Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CSJ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CSJ. Mostrar tots els missatges

3.12.14

El camí veritable


Pregunta: ¿Es difícil saber cuál es el camino verdadero?

Sri Ma: Si estás sentado con todas las puertas y ventanas cerradas, ¿cómo puedes ver el camino? Abre la puerta y sal fuera, el camino se hará visible. Una vez en el camino encontrarás a otros viajeros que te darán consejos y guía acerca del camino. Tu misión es reunir todas las fuerzas que tengas y echarte a andar - después de eso la ayuda está garantizada.

1.11.14

Juguem a ser herois


Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 
i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir. 

Llevaba 1.100 km en las piernas, 40 días andando, siguiendo esas flechas amarillas que presuntamente conducen a la tumba de un apóstol matamoros, cuando en Boente (provincia de A Coruña) se me apareció Dios con una larga barba blanca y una oronda barriga (igualito que ese Dios que imaginamos montado sobre una nube, primo hermano de Santa Klaus). Y Dios en persona, al verme, me dijo: “Peregrino: llena tus años de vida y no tu vida de años” Yo le respondí: “En eso estamos”. Dios era su apellido, de nombre Mariano. Regentaba un albergue cutre y bebía mucho tequila. Hablamos horas y horas (en realidad sólo hablaba él y yo trataba de escucharlo). De pronto, sacó un mapa de la India, lo extendió sobre la mesa y me indicó todos los lugares sagrados que debía visitar... “Tienes que ir a la India lo antes posible. Hazme caso”. Yo asentía con mi cabeza y con mi corazón. Si Dios te dice que hagas algo, lo haces y punto, sin rechistar. La última frase que pronunció antes de darme un abrazo divino fue esta: “Recuerda, peregrino, que lo más simple es siempre lo más efectivo” 

Yo andaba huyendo de Yomi, una coreana que me había confundido con un gurú y que no paraba de repetir: “I like your style, I like your style...”. Se convirtió en mi segunda sombra durante tres días, lo cual me obligó a acelerar la marcha hasta superar los 40 km diarios. Yomi era joven, inocente, linda, exótica y todas esas chorradas que suelen hacer enloquecer a un hombre. Pero un peregrino no puede permitirse el lujo de caer en tentaciones tan fáciles y vulvares (perdón, vulgares). Entre Tosantos y Burgos me la quité de encima (la pobre tenía un par de ampollas que rebentaron aquel día). Todavía recibo sus mails... En el último dice: “Where are u, darling? Everymorning I think what you said to me. Will you see in BNA?” 

Cuando después de 43 días y 1.200 km llegué a Santiago, me tomé la molestia de redactar una lista de conclusiones (que conste que todas las conclusiones son provisionales). Paso a enumerarlas: 

1ª- Se puede vivir con muy poco (todo lo que necesito cabe en una mochila de 40 litros y sobra espacio) 

2ª- Me gusta la vida nómada (cada noche una cama distinta, distintos paisajes, distintas personas) 

3ª- Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap (esta me la encontré escrita en un libro de visitas de un albergue) 

4ª- La libertad es no saber qué vas a hacer en el próximo minuto (o sea, ser espóntaneo, improvisar, fluir, confiar y sentir que, pase lo que pase, todo está bien y la vida es maravillosa) 

5ª- Escribir no es necesario 

6ª- Dios existe (y se llama Mariano)

7ª- Adoro la dulzura y la calma de las coreanas 

En el sendero de la luz, con la fuerza de tus pasos, con la pureza en tu mirada (clara, honesta, directa), observas el mundo, su verdad y su belleza. 

Y mañana volverás a amanecer con ahínco para perseverar en la tarea de avanzar hacia el ocaso. 

Caminar es fácil, lo difícil es saber por qué caminas.  Y sabrás por qué caminas cuando te pongas a caminar.

Tú no haces el Camino, es el Camino el que te hace a ti. 

Y cuando vuelves, no vuelves, porque no existe el retorno, nunca se vuelve porque tú ya no eres el mismo. 

Por tanto, peregrino, keep on walking (sigue andando) 

No todo el que anda está perdido. 

Sigue adelante, siempre adelante, con hambre y sed de horizonte... 

Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 
i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir.

29.10.14

Quan caminis sabràs per què camines


He culminat la Gran Obra

43 dies caminant cap a ponent (des d'Alpicat fins a Santiago, passant per Somport i Roncesvalles), seguint les fletxes grogues, 1.200 km passa rere passa, noms de lloc i de persona s'amunteguen en la memòria, la ressaca de la llibertat i la felicitat sinònimes, l'amor en el sentit més pur, simplicitat, confiança, contemplació... Una de les experiències més transcendentals que pots tenir en aquesta vida. És ben a prop. A què esperes?   


    28.9.14

    Fotre el camp

    Més important que poder anar a un lloc és poder abandonar-lo. Si la llibertat significa alguna cosa és aquesta possibilitat de deserció, aquest dir NO en un moment determinat i fotre el camp. No quedar-se atrapat, estacat, lligat, aferrat, enganxat, ancorat, argollat... Sentir la lleugeresa del comiat i emprendre el vol novament. 

    El que val per als llocs també val per a les relacions personals. Està molt bé trobar i conèixer gent, però compte amb vincular-s'hi massa, perquè hi ha teranyines que estrenyen i gàbies que no ho semblen. El meu consell és que cal tenir posat sempre un ull a la porta de sortida (en anglès EXIT). Poder guillar, alçar veles, tocar el dos, escapar-se, agafar el portant, fugir, salpar, posar-se en camí... Aquesta és la condició sine qua non per a conservar la teva integritat individual. Suposo que per això m'agrada tant viatjar (being-on-the-way), perquè "estar de pas" suposa assumir que no hi ha res definitiu en aquest status viatoris que és la vida. 

    I el que val per als llocs i per a les relacions personals també val per a tu mateix: tard o d'hora plegaràs i te n'aniràs més enllà d'aquesta aparença física, deixaràs el cos i l'existència terrenal, és a dir, moriràs. Perquè la vida tota és viatge i cal estar preparats per al viatge final.  

      21.9.14

      Provisionalitat


      Quan t'adones que tot és provisional, no solament el que tens o el que fas, sinó el que ets, la vida mateixa que penja d'un fil ben tènue; quan te n'adones de veritat, aleshores vius l'instant present com un regal immerescut i procures respirar conscientment perquè cada passa sigui la correcta. Sempre amb la motxilla a punt de marxa. Sempre amb el cos afinat per a noves gambades. Cada dia et calen menys coses. Cada dia ets més eteri. Allò que abans t'ancorava (treball, família, sentiments, addiccions, dependències...) s'esvaneix en l'avenç que mena cap a la dimensió ultramundana. No es tracta d'idees ni de paraules, sinó d'acció, de perdre la por a mostrar-te com ets perquè s'esdevingui la màgia. Un nen. Un salvatge. Un llibertari. Més enllà de les ombres hi ha una llum que guia el teu cor. Més enllà de tu mateix hi ha l'univers infinit que t'abraça. La vista en el camí i la mirada a les estrelles...

        El primer pelegrí que em vaig trobar (un ciclista brasiler) també blogueja

        19.9.14

        Eunate


        És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments.

        Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d'Eunate. Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies. 

        El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes. Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa.

        Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent.

        Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes... 

        Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem amb tot el nostre esperit: la pau i la llum definitives.

          29.8.14

          El Camino


          Àlbum Facebook (fotos)
           Youtube (vídeos)
          Wikiloc (etapes)
          Mapa

            12.9.13

            Finis-Terrae-7

            De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra.

            El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines.

            No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.
             

            Finis-Terrae-6

            No hi ha conclusions. Després de caminar una setmana pels confins on es posa el sol, no tinc conclusions. I per què hauria de tenir-les? Der Weg is das Ziel, diuen els alemanys. La finalitat és anar. N'hi ha prou amb caminar, sentir-se viu enmig de la natura. Hem de donar gràcies per això i perquè hi ha algú que ens espera a la tornada. No, no hi ha conclusions. La vida no és cap sil.logisme. Tot final és un principi. La motxilla pesa cada cop menys. Som eteris i hiperboris. Estimem el silenci.


            10.9.13

            Finis-Terrae-5

            Quan surts del Camino, quan deixes de seguir les fletxes grogues com un borrec, llavors pots descobrir coses realment extraordinàries, com ara els percebeiros del cap de Touriñán o els surfers de la platja de Nemiña. De vegades cal seguir la brúixola interior i fer alguna marrada. Són més quilòmetres però val la pena. L'oceà és un mirall. No oblidis que, tard o d'hora, hauràs de tornar.


            8.9.13

            Finis-Terrae-4

            La Barbara és neozelandesa, té 67 anys i càncer d'ossos. Els metges no li donen gaires mesos de vida. Va sortir de Roncesvalles fa 45 dies i ha arribat caminant a Muxía. L'acompanya el seu fill petit. Ambdós tenen els mateixos ulls blaus. La Barbara parla una mica català perquè va treballar fa molts anys a Terrassa. Ella és una pelegrina més amb el seu relat personal. Aquí no hi arriba qualsevol persona. Em limito a escoltar.


            6.9.13

            Finis-Terrae-3

            La inspiració arriba quan menys te l'esperes. Pot ser el so d'una campana o una tassa de te o una paraula concreta que desencadena l'argument.
            Estava assegut al cruceiro que hi ha davant l'hórreo més llarg de Galícia (San Martiño de Orzón) quan ha arribat un pelegrí flamenc que feia fila de hippie i s'ha assegut al meu costat. Tornava de Muxía. S'ha preparat un entrepà de cigrons (sic) i hem estat parlant dues hores. Aquesta nit compartim llitera.
            La inspiració arriba quan menys te l'esperes. De vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls i estar atent. Vivim envoltats de senyals. Tot està escrit a les estrelles.


            5.9.13

            Finis-Terrae-2

            Les coses que es fan sol es fan més de pressa. Avui he caminat 44.000 passes en 7 hores. Quan he travessat el pont del riu Xallas em trobava en un estat lamentable. Dues cames adolorides i mil preguntes sense resposta.
            El Camí et crida. En el Camí no has de prendre decisions. N'hi ha prou amb parar esment a les fites i seguir les fletxes grogues...
            En el Camí no tens nom ni passat ni res. Ets un simple pelegrí envoltat d'altres pelegrins.
            Avui he parlat almenys en 5 llengües. Una Torre de Babel.
            Dutxar-se, fer la bugada, menjar, tenir cura dels peus, descansar, descansar i descansar. I demà sant tornem-hi.
            Què hi fa tanta gent aquí?


            4.9.13

            Finis-Terrae-1


            Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes, somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses. 

            Ja no hi sóc. I camino. Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort.

            Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-conec, esdevinc una mica menys jo, una mica més tot. Només una mica, sense pretensions.

            Ja no hi sóc. I no tinc certeses. El mite de l'estabilitat. Es pot fugir del fugir? Per què hem d'estar sempre buscant alguna cosa? Què hi pot haver fora que no tinguem a dins? Déu només s'adreçarà als valents que ho abandonin tot, fins al punt d'abandonar-se a si mateixos. No els anomeneu bojos. Són purs. Com un cel sense núvols. 

            Ja no hi sóc.

            Finis-Terrae-0

             

            Es tracta de ser àngels els uns per als altres. Ser àngels i aprendre a passar de llarg. Com els núvols blanquíssims que no taquen el cel. Com l'escuma que brilla sobre la sorra i s'esvaeix. Caminar sense deixar petjades. Estimar sense lligams. D'això es tracta.