per tal d'atènyer la llum i reeixir en la salut i en la salvació. Claredat, alegria, serenitat , pau. No precipitar-se . Saber esperar que arribi el kairós . Cal nodrir-se bé (en sentit material i espiritual), acomiadant la il·lusió i l'autoengany de l'ego. Si esperem massa temps dins el fang l'enemic pot aparèixer. Quan estiguem preparats, travessarem la gran aigua camí de la plenitud... Les dues darreres nits no ha fet tan fred. Se'n va a prendre el sol .   Llegeix tota la sèrie T

Hi ha vegades que volem fer el bé i en resulta un mal, i altres vegades que fem un mal i, al capdavall, en resulta un bé. El millor, per tant, com aconsellava Bernardo Soares , és no fer res, abstenir-se d'actuar. Tota interferència nostra en la realitat és, per definició, perillosa i pot convertir-se en contraproduent. El temps sentencia els actes i els no-actes, posant-los al seu lloc. No hi ha res a “perdonar” perquè, de fet, som completament inconscients de les conseqüències de les nostres (més o menys "benintencionades") accions. Fins i tot la traïció més gran feta a gratcient pot convertir-se en una benedicció. Podria posar exemples concrets, però m'estimo més no tacar aquest post amb noms i cognoms. Cal ser agraït amb els “enemics” gràcies als quals ara som feliços.

Internet afavoreix la mascarada. De sobte reps un mail d'algú que no gosa identificar-se i que aspira a comunicar-se amb tu... No saps qui és, si mascle o femella, si ase o si bèstia, si amic o enemic... El cas és que tu li dius que, sisplau, es desemmascari, que doni la cara com la dónes tu... L'emmascarat (o emmascarada) s'hi nega perquè no vol que el (la) coneguis... Ok. A prendre pel cul. Ja fa uns quants anys que navego per aquestes aigües i he vist (i he patit) naufragis de tota mena. Passiu-ho bé.

La vida cansa. Cansa la gent. Cansen les paraules. T'havies de menjar el món i, a la que et descuides, ja t'has fet vell. Passen les hores, passen els dies, passen els mesos, passen els anys. Tot passa de llarg i ens deixa un regust de poma oxidada entre les dents. (Perquè, no sé si ho sabies, les pomes també s'oxiden com s'oxiden les bigues de ferro, però no et recomano fotre't una biga de ferro a la boca, encara que cadascú és lliure de destrossar la seva dentadura com li plagui). Cansa la vida i els blogs també cansen. Cinc anys és molt temps. Sobretot estic cansat de mi mateix. Per això em demano una excedència. Potser torno aviat o potser no torno mai més. L'únic que sé del cert és que, peti qui peti, continuaré escrivint, si més no privadament, que és cosa sana, teràpia infal·lible. Per tant, dono peixet a la legió incomptable dels enemics els quals destaparan ampolles de cava barat en rebre aquesta notícia. Tranquils, patuleia, que no plego per vosaltre...

Comences a ser important quan surts a la tele , t' entrevisten arreu, sovinteges la premsa , et fan caricatures , acudits , paròdies , guanyes premis , publiques llibres , et conviden a taules rodones i a formar part de jurats , no pares de presentar coses ( llibres , exposicions i els saraus que faci falta)... Comences a ser realment important quan aconsegueixes mantenir-te, mes rere mes, en les primeres posicions dels rànquings , amb un número d' enllaços i de visites prou acceptable, alhora que els teus posts inspiren altres posts en blogs aliens... (foteu-vos, no us penso enllaçar) Però el súmmum de la veritable importància arriba quan descobreixes que els enemics et llegeixen cada dia compulsivament tot esperant la teva imminent desgràcia, que ja triga massa... PACIÈNCIA, col·legues, que tard o d'hora tot caurà pel seu pes... LCL a El Punt

No sé com s'ho faran Esquerra i Iniciativa per protestar sense esquitxar-se, però se'm fa molt difícil d'imaginar que el president Montilla no siga un dels objectes centrals de la crítica de la majoria dels manifestants . El president Montilla i aquest PSC que votava amb alegria i entusiasme la salvació de la ministra dels trens al parlament de Madrid. Demà quedarà clar, més clar que mai, qui està de part de qui. Amb els catalans no s'hi juga. S'ha acabat. Demà farem pinya tots els que volem defensar aquesta nació. Enemics i botiflers abstenir-se. L’absència del PSC en les dues manifestacions més multitudinàries de la nostra història recent demostra dues coses: una, que la seva força és prescindible; i dues, que entre Catalunya i Espanya sempre triaran Espanya perquè ells són els vetlladors dels interessos espanyols a casa nostra. Un comentari interessant [En castellano]

Carod fa volar coloms mentre Catalunya s' amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d' amontillar-se, hauria d'amotinar-se. L'enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes ; l'enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l'enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar... El català que acaba col·laborant amb l'enemic és pitjor que el mateix enemic. Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de la calçotada ) o tots aquests anys d' amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina ? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se'l creuen ni els seus acòlits . L'horitzó nacional només pot ser sobiranista . No sé si el model és Escòcia, Quebec, L...

Malgrat que els comptadors ( 1 , 2 , 3 ) aporten molta informació, mai no saps exactament qui et llegeix. Els lectors més fidels, sens dubte, són els enemics. Aquests no fallen mai. Potser la paraula enemic és un pèl forta, ho reconec; deixem-ho doncs en adversari , rival o contrincant . A continuació us proposo un exercici que demostra que el que escrius pot tenir certa transcendència, fins al punt de fer canviar un titular... La captura de pantalla del dia 14.06.07 (18:31 h) del web d' ERC de Vallromanes era aquesta: Fixeu-vos en el titular: Dos dies després vaig publicar un post titulat Vallromanes 16.6.07 en el qual al·ludia a aquest titular: Avui he tornat a entrar al web esmentat i, oh sorpresa, em trobo que han canviat el titular de la notícia . Ara hi posa: La resta del text l'han deixat igual. Digueu-me perepunyetes, però no, amics, no és el mateix dir "pacten prendre" que "impedeixen que governi" (ara no entraré a discutir la dubtosa correcc...

Algun dia els llibres d'història hauran d'explicar aquesta fosca etapa del postpujolisme; hauran d'explicar les claus de la guerra civil entre CiU i ERC, els motius ocults d'aquest seguidisme botifler d'ERC el qual atorga al PSC (PSOE) tot el poder possible mentre Catalunya, amontillada , s'espanyolitza cada cop més . Moltes coses hauran de ser explicades. Alguns parlen de convergenticidi . A mi només se m'acut remembrar la bíblica paràbola de Caïm i Abel . El pastor de cabres acaba occint el pagès. Manelic baixa de la muntanya... La gelosia, l'enveja, el ressentiment precipiten el fratricidi: " He mort Pujol, he mort Pujol... " voldrien cridar tots els manelics. Que no es facin il·lusions, perquè se'ls girarà la feina, que l'ombra de Pujol és ampla i allargada, que això d'aliar-se amb l'enemic (o amb el mateix diable) sempre porta males conseqüències. Jo encara guardo molta esperança: tard o d'hora, les coses cauen pel ...

Boletus edulis Sopar exquisit amb els ceps tallats en làmines i passats una mica per la paella amb oli verge extra Rajolí d'or de Llardecans. Melosos, gustosos, sublims. També els rovellons , però no tenen res a veure. Pessoa He rebut un comentari en portuguès del misteriós Lord of Erehwon ... He respost també en portuguès manllevant frases del Livro do desassossego de Pessoa . Buit La M. A., companya de departament, s'incorpora a la feina després de la mort de la seva mare. Li faig un petó molt tendre a la galta i, sense paraules , amb la mà premo lleugerament el seu colze. Ella em diu "Gràcies". També jo, algun dia, tornaré a classe després d'enterrar ma mare i sentiré aquest buit immens que res ni ningú -cap petó ni cap gest- no podran omplir mai més... Tot és estrany Tot és estrany. El primer examen que faig aquest nou curs . La rutina de les preguntes i les respostes. La rutina de la correcció. La profunda infelicitat dels enemics que s'entesten a fe...

La misèria humana és incommensurable. Puces pseudohumanes pul·lulen sota la sola de les nostres Sebago i sovint ens obliguen a gratar-nos. Puces i nans insignificants que es nodreixen del ressentiment i de l'enveja mentre gargallegen les seves innòcues invectives escrites amb faltes d'ortografia i sense cap mena de respecte per la sintaxi més elemental. Puces i polls revinguts que voldrien arribar a fer-se veure ni que fos com una ombra remota de la nostra ENTRELLUM . Podria dir els seus noms i posar alguns enllaços, però us ho estalvio. La inanitat no mereix cap consideració. Puces i microbis minúsculs, barrufets amb cara de santificètur, escarabats merdissers, fills del sereno, nyèbits de catracòlics del mal rellamp, pals d'escombra, pixareixes, podats-a-ras-de-soca, purrialla refastinyosa, sòmines i esguerros avortats de la catosfera més abjecta... Puces misèrrimes que mai no faran res de profit ni arribaran enlloc. Sé qui sou. Us esclafaré sense moure un sol dit. Ja p...

Arribo a quarts de set a casa, em connecto i descobreixo que el meu article de l'e-notícies ha tingut 600 lectures i 25 comentaris. És l’article més llegit i més comentat de tots els articles de la secció d’opinió. M’entretinc repassant els comentaris i comprovo que, com sempre, són de poc interès i, per a variar, alguns supuren mala baba. És per això que no hi ha comentaris a ENTRELLUM . Conclusió de l’experiment articulista d’avui: és molt fàcil provocar reaccions exasperades. El text tenia “trampa” i la immensa majoria hi ha caigut de quatre grapes. Jo no necessito escriure articles enlloc tenint el meu blog . Experiment reeixit. SELECTIVITAT-1 (11:15) A través del finestral veig una alzina impressionat. El seu brancatge ocupa la meitat del meu camp de visió sobre el campus. Ella hi devia ser molt abans que tots aquests horribles edificis de formigó. Estem envoltats d’arbres. El soroll persistent d’un tallagespa contrasta amb la inestroncable piuladissa dels ocells. Segona prov...

M’entrevisten via mail per a demanar-me l’opinió sobre el fet de bloguejar, la catosfera , blogs de referència, etc. Responc això: Tothom pot obrir un blog , però no és tan fàcil escriure bé, sense faltes, tenir coses a dir, aconseguir més de 100 visites diàries, actualitzar-lo sovint… Si toques el tema polític , ja has begut oli. Si ets massa crític amb algunes patums o institucions culturals , ja pots oblidar-te de les subvencions. Com a bloguer, sóc un individu solitari i autosuficient que estima la llibertat per damunt de tot . Si els altres volen llegir-me, perfecte. No admeto comentaris. És una pèrdua de temps i d’estreps. Si algú em vol dir res, que doni la cara i m’enviï un mail: tonibanez@hotmail.com . Depèn del dia i del moment, estic més poètic o menys. Intento autocontrolar-me. No vull que les coses se m’escapin de les mans, com va succeir a TdQ . Conec el meu taló d’Aquil·les. Desitjaria tenir enemics una mica més intel·ligents . Col·lecciono insults (la gent és molt poc...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil ? Un ...

Quan estic emprenyat escric millor. Com avui, que m’he trobat a la bústia un foli ple d’ insults , dicteris d’ínfima qualitat literària, motades escrites amb la malagradosa llengua dels invasors: SACO DE MIERDA, HIJO DE PUTA, CHUPAPOLLAS, CHAQUETERO, CABRONAZO, QUE TE ENCULEN, MARICÓN... Com podeu veure, un anònim preciós ple de perles i floretes. Després de denunciar-ho al Mossos, he estat rumiant una bona estona... La conclusió és que ja sé qui ho ha fet. N’estic segur. Ha deixat massa pistes. No cal ser un Sherlock Holmes. Només un deficient mental pot fer una cosa així, tan barroera, tan mal fotuda. Però que no pateixi, perquè no sóc un home venjatiu. Segueixo amb les meves 50 pulsacions per minut. He dinat un salmó fresc excel·lent, acompanyat d’un Alella blanc collonut. La migdiada perfecta. Heu de saber que el món és ple de fracassats i desgraciats l’únic objectiu dels quals és fer tot el possible per a esguerrar l’èxit i la felicitat dels altres. Cadascú dóna sentit a la seva...

Tu també ets Iu Forn . I jo, que m'estic de dir tot el que penso perquè amb l'edat he après que no val la pena exposar-se a les pedrades dels troglodites . No és que no tingui arguments, sinó que m'han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n'hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells... No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s'han pres ni tan sols la molèstia d'imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre'ns. Tu també ets Iu Forn . I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l'esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva....