ENTRELLUM

Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’...

No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals , ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. L a meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a ...

En el silenci espès de la matinada, quan coincideixen els que tornen de la festa amb els que van a la feina, enmig de la ressaca de l'alcohol i dels llençols, obres el ulls. No tens son. No saps què fas despert. No busques res concret. Existeix un destí. Totes les pistes apunten cap al mateix objectiu. Senyals estranys que sovint irrompen sobtadament fora de qualsevol lògica natural i humana. Existeix un destí. Una biografia és un mapa. En el silenci espès de la matinada comprens que, per damunt dels teus desitjos i de la teva voluntat, hi ha un guió que tu no escrius. Existeix un destí. I aprens a ser dòcil com un nen...